dilluns, 21 de febrer de 2000

Record d'Enric Casassas i Simó (sac-124.doc)


Nascut a Sabadell el 1920 ens ha deixat a la ciutat de Barcelona el passat 16 de febrer.

Doctorat a la universitat de Barcelona hi ha exercit de professor adjunt entre 1950 i 1966 treballant entre 1954 i 1955 als Estats Units. Ha estat caterdràtic de química analítica a la Universitat de la Laguna, entre 1967 i 1969 i des de 1964 ho fou a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Des de 1988 és catedràtic emèrit de la universitat de Barcelona. Ha publicat diferents treballs sobre lligands orgànics i s’ha especialitzat en microanàlisi i tècniques electromagnètiques.

Ha publicat articles en revistes especialitzades prestigioses.

Des de 1972 era membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans i en fou president entre 1982 i 1986.

Ha estat vice-rector d’investigació a la Universitat Autònoma, vice-rector d’ordenació acadèmica a la Universitat de Barcelona, president de la secció de ciències de l’Institut de Ciències de l’Educació i president del Consell Científic i Tecnològic de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) de la Generalitat de Catalunya fins al 1991. Ha impulsat l’adaptació en llengua catalana de la nomenclatura química establerta per la IUPAC afavorint la terminologia científica en català. Fou Creu de St. Jordi el 1992. Ha estat president de la Universitat Catalana d’Estiu entre 1988 i 1991. Precisament el primer any fou el de l’entrada de la Societat Andorrana de Ciències a l’Associació de la Universitat Catalana d’Estiu més tard convertida en Fundació.

La presentació de l’entrada de la SAC a la UCE es va fer el 15 de juliol del 1988 i vam poder comptar amb l’Enric CASASSAS a Andorra.

El seu bon fer i la seva i il.lusió ens va engrescar a continuar sent presents a la UCE a nivell formal i també a nivell real a través de la Diada Andorrana de la qual aquest any n’hem celebrat la dotzena edició.

En ocasió de la 1ª Diada a Prada l’any 1988 CASASSAS va dir:

“La Universitat Catalana d’Estiu, està realment satisfeta d’haver pogut incorporar dintre de les seves estructures una institució andorrana (...), i fins ara, no havíem aconseguit que cap institució andorrana s’hi sumés (...). Nosaltres esperem que en el futur la vinculació d’Andorra a la Universitat Catalana d’Estiu s’incrementi i que els lligams siguin cada vegada més estrets. Voldríem que la Diada Andorrana s’ampliï amb onze dies andorrans a la Universitat Catalana d’Estiu”.

Els seus quatre anys de president de la UCE van assistir a l’entrada de la SAC a la UCE i l’organització conjunta amb el CREC de les quatre primeres diades per continuar-les després en solitari passant així el període de la consolidació de la SAC dins la UCE.

La pèrdua és doblement sentida, d’un costat per no poder comptar més amb ell en la seva qualitat personal, científica i d’amic d’Andorra i d’un altre costat en no haver pogut tirar endavant un projecte conjunt, el de la col.laboració d’Andorra i Catalunya en la traducció de la normativa internacional al català a través de la creació prèvia de la Comissió Andorrana de Normalització o organisme similar del qual el país encara avui n’estem mancats i que té múltiples i necessàries funcions i no només per a la defensa cultural sinò també dels propis interessos econòmics i polítics.

Amb el desig de poder contribuir afer realitat en un futur proper aquest projecte inacabat i des de la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES volem homenatjar amb aquest record la figura d’Enric CASASSAS i SIMÓ.


SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES

dilluns, 7 de febrer de 2000

L'andorranitat de Pompeu Fabra (sac-123.doc)


L’andorranitat, amb la seva forta dosi de catalanitat a través de la llengua, el català, havia ja homenatjat Pompeu FABRA i agraït la seva vàlua i feina ben feta des de l’Andorra tradicional el 1976. Ha estat oportú que l’Andorra constitucional hagi fet també i de manera contundent, amb representants de la societat civil, la iniciativa privada i les institucions aplegats conjuntament un acte de reconeixement públic en un moment en que tot i valorant la riquesa d’una societat pluricultural i oberta com és l’andorrana cal també potenciar un dels eixos vertebradors i d’identitat del país com és la seva llengua oficial, la catalana. I un i altre fets no són contradictoris.

El mateix respecte que els andorrans sentim per les altres llengües i cultures que tenim la sort de conéixer i viure a través dels visitants i residents i dels fluxes de la globalització, cal que sentin els residents i andorrans envers el que és un signe de la identitat del país. I això amb naturalitat i sense fer soroll, però exigint la mateixa tolerància i respecte per a un dels elements bàsics d’integració i d’identitat del país.

La llengua oficial és el punt d’unió entre totes les diverses llengües que es parlen i poden sentir al país, com més millor, i que representen la diversitat de la societat a Andorra. Però el català ha de ser el comú denominador lingüístic de la gent d’Andorra, al marge de que dominem també dues, tres, quatre o més llengües, com a bons andorrans i europeus.

Si Pompeu FABRA, l’any 1947, retia indirectament un homenatge a Andorra fent-hi el seu testament, Andorra l’any 1938 (segon any del síndic Francesc CAIRAT, el síndic que ha estat més anys de la història com a tal, insòlitament 24), homenatjava discretament però de manera efectiva la llengua catalana declarant-la llengua oficial, i per tant adquirint el català a partir de llavors la condició de llengua oficial d’un estat al segle XX. I igualment homenatjava Pompeu FABRA en utilitzar els criteris normatius per ell regulats.

FABRA, segur, no va ser conscient del paper que Andorra, amb tota la seva petitesa i singularitat sovint malentesa, havia de jugar en el reconeixement internacional del català. No obstant això, sense la seva feina, la declaració d’oficialitat i la recuperació soferta pel català hauria estat molt més complicada i difícil, en tot cas ben diferent. I l’andorranitat avui seria encara més complicada d’entendre.

Per la seva contribució, inconscient però vital a l’andorranitat, Pompeu FABRA, ha estat un menairó de la nostra llengua excepcional i de la nostra terra malgrat passar-hi gairebè de puntetes.

L’ÀGORA ha entés el seu paper i a més de l’exposició ha fet un esforç per deixar-ne traça amb un magnífic catàleg que recull la seva catalanitat i, lingüísticament, la seva andorranitat.


Antoni POL i SOLÉ
Vocal de la SAC