Per una llei del patrimoni cultural positiva i incentivadora - 3ª Part (arti-101.doc)

OBSERVACIONS AL PROJECTE DE LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL (Continuació)


6ª- No es detallen les fonts de finançament per a salvaguardar el patrimoni cultural.

El Projecte de llei no especifica com es finançaran els ajuts i molt menys els incentius o compensacions que caldria donar o fer.

I aquest és un punt essencial per a que la llei arribi a funcionar. Sense preveure quins mecanismes d’obtenció de recursos es donaran es confia en que tota la conservació passi pels particulars als quals s’obliga a conservar la riquesa col.lectiva i això tots sabem que a part de no ser cert, ni viable, tampoc és just.

Caldria enunciar els mecanismes urbanístics possibles, preveure les donacions, les fundacions, les campanyes de recollides de fons, l’actuació d’associacions, els drets de reproducció i de divulgació, els lloguers o l’ús puntual del patrimoni públic ....

7ª- El tractament del béns mobles és negatiu i desaprofitat.

El text de la llei proposat crea només dificultats al posseïdors de béns mobles en lloc d’incentivar-los a posseir-ne i a concertar amb ells les possibilitats de tenir, d’exposar, de conservar, de mantenir, de moure amb seguretat tant per l’interior com per l’exterior, etc.

Com altres petits països, hauríem de potenciar que el nostre país fos un indret buscat per tenir, guardar o dipositar béns d’interès cultural de tipus moble, que els avantatges que oferíssim i les garanties als seus titulars fossin notablement superiors als inconvenients que es tenen en altres estats.

El text no va en aquesta direcció i és un pena perquè es podria disposar, si les coses es fessin bé, d’un atractiu de visita turística més i realment notable vist el petit volum que representa el turisme cultural actualment a Andorra tot i els esforços que s’hi esmercen.

8ª- Es tanquen portes a la iniciativa privada.

Particularment pel que fa a l’obertura de museus que puguin tenir afany de lucre. (Article 33).

Si la societat andorrana és una societat bàsicament que gira a l’entorn del món dels serveis, que hi pot fer que algú vulgui obrir museus, arxius o biblioteques amb afany de lucre?

Deixaran de ser activitats menys culturals o lúdiques que els teatres o els cinemes?

Es qüestió simplement de fer un reglament que determini les condicions a complir independentment que siguin públiques o privades amb o sense afany de lucre.

Perquè no s’aprofita la llei per obrir portes i interessar a promotors privats, del país o de fora, que inverteixin al país i obrin museus, on exposin les seves col·leccions amb avantatges respecte a l’entorn?

9ª- Respecte de la vida privada?

Que el text de la llei proposat hagi d’incorporar una Disposició addicional dient que “les mesures que s’adoptin en aplicació d’aquesta llei no poden atemptar contra el respecte de la vida privada” ja indica l’esperit amb que s’ha fet la llei i mostra com de negativa i també, segurament, com els qui l’han escrita, a la seva fi, han tingut algun remordiment i dubte prou important com per, insegurs per alguna part del text que estaven proposant, intentar fer pensar que tot l’esperit negatiu que té no tindrà però conseqüències .....

Aquesta primera llei hauria de concentrar-se i mirar de ser bàsicament positiva per encoratjar i fer veure que val la pena conservar i protegir i que hi ha mecanismes suficients per fer-ho sense perjudicar, sinó tot el contrari, als seus legítims propietaris.

En els propers deu anys tenim el repte de demostrar que som capaços de salvaguardar els aproximadament 200 edificis i 30 conjunts que tenen valor i fer-ho amb complicitat dels seus propietaris. Siguem realistes i intentem canviar la tendència actual negativa i que no ha estat capaç de salvar res fins avui i deixem per més endavant altres objectius que ja arribaran en altres fases.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

Per una llei del patrimoni cultural positiva i incentivadora - 2ª Part (arti-102.doc)

OBSERVACIONS AL PROJECTE DE LLEI DEL PATRIMONI (Continuació)

3ª- Cal incorporar en annex el catàleg existent indicant els béns susceptibles de ser d’interès cultural i quins simplement inventariats.

El Govern disposa d’un catàleg de béns catalogats i els que apareixen en annex a la llei són una mínima part (només alguns dels de titularitat pública o pseudopública) i seria bo que hi apareguessin tots els que avui dia té relacionats o fitxats obrint un període d’estudi sobre els mateixos però que tanmateix suposés ja l’inici de la seva protecció. I dir-ne quins considera “béns d’interès cultural” i quins altres els considera “ béns inventariats” i quins són els valors que se’ls atribueix, per una millor informació, coneixement i apreciació de tothom.

4ª- El foment contemplat dins de la llei es pobre.

El Projecte de llei menciona clarament i es detallen els deures i les sancions que es poden aplicar als titulars de patrimoni però no menciona els drets que tenen. No es detalla cap incentiu per premiar d’alguna manera als que fins ara han conservat i protegit aquest patrimoni o simplement l’han generat. Es per tant un projecte de llei que penalitza als titulars d’aquests béns ja que els restringeix l’edificabilitat, la volumetria, les possibilitats de transformació, de transmissió i del seu ús i els obliga a fer obres i els amenaça d’expropiar-los si no fan el manteniment que consideri convenient el Govern.

A totes aquestes limitacions que no tenen altres béns immobles i que superen a les estrictament urbanístiques no es veu cap compensació ni reconeixement per cap lloc. Els ajuts previstos només es destinen per a la conservació integrada, la restauració i la millora però no pretenen compensar les limitacions i obligacions que se’ls imposa.

Per tant en lloc de reconèixer, valorar i incentivar al qui té patrimoni o millor el conserva només se’l castiga. No sé si així s’incitarà a la conservació i el foment i la difusió del Patrimoni. No es deixa participar de la riquesa col.lectiva que suposa per a tots el patrimoni cultural als seus titulars més immediats.

Caldria que hi hagués un apartat de reconeixement als qui han fet, fan, tenen i miren per incrementar i conservar el patrimoni cultural i que s’explicitessin accions concretes de compensació o incentivació o almenys indicar que això serà possible proporcionalment al grau d’interès o qualitat del bé cultural declarat o inventariat.

5ª- S’ignoren els instruments urbanístics i el seu potencial per a la salvaguarda del patrimoni cultural individualitzat.

El Projecte de llei té en compte els Comuns només per corresponsabilitzar-los i recordar-los la seva funció policial.

No es té en compte que son els responsables directes de la gestió urbanística i que a través d’ella es poden aconseguir mecanismes de compensació que permetin la conservació o salvaguarda i recuperació de nombrós patrimoni.

No s’incorpora en la llei de manera positiva a tots els agents implicats (comuns, propietaris, col.leccionistes, associacions cíviques i professionals, ...)

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

Per una llei del patrimoni cultural positiva i incentivadora - 1ª Part (arti-100.doc)

La Llei del Patrimoni Cultural és del tot necessària però el text presentat a tramitació parlamentària conté algunes determinacions tècniques problemàtiques i un esperit negatiu, en alguns aspectes prou importants, que fan recomanable la seva revisió acurada i particularment en els punts que es senyalen a continuació per tal de poder disposar d’un text positiu i incentivador no només de la conservació, manteniment i preservació del Patrimoni Cultural sinó també del seu foment, ja sigui des del punt de vista creatiu o del promotor i col.leccionista.

En algunes qüestions el model que s’ha volgut reproduir és malencertat i contrari a les necessitats, particularitats i interessos d’Andorra dins de les vies de desenvolupament que s’han escollit.

OBSERVACIONS AL PROJECTE DE LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL

1ª- La fixació de 100 metres de radi com a entorn de protecció dels monuments amb la prohibició de construir-hi ni fer-hi cap ampliació en un màxim de 3 anys hipoteca l’ordenació urbanística.

La Disposició transitòria diu que mentre no s’hagin delimitat expressament els entorns de protecció dels monuments declarats aquests seran els espais compresos dins d’un radi de cent metres comptats des del perímetre exterior del monument.

