El patrimoni artístic d’un país és la millor carta de presentació d’aquest.
El patrimoni és l’ambaixador per excel.lència d’un estat.
Constitueix la seva aportació a la cultura, que òbviament és universal, malgrat parteixi de localismes determinats.
La cultura és el llenguatge de la humanitat i en constitueix clarament l’element distintiu respecte a les altres espècies vivents.
La petita diferència genètica respecte als altres sers vius podríem dir que té la seva concreció en la cultura que són capaços de generar quantitativament i qualitativament.
Així doncs el patrimoni artístic no és res més que part del llegat cultural que els pobles som capaços de crear o en els qual ens sentim representats. Però n’és potser la part més visible, més comparable i entenedora perquè és la que correspon al patró estètic o al concepte de bellesa d’aquella societat concreta. A Andorra, que s’ha obert decididament al món i lluita per ser coneguda i present arreu hauríem d’aprofitar tots els recursos, mancats com n’estem, per a assolir aquest objectiu.
Ser presents en importants museus del món (Barcelona, Berlin ...) no ho trobo lamentable sinó tot el contrari. Ni el nombre de visitants d’aquests museus és comparable amb els visitants als nostres museus, ni l’impacte, ni el relleu, ni la promoció, ni conservació són equiparables. Per tant des del punt de vista promocional, divulgatiu i de garanties de conservació no hi ha res a dir.
No obstant la reclamació sobre el patrimoni artístic d’Andorra a l’estranger em sembla justa i encertada quan aquest patrimoni no es trobi exposat al públic, per trobar-se en col.leccions particulars o calaixos i magatzems dels museus, o no s’hi trobi en les condicions de dignitat, veracitat i qualitat que ens convinguin. Si el coneixement, la vàlua i l’interés pels artistes és mesura per la seva presència permament de la seva obra en els millors museus del món, perquè en la nostra política cultural no superem la simple reclamació del patrimoni artístic a l’exterior i passem a oferir de col.laborar per a la seva exposició pública en les degudes condicions?
La recuperació tindria sentit sempre i quan es restitueixi l’objecte recuperat al seu lloc original, però tots sabem que això no és possible si volem preservar aquests béns per al futur i, per tant, els museus són inevitables.
Perquè no ens preocupem de restituir còpia fidedigna de tots els originals sostrets dels seus llocs originals als indrets d’on van sortir per poder ser contemplats en el seu entorn autèntic i al qual han estat units des de sempre?
Perquè en lloc de voler recuperar no mirem de ser presents, amb obra original i de vàlua, als principals museus del món (via dipòsit temporal i itinerant)?
Perquè en lloc de voler recuperar a a qualsevol preu no fem i ja més i millor difusió d’allò que tenim tancat en calaixeres i magatzems tot esperant a tenir el museu del que fa tants anys parlem?
Perquè no fem més accessibles i assequibles als ciutadans i joves les magnífiques publicacions sobre el patrimoni artístic que tenim un cop fet l’esforç de la seva impressió, esgotant l’edició i fent necessari renovar-la amb una distribució eficaç i popular?
Perquè no reproduïm o deixem reproduir objectes artístics i representatius del nostre patrimoni a nivell turístic i creem tot una sèrie de productes divulgatius d’aquestos a preus populars i assequibles (clauers, joies, cartells, corbates, mocadors, monedes, pins ...)?
Perquè no publiquem oficialment i divulguem com cal, i degudament justificat, el nostre catàleg nacional afectant tant els moviments públics com privats?
Donar-nos a conéixer millor, també amb el nostre patrimoni artístic, tant a l’exterior com a l’interior del país, és una feina que és possible i assequible, mentre que el recuperar no depén només de nosaltres.
Difondre és indispensable, recuperar potser no.
Recuperar simplement serveix poc sinò difonem.
Garantir la conservació, el coneixement, el lliure accés al nostre patrimoni és primordial per a la transmissió a les generacions futures mentre que el recuperar no és garantia suficient. Si ho és però, i no tenim excusa, quan no recuperem tot el que depén només de nosaltres i es troba dins del país, en perill i sense atenció.
El patrimoni a més de descobrir-lo, cal fer-lo arribar arreu del món. Quina millor estratègia doncs sinó de fer-lo sentir com a propi més enllà de les nostres fronteres?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada