Recuperar o difondre el patrimoni artístic? (arti-037.doc)

El patrimoni artístic d’un país és la millor carta de presentació d’aquest.

El patrimoni és l’ambaixador per excel.lència d’un estat.

Constitueix la seva aportació a la cultura, que òbviament és universal, malgrat parteixi de localismes determinats.

La cultura és el llenguatge de la humanitat i en constitueix clarament l’element distintiu respecte a les altres espècies vivents.

La petita diferència genètica respecte als altres sers vius podríem dir que té la seva concreció en la cultura que són capaços de generar quantitativament i qualitativament.

Així doncs el patrimoni artístic no és res més que part del llegat cultural que els pobles som capaços de crear o en els qual ens sentim representats. Però n’és potser la part més visible, més comparable i entenedora perquè és la que correspon al patró estètic o al concepte de bellesa d’aquella societat concreta. A Andorra, que s’ha obert decididament al món i lluita per ser coneguda i present arreu hauríem d’aprofitar tots els recursos, mancats com n’estem, per a assolir aquest objectiu.

Ser presents en importants museus del món (Barcelona, Berlin ...) no ho trobo lamentable sinó tot el contrari. Ni el nombre de visitants d’aquests museus és comparable amb els visitants als nostres museus, ni l’impacte, ni el relleu, ni la promoció, ni conservació són equiparables. Per tant des del punt de vista promocional, divulgatiu i de garanties de conservació no hi ha res a dir.

No obstant la reclamació sobre el patrimoni artístic d’Andorra a l’estranger em sembla justa i encertada quan aquest patrimoni no es trobi exposat al públic, per trobar-se en col.leccions particulars o calaixos i magatzems dels museus, o no s’hi trobi en les condicions de dignitat, veracitat i qualitat que ens convinguin. Si el coneixement, la vàlua i l’interés pels artistes és mesura per la seva presència permament de la seva obra en els millors museus del món, perquè en la nostra política cultural no superem la simple reclamació del patrimoni artístic a l’exterior i passem a oferir de col.laborar per a la seva exposició pública en les degudes condicions?

La recuperació tindria sentit sempre i quan es restitueixi l’objecte recuperat al seu lloc original, però tots sabem que això no és possible si volem preservar aquests béns per al futur i, per tant, els museus són inevitables.

Perquè no ens preocupem de restituir còpia fidedigna de tots els originals sostrets dels seus llocs originals als indrets d’on van sortir per poder ser contemplats en el seu entorn autèntic i al qual han estat units des de sempre?

Perquè en lloc de voler recuperar no mirem de ser presents, amb obra original i de vàlua, als principals museus del món (via dipòsit temporal i itinerant)?

Perquè en lloc de voler recuperar a a qualsevol preu no fem i ja més i millor difusió d’allò que tenim tancat en calaixeres i magatzems tot esperant a tenir el museu del que fa tants anys parlem?

Perquè no fem més accessibles i assequibles als ciutadans i joves les magnífiques publicacions sobre el patrimoni artístic que tenim un cop fet l’esforç de la seva impressió, esgotant l’edició i fent necessari renovar-la amb una distribució eficaç i popular?

Perquè no reproduïm o deixem reproduir objectes artístics i representatius del nostre patrimoni a nivell turístic i creem tot una sèrie de productes divulgatius d’aquestos a preus populars i assequibles (clauers, joies, cartells, corbates, mocadors, monedes, pins ...)?

Perquè no publiquem oficialment i divulguem com cal, i degudament justificat, el nostre catàleg nacional afectant tant els moviments públics com privats?

Donar-nos a conéixer millor, també amb el nostre patrimoni artístic, tant a l’exterior com a l’interior del país, és una feina que és possible i assequible, mentre que el recuperar no depén només de nosaltres.

Difondre és indispensable, recuperar potser no.

Recuperar simplement serveix poc sinò difonem.