I també que mentre no s’hagin delimitat no es pot fer cap nova construcció ni cap ampliació de volumetria en els entorns esmentats anteriorment.

Aquest entorn de protecció suposa per a cada punt un mínim aproximat de superfície afectada d’uns 40.000 m2 i que durant uns 3 anys, que és el temps donat en la Disposició final primera, no es pugui construir ni variar la volumetria.

Sí es té en compte que bona part dels béns declarats per la llei com a d’interès cultural són cèntrics, aquesta Disposició afectarà greument la possibilitat de disposar d’espais urbans centrals ordenats urbanísticament durant els propers 3 anys i que són solars urbans consolidats, en alguns casos estratègics, per al desenvolupament immediat dels nuclis urbans del país.

Si bé la llei només declara entre 7 i 17 béns d’interès cultural per cada Parròquia, la llei permet amb l’article 2 que el Govern, l’endemà d’aprovar-se la llei, inici la tramitació de declaració d’altres béns d’interès cultural i en virtut de l’article 2-2 generar uns entorns de protecció que automàticament entrarien en funcionament, equivalents als ja indicats, protegint l’entorn del bé pel qual s’iniciés l’expedient provocant la paràlisi de la major part del territori urbà parroquial.

El projecte de llei del Patrimoni Cultural no hauria d’oblidar que la Llei General d’Ordenació de Territori i Urbanisme de 21/12/2000 preveu en el seu Article 77 el catàleg comunal d’edificis, espais i elements d’interès històric, monumental, cultural o ambiental que concretament en el seu apartat 3 diu:

“En qualsevol cas les disposicions de la planificació han d’impedir que a l’entorn dels edificis, espais o elements catalogats, s’hi facin construccions o instal.lacions que en puguin perjudicar la integració a la trama urbana.”

Tampoc s’hauria d’oblidar que els Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquial han de ser aprovats per Govern i per tant pels diferents serveis d’aquests, entre altres, els de Patrimoni Cultural.

2ª- L’entorn de protecció ha d’estar en funció de la classificació del sòl urbanístic i del tipus de bé.

Els entorns de protecció dins del sòl urbà han de tenir un altre plantejament de quan es tracti d’entorns en sòl urbanitzable i distint també quan es trobi en sòl no urbanitzable. Per tant cal exigir que aquest entorn monumental s’adapti també a la realitat i a les exigències actuals i als requeriments de l’ordenació urbanística i necessitats del desenvolupament econòmic i social.

L’article 12 preveu que la delimitació d’un entorn de protecció és necessari en els monuments i potestatiu en els conjunts arquitectònics, en els paisatges culturals i en les zones arqueològiques i paleontològiques, quan hauria de ser el contrari. Per definició, a l’article 11, el monument es diu que configura una unitat singular i per tant i com a element singular pot tenir ben poc a veure amb el seu entorn i per tant la delimitació d’un entorn de protecció per aquest hauria de ser potestatiu; mentre que pels conjunts aquest entorn hauria de ser necessari per a permetre un espai d’adaptació o de transició.

En l’article 15 quan es diu que “en els entorns de protecció dels béns d’interès cultural no es pot autoritzar cap obra ni actuació que impliqui ús del sòl, del subsòl o l’espai aeri que pugui perjudicar el caràcter arquitectònic o paisatgístic de l’àrea o pertorbar la visualització del bé” s’està incorrent una altra vegada en pretendre congelar un marc fictici a tot l’entorn d’un monument. Seria diferent quan aquest entorn o àrea constitueix un conjunt d’interès però si no és així cal evitar les teatralitzacions i muntar escenaris ficticis i deixar que sigui el planejament urbanístic que defineixi el que es pot fer o no en aquesta “àrea” a l’entorn del monument en correlació a la voluntat i necessitats, harmonia i pròpia coherència del Pla d’Ordenació i Urbanisme corresponent.

Una altra cosa és que es vulgui muntar a l’entorn dels monuments escenaris ficticis o simulacions de realitats passades, però aquesta ja és una altra qüestió i que no ha d’amagar-se darrera de pretesos entorns de protecció que hipotequen altres qüestions tant o més sèries i que si es volen crear han de ser honestament i compensant degudament als afectats.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

Per una llei del patrimoni cultural positiva i incentivadora (arti-099.doc)

La Llei del Patrimoni Cultural és del tot necessària però el text presentat a tramitació parlamentària conté algunes determinacions tècniques equivocades i un esperit negatiu, en alguns aspectes prou importants, que fan convenient la seva revisió acurada i particularment en els punts que es senyalen a continuació per tal de poder disposar d’un text positiu i incentivador no només de la conservació, manteniment i preservació del Patrimoni Cultural sinó també del seu foment, ja sigui des del punt de vista creatiu o del promotor i col.leccionista.

En algunes qüestions el model que s’ha copiat és totalment equivocat i contrari a les necessitats, particularitats i interessos d’Andorra dins de les vies de desenvolupament que s’han escollit.

OBSERVACIONS AL PROJECTE DE LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL

1ª- La fixació de 100 metres de radi com a entorn de protecció dels monuments amb la prohibició de construir-hi ni fer-hi cap ampliació en un màxim de 3 anys hipoteca l’ordenació urbanística.

La Disposició transitòria diu que mentre no s’hagin delimitat expressament els entorns de protecció dels monuments declarats aquests seran els espais compresos dins d’un radi de cent metres comptats des del perímetre exterior del monument.

I també que mentre no s’hagin delimitat no es pot fer cap nova construcció ni cap ampliació de volumetria en els entorns esmentats anteriorment.

Aquest entorn de protecció suposa per a cada punt un mínim aproximat de superfície afectada d’uns 40.000 m2 i que durant uns 3 anys, que és el temps donat en la Disposició final primera, no es pugui construir ni variar la volumetria.

Sí es té en compte que bona part dels béns declarats per la llei com a d’interès cultural són cèntrics, aquesta Disposició afectarà greument la possibilitat de disposar d’espais urbans centrals ordenats urbanísticament durant els propers 3 anys i que són solars urbans consolidats, en alguns casos estratègics, per al desenvolupament immediat dels nuclis urbans del país.

Si bé la llei només declara entre 7 i 17 béns d’interès cultural per cada Parròquia, la llei permet amb l’article 2 que el Govern, l’endemà d’aprovar-se la llei, inici la tramitació de declaració d’altres béns d’interès cultural i en virtut de l’article 2-2 generar uns entorns de protecció que automàticament entrarien en funcionament, equivalents als ja indicats, protegint l’entorn del bé pel qual s’iniciés l’expedient provocant la paràlisi de la major part del territori urbà parroquial.

El projecte de llei del Patrimoni Cultural no hauria d’oblidar que la Llei General d’Ordenació de Territori i Urbanisme de 21/12/2000 preveu en el seu Article 77 el catàleg comunal d’edificis, espais i elements d’interès històric, monumental, cultural o ambiental que concretament en el seu apartat 3 diu:

“En qualsevol cas les disposicions de la planificació han d’impedir que a l’entorn dels edificis, espais o elements catalogats, s’hi facin construccions o instal.lacions que en puguin perjudicar la integració a la trama urbana.”

Tampoc s’hauria d’oblidar que els Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquial han de ser aprovats per Govern i per tant pels diferents serveis d’aquests, entre altres, els de Patrimoni Cultural.

2ª- L’entorn de protecció ha d’estar en funció de la classificació del sòl urbanístic i del tipus de bé.

Els entorns de protecció dins del sòl urbà han de tenir un altre plantejament de quan es tracti d’entorns en sòl urbanitzable i distint també quan es trobi en sòl no urbanitzable. Per tant cal exigir que aquest entorn monumental s’adapti també a la realitat i a les exigències actuals i als requeriments de l’ordenació urbanística i necessitats del desenvolupament econòmic i social.

