dijous, 10 de desembre de 1998

Al Manel Anglada, menairó de la nostra llengua. (sac-099.doc)


Ben cert que el Manel Anglada i Ferran s’ha guanyat no només l’estimació i admiració com a persona i com a talent, de tots els qui l’han conegut, sinó també la condició de menairó, “ésser fabulós, eternament feinejant” en paraules del Sergi Mas.

Avui, després de la seva mort, la Societat Andorrana de Ciències li vol retre aquest petit i insuficient, segur, homenatge dedicant-li l’editorial però estem convençuts que seria com a ell li plauria, discret i gairebé inadvertit però ferm i intencionat.

Com a vocal de la SAC i com a coordinador de la secció de llengua que ha estat, és no només una obligació sinó una satisfacció poder-lo ara recordar. Recordar-lo en la generositat de les seves actuacions... recordar-lo en el seu compromís cultural ... recordar-lo en la seva lucidesa en ser dels pocs que sabia apreciar i estimar les diferències entre catalanitat i andorranitat ...

Fa escassament un any que en ocasió del seu aniversari (vuitanta anys que va fer el dia 1 de gener de 1998) vaig poder-lo felicitar per escrit amb un text que ara m’atreveixo a reproduir tot i el seu caire distés, poc ortodox literalment, però afectuós.

Al Manel Anglada i Ferran, als vuitanta anys terrenals

Que la fràgil
i menuda carcassa,
al temps tossuda i punxenta,
et sostingui
amunt i avall
cap aquí o cap allà,
sota l’americana fina
i el mostatxo blanc.

Amb les mans
sempre gesticulants
entre els braços capgirats,
i la corbata estirada
i el cap radiant.

Menairó de la llengua,
de llavis expressius
i mirada fixa i penetrant,
que no pares de colpejar paraules
per a fer-les brillar, fins i tot conjuntar,
a destrat de tants que les volen oblidar.

Menairó fugisser que no deixes badallar
i no pares de caminar.
No t’aturis demà ...

De maneres nobles i cultes
ets a més de menairó, senyor,
selvatà o terrassenc,
català o occità,
basc o romà,
àrab o bretó,
lliviassenc o andorrà,
ben segur humà!

Bon menairó
no paris de picar
per fer l’horitzó pla.
Demà, Déu dirà ...
Avui, peró,
FELICITATS!


En declaracions recents, comentant tot el que li havia passat aquest any es considerava afortunat, amb sort, i amb tanta felicitat que ja només li calia tocar el cel. Estic convençut que l’any 1998 no podria ser millor per a ell, perquè fins i tot ara, amb la mort, està ja tocant el cel.

Descansi en pau un menairó actiu però radiant d’humanitat, un menairó segurament “radioactiu”.


Antoni POL, vocal de la SAC
Desembre de 1998