Garantir la conservació, el coneixement, el lliure accés al nostre patrimoni és primordial per a la transmissió a les generacions futures mentre que el recuperar no és garantia suficient. Si ho és però, i no tenim excusa, quan no recuperem tot el que depén només de nosaltres i es troba dins del país, en perill i sense atenció.

El patrimoni a més de descobrir-lo, cal fer-lo arribar arreu del món. Quina millor estratègia doncs sinó de fer-lo sentir com a propi més enllà de les nostres fronteres?

Per uns correus totalment andorrans ! (arti-036.doc)

La visió d’Andorra amb uns correus espanyols i francesos fent de correus andorrans és una singularitat que ens ha fet curiosos més enllà de les nostres fronteres, i alhora interessants en tenir en contrapartida els serveis de correu interior gratuït.

La qüestió de la imatge del país s’ha vist compensada per la gratuitat doncs del servei en unes condicions de satisfacció dels usuaris.

Els darrers anys però s’han consolidat tres factors sobre el quals cal reflexionar. D’un costat la necessitat de recuperar la imatge d’un estat amb total i clara sobirania després de la constitució de 1993 i el reconeixement com a estat de ple dret en el concert internacional, fa que la singularitat de que el servei postal depengui dels dos països veïns sigui una contradicció.

El segon factor és que clarificada la posició sobirana andorrana el paper dels nostres veïns i cert paternalisme i tutela ha entrat en contradicció amb els seus propis interessos i que la manca de rendibilitat dels serveis (no oblidem que són dos serveis per a una població o mercat petit) hagi passat a justificar deficiències en el servei.

I finalment el descontentament en els medis filatèlics per la baixada de la qualitat i altres problemes que cal unir al ja tradicional desinterés i mala cotització internacional de la filatèlia sobre segells andorrans.

Fins i tot les millores que s’han introduït progressivament i parcial en la gestió dels correus com: utilització del català en els textos dels segells, repartició de part dels beneficis, fixació del temes ... fins a la darrera de fer participar artistes andorrans en el disseny dels segells (d’ençà fa tres anys a la posta) i totes elles millores que són d’agrair, es mostren però com a insuficients.

Si el país ha estat capaç de gestionar tot sol altres serveis públics complexos com el de telecomunicacions, el d’electricitat, la sanitat, i altres que són competitius amb els nostres veïns (amb tots els convenis escaients) perquè no ens podem imaginar un servei de correus andorrà plenament competitiu, rendable i independent incorporat a STA (servei de telecomunicacions d’Andorra) o totalment separat?.

Ara és l’hora de que els correus andorrans es preparin pel futur al que tot el país està mirant, fent front a tots els reptes de qualitat del servei públic, de rendabilitat, l’existència de correus privats, internet, el redreçament filatèlic, el potenciament turístic, la divulgació dels dissenyadors i artistes andorrans, la incorporació de nous serveis, etc. Tot agraint, això sí, a les administracions francesa i espanyola els 70 anys acomplerts de servei a Andorra.



Antoni POL i SOLÉ

Andorra, terra de prínceps ... (arti-035.doc)

El col.lectiu P3M (per la protecció del patrimoni muntanyenc) va organitzar el 28 de febrer una projeccció del vídeo de Marc Aleix amb el títol que encapçala aquest article recollint imatges del país, d’un costat de les considerades idíl.liques i de l’altre de les considerades escandaloses.

Amb l’autor del vídeo, l’economista Josep Delgado i l’enginyer Jordi Llovera, vaig poder participar en el col.loqui previst pels organitzadors que va ser complementat per altres punts de vista dels assistents i m’ha semblat, però, interessant escriure les reflexions que vaig fer a la vista del vídeo.