L’article 12 preveu que la delimitació d’un entorn de protecció és necessari en els monuments i potestatiu en els conjunts arquitectònics, en els paisatges culturals i en les zones arqueològiques i paleontològiques, quan hauria de ser tot el contrari. Per definició, a l’article 11, el monument es diu que configura una unitat singular i per tant i com a element singular pot tenir ben poc a veure amb el seu entorn i per tant la delimitació d’un entorn de protecció per aquest hauria de ser potestatiu; mentre que pels conjunts aquests entorn hauria de ser necessari per permetre un espai d’adaptació o de transició.

En l’article 15 quan es diu que “en els entorns de protecció dels béns d’interès cultural no es pot autoritzar cap obra ni actuació que impliqui ús del sòl, del subsòl o l’espai aeri que pugui perjudicar el caràcter arquitectònic o paisatgístic de l’àrea o pertorbar la visualització del bé” s’està incorrent una altra vegada en pretendre congelar un marc fictici a tot l’entorn d’un monument. Seria diferent quan aquest entorn o àrea constitueix un conjunt d’interès però si no és així cal evitar les teatralitzacions i muntar escenaris ficticis i deixar que sigui el planejament urbanístic que defineixi el que es pot fer o no en aquesta “àrea” a l’entorn del monument en correlació a la voluntat i necessitats, harmonia i pròpia coherència del Pla d’Ordenació i Urbanisme corresponent.

Una altra cosa és que es vulgui muntar a l’entorn dels monuments escenaris ficticis o simulacions de realitats passades, però aquesta ja és una altra qüestió i que no ha d’amagar-se darrera de pretesos entorns de protecció que hipotequen altres qüestions tant o més sèries i que si es volen crear han de ser honestament i compensant degudament als afectats.

3ª- Incorporar en annex el catàleg existent indicant els béns susceptibles de ser d’interès cultural i quins simplement inventariats.

El Govern disposa d’un catàleg de béns catalogats i els que apareixen a la llei són una mínima part (només alguns dels de titularitat pública o pseudopública) i seria bo que hi apareguessin tots els que avui dia té relacionats o fitxats obrint un període d’estudi sobre els mateixos però que tanmateix suposés ja l’inici de la seva protecció (Casa Lacruz, Hotel Rosaleda i altres...). I dir-ne quins considera “béns d’interès cultural” i quins altres els considera “ béns inventariats”.

4ª- El foment contemplat dins de la llei es pobre.

El Projecte de llei menciona clarament i es detallen els deures i les sancions que es poden aplicar als titulars de patrimoni però no menciona els drets que tenen. No es detalla cap incentiu per premiar d’alguna manera als que fins ara han conservat i protegit aquest patrimoni o simplement l’han generat. Es per tant un projecte de llei que penalitza als titulars d’aquests béns ja que els restringeix l’edificabilitat, la volumetria, les possibilitats de transformació, de transmissió i del seu ús i els obliga a fer obres i els amenaça d’expropiar-los si no fan el manteniment que consideri convenient el Govern.

A totes aquestes limitacions que no tenen altres béns immobles i que superen a les estrictament urbanístiques no es veu cap compensació ni reconeixement per cap lloc. Els ajuts previstos només es destinen per a la conservació integrada, la restauració i la millora però no pretenen compensar les limitacions i obligacions que se’ls imposa.

Per tant en lloc de reconèixer, valorar i premiar al qui té patrimoni o millor el conserva només se’l castiga. No sé si així s’incitarà a la conservació i el foment i la difusió del Patrimoni. No es deixa participar de la riquesa col.lectiva que suposa per a tots el patrimoni cultural als seus titulars més immediats.

Caldria que hi hagués un apartat de reconeixement als qui han fet, fan, tenen i miren per incrementar i conservar el patrimoni cultural i que s’explicitessin accions concretes de compensació o incentivació o almenys indicar que això serà possible proporcionalment al grau d’interès o qualitat del bé cultural declarat o inventariat.

5ª- S’ignoren els instruments urbanístics i el seu potencial per a la salvaguarda del patrimoni cultural individualitzat.

El Projecte de llei té en compte els Comuns només per responsabilitzar-los i recordar-los la seva funció policial.

No es té en compte que son els responsables directes de la gestió urbanística i que a través d’ella es poden aconseguir mecanismes de compensació que permetin la conservació o salvaguarda i recuperació de nombrós patrimoni.

No s’incorpora en la llei de manera positiva a tots els agents implicats (comuns, propietaris, col.leccionistes, associacions cíviques i professionals, ...)

6ª- No es detallen les fonts de finançament per a salvaguardar el patrimoni cultural.

El Projecte de llei no especifica com es finançaran els ajuts i molt menys els incentius o compensacions que caldria donar o fer.

I aquest és un punt essencial per a que la llei arribi a funcionar. Sense preveure quins mecanismes d’obtenció de recursos es donaran es confia en que tota la conservació passi pels particulars als quals s’obliga a conservar la riquesa col.lectiva i això tots sabem que a part de no ser cert, ni viable, tampoc és just.

Caldria enunciar els mecanismes urbanístics possibles, preveure les donacions, les fundacions, les campanyes de recollides de fons, l’actuació d’associacions, els drets de reproducció i de divulgació, els lloguers o l’ús puntual del patrimoni públic ....

7ª- El tractament del béns mobles és negatiu i desaprofitat.

El text de la llei proposat crea només dificultats al posseïdors de béns mobles en lloc d’incentivar-los a posseir-ne i a concertar amb ells la possibilitat de tenir d’exposar, de conservar i mantenir, de moure amb seguretat tant per l’interior com per l’exterior, etc.

Com altres petits països, hauríem de potenciar que el nostre país fos un indret buscat per tenir, guardar o dipositar béns d’interès cultural de tipus moble, que els avantatges que oferíssim i les garanties als seus titulars fossin notablement superiors als inconvenients que es tenen en altres estats.

El text no va en aquesta direcció i és un pena perquè es podria disposar, si les coses es fessin bé, d’un atractiu de visita turística més i realment notable vist el volum que representa el turisme cultural actualment tot i els esforços que s’hi esmercen.

8ª- Es tanquen portes a la iniciativa privada.

Particularment pel que fa a l’obertura de museus que puguin tenir afany de lucre. (Article 33).

Si la societat andorrana és una societat bàsicament que gira a l’entorn del món dels serveis, que hi pot fer que algú vulgui obrir museus, arxius o biblioteques amb afany de lucre?

Deixaran de ser activitats menys culturals que els teatres o els cinemes?

Es qüestió simplement de fer un reglament que determini les condicions a complir independentment que siguin públiques o privades amb o sense afany de lucre.

Perquè no s’aprofita la llei per obrir portes i interessar a promotors privats, del país o de fora, que inverteixin al país i obrin museus, on exposin les seves col·leccions amb avantatges respecte a l’entorn?

9ª- Respecte de la vida privada.

Que el text de la llei proposat hagi d’incorporar una Disposició addicional dient que “les mesures que s’adoptin en aplicació d’aquesta llei no poden atemptar contra el respecte de la vida privada” ja indica l’esperit amb que s’ha fet la llei i mostra com de negativa i també, segurament, com els qui l’han escrita, a la seva fi, han tingut algun remordiment i dubte prou important com per, avergonyits per alguna part del text que estaven proposant, intentar fer pensar que tot l’esperit negatiu que té no tindrà però conseqüències .....

Aquesta primera llei hauria de concentrar-se i mirar de ser bàsicament positiva per encoratjar i fer veure que val la pena conservar i protegir i que hi ha mecanismes suficients per fer-ho sense perjudicar, sinó tot el contrari, als seus legítims propietaris.

En els propers deu anys tenim el repte de demostrar que som capaços de salvaguardar els 200 edificis i 30 conjunts que poden tenir valor i fer-ho amb complicitat dels seus propietaris. Siguem realistes i intentem canviar la tendència actual negativa i que no ha estat capaç de salvar res fins avui i deixem per més endavant altres objectius que ja arribaran en altres fases.


Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

El paisatge, futur or verd. (arti-098.doc)

El medi físic andorrà, el nostre territori, constitueix l’autèntica matèria prima del nostre ser com a poble i estat.

