El dret a decidir la toponímia i l'onomàstica i la seva grafia (arti-031.doc)

El passat 31 de març l’Alvar Valls distreia el seu ull parlant de “grafies arcaiques”.

Certament tenia l’ull ben distret quan en lloc de fer prevaldre la seva fina intuïció i aguda intel.ligència fent un treball periodístic acurat, com fa habitualment, es deixa endur per alguna dèria com la de confondre la unitat de la llengua amb una llengua unitària, la filologia al servei del llenguatge i la llengua i no les llengües al servei de la filologia. Les llengües (vives) evolucionen i qui les fa evolucionar no són els filòlegs o els científics sinó els pobles que les parlen, que guiats per un instint propi, en conserven uns mots, n’assimilen altres, n’abandonen alguns i en transformen molts, quan s’escau, tenint en compte o no la raó dels filòlegs.

Dins d’aquesta evolució del llenguatge o de la llengua hi ha un camp específic que es la toponímia. Pretendre aplicar la mateixa racionalitat a les paraules comuns d’un llenguatge i alhora a la seva toponímia és inversemblant. Per alguna raó els filòlegs i científics ja no barregen amddós mots en els diccionaris on només hi apareixen els mots comuns i no els propis. Pretendre que la toponímia es quelcom de verge i pur és un contrasentit i m’estranya que el bon amic Àlvar es deixi dur per aquesta rauxa purificadora de la toponímia i onomàstica quan sap molt bé que ambdues són un pòsit pel qual hi han deixat traça diverses llengües i moltes transformacions populars.

La “pura i simple normativa ortogràfica“ hi té poc a dir en la fixació toponímica.

Agradi o no volgut Àlvar la toponímia, i quan és popular encara més (i no imposada des d’altes instàncies) és un dels elements més lligats a cada territori i a la seva gent que en són en definitiva els primers i darrers destinataris. Sigui per voluntat de ser, sigui per diferenciació, sigui per estètica, sigui per fidelitat a la tradició, sigui per banal transformació cada poble ha de tenir el dret de decidir com vol dir-se i com vol que li diguin, i com vol que escriguin el seu nom, igual com volen les persones fixar el seu. I cada època estableix la seva manera de denominar-se. No es tracta d’arcaismes o modernismes, es tracta del dret a decidir la pròpia denominació. I això hauria de meréixer el més profund respecte. No es pot al.ludir a “...una altra resistència, no tant positiva, centrada en la insistència d’alguns sectors a continuar emprant les grafies arcaiques d’alguns topònims”, ni tampoc que “recorden que va ser el franquisme qui ...”, ni tampoc “... imatge de la llengua al marge de la modernitat ...”.

Quin problema és que de “Saturninus” s’hagi derivat a “Sadurní” i “Saturnino” en uns llocs i a “Cerni”, “Cernin” o “Serní” en d’altres?.

Si uns volen dir-se “Maçanet de la Selva” perquè no h’hi pot haver d’altres que es diguin “La Massana”?

Si uns altres es deien “Les Caldes”, s’han dit “Les Escaldes” i avui es volen dir “Escaldes” quin mal hi ha?

Si precisament es tracta de denominacions oficials, no són les institucions que oficialment representen aquests territoris les quines tenen el dret, com a representants del seu poble o pobles, de poder decidir amb quina denominació oral i gràfica es senten identificats?

Voler imposar patrons genèrics en l’aspecte toponímic o onomàstic que són noms propis no ho oblidem, no té res a veure amb la unitat de la llengua i si té a veure amb la manca de sentit comú. Sobre el topònims, malgrat hi tinguin a dir els filòlegs i científics de la llengua, la última paraula no l’han de tenir els que fan el diccionari sinó els que s’han de sentir identificats amb la toponímia. I els que vulguin modernitzar que no parin de modernitzar-se i els que vulguin ser arcaics que ho siguin (que no ha estat ni serà mai el cas). I als altres, només ens cal que respectar-los quan es tracta de la pròpia denominació. Per tant fora bo que es respectés d’una vegada la documentació oficial existent al respecte i ens respectèssim més els uns als altres no fent aparéixer dimonis polítics que no s’escauen a la realitat del país, ni fantasmagòriques consideracions d’arcaics o de moderns.


Antoni POL i SOLÉ