El títol, d’entrada em suggereix dos comentaris. L’un és que si Andorra fos una terra de prínceps segurament no tindríem els problemes plantejats pel vídeo perquè com a bons prínceps tindrien cura dels seus jardins. Sortosament la nostra terra és una terra “amb” prínceps i per tant el poble andorrà és sobirà i responsable de la seva terra i tenim la llibertat de fer-ne una bona o una mala gestió. El segon és que si considerem que tenim un territori magnífic i digne de prínceps potser no l’estem tractant com es mereix a la vista del vídeo i de la pura i simple realitat. O fins i tot, potser sí que Andorra és terra de prínceps, per raó de que no ens la mereixem i sobretot tal i com la tractem ...

El que mostra el vídeo clarament és brutícia, desordre i provisionalitat. A rel d’aquestes evidències sembla que els ciutadans d’Andorra estiguem acostumats a la improvisació, a l’abandonament i a la insensibilitat.

I com és possible que siguem així amb el territori idíl.lic que tenim sent aquest petit, dependent de l’exterior i molt vulnerable?

El problema que tenim és que la major part de la ciutadania està deslligada del territori i per tant no pot estimar-lo. Només se m’acuden dues maneres de lligar-nos amb el territori a part de ser-ne propietaris directes o estar relacionats amb alguna casa pairal, fets ambdós que amb tot només suposa una relació amb un 10% del territori aproximadament i no està a l’abast de tothom.

El lligam amb el territori només pot venir per dues vies. La millora del seu coneixement n’és una i aquí és fonamental l’educació a les escoles, l’educació cívica i l’educació des de les institucions públiques. La segona és sense cap dubte el recuperar el sentiment de copropietat que pertany als ciutadans a través de la seva residència en una parròquia concreta. La propietat de la terra és comunal, encara que ara es digui que només n’és l’ús. Tradicionalment en el nostre entorn propietat i ús van lligats. Per tant els comuns que antigament jugaven un paper a redistribuir la propietat o els fruits de la terra (fent pobladors, adjudicant terres, permetent anar a buscar llenya ...) caldria que generessin novament el sentiment de que el territori que administren pertany a tots els seus pobladors i que és legítim recuperar el sentiment de sentir com a propis els terrenys comunals. S’ha de tornar a fer sentir orgull per la terra que ens acompanya en la nostra realitat diària. L’orgull per la terra neta, ordenada, accessible i equilibrada. L’orgull per l’autoestima del que és de tots d’una manera concreta.

El territori ha passat de tenir un valor d’ús per a les generacions que ens han precedit, i que mai haurien imaginat vendre’s el patrimoni donat que hauria estat com un suicidi en perdre l’element base per a la seva subsistència, a tenir un valor de canvi. Els terrenys es miren avui fragmentadament i aïlladament independentment del seu ús o rendiment agrícola i segons s’hi faci a sobre unes activitats immobiliàries o altres, que impliquen però la transformació radical de l’entorn i el canvi de titular.

Els terrenys es canvien per diners.

A aquests conceptes que ens han acompanyat fins avui n’hauríem d’afegir un de nou i que m’atreveixo a denominar valor de suport, de marca o de denominació d’origen.

El territori d’Andorra públic i privat ha de poder tenir més enllà d’un valor d’ús tradicional i d’un valor de canvi modern, un valor de suport del futur per a qualsevol activitat del país. I així ha de poder servir, al mateix temps, tant a les activitats lligades a l’agricultura, amb el turisme i per tant amb un entorn i medi ambient de qualitat, com a suport d’empreses, d’activitats virtuals, de negocis deslocalitzats, d’una qualitat residencial i urbana, d’una marca de país natural privilegiat, i sobretot suport d’un estat que ha de continuar acollint i servint de base als andorrans del futur.

L’autoestima pel nostre territori ens ha de fer exigir més de les nostres actuacions, als nivells que siguin, i també demanar respecte a les actuacions dels altres. I no per a privar-nos de fer, sinó per a fer millor i sempre amb la major dignitat. Hem de recuperar l’orgull i exigir qualitat en els dissenys, qualitat en els projectes (incorporant les solucions tècniques que ja existeixen i preveure’n de noves amb enginy) i qualitat en les execucions.





Antoni POL i SOLÉ, arquitecte