I n’ha constituït l’essència en el seu desenvolupament polític.

I n’és la base econòmica quan a l’anterior assoliment s’hi afegeix la neu, i la qualitat de vida que ens ofereix la natura i la cultura natural que s’hi ha desenvolupat.

Tot i la simplicitat i petitesa d’aquesta geografia que ens envolta i ens sosté, comparada amb multitud d’altres indrets fins i tot propers, tot i la seva duresa i alhora la seva fragilitat, aquesta ha sabut donar oportunitats als migrats però essencials recursos humans que s’hi han volgut recolzar en diferents moments de la seva història.

Avui quan ja hem perdut la capacitat de saber extreure directament de la natura els aliments per al nostre sosteniment, ens apareixen quatre elements lligats amb el medi natural no només aprofitables sinó indispensables per al futur desenvolupament del nostre país.

En una equivalència als metalls preciosos l’assoliment dels quals aquí es planteja com a mitjà per a poder procurar un adequat desenvolupament a tota la societat andorrana i no com a objectiu, la natura ens ofereix com a mínim or blanc a través de la neu, or blau a través de l’aigua , or groc a través del clima i or verd a través del paisatge, del qual podem gaudir tot l’any de manera renovada i contínuament.

Aquest paisatge no s’ha produït sol i requereix d’una cura i atenció particulars si el volem continuar gaudint en el futur.Així:

1. Hem de fer compatibles el desenvolupament urbanístic del país necessari per al progrés i el medi natural garant de la qualitat de vida. Sí decididament al progrés però també sí a un entorn natural de qualitat.

2. Ens cal recuperar els rius com a eixos estructuradors de cada vall amb la seva dignitat natural i per tant no viure d’esquena a ells i menys tractar-los simplement com a col.lectors de clavegueram o de possibles riuades.

3. La preservació del paisatge passa per una gestió activa de la natura, renovada i decidida i no una conservació passiva del paisatge. Cal ajudar la base de la gent que viu i treballa directament la terra.

4. La natura ha de penetrar dins de les àrees urbanitzades, com a tal i no com a jardins, i des d’aquestes s´ha de poder accedir a la natura de manera espontània i permeable. Cal aconseguir que el territori sigui entès com un tot, unit i relligat, tot ell necessari i interelacionat.

5. S’ha de retrobar i generar novament una cultura natural. I aquesta no pot venir des de l’estat o a través de directrius teòriques generals (la conservació del medi, la globalització ...) perquè cal que sigui concreta i cal que sigui fixada territorialment des d’una escala local per a poder ser entesa, sentida i viscuda. Les parròquies han de recuperar el seu paper fonamental i històric de relligament i integració de la població, de la ciutadania, amb el territori que és la materialització i concreció de la natura.

6. Hem de saber viure i assumir col.lectivament i individualment els riscos naturals en uns certs nivells com assumim molts altres riscos en la vida quotidiana, des dels accidents de cotxe, a malalties o la simple i inevitable mort. O altrament és no acceptar que vivim sobre una esfera que està girant al voltant del Sol a una velocitat de 107.000 Km/h, rodant sobre el seu eix a més de 1.600 Km/h i desplaçant-se a una velocitat de 250 Km/h entorn al centre de la nostra galàxia enmig d’un espai totalment desconegut i immens. La qual cosa ens pot conduir a actituds primàries i sense cap mena de sentit comú.

7. La gestió dels residus, la mobilitat, els consums energètics, les noves infraestructures i el creixement urbà són aspectes d’impacte paisatgístic que hem de saber optimitzar concretament de cara a l’esdevenidor, fixant-nos objectius i assolint resultats per exigència i autoestima pròpia més enllà de directrius europees i internacionals o imposició dels veïns .

8. El territori andorrà l’hem de mirar alhora dins d’un entorn territorial ampli, a part de saber-nos reconèixer aïlladament. I això per entendre que el nostre desenvolupament va estretament lligat al de l’entorn pròxim amb el qual som veïns. Per aquesta raó i que la natura ens transcendeix a tots hem de relligar-nos estretament amb l’entorn, tot i preservant fronteres polítiques, perquè el medi físic ens relliga i per tant, si aquest ens uneix tant fortament, també la nostra capacitat de desenvolupament l’hem de saber projectar cap aquest entorn per a no desequilibrar o generar desequilibri entre les parts d’un mateix entorn natural o medi físic.

9. Les administracions públiques, nacionals i parroquials han de donar un exemple inequívoc de sensibilitat, transparència, respecte, saber fer bé, sentit comú i defensa de l’interès públic exemplars que motivin positivament i no negativament a la resta de ciutadans a seguir camins coherents i de futur.

Rendabilitzar aquest “or verd” que tenim a l’abast és un repte doblement important
D’un costat perquè tenim molt poc “or” a les nostres arques i d’un altre perquè les generacions futures no puguin dir de la nostra que vàrem ser mals administradors d’unes reserves que són de tots, dels que ens han precedit, dels que hi som i dels que encara han de venir.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte.

Mossèn Cinto, entre l'art, la revelació i la ciència. (sac-213.doc)

Mossèn Ballarín un capellà escriptor igual que Mossèn Cinto, ens va fer un esbós de les qualitats artístiques i espirituals de la persona de Jacint VERDAGUER, conegut com a Mossèn Cinto.

Clarament hi van guanyar, pels resultats, les qualitats artístiques havent de considerar Mossèn Cinto com el poeta líric més important en llengua catalana i un del poetes romàntics de més qualitat a nivell universal segons Mn. Ballarín, i en paraules seves “un poeta de torrentada”.

No obstant això tota la seva obra està impregnada d’espiritualitat, això és de coneixement revelat.

I la conjunció d’aquest darrer amb el coneixement artístic mostra un major valor en la seva aportació literària.

Si, a més i a part, considerem l’enriquiment de la llengua que és desprén de la seva obra, fruit de la recerca i recollida de noms i paraules al llarg dels seus viatges per tota la geografia física i també literària, haurem de reconèixer en Mn. Cinto una figura dins la cultura que va saber sumar al seu coneixement artístic uns coneixements revelats i científics en nivells extraordinaris.

Tot un merescut petit homenatge de la SAC a la figura de Mn. Cinto a través d’una altra figura com la de Mn. Ballarín.


Antoni POL i SOLÉ

20 anys d'Universitat d'Estiu d'Andorra 1982 - 2002. (sac-200.doc)

Enguany es compleixen 20 anys de l’inici de la Universitat d’Estiu d’Andorra i la millor commemoració n’ha estat la celebració de la dinovena edició amb uns resultats que es poden considerar de brillants.

Els temes tractats en les 19 edicions celebrades més un cicle de conferències fora de l’estiu han estat:

1. EL SEGLE XIII (1982)
2. LA BAIXA EDAT MITJANA (1983)
3. FENÒMENS DE DESIGUALTATS A PARTIR DEL SEGLE XIII (1984)
4. FENÒMENS DE DESIGUALTATS (1985)
5. ANDORRA I LA COMUNITAT ECONÒMICA EUROPEA (1986)
6. ELS MICROESTATS I EUROPA (1987) NO PUBLICADA
7. ELS DRETS DE L’HOME (1989) NO PUBLICADA
LA CASA COMUNA EUROPEA (1990) (CICLE DE CONFERÈNCIES)
8. A L’ENTORN D’UNA CONSTITUCIÓ (1991)
9. ÈTICA I COMUNICACIÓ (1992)
10. EUROPA, SEGLE XXI (1993)
11. EL FUTUR DE L’ENSENYAMENT (1994)
12. MODERNITAT I RELIGIÓ (1995)
13. ELS LÍMITS DE LA DEMOCRÀCIA (1996)
14. LA CIÈNCIA, AL SERVEI DE L’HOME? (1997)
15. LA PARADOXA EL PROGRÉS (1998)
16. MESTISSATGE CULTURAL (1999)
17. CREACIONS ARTÍSTIQUES (2000)
18. PLURALITAT DE LLENGÜES (2001)
19. GLOBALITZACIONS (2002)


Al mèrit de continuar sent present en el panorama cultural andorrà, després de 20 anys vull afegir-hi cinc aspectes de més a reconèixer.

