L’any 2006 es complien 50 anys d’ençà la posta en marxa de l’Editorial Casal i Vall.
El premi Agora Cultural 2007 li ha estat donat per la seva trajectòria emprenedora entre 1956 i 1988 dins del món de l’edició professional de llibres amb 235 títols propis, entre els quals la Bíblia i la col.lecció Monumenta Andorrana amb 7 volums, en català, i la impressió de més de 1000 títols en els seus Tallers Gràfics per a altres editorials en castellà, francès, així com en català, entre els quals el Diccionari general de la llengua catalana (edicions 3ª, 4ª i 5ª).
Els quatre germans Casal i Vall, Narcís, Jacint, Jaume i Joan que la varen fer possible ens han tramés, amb el seu projecte fet realitat, les claus de l’èxit, amb dos missatges clars de futur, que cal ressaltar, per la seva validesa al llarg dels temps.
El primer és que Andorra pot i ha de saber treure partit de les mancances dels nostres veïns. No sempre ho ha fet i ho ha de continuar fent, no ho oblidem. Després de la guerra civil, Espanya va quedar desarticulada en molts aspectes, un d’ells l’editorial. Tot i els riscos, econòmics i polítics, els germans Casal i Vall varen saber reconèixer i fer l’anàlisi adequada d’aquesta mancança en aquell moment.
Avui a Andorra, i en la present situació d’incertesa encara més, ens hem d’adonar de quines mancances existeixen al nostre entorn i en quines podem ser competitius.
El segon, que es pot veure en part relacionat amb el primer, és que varen també entreveure les possibilitats del paper que Andorra pot jugar a nivell de l’àmbit de la prestació de tot tipus de serveis relacionats amb la cultura i la llengua catalana.
Tant a nivell públic com privat hem de ser tots conscients que aquestes dues referències continuen no només sent vàlides sinó claus per a l’èxit de bon nombre dels projectes que ens cal saber determinar i ajudar a desenvolupar, sent-ne partícips directes o indirectes en benefici de tot el país. Els nous emprenedors ho haurien de considerar. Els qui volen obrir camins per a aquests, també.
El llegat de l’editorial Casal i Vall va molt més enllà de les seves magnífiques edicions i títols publicats i l’hem d’aprofitar.
dissabte, 23 de febrer del 2008
diumenge, 17 de febrer del 2008
L'andorranitat venuda [arti-148]
L'andorranitat, necessitada avui més que mai de la seva afirmació tant nacional com internacional, està sent menyspreada per aquells que més cura n’haurien de tenir i més obligació d’enfortir-la i divulgar-la.
I parlo d’una andorranitat oberta, integradora i universal, i no tancada o endèmica ni excloent.
Es una ofensa a tots els andorrans, tant per a les generacions desaparegudes, que amb tant de sacrifici han fet possible l’Andorra actual, com per a les futures que rebran una Andorra indigna si permetem aquest tipus d’actuacions, acceptar la proposta d’enguany de participacio al festival d’Eurovisió.
No necessitem renunciar a la nostra llengua que ens dóna identitat i ens situa al món amb coordenades pròpies .Tot al contrari.Com no ens calen mercenaris professionals, per molt bons que siguin, sinó ciutadans motivats i identificats en projectes comuns que donen cohesió i entusiasme a la societat andorrana.
No participem al festival d’Eurovisió per guanyar cap premi ni per donar-nos a conéixer i promocionar-nos individualment, sinó col.lectivament .Però hem de promocionar-nos com a PAÍS diferent i no com a PAÍS qualsevol.
La nostra existència rau en la diferència, en no voler ser com els uns ni com els altres, com la nostra història ens recorda contínuament i de manera constant .La nostra diferenciació ha estat i continuarà sent la clau de la nostra pervivència.
Lamento que els qui han pres certes decisions per arribar a aquesta situació no hagin entés res.Ni quin país som, ni què necessitem, tot just un any després que s’havia entés i ben entés.
Però el que no ho entenguin no els permet ignorar l’andorranitat que justifica l’existència d’aquest poble i estat i l’ha de continuar justificant.
Com andorrà avui sento vergonya pròpia i demano públicament, a qui li escaigui decidir, que es corregeixi o es faci rectificar.
L’andorranitat no és una qüestió de màrqueting, ni d’equilibri pressupostari.
Andorra no està en venda o de rebaixes, i si algú així ho creu, que ho digui en veu alta.
Antoni POL I SOLÉ
I parlo d’una andorranitat oberta, integradora i universal, i no tancada o endèmica ni excloent.
Es una ofensa a tots els andorrans, tant per a les generacions desaparegudes, que amb tant de sacrifici han fet possible l’Andorra actual, com per a les futures que rebran una Andorra indigna si permetem aquest tipus d’actuacions, acceptar la proposta d’enguany de participacio al festival d’Eurovisió.
