dimarts, 6 de març de 2001

Andorra, terra de prínceps ... (arti-035.doc)



El col.lectiu P3M (per la protecció del patrimoni muntanyenc) va organitzar el 28 de febrer una projeccció del vídeo de Marc Aleix amb el títol que encapçala aquest article recollint imatges del país, d’un costat de les considerades idíl.liques i de l’altre de les considerades escandaloses.

Amb l’autor del vídeo, l’economista Josep Delgado i l’enginyer Jordi Llovera, vaig poder participar en el col.loqui previst pels organitzadors que va ser complementat per altres punts de vista dels assistents i m’ha semblat, però, interessant escriure les reflexions que vaig fer a la vista del vídeo.

El títol, d’entrada em suggereix dos comentaris. L’un és que si Andorra fos una terra de prínceps segurament no tindríem els problemes plantejats pel vídeo perquè com a bons prínceps tindrien cura dels seus jardins. Sortosament la nostra terra és una terra “amb” prínceps i per tant el poble andorrà és sobirà i responsable de la seva terra i tenim la llibertat de fer-ne una bona o una mala gestió. El segon és que si considerem que tenim un territori magnífic i digne de prínceps potser no l’estem tractant com es mereix a la vista del vídeo i de la pura i simple realitat. O fins i tot, potser sí que Andorra és terra de prínceps, per raó de que no ens la mereixem i sobretot tal i com la tractem ...

El que mostra el vídeo clarament és brutícia, desordre i provisionalitat. A rel d’aquestes evidències sembla que els ciutadans d’Andorra estiguem acostumats a la improvisació, a l’abandonament i a la insensibilitat.

I com és possible que siguem així amb el territori idíl.lic que tenim sent aquest petit, dependent de l’exterior i molt vulnerable?

El problema que tenim és que la major part de la ciutadania està deslligada del territori i per tant no pot estimar-lo. Només se m’acuden dues maneres de lligar-nos amb el territori a part de ser-ne propietaris directes o estar relacionats amb alguna casa pairal, fets ambdós que amb tot només suposa una relació amb un 10% del territori aproximadament i no està a l’abast de tothom.

El lligam amb el territori només pot venir per dues vies. La millora del seu coneixement n’és una i aquí és fonamental l’educació a les escoles, l’educació cívica i l’educació des de les institucions públiques. La segona és sense cap dubte el recuperar el sentiment de copropietat que pertany als ciutadans a través de la seva residència en una parròquia concreta. La propietat de la terra és comunal, encara que ara es digui que només n’és l’ús. Tradicionalment en el nostre entorn propietat i ús van lligats. Per tant els comuns que antigament jugaven un paper a redistribuir la propietat o els fruits de la terra (fent pobladors, adjudicant terres, permetent anar a buscar llenya ...) caldria que generessin novament el sentiment de que el territori que administren pertany a tots els seus pobladors i que és legítim recuperar el sentiment de sentir com a propis els terrenys comunals. S’ha de tornar a fer sentir orgull per la terra que ens acompanya en la nostra realitat diària. L’orgull per la terra neta, ordenada, accessible i equilibrada. L’orgull per l’autoestima del que és de tots d’una manera concreta.

El territori ha passat de tenir un valor d’ús per a les generacions que ens han precedit, i que mai haurien imaginat vendre’s el patrimoni donat que hauria estat com un suicidi en perdre l’element base per a la seva subsistència, a tenir un valor de canvi. Els terrenys es miren avui fragmentadament i aïlladament independentment del seu ús o rendiment agrícola i segons s’hi faci a sobre unes activitats immobiliàries o altres, que impliquen però la transformació radical de l’entorn i el canvi de titular.

Els terrenys es canvien per diners.

A aquests conceptes que ens han acompanyat fins avui n’hauríem d’afegir un de nou i que m’atreveixo a denominar valor de suport, de marca o de denominació d’origen.

El territori d’Andorra públic i privat ha de poder tenir més enllà d’un valor d’ús tradicional i d’un valor de canvi modern, un valor de suport del futur per a qualsevol activitat del país. I així ha de poder servir, al mateix temps, tant a les activitats lligades a l’agricultura, amb el turisme i per tant amb un entorn i medi ambient de qualitat, com a suport d’empreses, d’activitats virtuals, de negocis deslocalitzats, d’una qualitat residencial i urbana, d’una marca de país natural privilegiat, i sobretot suport d’un estat que ha de continuar acollint i servint de base als andorrans del futur.

L’autoestima pel nostre territori ens ha de fer exigir més de les nostres actuacions, als nivells que siguin, i també demanar respecte a les actuacions dels altres. I no per a privar-nos de fer, sinó per a fer millor i sempre amb la major dignitat. Hem de recuperar l’orgull i exigir qualitat en els dissenys, qualitat en els projectes (incorporant les solucions tècniques que ja existeixen i preveure’n de noves amb enginy) i qualitat en les execucions.





Antoni POL i SOLÉ, arquitecte