El primer és d’especialitzar-se en el món de les idees que preocupen a la societat actual andorrana i són d’interès universal.

El segon és l’alt nivell de qualitat assolit a través de les personalitats convidades.

El tercer és el caràcter obert de la mateixa a tota la societat andorrana que ha sabut mantenir des de l’inici i, avui, fins i tot al nostre entorn cultural més ampli.

El quart és l’haver incorporat un reconeixement i prestigi universitari.

El cinquè és mantenir l’esforç per publicar any rere any cada nova edició, havent publicat 18 de les 20 edicions de fet.

Per totes aquestes raons penso que la Universitat d’Estiu d’Andorra s’ha fet digna hereva i continuadora de l’excepcional Curs Internacional Valls d’Andorra promogut pel Consell General i organitzat durant cinc anys entre 1956 i 1960 passant de l’entorn pirinenc d’aquells moments a l’entorn mundial actual.

Cal felicitar doncs al Ministeri d’Educació, Joventut i Esports actual i als homòlegs durant les precedents etapes i als responsables directes que l’han feta possible fins avui tot desitjant-los-hi que per molts anys puguem continuar gaudint de la nostra Universitat d’Estiu.

Antoni POL i SOLÉ

El perquè de les Diades Andorranes a Prada. (sac-199.doc)

Per 15a vegada ja la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES ha estat present a la UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU a Prada del Conflent.

El fet de participar des de 1988 en aquesta cita cultural, que ha viscut ja la seva 34a edició, continua justificant-se pels següents motius

1. Andorra té necessitat d’obrir-se a tot l’exterior però de manera particular a l’entorn cultural més pròxim, en aquest sentit la Societat Andorrana de Ciències està actuant i forma part de les entitats convocants dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana des de 1985 i de la Universitat Catalana d’Estiu des de 1988.

2. Ser present entre les entitats, personalitats i universitats convocants de la que és la única trobada cultural anual amb voluntat alhora de ser la de totes les terres de parla catalana, és a dir de tots els països catalans, amb minúscules, com a símbol de normalitat i pluralitat, conscienciació i dinamització i reconeixement del que ens és comú i del que ens diferencia, és una ocasió per donar-nos a conèixer i millorar el coneixement del nostre entorn.

3. Des de l’inici però s’ha volgut una presència activa i no simbòlica que, a mida de les possibilitats de la SAC (limitada en recursos humans i econòmics), fos però també clara i específica. Tot i que el rector és escollit pel Patronat el programa general i els cursos els elaboren un equip escollit a part pel rector que se’n fa responsable.
El Patronat pot fer suggerències sobre el programa però no el determina. Les jornades o diades tot i incorporar-se al programa general disposen d’independència en la determinació dels seus continguts i organització.
Tractar temes actuals d’interès per Andorra de manera oberta i plural en un sol dia, encara que de manera intensa, ha estat una estructura que ens ha permès ser presents a Prada durant 15 anys.

4. D’entre les vuit entitats culturals presents al Patronat només la SAC organitza de manera directa i continuada un acte de l’abast de la Diada. Ser presents a Prada ens permet fer avançar i entendre millor els conceptes d’andorranitat, catalanitat i universalitat als quals estem lligats, entre altres.









5. La Societat Andorrana de Ciències s’ha integrat però igualment en la resta d’activitats de la UCE i forma part de la Comissió Executiva del Patronat, és present indirectament en cursos, xerrades i tallers fent aportació de professors i suport econòmic. Igualment lliura cada any diversos ajuts que cobreixen el 90 % de les despeses per fomentar que estudiants d’Andorra puguin aprofitar tot allò que ofereix cada nova edició de la UCE.

6. L’assistència de públic a la Diada és un element positiu i enriquidor pels debats, que permet de conèixer-se millor entre sí a la gent que hi va, i que cada any ha anat en augment. Si es compara amb els cursos generals que es fan dins de la UCE està al nivell dels que té més assistència (comptant ponents, premsa i acompanyants, que per l’estructura de la diada són també públic).
No obstant però en els actes organitzats per la SAC no s’ha pretès mai batre records d’audiència. I per dues raons. Primera perquè som conscients que la nostra missió com a entitat cultural (i per desgràcia d’abast minoritari) és organitzar actes culturals d’interès i no omplir la sala (com en un espectacle qualsevol). I segona perquè hem adquirit el compromís de publicar el contingut de tots els actes que fem per transcendir aquest fet.

7. En definitiva allò més important de la Diada Andorrana a Prada és sens dubte el fet de que es realitzi (i això gràcies a la reflexió desinteressada dels ponents) i que allò dit allí transcendeixi, com ho fa, en una publicació que traspassa finalment l’espai i el temps.

8. La Diada Andorrana a la UCE, gràcies a tots els que amb el seu suport la fan possible especialment els promotors (Govern i andbanc), ha esdevingut per a la societat andorrana un punt de referència anual útil per comprendre l’Andorra viva i actual.

9. Repensar Andorra dins d’Andorra ja ho està fent la SAC actualment amb les jornades (vuitenes) i el cicle de conferències (divuitè).
Deixar de repensar Andorra des de Prada, és un luxe que no ens podem permetre perquè som conscients que, avui, ser a Prada i publicar cada any, és un privilegi que no durarà sempre, però intentarem que duri tant com pugui, mentre tinguem la capacitat organitzativa per continuar-ho fent.

Antoni POL i SOLÉ
President de la SAC

Una història d'Andorra, temàtica. Presentació 15ª Diada Andorrana a la UCE 17 d’agost del 2002. (sac-198.doc)

Benvinguts i moltes gràcies per assistir a la 15ª diada, ponents, patrocinadors, públic en general i mitjans de comunicació.

El convenciment, o l’exigència, de que cal viure intensament el present justifica sobradament la necessitat de millorar el nostre coneixement del passat, si més no per obtenir certes respostes, en definitiva la llum que ens permeti ser més lúcids a l’hora de decidir quines portes ens convé obrir per a un millor futur.

Disposem avui, per sort, d’estudiosos especialitzats en fragments de la història d’Andorra, en gairebé totes les seves diferents èpoques. Cada any apareixen nous estudis i anàlisis de fets, matèries o moments històrics que van completant en detall el mosaic complex del coneixement del nostre passat. Segurament sense proporció amb el tamany del país però segur que sí amb l’especificitat geopolítica andorrana.

Els països però necessiten també d’històries generals, volgudes globals i contínues, tot i que conscientment siguin incompletes i no exhaustives per les llacunes documentals o d’estudis existents que sempre existiran, i fins i tot pels canvis d’interpretació que cada època genera i per la pròpia subjectivitat dels seus autors. I són necessàries perquè les necessiten els ciutadans que no poden ni els interessa accedir a estudis de detall però sí els interessa conèixer un resum o una síntesi de la història de l’entorn en que viuen.

Assatjos de síntesi de la història d’Andorra a resenyar se’n troben al:

- Manual Digest d’Antoni Fiter i Rossell el 1748.
- Les Valls d’Andorra de Bonaventura Riberaygua i Argelich el 1946.
- Andorra el meu país de Puigoriol-Bruguera-Canturri el 1963.
- Aproximació a la història d’Andorra de Lídia Armengol i Vila el 1983.
- Una mostra del nostre llegat històric de Lídia Armengol i Vila el 1985.

Deixant de costat els llibres escolars que presenten la història en diversos volums o alguns llibres de còmic no disposem però de cap síntesi històrica postconstitucional i per tant els ciutadans d’avui ens trobem mancats d’un manual complet d’història actualitzat que ens ajudi a conèixer la realitat andorrana fins avui.

A les històries generals d’autor se les substitueix o complementa també amb compilacions històriques de diversos autors. I sembla que se n’està preparant una d’oficial d’aquest tipus des del Govern.


L’any 1960 Josep Mª Guilera treia a la llum “Una història d’Andorra” amb pròleg de Josep Mª Trias de Bes que, segons les seves paraules, “... hauria d’ésser, especialment la història de les muntanyes d’Andorra”.

“Una història d’Andorra” més, és el que la SAC vol aportar amb la 15ª Diada Andorrana a la UCE complementària de les altres però en la línia de la de Josep Mª Guilera, és a dir, sense pretendre traçar la història principal o oficial del país, sinó la història d’aspectes o temes col.laterals i per tant esdevenint temàtica.

Volem oferir un mosaic diferent i útil, que exposi, resumidament i en síntesi el que ha passat en uns àmbits concrets de la vida del país que ens semblen interessants al llarg de la història o una part d’ella, per enriquir entre tots el calidoscopi de la història d’Andorra.

Per aquesta raó dins de la Societat Andorrana de Ciències s’acaba de crear la secció d’Història i la col.lecció Papers de Recerca Històrica que esperem pugui prendre el relleu al magnífic treball fet pels Quaderns d’Estudis Andorrans entre 1976 i 1996, pels Butlletins del Comitè Andorrà de Ciències Històriques entre 1986 i 1990 i pels Annals de l’Institut d’Estudis Andorrans (centre de Barcelona) entre 1990 i 1995.

Volem contribuir a satisfer la necessitat d’una permanent reflexió històrica, com convé a totes les societats que miren al futur.


Antoni POL
Representant de la Sac al Patronat de la UCE

Josep Alsina i Martí. La mirada del constrast. (sac-197.doc)

Nascut el 7 d’octubre del 1911 a Sabadell, fill de Jaume ALSINA i Maria MARTÍ, entre els 7 i 10 anys va marxar d’Espanya amb els pares i la germana Montserrat cap a França, a una fàbrica de punt a Tolosa.

El 1940 es va casar a França i el 7/10/1940 es va instal.lar a Andorra. D’aquest primer matrimoni va tenir dos fills el Joan i la Maria José.

La seva primera dona fou mestra i ell es dedicava a fer fotografies i representar a vàries cases de material fotogràfic de França (Franke Heidecke, Kodak anglesa i americana i la Leika). Va utilitzar màquines de la Rollei i la Leika, la Kodak i la Contax entre altres.

La seva primera dona va morir i els seus fills es troben instal.lats a França.

El 18/12/1981 es va casar amb la Ita Calle i Núñez, autèntica sevillana integrada a Andorra.

Des de la seva arribada a Andorra ha viscut sempre al pis 2on. 2ª de l’edifici de l’Av. Carlemany 45 d’Escaldes que s’havia cremat abans de 1940 i on havien viscut els monjos de Montserrat.

De complexió atlètica, ulls blaus i mirada perspicaç i penetrant és una persona senzilla, desacomplexada, solidària, desinteressada i sincera i radicalment crítica que li agrada de la vida la justícia i la llibertat.

La seva fotografia presenta una visió dels paisatges, dels monuments, edificis i de les persones atemporal. Més enllà de considerar-les esdeveniments històrics, ens presenta monuments qualsevol, captats en un precís moment que tenen sentit perquè incorporen un contrast.

Josep Alsina, com a persona vitalista que és, i crítica com es sent, no cerca la natura morta sinó la imatge del contrast. Contrast entre paisatges i persones, entre paisatges i edificis, entre edificis actuals i antics, o entre persones i objectes, o entre objectes, o simplement entre conceptes, allò espiritual i allò material, entre la sensibilitat i la sexualitat, entre allò desitjat i allò prohibit, entre el materialisme i l’humanisme, i també entre les naturaleses física i humana.

El contrast és utilitzat en la composició com a símbol inequívoc de moviment i per tant de recerca i comprensió de la vida.


Antoni POL

José CLAVEROL, el fotògraf artista (sac-194.doc)

Josep Claverol ,conegut d’adult com a Don José, va nèixer a la Seu d’Urgell el 15 de febrer de 1854 fill d’en Valentí Claverol ,que exercia de metge a Andorra. El seu pare Valentí va néixer a St. Julià de Lòria el 1815 , fill d’Anton Claverol cirurgià de Monrós al Pallars i de Maria Carreras de Sant Julià de Lòria.

Tenia un oncle metge i un altre oncle que tenia a Xile el va cridar en quedar-se orfe als catorze anys, deixant una germana a la Seu que es va ocupar del negoci tèxtil familiar.A Xile es va iniciar en la fotografia.

En emmalaltir-se la seva germana va tornar a Barcelona on va conèixer la Concepció Cirici de la Seu d’Urgell amb la qual es va casar i de qui va tenir quatre fills: Josep, Àngel, Francesc i Valentí. Aquest darrer va néixer a la Seu d’Urgell el 24 de novembre de 1902 i va continuar els passos del seu pare en el món de la fotografia.

Tot i que el negoci familiar que va continuar existint era la venda dels teixits Don José instal.là un estudi de fotografia a la Seu i va fer nombroses fotografies de tots els contorns.

Va morir el 2 de novembre de 1921.

Va fer imprimir nombroses postals, principalment i directament per la casa HM de Madrid i Huecograbado Mumbrú de Barcelona i indirectament pels germans Labouche Frères de Tolosa.

Les seves postals cerquen fixar la imatge del paisatge, del monument o dels personatges de manera artística, amb un clar sentit de la composició, ressaltant l’aspecte que es vol enquadrar, esborrant-ne les parts supèrflues del contorn, oferint una rica gamma de plans amb diferent llum per tal d’obtenir els millors resultats plàstics sabent que només es podia jugar amb una tinta impresa, combinant i contrastant plans de diferent contingut matèric, oferint una qualitat d’impressió polida i escollint a cada moment el punt de vista que oferia més clarament un sentit de perspectiva i per tant introduint el moviment en la imatge ja sigui horitzontal (fugues normals dels rius, dels carrers, de rengles de persones o dels edificis) o vertical (fugues dels torrents i tarteres de les muntanyes).

Curiosament l’enquadrament mai és frontal, centrat i simètric sinó descentrat, esbiaixat, contraposant masses i volums de diferent escala tot aconseguint però i sempre un equilibri singular, una bona composició.

Allò mirat i la seva manera de mirar i molts punts de vista seran represos pel seu fill Valentí Claverol com el millor homenatge a la innegable qualitat artística del seu pare a la qual hi afegirà una millora constant de la qualitat intrínsecament fotogràfica.


Antoni POL i SOLÉ
President de la SAC

No aigualim el patrimoni ! (arti-097.doc)

Sovint la impotència o incapacitat de controlar una situació condueix a prendre posicions maximalistes i extremes, desfigurant-se els objectius bàsics i inicials i prenent actituds, es diu per prudència fins i tot bona intenció o en cas de dubte, que consisteixen en restringir el màxim i en generalitzar un proteccionisme que en ampliar el seu radi d’acció no aconsegueix finalment “protegir” definitivament l’element que calia sinó mediocrement tot una àmplia zona que es converteix finalment en una caricatura inversemblant d’allò que calia preservar perdent-se els sentits de proporció, mesura i sentit comú i desenfocant-se totalment la qüestió, en perdre’s pel camí allò que era important i havent guardat només aspectes anecdòtics o conceptualitats que en la seva renovació han fet desaparèixer tota autenticitat.

Això és el que està passant amb una sèrie d’edificis que podem considerar patrimoni artístic que per la seva qualitat específica o de pertinença a un conjunt singular i en un afany proteccionista massa ampli es van perdent pel camí.

L’amplitud del proteccionisme es va iniciar amb les Ordinacions Generals d’Urbanisme Parroquials del 1981 derivades de l’Ordinació del Consell General de la mateixa data i concretament pel que fa als cascos antics. I es perpetua avui amb les indicacions donades des del Patrimoni Artístic Nacional.

La delimitació d’aquestos va duplicar o triplicar les zones ocupades realment i la introducció d’algunes normes lamentables com les alineacions de vial o altres com el revestiment de pedra al 100% varen conduir a que avui a penes es puguin reconèixer els centres històrics o cascos antics reals.

Seria un error que la llei del patrimoni continués amb aquesta via en lloc de concentrar el seu efecte sobre els edificis o espais concrets.

La urgència i l’objectiu essencial d’aquesta llei ha de ser la protecció activa i no passiva, radical i generosa, ràpida i enginyosa dels edificis (pocs) que valen realment la pena.

No es tracta de fabricar patrimoni incrementant el llistat d’elements a conservar, i si es fa llistats amplis s’ha d’indicar molt bé on és el gra i on es la palla i que es justifiqui convenientment cada obra per a no aigualir allò realment important a conservar. Ni tampoc es tracta d’estendre i de crear servituds “patrimonials” a l’entorn indiferenciat d’aquests elements més enllà d’una zona prudent de 10-15 metres. I, en el cas que calgués, excepcionalment, això s’ha de fer per altres vies com correspon al planejament urbanístic i no per vies indirectes que no tenen en compte el planejament global.

L’objectiu d’aquesta primera llei ha de ser allò propi d’una primera llei: aturar la pèrdua constant de patrimoni i conservar decididament i sense renúncies el que val la pena, i crear la sensibilitat, necessària perquè, en un futur, vist l’èxit d’aquesta primera iniciativa, es pugui passar a d’altres objectius com visions més àmplies de l’entorn si es pot, tenint en compte però les necessitats urbanístiques. L’entorn de protecció ha d’estar en íntima proporció a la vàlua d’allò que es conserva i també i sobretot en la sintonia urbanística corresponent.

Si es generalitza i es vol abarcar tot, ni que sigui a qualsevol preu i amb mediocritat s’aconseguirà només un efecte contrari i s’acabaran de perdre els pocs elements que tenim i cal conservar. A més de crear servituds urbanístiques gratuïtes que precisament no són el que avui es necessita.

No aigualim el patrimoni copiant maneres de procedir de països que no es corresponen ni a la nostra qualitat, ni a la nostra quantitat, ni al nostre tamany de país, ni al nostre tipus de desenvolupament.

L’altre perill d’aigualir el patrimoni pot venir, tot i poder posseir una bona llei, de si no es defineix clarament com es financia aquesta protecció i d’on surten els recursos econòmics per a dur a terme les actuacions que cal fer i seguint quins procediments concrets i àgils. Veure el patrimoni només com a competència de Govern és un error. Cal que els Comuns es puguin incorporar a aquesta tasca prou difícil de conservació del patrimoni i sentir-se’n també titulars de manera activa. L’única font de recursos nova i disponible és recuperar el valor d’una part del sòl comunal per a poder-lo usar i atendre a les compensacions i intercanvis que calguin per a la conservació dels elements de patrimoni corresponents a cada parròquia. Patrimoni a canvi de patrimoni. La creació d’una sobretaxa sobre els edificis de nova construcció és també una possibilitat, però no recomanable per a no incrementar el cost final de l’edificació.

La conservació del patrimoni depèn i es cosa de tots. S’han d’evitar enfrontaments o postures que extremin les posicions d’uns i altres. Ens cal i urgentment poder-nos demostrar que som capaços de conservar el centenar d’edificis privats i la trentena de nuclis, aproximadament, que hi ha avui al país i que valen la pena.

Aquesta primera llei és decisiva per a aconseguir-ho. A més d’una certa teoria ens caldrà ser molt pràctics i realistes per a poder arribar a protegir tot el que caldria, conciliant els interessos públics i privats, els interessos del patrimoni i els interessos urbanístics. Aquesta primera llei ha de ser capaç de provocar estima, reconeixement i valoració del patrimoni tant de la societat com dels propis propietaris que s’hi han de poder sentir representats, defensats i degudament compensats i afortunadament afectats.

Antoni POL, arquitecte

Manifest Focs de St. Joan 2002. (arti-096.doc)

ENTRE LA FLAMA I LES FALLES

Per Sant Joan, Sol i Terra s’acaronen.
El Sol que il.lumina, a la Terra encén.
La Terra que dóna vida, al Sol sorprèn.

El Sol és foc, energia, força.
La força per a transformar si el foc és treballat.
La força per a escalfar si el foc és contingut.
La força per a il.luminar si el foc és aïllat.

La flama és l’expressió noble del foc.
És llum dirigida i llum que dirigeix. És el fi i l’inici del foc.
És seguretat. És comunicació.
És domini terrenal i transcendent. És control i raó.

Les falles són l’expressió popular del foc.
Són la igualtat.
Són la llibertat.
Són la fraternitat.

Entre l’una i les altres, les eixarnoles
relliguen Andorra amb la visió del foc,
en la seva petitesa
i en el seu equilibri.
Les eixarnoles són els espetecs del foc
i les guspires de llum que salten durant la crema,
tant de la flama com de les falles,
tant del foc cultivat com del salvatge.

El nostre foc és la combinació de la flama i de les falles,
de la raó i de la passió,
del seny i la bogeria,
de la normalitat i la creació,
del transcendent i l’intranscendent,
d’allò celest i allò terrenal,
del que és poderós i el que és popular.

Visca el Sol, visca la Terra i visca la cultura del foc !

Antoni Pol i Solé

La casa Lacruz de Puig i Cadafalch, un símbol pel futur. (arti-095.doc)

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), arquitecte, polític i historiador de l’art, va ser una personalitat a la Catalunya del seu temps en els tres àmbits citats.

Va ser el segon president de la Mancomunitat Catalana després de Prat de la Riba, entre 1917 i 1923 i per les seves implicacions polítiques catalanistes va haver d’exiliar-se en diferents moments durant la guerra i postguerra civil espanyola.

El projecte de la Casa Lacruz el va iniciar el 1936 com a hotel , transformant-se el 1940 com a casa de vivendes, acabant-se el 1943.

Es coneix que el 1937 Puig i Cadafalch va fer 10 estades a Andorra i el 1940 entre 17 i 20.I va fer altres estades els anys 1941 i 1942.

Dels diversos projectes d’edificis andorrans en que va treballar la reforma de l’església arxiprestal d’Andorra la Vella (portal d’accés, campanar i varis) i la casa finalment de pisos del Sr. Lacruz a Escaldes són les dues obres principals que es poden considerar com a realitzades tot i alguns canvis introduïts durant la seva construcció. La Casa Lacruz va ser seguida per Puig i Cadafalch des de 1936 fins a 1943 com ho testimonia diversa correspondència existent. I aquesta és la única obra on hi apareix la seva signatura (un St. Jordi com deixava habitualment en les seves obres).

L’edifici la Casa Lacruz és però arquitectònicament singular per diverses raons.
La primera per ser un edifici dels anys 40 que reflecteix molt bé el canvi que es produeix en el creixement urbanístic passant-se d’una estructura rural a una estructura urbana.
La segona perquè és un exponent de qualitat del període que es coneix com a arquitectura del granit a Andorra i que volia assumir en el seu moment i amb un llenguatge propi la imatge de la Nova Andorra.
La tercera perquè és una obra d’autor, que té signatura i que correspon a un arquitecte modernista català de prestigi tot i trobar-se a les darreries de la seva vida professional i haver-se produït l’obra en unes circumstàncies de penúries diverses.
La quarta perquè en el seu emplaçament aporta qualitat i personalitza una zona que ha crescut de manera amorfa i mediocre, com un aglomerat urbà indiferenciat.
La cinquena perquè el procés de qualificació dels centres urbans en que es troba tot el país ha d’aprofitar de totes les fites urbanes i edificis símbol com ho és la Casa Lacruz.

Conservar aquest edifici i recuperar-lo per al patrimoni col.lectiu és no només un deure de tots els ciutadans, empreses i institucions amb les administracions públiques al seu front sinó, i també, el signe inequívoc de l’existència d’un potencial mínim de sensibilitat, dignitat i maduresa que avui ja pot i ha de mostrar la societat andorrana, si realment ens considerem hereus d’un passat peculiar (que ha existit i que ve de molt lluny) i aspirem a deixar als nostres fills un futur amb identitat.

La llei del patrimoni és necessària sí, però no és suficient. Ens cal tenir clar per sobre de tot què volem. I un present i un futur de més qualitat i caracterització no són incompatibles amb el respecte als legítims interessos de les propietats que puguin resultar afectades per un interès públic que ha de prioritzar-se sobre l’interès privat, que en tots els casos ha de compensar-se generosament i no rànciament, activament i no passivament i aconseguint que la catalogació d’un edifici com a patrimoni nacional sigui un premi i no un càstig per al seu propietari.

Ni la ignorància ni la falta formal de recursos legals o econòmics immediats i a curt termini no ens pot fer perdre de vista l’interès comú a mig i llarg termini.

El Manual Digest (1748) en la seva màxima 21 recomanava: “Conservarlas antigallas, tant sepuga; perque encaraque algunas pareixen a primer vista rediculas, es perque no penetram be sa finesa”.

Les ordinacions del M.I.Consell General de 1964 preveuen dictar un reglament especial per fixar les condicions d’edificació al voltant de les capelles romàniques i altres monuments artístics.

Les ordinacions de 1965 del M.I.Consell General acorden “considerar Patrimoni Nacional totes les capelles i monuments, les despeses de reparació o sosteniment de les quals satisfaci o hagi satisfet el M.I.Consell General.”

L’any 1983 apareix la Llei de protecció del patrimoni cultural-natural d’Andorra que preveu el procediment per a elaborar el Catàleg del Patrimoni Nacional i atorga al Govern diverses facultats al respecte.

L’any 1988 en les ordinacions del M.I.Consell General complementant les anteriors: “es declaren d’interés nacional tots els monuments artístics, i zones d’interés històric i arqueològic de l’inventari aprovat per Govern”.

La Constitució de 1993 ens diu en el seu article 34:”L’Estat garantirà la conservació, promoció i difusió del patrimoni històric, cultural i artístic d’Andora”.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme del 2000, en el seu article 10 indica com a competència del Govern la classificació i protecció de les edificacions incloses en el catàleg del patrimoni nacional.

Tothom coneix l’existència d’aquest catàleg o inventari del patrimoni nacional tot i que no s’hagi publicat oficialment. Tothom sap que aquest edifici s’hi troba ressenyat.

Fa doncs 254 anys que venim parlant de conservar....

Amb o sense catàleg nacional oficial, amb o sense catàlegs parroquials oficials, amb o sense la llei del patrimoni, amb o sense els reglaments que preveu la llei general d’ordenació del territori i urbanisme (que permet legalment trobar solucions pràctiques i assenyades i adequades per a totes les parts), amb o sense els plans d’urbanisme, podem passar 250 anys més excusant-nos en que no tenim els instruments suficients o bé començar a actuar d’una vegada per amor propi i dignitat.

Tots som cridats a actuar fent prevaldre l’interès i el sentit comú. Fins i tot els mateixos propietaris als quals però no s’ha de dimonitzar per voler fer més rendible el seu patrimoni i als quals se’ls ha de donar autèntiques solucions concretes i raonables i no excuses dilatòries o vies sense sortida o amb paranys.

Per fidelitat i homenatge a tantes generacions que ens han precedit i s’han sacrificat per fer-nos arribar l’Andorra que avui disfrutem i per orgull de poder deixar a les generacions futures un país que sigui quelcom més que una marca registrada, cal trobar solució a aquest i altres casos que no poden esperar més. I solucions pactades i no prepotents que incentivin des de l’inici mateix l’estima cap al patrimoni arquitectònic i cultural que realment valgui la pena. Tots aquests edificis o indrets que mereixen el reconeixement públic i nacional han de ser considerats com a casos singulars i s’han de tramitar de manera singular , individualitzada, prioritària i generosa i vetllant perquè la seva afectació a l’entorn que l’envolta sigui igualment positiva i mai negativa.

El patrimoni nacional ha de poder ser vist per tots com a un valor afegit del qual tothom n’aprofitarà i no com a una font originària de restriccions contínues, absurdes i sense limitació.

L’ànima col.lectiva que ve identificant a la societat andorrana i de la qual formem part tots els ciutadans de l’Andorra actual es forja dia a dia i s’enriqueix amb allò més bo que serem capaços de transmetre a les generacions futures que s’hi hauran de reconèixer
com hem hagut de fer nosaltres cercant els valors i els encerts que generació a generació s’han anat consolidant i lamentant aquells altres referents perduts definitivament.

Antoni POL , arquitecte.

La complexitat dels processos de coneixement (sac-190.doc)

Segons Jordi Wagensberg hi ha tres formes fonamentals de coneixement: el científic, l’artístic i el revelat. I tot coneixement real és la superposició ponderada de totes tres formes.

El coneixement científic es basa però en el mètode científic el qual consta alhora de tres principis bàsics: l’objectivitat, és a dir, que l’acte d’observació no tingui el més lleuger efecte sobre allò observat; la intel.ligibilitat, segons el qual la matèria de coneixement es considera intel.ligible; i la dialèctica, on coneixement i experiència són confrontats constantment.

Per a fer possible la intel.ligibilitat es donen tres tipus de comprensió científica: la comprensió per la compressió, la comprensió per la causalitat i la comprensió per l’estructura.

En el primer cas un esdeveniment es pot comprendre si es pot comprimir a través de la reducció a un model o la fórmula o forma mínima amb la capacitat de reproduir l’experiment. O si també a través de la compressió es pot produir separació del total de l’esdeveniment en classes.

En el cas de la causalitat es considera que un esdeveniment és científicament comprensible quan se’n coneixen les causes o quan aquest és causa necessària d’un altre esdeveniment.

I finalment es considera que un objecte és comprensible d’acord amb la seva estructura quan la relació entre les parts que la fan compatible amb el tot està identificada.

No obstant aquestes possibilitats de coneixement científic poden ser insuficients front a esdeveniments amb major complexitat, on l’observador alteri allò observat, o no es puguin descompondre en parts que n’expliquin la globalitat o si no se’n poden identificar cadenes causa-efecte o sinó hi ha experiment ni model per a confrontar.

Wagensberg ens proposa que és necessari llavors el canvi de mètode per a poder conèixer.

El coneixement artístic accepta una única hipòtesi de treball: la comunicació de complexitats inintel.ligibles.

Però l’acte artístic pot existir com no.

Queda llavors finalment el mètode diví o revelat (des de Déu a la consciència de cadascú ...) segons el qual:
§ Si el subjecte no aconsegueix separar-se de l’objecte llavors, sigui, per principi, un subjecte per al qual tot és objectiu.
§ Si el subjecte té problemes d’inintel.ligibilitat llavors sigui, per principi, un subjecte per al qual tot és intel.ligible.
§ La coherència i la utilitat del mètode requereix que, també per principi, el subjecte existeixi, sigui únic i vulgui revelar-nos el seu coneixement.


Només el coneixement científic canvia per principi. El coneixement artístic pot canviar, però si és així, no és per principi. I el coneixement revelat, per principi, no canvia.

Per Wagensberg doncs tot coneixement es pot representar per un punt en un espai coordenat per tres dimensions: la científica, l’artística i la divina. Segons ell, la pràctica democràtica empeny el polític cap a l’eix de l’art (una imatge encarregada de comunicar una inintel.ligibilitat tendeix a substituir el debat científic) i la no pràctica democràtica ho fa cap allò que és diví (la veritat revelada legítima les dictadures).

Com podem evitar doncs la diversitat de percepcions que poden arribar a ser contradictòries a través del coneixement d’una única realitat si les possibilitats d’accés són diverses i admeten diferent combinatòria?

Es pot millorar els diversos processos d’accés al coneixement altres que el científic?

Podrem arribar a entendre els processos no intel.ligibles?


Antoni POL
President de la SAC