No necessitem renunciar a la nostra llengua que ens dóna identitat i ens situa al món amb coordenades pròpies .Tot al contrari.Com no ens calen mercenaris professionals, per molt bons que siguin, sinó ciutadans motivats i identificats en projectes comuns que donen cohesió i entusiasme a la societat andorrana.
No participem al festival d’Eurovisió per guanyar cap premi ni per donar-nos a conéixer i promocionar-nos individualment, sinó col.lectivament .Però hem de promocionar-nos com a PAÍS diferent i no com a PAÍS qualsevol.
La nostra existència rau en la diferència, en no voler ser com els uns ni com els altres, com la nostra història ens recorda contínuament i de manera constant .La nostra diferenciació ha estat i continuarà sent la clau de la nostra pervivència.
Lamento que els qui han pres certes decisions per arribar a aquesta situació no hagin entés res.Ni quin país som, ni què necessitem, tot just un any després que s’havia entés i ben entés.
Però el que no ho entenguin no els permet ignorar l’andorranitat que justifica l’existència d’aquest poble i estat i l’ha de continuar justificant.
Com andorrà avui sento vergonya pròpia i demano públicament, a qui li escaigui decidir, que es corregeixi o es faci rectificar.
L’andorranitat no és una qüestió de màrqueting, ni d’equilibri pressupostari.
Andorra no està en venda o de rebaixes, i si algú així ho creu, que ho digui en veu alta.
Antoni POL I SOLÉ
dijous, 14 de febrer del 2008
La història ens indica un camí. (sac-410.doc)
Andorra és un territori singular. I ho és per una trajectòria històrica que l’ha fet es devenir estat internacionalment reconegut.
Els habitants que han ocupat les Valls d’Andorra, han mostrat sempre una voluntat de ser que els ha ajudat a esdevenir singulars.
El posicionament d’Andorra certament hi deu haver ajudat perquè ha estat un territori tancat dins del Pirineu, en contacte alhora però amb les dues bandes del massís pirinenc, les quals, l’evolució històrica dels darrers segles, ha distanciat en les mentalitats fins al punt que pot semblar que és encara la mar Tetis.
Els primers pobladors del territori andorrà, fa uns 12.000 anys, eren caçadors i recol.lectors després de la fi de la darrera glaciació.
La primera constància de l’existència d’un poble prové del relat que fa l’historiador grec Polibi del pas d’Anníbal per les valls del Segre per travessar el Pirineu, camí de Roma, al juliol de l’any 218 a J.C. Aquest cita com els ilergetes, bargusis, erenosis i andosins s’hi oposaren.
Aquests andosins ocupaven segons Yáñez des de les conques altes tributàries del Segre fins al Prepirineu, mentre que els erenosis serien els aranesos, els bargusis els bergadans i els ilergetes els lleidatans d’avui.
Aquests pobles íbers, pel que fa als andosins, devien tenir substrat basc com n’han deixat constància els noms de molts nuclis poblats que encara avui hi ha a Andorra i fins i tot el mateix nom d’Andorra es considera de provinència basca.
Després d’Anníbal la romanització és un procés que s’estén pel Pirineu i particularment a l’entorn de Cerdanya.
No obstant això no es té notícia de com s’organitzaven aquests andosins ni quines estructures d’aquests ens han arribat tot i que romanitzades.
Segons Bosch l’existència d’una comunitat cristiana a la Vall d’Andorra no sembla que s’hagués produït abans del segle VIII.
L’ordre hispanovisigótic així com l’andalusí no tingueren repercussions a considerar. L’ordre carolingi i la feudalització sí que fan entrar de nou Andorra a la història.
El territori actual amb la seva delimitació i divisió en 6 parròquies (7 després de 1978) ja és reconeixible a l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell l’any 839.
La feudalització fa que es passi d’una senyoria comtal a una episcopal al segle XII, i a partir del XIII es consolidi una cosenyoria entre el bisbe d’Urgell i el Comte de Foix establerta pels Pareatges de 1278 i 1288.
El comte de Foix heretà els drets de Castellbó que els havia heretat de Caboet.
Segons Vela els Pareatges són la primera vegada que un acord d’aquesta categoria no té en compte directament als andorrans per definir el poder dels senyors, com sí s’havia donat en els anteriors documents similars.
De tots els pariatges de l’època, alguns, similars, l’andorrà és el més solemne (doble aprovació reial i papal), el més complex i l’únic que ha perdurat. Les raons d’aquesta pervivència segons Baraut en són entre altres l’acceptació dels andorrans del règim cosenyorial instaurat i la voluntat del seu manteniment.
Andorra clarifica amb els Pareatges la situació delicada en que quedava en el Tractat de Corbeil del 1258 entre Lluís IX de França i representants del rei Jaume I el Conqueridor.
I es passarà aviat d’una situació feudal a una de condomini, de domini compartit o sobirania compartida que farà que les temptatives d’integració d’Andorra a la corona catalanoaragonesa no prosperessin al segle XIV.
El 1419 es crea el Consell de la Terra pel bisbe d’Urgell Francesc de Tovià, a demanda dels andorrans, com a òrgan de govern comunitari que ja funcionava de fet, com a federació de comuns ( segons Viader) per decidir sobre temes que afectaven a l’interès de tots.
Els comuns, a través de les parròquies, són els òrgans de govern dels poders locals que administren i són propietaris del territori andorrà.
Els comuns i la seva organització i funcionament provenen doncs d’abans del Consell de la Terra, i també d’abans del Cosenyoriu. No tenen data de creació institucional, cosa que si tenen els altres dos estaments.
Els poders locals andorrans que a més són regionals, són singulars des del seu origen i provenen de molt més enllà del que sabem.
Desprès Andorra esquivarà els moviments que Espanya produirà en la seva consolidació i expansió imperial, a l’igual que superarà els dubtes de França en la seva relació amb Andorra, trobant fins i tot l’adequat posicionament com a estat de dret reconegut internacionalment el 1993, mentre a la seva vora un gegant com la Unió Europea es consolida.
Andorra, fins avui, ha anat consolidant un doble nivell de relacions, el que li dóna un estatut jurídic propi davant la comunitat internacional i el que fa que pugui existir amb els territoris del seu entorn.
La trajectòria es pot resumir en la persistència d’un poble amb voluntat de ser sobre un territori concret, que estableix unes estructures de govern primer a nivell local i regional a través dels comuns, després general a través dels fragments dels senyorius comtal i episcopal, del Cosenyoriu feudal i del Consell de la Terra o Consell General, per arribar finalment a la fusió d’aquestos en una estructura estatal moderna amb el poble sobirà, els Comuns, el Consell General, el Govern i els Coprínceps. En aquest esdevenir sembla clara quines són les necessitats: trobar les estructures supraestatals que ens donin renovat aixopluc en aquest món globalitzat i on fins els més grans cerquen noves aliances, i obrir i establir relacions més profundes amb els territoris i estats veïns, mantenint però sempre una diferenciació amb els mateixos.
ANTONI POL i SOLÉ
diumenge, 3 de febrer del 2008
Valentí Claverol, una visió sensible [arti-151]
La fixació de la realitat a través d’una imatge és essencialment una voluntat de domini del temps.
Domini pla en la fotografia i domini tridimensional en el cinema.
No es tracta només de captar el pas del temps i la seva evolució per la comparació d’imatges fetes temporalment en diferents instants, sinó incorporar directament en les imatges el temps.
Un desig de retenció del temps que se’ns escapa contínuament.
El moviment implica l’existència de velocitat i aquesta fusiona espai i temps.
La cultura occidental empeny l’home al domini del món.
I el món el percebem a través d’unes dimensions.
El repte per a dominar la dimensió temporal es, encara avui, atractiu.
La vida pren cos en el temps.
La retenció del temps si no ens permet desvetllar el misteri de la vida potser ens hi permet aproximar, ni que sigui a nivell extern, en la percepció del rostre que deixa.
Valentí Claverol i Cirici amb el seu mirar, d’ullera grossa, ha estat entre 1925 i 2000, capturant el temps en les seves imatges tant fotogràfiques com fílmiques. I seguint el mestratge del seu pare no només ha plasmat la realitat instantània sinó que ha perseguit també capturar-hi el temps.
Valentí Claverol ha retingut en la seva mirada la transformació de la vella cap a la nova Andorra.
Però darrere del temps hi ha la vida.
Quina n’és l’essència, d’on surt?
Per Valentí Claverol la vida és la poesia que expressa el paisatge.
El seu patró de bellesa és poètic i allò emotiu n’és el paradigma.
En aquesta voluntat de fixació del temps per Valentí Claverol la presentació de la transformació del paisatge no n’és un objectiu en si mateix, mentre el paisatge no el motivi, és a dir, l’emocioni.
La transformació de la vella a la nova Andorra, de la qual n’és destinatari privilegiat la visió sensible de Valentí Claverol, ens ha arribat en unes imatges no documentals sinó emotives. Certament que el seu llegat fílmic i fotogràfic és un document d’un valor excepcional, però la dimensió dominant que guia el document és una visió sensible que capta i enfoca allò que l’emociona i per tant es produeix des d’una visió poètica i no històrica, científica, periodística o de qualsevol altre tipus.
La cambra filmadora es mou lentament i pausada fruint l’emoció de veure l’aigua escolant-se del riu ... les imatges llunyanes entre fulles mogudes pel vent dels arbres pròxims a contrallum del sol ... les ovelles peixent ... el pagès llaurant ... pedres d’un monument ... un edifici antic colrat de tabac .. el fons de la vall és resseguit pausadament enlairant-se muntanyes amunt (d’aquestes olles que ens contenen), depassant l’horitzó cap a l’infinit ... paradigma del temps ... en una al.lusió a la vida en la qual ascendim físicament i mentalment en créixer, com les muntanyes es pugen per perdre’s en el tot i alhora res ...
El temps contingut en el paisatge (aparentment immutable) és perseguit en el moviment de les fulles dels arbres, del fum, dels núvols, del torb o la neu esperitada, l’aigua escolada ... en un intent de captar tot el que és fugisser, la història, el temps ... conscient que tot està evolucionant, des de la natura, fins al homes que la transformen en permanència i amb més o menys radicalitat i tot està condemnat a desaparèixer, per poder reaparèixer més tard en elements i cossos diferents ..
Mentrestant la vida, el temps i el paisatge es continuen renovant.
Val la pena aprofitar de veure i reveure l’obra filmada, el temps vist amb sensibilitat, de Valentí Claverol a la sala d’exposicions del Govern d’Andorra la Vella fins al 16 de març, i al Centre d’ Art d’Escaldes fins al 28 de febrer.
Domini pla en la fotografia i domini tridimensional en el cinema.
No es tracta només de captar el pas del temps i la seva evolució per la comparació d’imatges fetes temporalment en diferents instants, sinó incorporar directament en les imatges el temps.
Un desig de retenció del temps que se’ns escapa contínuament.
El moviment implica l’existència de velocitat i aquesta fusiona espai i temps.
La cultura occidental empeny l’home al domini del món.
I el món el percebem a través d’unes dimensions.
El repte per a dominar la dimensió temporal es, encara avui, atractiu.
La vida pren cos en el temps.
La retenció del temps si no ens permet desvetllar el misteri de la vida potser ens hi permet aproximar, ni que sigui a nivell extern, en la percepció del rostre que deixa.
Valentí Claverol i Cirici amb el seu mirar, d’ullera grossa, ha estat entre 1925 i 2000, capturant el temps en les seves imatges tant fotogràfiques com fílmiques. I seguint el mestratge del seu pare no només ha plasmat la realitat instantània sinó que ha perseguit també capturar-hi el temps.
Valentí Claverol ha retingut en la seva mirada la transformació de la vella cap a la nova Andorra.
Però darrere del temps hi ha la vida.
Quina n’és l’essència, d’on surt?
Per Valentí Claverol la vida és la poesia que expressa el paisatge.
El seu patró de bellesa és poètic i allò emotiu n’és el paradigma.
En aquesta voluntat de fixació del temps per Valentí Claverol la presentació de la transformació del paisatge no n’és un objectiu en si mateix, mentre el paisatge no el motivi, és a dir, l’emocioni.
La transformació de la vella a la nova Andorra, de la qual n’és destinatari privilegiat la visió sensible de Valentí Claverol, ens ha arribat en unes imatges no documentals sinó emotives. Certament que el seu llegat fílmic i fotogràfic és un document d’un valor excepcional, però la dimensió dominant que guia el document és una visió sensible que capta i enfoca allò que l’emociona i per tant es produeix des d’una visió poètica i no històrica, científica, periodística o de qualsevol altre tipus.
La cambra filmadora es mou lentament i pausada fruint l’emoció de veure l’aigua escolant-se del riu ... les imatges llunyanes entre fulles mogudes pel vent dels arbres pròxims a contrallum del sol ... les ovelles peixent ... el pagès llaurant ... pedres d’un monument ... un edifici antic colrat de tabac .. el fons de la vall és resseguit pausadament enlairant-se muntanyes amunt (d’aquestes olles que ens contenen), depassant l’horitzó cap a l’infinit ... paradigma del temps ... en una al.lusió a la vida en la qual ascendim físicament i mentalment en créixer, com les muntanyes es pugen per perdre’s en el tot i alhora res ...
El temps contingut en el paisatge (aparentment immutable) és perseguit en el moviment de les fulles dels arbres, del fum, dels núvols, del torb o la neu esperitada, l’aigua escolada ... en un intent de captar tot el que és fugisser, la història, el temps ... conscient que tot està evolucionant, des de la natura, fins al homes que la transformen en permanència i amb més o menys radicalitat i tot està condemnat a desaparèixer, per poder reaparèixer més tard en elements i cossos diferents ..
Mentrestant la vida, el temps i el paisatge es continuen renovant.
Val la pena aprofitar de veure i reveure l’obra filmada, el temps vist amb sensibilitat, de Valentí Claverol a la sala d’exposicions del Govern d’Andorra la Vella fins al 16 de març, i al Centre d’ Art d’Escaldes fins al 28 de febrer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)