Escultura, espai i arquitectura. (arti-207.doc)

En els darrers cent anys, l’escultura ha estat un dels camins cap a l’art que ha evolucionat més, en relació a allò fet abans, tant a nivell de contingut, com material, com també en la seva relació amb l’espai, considerant art aquesta realitat material o immaterial capaç de provocar emoció en qui la percep.

Si la pintura es produeix sobre dues dimensions, tot i l’afany per desenganxar-se del suport a la que resta fixada, l’escultura, que es produeix sobre tres dimensions, en el seu trencament respecte al passat durant el segle XX, s’ha separat totalment del seu peu o suport i ha anat a buscar l’espai.

L’escultura, com a volum que pren identitat en l’espai, en el que s’hi acaba localitzant i amb la incorporació d’un concepte esdevé un objecte, ha incrementat la seva espacialització, no només sortint-se del marc tradicional que tenia establert sinó cercant-lo a cercar fora i incorporant-lo decididament també a dins seu, fusionant la forma amb l’espai.

Aquesta nova relació amb l’espai, juntament amb la voluntat de trencament de tots els límits existents, justifiquen totes les tendències i totes les experiències múltiples dels seus seguidors: l’alliberament de la imatge humana (Modigliani, Matisse), l’emancipació de la natura morta (Picasso, Boccioni), la plurimaterialitat (Baranov, Tatlin) i l’ús de qualsevol matèria (Pevsner, Gabo), el primitivisme (Gauguin, Brancusi), la simplicitat (Depero, Vantongerloo) i el minimalisme (Smith, Newman), el pas del realisme a l’abstracció pel cubisme (Balla, Laurens), el protagonisme de la forma buida (Archipenko, Belling), la incorporació del no art (Picasso, Schwitters), la mecanització de l’home (Hausmann, Duchamp-Villon), la llum i l’ombra penetrant l’escultura (Lipchitz, Moholy-Nagy), l’art concret (Nicholson, Bill), el surrealisme (Dalí, Oppenheim, Miró), el ferro, i l’acer com a portadors de tecnologia i utopia (Picasso, González, Calder, Gargallo, Chillida), l’existencialisme (Giacometti, Richier), la creació d’unes formes biomòrfiques i pròpies en imitació a la naturalesa (Arp, Moore), l’informal (Dubuffet, Fontana), l’expansió cinètica (Tinguely, Le Parc), la màquina com a teatre (Manzoni, Kepes), el poder expositiu de les coses (Thek, Samaras), la crítica (Duchamp, Ray), l’expressionisme abstracte (Kricke, Smith), la matèria (Rauschenberg, Johns), el pop art (Oldemburg, Hanson), el món mecànic (Paolozzi, Panamarenko), la brossa quotidiana (Arman, César), els processos i les materialitats minimalistes (Judd, Morris, Andre, Hesse, Abakanovicz, Caro), l’escultura urbana (Serra, Virnich), el land art o paisatgisme (Smithson, Morris, Oppenheim), els happenings i environnement art o art d’entorn (Kaprow, Vostell, Christo), l’art pobre (Broodthaers, Nauman, Walther, Beuys, Merz, Kounellis), l’experiència física (Rickey, Mack, Piene), la representació (Kienholz, Segal), l’escultura com a forma d’acció (Aycok, Trakas, Ulman), escultura mobiliària (Artschwager), el rastre de la memòria (Bougeois, Lang, Boltanski, Poirier), la crítica arquitectònica (Kawamata, Jetelova, Matta-Clark), l’escultura funcional (Armajani, Burton)...

Si en el passat pintura, escultura i arquitectura han format un sol cos, el racionalisme modern les ha separat i cadascuna ha cercat la seva identitat i el seu ser en si mateix. En aquest anar sols i sempre més enllà, els tres àmbits artístics es tornen a retrobar interferint-se, interseccionant-se entre ells però sense voler-se unir l’un amb l’altre.

És possible la seva nova recomposició en un tot, més enllà d’una conjunció decorativa?

Avui, l’escultura, com a objecte, vol esdevenir el propi espai contextualitzant-se en aquest.

Per contra l’arquitectura que és espai, vol esdevenir objecte contextualitzant-se com a tal més enllà de la seva pròpia essència espacial. I en el seu encontre urbà o exterior, l’escultura no hauria de perdre de vista la seva condició d’objecte i l’arquitectura la d’espai.

I ambdues es mouen en la contradicció de seguir l’emancipació moderna de ser suficients i satisfactòries per sí soles (queda encara avantguarda) o bé retornar a l’escultura i l’arquitectura en el sentit ampli i complet del conjunt.


Antoni POL i SOLÉ

L’arquitectura i la sostenibilitat a Andorra (arti-142.doc)

Dilluns 1 d’octubre, es celebra el dia mundial de l’arquitectura i aquest any es fa amb el lema “transmetre una arquitectura amb una emissió zero CO2 “.

L’efemèride celebrada per la Unió internacional d’Arquitectes coincideix sempre amb el dia mundial de l’hàbitat que celebra la ONU.

El col.legi d’arquitectes d’Andorra commemora també la jornada amb unes xerrades, obertes a tothom, que tindran lloc a la Sala d’Actes de Prada Casadet a les 20 hores.

Si l’arquitectura, fins fa poc, s’ha preocupat per atendre de sostenir les activitats a l’entorn de la persona humana en totes les seves facetes des de les més íntimes fins a les representatives i simbòliques passant per les funcionals i socials, esportives i lúdiques, en una concepció tancada i entesa únicament des de les seves circumstàncies topològiques, econòmiques, ambientals o culturals, avui ha d’assumir el repte d’obrir-se i de confrontar-se i donar resposta a necessitats globals que depassen l’àmbit estricte i local i que només poden ser enteses en un emmarcament més ampli i general.

La nova legislació urbanística del Consell General i Govern i els plans d’ordenació i urbanisme parroquials, que han entrat en vigor, han estat una bona oportunitat per incorporar aquesta nova sensibilitat necessària d’aplicar a nivell mundial.

La millora de l’aïllament tèrmic i l’ús d’elements d’eficiència ambiental redueixen el consum de combustibles fòssils i per tant redueixen les emissions de CO2 a l’atmosfera.

El Reglament de construcció de Govern del 2003 fixa, per primera vegada, que els tancaments de les façanes han de garantir com a mínim un aïllament tèrmic de coeficient de transmissió no superior a 1,1 Kcal/m2 x ºC (art. 62.1). I en el seu Article 65.1 diu que els plans i les ordinacions comunals han de facilitar i fomentar la instal.lació en els edificis d’elements de captació d’energies renovables, en especial la solar.

El POUP de Sant Julià (agost 2006) fa menció a l’Article 35 de les Normes urbanístiques de plafons solars i elements per a energies alternatives en general com a elements tècnics de les edificacions i sense cap altra menció accepta allò indicat en el reglament de construcció de Govern pel que fa a elements d’eficiència ambientals.

El POUP d’Ordino (desembre 2006) reprodueix els requisits de Govern en els articles 142 i 147 de les Ordinacions reguladores de la normativa subsidiària i de rehabilitació d’edificis.

El POUP de La Massana (gener 2007) incorpora els requisits indicats per Govern en els articles 99 i 101 de les Normes urbanístiques.

El POUP d’Encamp (juny 2007) en l’Article 95 de les Normes urbanístiques planteja els paràmetres d’ecoeficiència i limita les parts massives de les envolvents dels habitatges a un coeficient mitjà de transmitància tèrmica de 0,6 Kcal/ m2 h ºC i les parts vidriades a 2,30 Kcal/ m2 h ºC.. Caldrà justificar 5 tipus de subministrament energètic diferent dins de l’edifici. Caldrà usar detectors per l’encesa automàtica de l’enllumenat dels espais comuns i l’ús de bombetes de baix consum en un 50% de la instal.lació en els locals d’ús públic. I es fixen altres requisits pel que fa a l’ús de materials i sistemes constructius que siguin ecoeficients. L’Article 250 preveu l’eficiència de l’ús energètic en la realització d’obres en general i en particular pel Comú.

El POUP d’Andorra la Vella (setembre 2007) incorpora en les ordinacions reguladores i articles 14 i 17 els paràmetres fixats pel reglament del govern relatius a aïllament i elements d’eficiència ambiental.

La incorporació progressiva però decidida d’aquests requisits a Andorra, que ja fa anys s’estan aplicant en els països veïns del nostre entorn, no han de ser vistos com a exòtics ni excepcionals o costosos perquè aporten una qualitat mediambiental i un estalvi energètic que el sector de la construcció del país està capacitat d’assumir i ha de representar un atractiu i un valor afegit que ens ha de fer alhora més competitius en la única via possible de progrés que és la de la qualitat.

Antoni POL i SOLE

El problema de l'habitatge (arti-136.doc)

El 1989 el Recull estadístic general de la població d’Andorra estimava l’existència de 46.166 habitants i 21.627 allotjaments, el que correspon a 2,13 habitants per allotjament.
No obstant hi havien 3.451 allotjaments de residència secundària i 2.495 d’allotjament vacant. Si es descompten aquests allotjaments s’obté una proporció de ( 46.166 hab / 15.681 unitats) 2,94 habitants/allotjament.

El 2006, actualitzant les dades dels permisos de construcció entre el 1989 i el 2006 el nombre d’allotjaments s’hauria incrementat en uns 28.924 efectius (incloent vivendes en edificis plurifamiliars com unifamiliars). Si la població total era al 2006 d’uns 81.222 habitants, hi podia haver, si tots els permisos s’haguessin construït, un total d’allotjaments aproximats de 50.551(21.627 + 28.924) efectius obtenint-se una proporció de 1,60 habitants per allotjament. Es desconeixen els allotjaments existents avui de segona residència i vacants. Si es fa però la correcció de substituir pels anys 2001, 2002, 2003, 2004, 2005 i 2006 les estadístiques de permisos de construcció per les cèdules d’habitabilitat atorgades (edificis realment acabats aquests anys) s’obtenen 3.711 allotjaments en edificis plurifamiliars i 159 allotjaments en xalets (3.870 unitats), és a dir, un total de 24.025 allotjaments enlloc dels 28.924 considerats. Això faria que la proporció real total fos de (81.222 hab./45.652 allotjaments) 1,78 habitants per allotjament.
A nivell de producció global d’habitatges s’ha millorat la relació respecte als habitants totals existents passant de 2,13 habitants/allotjament a 1,78 habitants/allotjament.
Aquesta sobreproducció relativa en relació a la població interna xifrada en un 16,5% aproximadament només pot explicar-se en raó de tres factors que ordenats per la seva major a menor incidència serien:
-un excés d’inversió, en el sector immobiliari pel seu atractiu financer en els darrers anys.
-una major demanda exterior, fonamentada pel mateix sector immobiliari interior, justificada en el seu atractiu financer.
-l’increment de la demanda interna que, com arreu, buscaria una millor adaptació a les noves necessitats socials i funcionals (famílies monoparentals, persones que viuen soles...)

Per tal de conèixer els pisos realment destinats a la població resident es suposa que la proporció d’habitatges de residència secundària i vacants siguin com a mínim, aproximament en la mateixa proporció que les de 1989 tot i que possiblement sigui major a la vista de la forta especulació immobiliària dels darrers anys.

Si l’any 1989 la proporció era d’un 27,5% es parteix d’aquesta proporció per reajustar els números. De 45.652 allotjaments, com a mínim uns (45.652 x 0,275) 12.554 allotjaments serien de residència secundària i vacant.
Recalculant la proporció s’obté (81.222 hab/(45.652 allotjament – 12.554 allotjament)) 2,45 habitants per allotjament de promig.

La població, en aquests darrers 18 anys ha augmentat de 35.056 persones i s’ha produït 17.418 allotjaments disponibles com a màxim, si no menys (descomptant les residències secundàries i vacants).

Això dóna una proporció de 2,01 persones per allotjament, que és millor a l’evolució global a Andorra entre 1989 i 2006 de vivenda disponibles que ha passat del 2,94 habitants/allotjament a 2,45 en una tendència homologable a la francesa o general europea tot i que la línia de tendència estigui decalada uns anys. (en relació a França almenys de 4 anys).

Aquesta proporció general seria positiva, en termes de producció de vivenda, en un mercat majoritari de compra-venda. Però l’especificitat del mercat andorrà que coneixem és d’un mercat majoritari de lloguer, on la vivenda de propietat només suposa un 30% mentre que la vivenda de lloguer representa el 70% dels casos pel habitants d’Andorra. Tot i no disposar d’estadístiques sobre la producció de vivendes de venda i de lloguer ens consta que, tot i les taxes comunals a pagar clarament desfavorables per la venda, la gran majoria de producció de nous habitatges es destina a la venda.

Aquest fet comporta, per sé, que la producció de vivenda de lloguer es indirecta i prové del mercat de la compravenda. Es a dir que no existeix un mercat propi de producció de vivenda destinada des del seu inici a lloguer o a satisfer la demanda interna del 70% de la població.
Aquesta manca de producció directa queda perjudicada encara més quan la producció indirecta prové de moments de forta especulació com l’actual ja que els preus de mercat elevats de les noves vivendes repercuteixen en unes rendes volgudes que seran altes i creen un desfassament irreconciliable entre la demanda i l’oferta.
L’escassetat de vivenda per al mercat de residents i la seva oferta en un mateix mercat que el turístic i el d’inversió fa que els preus no siguin ajustats als nivells econòmics de la demanda interna i per tant s’accentuï l’efecte de l’escassetat o insuficiència, que en aquest cas podem plantejar com un problema de producció que s’afegeix al problema d’accés.

La Constitució d’Andorra determina en el seu Article 21.2 “Els nacionals i els estrangers legalment residents tenen dret a fixar lliurement la seva residència dins Andorra”, i en el seu Article 33 “Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne”.

Quins col.lectius de la societat han estat els més perjudicats?
Òbviament els de menys recursos, que en primer terme són els joves, segon, els immigrants i tercer, la gent gran o la que viu sola, així com famílies monoparentals.

Com s’ha fet front a aquesta mancança de producció de vivenda destinada a lloguer assequible?
Per tres vies conegudes de tots (inhibició, concentració i expulsió) :
- els joves es queden més temps a casa dels pares i no s’independitzen fins una edat més gran que abans i part dels que estudien allarguen els seus estudis i fins i tot inicien la seva experiència laboral fora d’Andorra mentre es pensen si tornen i en quines condicions.
- diferents col.lectius de joves, d’immigrants (per procedència o activitat) o de persones grans viuen de manera concentrada en pisos superant la proporció teòrica del 2,45 persones per allotjament.
- I finalment, són molts els qui en els darrers anys se n’han anat a viure a la Seu d’Urgell o altres poblacions de l’entorn d’Andorra.

Com es pot solucionar el problema el més ràpidament possible a nivell general, vist que almenys prop d’un 10% de la població està afectada de manera molt greu per la falta de producció de vivenda.

Donat que la primera necessitat es troba en l’àmbit del lloguer es plantegen les següents solucions per a fer-hi front:
1. Ajudes econòmiques directes per actuar de manera immediata.
2. Aconseguir atreure i incentivar els pisos vacants perquè entrin al mercat.

Aquestes dues primeres solucions s’han posat en marxa, tant pel Govern com per alguns comuns però el seu baix resultat mostra que no han estat suficients o prou efectives.
Donat que el problema persisteix i genera inhibició interna, expulsió cap a mercats propers o bé sobreocupació i aquesta situació es perjudicial per a la societat andorrana, cal introduir noves mesures.

3. La producció de vivenda protegida directament per les institucions o per promotors privats a partir de sòl públic amb preus fixats, per destinar-la a lloguer, és una via no aprofitada a Andorra i que té el seu segment de mercat molt clar als països veïns. A Espanya el 2005 va suposar el 11% de producció total de vivenda i a França el 17%. Aquest segment de mercat podria ser a més ben acceptat pel sector donat el període de recessió en el qual està entrant i per tant paliar la seva crisi econòmica.

Pensar però que immediatament es pot situar al nivell dels nostres veïns és agosarat, però suposant que es fos capaç d’aconseguir fer un 10% de la producció de vivenda total en vivenda protegida els números serien (tenint en compte el promig de vivenda total produïda als darrers 6 anys d’uns 645 allotjaments per any) d’uns 65 allotjaments per any.

4. L’altra via és intervenir en el mercat de producció de vivenda lliure que ha creat el problema de preus cada vegada més alts i d’insuficient producció per al resident del país (obligant com es fa a Mònaco ja fa anys) i fixant que uns 25% de les vivendes produïdes es destinin als residents del país a preus fixats, siguin de lloguer o venda. Aquesta solució sumada a un 15% de vivenda protegida podria fer arribar a un 40% de producció i iniciar una clara tendència de solució al problema en els propers anys.

5. Si les quatre anteriors mesures són necessàries però insuficients per tal de fer front de manera ràpida als problemes dels més necessitats (joves, immigrants i residents grans i sols o famílies monoparentals) caldria actuar, com alguns comuns ja han proposat, de crear institucionalment nous tipus d’habitatges o allotjaments col.lectius específics que puguin atendre aquestes necessitats de manera més efectiva i ràpida.

Noves i més precises estadístiques ens fan falta i també un nou cens o recull estadístic general de la població d’Andorra. Seria bo tenir-lo el 2009, 20 anys després del primer.


Antoni POL i SOLE, arquitecte

Els joves i l'habitatge (arti-135.doc)

1. El problema

El 1989 el Recull estadístic general de la població d’Andorra estimava l’existència de 46.166 habitants i 21.627 allotjaments, el que correspon a 2,13 habitants per allotjament.
No obstant hi havien 3.451 allotjaments de residència secundària i 2.495 d’allotjament vacant. Si es descompten aquests allotjaments s’obté una proporció de ( 46.166 hab / 15.681 unitats) 2,94 habitants/allotjament.

El 2006, actualitzant les dades dels permisos de construcció entre el 1989 i el 2006 el nombre d’allotjaments s’hauria incrementat en uns 28.924 efectius (incloent vivendes en edificis plurifamiliars com unifamiliars). Si la població total era al 2006 d’uns 81.222 habitants, hi podia haver, si tots els permisos s’haguessin construït, un total d’allotjaments aproximats de 50.551(21.627 + 28.924) efectius obtenint-se una proporció de 1,60 habitants per allotjament. Es desconeixen els allotjaments existents avui de segona residència i vacants. Si es fa però la correcció de substituir pels anys 2001, 2002, 2003, 2004, 2005 i 2006 les estadístiques de permisos de construcció per les cèdules d’habitabilitat atorgades (edificis realment acabats aquests anys) s’obtenen 3.711 allotjaments en edificis plurifamiliars i 159 allotjaments en xalets (3.870 unitats), és a dir, un total de 24.025 allotjaments enlloc dels 28.924 considerats. Això faria que la proporció real total fos de (81.222 hab./45.652 allotjaments) 1,78 habitants per allotjament.
A nivell de producció global d’habitatges s’ha millorat la relació respecte als habitants totals existents passant de 2,13 habitants/allotjament a 1,78 habitants/allotjament.
Aquesta sobreproducció relativa en relació a la població interna xifrada en un 16,5% aproximadament només pot explicar-se en raó de tres factors que ordenats per la seva major a menor incidència serien:
-un excés d’inversió, en el sector immobiliari pel seu atractiu financer en els darrers anys.
-una major demanda exterior, fonamentada pel mateix sector immobiliari interior, justificada en el seu atractiu financer.
-l’increment de la demanda interna que, com arreu, buscaria una millor adaptació a les noves necessitats socials i funcionals (famílies monoparentals, persones que viuen soles...)

Per tal de conèixer els pisos realment destinats a la població resident es suposa que la proporció d’habitatges de residència secundària i vacants siguin com a mínim, aproximament en la mateixa proporció que les de 1989 tot i que possiblement sigui major a la vista de la forta especulació immobiliària dels darrers anys.

Si l’any 1989 la proporció era d’un 27,5% es parteix d’aquesta proporció per reajustar els números. De 45.652 allotjaments, com a mínim uns (45.652 x 0,275) 12.554 allotjaments serien de residència secundària i vacant.
Recalculant la proporció s’obté (81.222 hab/(45.652 allotjament – 12.554 allotjament)) 2,45 habitants per allotjament de promig.

La població, en aquests darrers 18 anys ha augmentat de 35.056 persones i s’ha produït 17.418 allotjaments disponibles com a màxim, si no menys (descomptant les residències secundàries i vacants).

Això dóna una proporció de 2,01 persones per allotjament, que és millor a l’evolució global a Andorra entre 1989 i 2006 de vivenda disponibles que ha passat del 2,94 habitants/allotjament a 2,45 en una tendència homologable a la francesa o general europea tot i que la línia de tendència estigui decalada uns anys. (en relació a França almenys de 4 anys).

Aquesta proporció general seria positiva, en termes de producció de vivenda, en un mercat majoritari de compra-venda. Però l’especificitat del mercat andorrà que coneixem és d’un mercat majoritari de lloguer, on la vivenda de propietat només suposa un 30% mentre que la vivenda de lloguer representa el 70% dels casos pel habitants d’Andorra. Tot i no disposar d’estadístiques sobre la producció de vivendes de venda i de lloguer ens consta que, tot i les taxes comunals a pagar clarament desfavorables per la venda, la gran majoria de producció de nous habitatges es destina a la venda.

Aquest fet comporta, per sé, que la producció de vivenda de lloguer es indirecta i prové del mercat de la compravenda. Es a dir que no existeix un mercat propi de producció de vivenda destinada des del seu inici a lloguer o a satisfer la demanda interna del 70% de la població.
Aquesta manca de producció directa queda perjudicada encara més quan la producció indirecta prové de moments de forta especulació com l’actual ja que els preus de mercat elevats de les noves vivendes repercuteixen en unes rendes volgudes que seran altes i creen un desfassament irreconciliable entre la demanda i l’oferta.
L’escassetat de vivenda per al mercat de residents i la seva oferta en un mateix mercat que el turístic i el d’inversió fa que els preus no siguin ajustats als nivells econòmics de la demanda interna i per tant s’accentuï l’efecte de l’escassetat o insuficiència, que en aquest cas podem plantejar com un problema de producció que s’afegeix al problema d’accés.

La Constitució d’Andorra determina en el seu Article 21.2 “Els nacionals i els estrangers legalment residents tenen dret a fixar lliurement la seva residència dins Andorra”, i en el seu Article 33 “Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne”.

Quins col.lectius de la societat han estat els més perjudicats?
Òbviament els de menys recursos, que en primer terme són els joves, segon, els immigrants i tercer, la gent gran o la que viu sola, així com famílies monoparentals.

Com s’ha fet front a aquesta mancança de producció de vivenda destinada a lloguer assequible?
Per tres vies conegudes de tots (inhibició, concentració i expulsió) :
- els joves es queden més temps a casa dels pares i no s’independitzen fins una edat més gran que abans i part dels que estudien allarguen els seus estudis i fins i tot inicien la seva experiència laboral fora d’Andorra mentre es pensen si tornen i en quines condicions.
- diferents col.lectius de joves, d’immigrants (per procedència o activitat) o de persones grans viuen de manera concentrada en pisos superant la proporció teòrica del 2,45 persones per allotjament.
- I finalment, són molts els qui en els darrers anys se n’han anat a viure a la Seu d’Urgell o altres poblacions de l’entorn d’Andorra.

Com es pot solucionar el problema el més ràpidament possible a nivell general, vist que almenys prop d’un 10% de la població està afectada de manera molt greu per la falta de producció de vivenda.

2. La solució

Donat que la primera necessitat es troba en l’àmbit del lloguer es plantegen les següents solucions per a fer-hi front:
1. Ajudes econòmiques directes per actuar de manera immediata.
2. Aconseguir atreure i incentivar els pisos vacants perquè entrin al mercat.

Aquestes dues primeres solucions s’han posat en marxa, tant pel Govern com per alguns comuns però el seu baix resultat mostra que no han estat suficients o prou efectives.
Donat que el problema persisteix i genera inhibició interna, expulsió cap a mercats propers o bé sobreocupació i aquesta situació es perjudicial per a la societat andorrana, cal introduir noves mesures.

3. La producció de vivenda protegida directament per les institucions o per promotors privats a partir de sòl públic amb preus fixats, per destinar-la a lloguer, és una via no aprofitada a Andorra i que té el seu segment de mercat molt clar als països veïns. A Espanya el 2005 va suposar el 11% de producció total de vivenda i a França el 17%. Aquest segment de mercat podria ser a més ben acceptat pel sector donat el període de recessió en el qual està entrant i per tant paliar la seva crisi econòmica.

Pensar però que immediatament es pot situar al nivell dels nostres veïns és agosarat, però suposant que es fos capaç d’aconseguir fer un 10% de la producció de vivenda total en vivenda protegida els números serien (tenint en compte el promig de vivenda total produïda als darrers 6 anys d’uns 645 allotjaments per any) d’uns 65 allotjaments per any.

4. L’altra via és intervenir en el mercat de producció de vivenda lliure que ha creat el problema de preus cada vegada més alts i d’insuficient producció per al resident del país (obligant com es fa a Mònaco ja fa anys) i fixant que uns 25% de les vivendes produïdes es destinin als residents del país a preus fixats, siguin de lloguer o venda. Aquesta solució sumada a un 15% de vivenda protegida podria fer arribar a un 40% de producció i iniciar una clara tendència de solució al problema en els propers anys.

5. Si les quatre anteriors mesures són necessàries però insuficients per tal de fer front de manera ràpida als problemes dels més necessitats (joves, immigrants i residents grans i sols o famílies monoparentals) caldria actuar, com alguns comuns ja han proposat, de crear institucionalment nous tipus d’habitatges o allotjaments col.lectius específics que poguessin atendre aquestes necessitats de manera més efectiva i ràpida.

Noves i més precises estadístiques ens fan falta i també un nou cens o recull estadístic general de la població d’Andorra. Seria bo tenir-lo el 2009, 20 anys després del primer.
En conclusió, a Andorra, el problema del l’habitatge en els darrers anys ha passat de ser simplement un problema d’accés a un problema de producció i d’accés, pel que fa al 70% de població que empra vivendes de lloguer. Com a repercussió primera això ha comportat que els més febles, entre ells de manera significativa els joves, pateixin la situació.

3. La població jove

L’Any 1989 la població entre 15 i 29 anys era un 28,5% del total aproximat.

L’Any 2006 la població entre 15 i 30 anys era d’uns 15.366 el que representa un 18,9% del total aproximadament. D’aquests joves es sap que al 2005 hi havia entre 15 i 19 anys uns 11.481 assalariats (un 14,6% de la població total del 2005).
L’any 2000 hi havia una població assalariada de 10.819 més 2.450 estudiants, joves tots de més de 15 anys.

Un 22,6% dels joves, en aquestes edats, són estudiants (incloent universitaris) mentre que el 77,4% aprox. són assalariats, si no es té en compte els que puguin treballar per compte propi o ser empresaris o no treballar.

Els joves, tot i haver augmentat la població han perdut en els darrers 15 anys gairebé 10 punts respecte a la població total.

L’interès de retenir els joves residint dins del país, tant si procedeixen d’Andorra com d’altres països hauria de considerar-se estratègic justificat per com a mínim tres raons de pes. La primera és social i és que els joves d’avui són el futur i la garantia de la continuïtat de la societat andorrana del demà i són els que sostenen el model de la societat actual i permeten continuar el desenvolupament de la futura societat andorrana a més de garantir el creixement poblacional futur. La segona és econòmica i els residents joves són consumidors que requereixen importants despeses en aquesta etapa de la vida per haver-se de procurar tots els béns de nou (vivenda, vehicle, etc.). La tercera raó es identitària i particularment important per un país petit com és Andorra, on els nacionals són pocs, i necessiten d’una major massa crítica. En un món globalitzat i cada dia amb major població cal també redimensionar el tamany com a país.

La fidelització dels joves al país és doncs necessària i vital i per tant cal compensar i reequilibrar els desavantatges amb que es troben els joves dins la nostra societat en existir competències “deslleials” procedents del sector turístic, del sector immobiliari com a inversió, o altres. Els poders públics han d’intervenir de manera decidida. I ho han de fer avantçant-se i no esperant a que els joves demanin perquè l’especificitat de la nostra societat, petita i envoltada de nuclis més potents, no pot competir amb aquells, més atractius a nivell econòmic, laboral, social, lúdic, cultural, etc.

Segons dades existents del 2005 els salaris mitjans entre els joves de 15-19 anys és de 793,98 €/mes i de 1.304,40 €/mes entre els 20-29 anys, el que avala aquesta situació.

El percentatge de joves a Andorra avui és similar al de França 18,5% i per sota del d’Espanya 20,3% quan en els darrers anys havia estat superior.

Tot i el creixement de la població a Andorra els joves han reduït la seva presència en el 10% només en 18 anys i la manca de vivenda n’és una part de la causa.

L’habitatge digne i assequible a més de ser un tret garantit per la Constitució, és un element de fixació de la població i per tant dinamitzador econòmic i base del capital humà i social pel futur.


Antoni POL i SOLE, arquitecte

L'urbanisme com a protector del patrimoni cultural (arti-128.doc)

TURISME, PAGESIA I ARQUITECTURA POPULAR (4/8/2006 TÀRREGA)
Amics de l’Arquitectura Popular

Bon dia, permeteu que us expressi, primerament i com el tema ho permet, el meu plaer de ser avui entre vosaltres i aquí a Tàrrega, ciutat en la que va créixer la meva padrina de la Figuerosa, Coloma Pont i Calderó i hi va estudiar el meu pare.

Passat, present i futur són línies, són fils que si en sabem trobar la seva traça ens poden ajudar molt en aquest trajecte terrenal on els humans, de manera conscient, hem estat convidats.

Si l’arquitectura popular i la pagesia vénen del passat, el turisme se’ns proposa com a futur, en aquestes jornades de reflexió presents, que en volen ser el nexe d’unió.

CADA RIU TÉ LA SEVA PRÒPIA FONT, aquesta dita Zulú de l’Àfrica del Sud expressa aquesta continuïtat entre passat, present i futur.

A Andorra, territori d’alta muntanya, amb les dificultats que això representa comparativament amb la plana, s’ha viscut i es viu la contradicció que suposa modernitzar-se, avançar cap al futur, desenvolupar-se i deixar enrere el passat. Però com els éssers vius, que tenim diferents etapes en la nostra vida i canvis físics radicals, això no és incompatible en continuar sent la mateixa persona en mantenir una pròpia identitat, sota aspectes diferents, i variables als que ens condueix l’evolució inevitable de la nostra matèria.

QUAN NO ES SAP CAP A ON ES VA, QUE ES SÀPIGA D’ON ES VE, és un dita Serere del Senegal.

L’Andorra d’avui, turística i en un procés de transformació urbana que ha de permetre que d’una societat rural es passi a una societat de serveis equiparable a la resta de comunitats que ens envolten i que s’han transformat prèviament a partir d’uns potencials més grans i unes transformacions produïdes abans, no pot perdre de vista les característiques que l’han guiat a través dels darrers mil anys i li han valgut la personalitat i independència de que avui gaudeix: la relació d’equilibri entre els seus territoris a nivell intern i entre el poble i els seus senyors avui coprínceps d’un costat i la voluntat de ser del poble andorrà, entre altres.

NO ES POT CONSTRUIR UNA CASA SENSE SEGUIR-NE UN TRAÇAT diu una dita Bulú del Senegal.

Com la construcció de la casa comuna europea en que es vol i cal obrir portes a tots els veïns per formar una nova realitat necessària per al futur de la pròpia existència, aquesta però ha de fonamentar-se sobre les tradicions de tots plegats fent una massa nova que guardarà de les velles realitats, colors, olors, gustos, formes, gestos ...

La vella Andorra entra en crisi al segle XIX i és el 1866 que inicia un camí de transició cap a la nova Andorra. Aquesta transició es va acabar el 1993 amb la constitució escrita aprovada pel poble andorrà.

La modernització i la globalització o mundialització ens porten a incorporar clixés i formes de l’exterior més avançat de manera contínua ... però tot té els seus cicles ... i arriba el moment en que el que ens ve de fora entra en crisi i ens adonem que no tot es bo o ens és convenient. Llavors és quan ens cal mirar endins.

EL QUE ESTIMEM VAL MÉS QUE EL QUE POSSEÏM ens recorda una dita Hutu de Ruanda.

Totes aquestes citacions de tribus africanes, en diuen indígenes, ens recordem que la saviesa popular no, per ser popular, deixa de ser sàvia.

I l’arquitectura popular no, per ser popular, deixa de ser arquitectura.

“L’inconvenient” de ser popular i per tant discreta i marginal respecte dels potents centres culturals, queda àmpliament compensat pel fet de la seva pervivència al llarg del temps i que ens arribi en unes condicions excepcionals de conservació i sigui com una joia, un petit tresor que la història ens ofereix.

L’arquitectura popular aporta especificitat, diferència i identitat territorial.

En un món cada vegada més competitiu, la identitat, i la contribució específica cultural territorial a la cultura universal, és un bé preciós i escàs.

La personalització d’un territori pot fer-se només a partir del seu futur, només amb el seu passat, o bé amb les dues variables si volem una personalitat completa i madura.

I avui la diferenciació és distintiu de qualitat.

Andorra, en aquesta perspectiva, fa bé de mirar al futur però també ha d’incorporar elements del passat que la distingeixen. La seva arquitectura popular: cases, coberts, bordes, orris, cabanes, murs, etc., esperar per a ser recuperada. Vegeu-ne les imatges adjuntes del camí del Lloset a Encamp o a la Vall d’Incles de Canillo.

Els plans d’urbanisme són una excel.lent oportunitat per a fer realitat aquest necessari equilibri entre passat i futur.

A Andorra portem 25 anys urbanísticament parlant de retard sobre ciutats similars de Catalunya en general o Tàrrega en particular i ens els cal recuperar.

El Pla d’Ordenació i Urbanisme de la Parròquia d’Encamp planteja la recuperació dels cinc nuclis tradicionals compensant l’edificabilitat que es pot fer al seu interior i traslladant-la a altres terrenys per preservar horts i edificis d’interès cultural o bé rebaixar o enderrocar plantes d’alguns edificis vora de monuments o dins d’aquests nuclis.

Els catàlegs de béns culturals comunals és una eina bàsica per a la conscienciació ciutadana de l’existència d’aquests béns. No obstant això no són suficients la catalogació i la protecció passiva i s’ha de passar a la protecció activa del patrimoni cultural permetent fer trasllat de l’edificabilitat existent o que es podria realitzar en condicions normals i també cal compensar (no necessàriament per via econòmica sinó urbanísticament) restriccions que calgui imposar per a la preservació d’edificis, terrenys o altres béns d’interès patrimonial per al conjunt de la societat i per tant ha de ser aquesta qui a més de reconèixer aquests valors i donar subvencions per al seu manteniment es faci càrrec de les càrregues que s’imposin als particulars titulars d’aquests béns o els hi donin vies alternatives de compensació per l’afectació dels seus legítims interessos econòmics, sense sofrir greuges comparatius respecte a la resta de ciutadans.

Els beneficis col.lectius d’aquesta recuperació patrimonial de l’arquitectura popular que comporta la consolidació de la identitat implica la necessitat d’emmarcar aquestes actuacions el més àmpliament possible a nivell territorial i institucional. Fent, si és possible, els encaixos regionals corresponents.

Per acabar, us proposo la lectura d’un poema de José Saramago, publicat per Edicions 62-Empúries i traduït per Josep Domènech, de títol Passat, Present, Futur.

PASSAT, PRESENT, FUTUR.

Vaig ser. Però el que vaig ser ja no em recorda:
mil capes de pols cobreixen, vels,
aquests quaranta rostres desiguals,
tan marcats pel temps i rompents.

Sóc. Però el que sóc és tan poca cosa:
granota fugida del bassal, que ha saltat,
i en el salt que ha fet, tant com podia,
l’aire d’un altre món l’ha rebentat.

Falta veure, si és que falta, el que seré:
un rostre recompost abans de la fi,
un rauc de batraci, ronc i tot,
una vida que corri així així.

Antoni Pol i Solé

L'arquitectura portuguesa i l'obra d'Álvaro Siza (arti-126.doc)

Cultura i societat són indiscutibles, perquè l’una és conseqüència o existeix en raó de l’altra i l’explica. I, en el seu sentit més ampli, no només l’explica sinó que la identifica i, finalment, és la traça que en resta.

La magnífica exposició i d’obligada visita, Pavellons i Museus 1993-2005 d’Álvaro Siza al Santuari de Meritxell, és una clara mostra de les excel.lències de les aportacions que la societat portuguesa dels darrers trenta anys està en capacitat d’oferir a la cultura universal.

El mateix Siza escrivia el 1992 “La creació arquitectònica neix d’una emoció, l’emoció provocada per un moment i un lloc”.

I evoca com en l’alliberament i transmissió d’aquesta emoció a l’obra, l’emoció passa a pertànyer als altres.

Els que m’expliquen la seva obra senyalen la importància del mètode que hi aplica i en ressalten tres aspectes:
- la importància del lloc i la relació que s’estableix, diferent i nou cada vegada, amb la seva obra;
- la importància del dibuix per a l’evolució del disseny en la seva investigació plàstica;
- i finalment el procés de gènesi de les seves formes complexes en els seus projectes des de la seva particular aproximació escultòrica.

Mètode complex, que finalment, li serveix per arribar a resultats senzills, despullats, clars i contundents, d’una simplicitat provocadora, renovadament contemporanis.

Antoni Pol i Solé

Xavier Pla I Pujol, nota biogràfica. (arti-114.doc)

L’any 1906 va néixer, a l’Hotel Pla de la Plaça Santa Anna d’Escaldes, Xavier Pla.
El negoci de l’hotel el va iniciar el seu padrí i el seu pare, metge, el continuà. El nom de la casa era Cal Batalla provinent de Cal Prat i tenia a veure amb situacions polítiques viscudes al segle XIX.
Va ser l’hereu de tres germans ( Sara i Lídia eren els noms de les dues germanes).
Als 10 anys va iniciar el Batxiller a la Seu d’Urgell, però fou l’any de la famosa grip que matà molta gent, entre altres diversos “hermanos” i es quedaren sense classe, que estava situada a la planta baixa en un edifici vora la capella de St. Domènec, tenint a sobre el jutjat i a sota la presó.
Aquell hivern l’aprofità anant a l’escola de Mlle. Huguet de St. Julià de Lòria, hostatjant-se a Cal Canturri durant la setmana, gràcies al coneixement entre les famílies (els Canturri prenien els banys a Cal Pla).
A l’any següent va fer el primer i segon curs en un de sòl. El tercer curs el continuà a Mollerussa i posteriorment el quart, cinquè i sisè els feu en l’Institut de Lleida.
Als setze anys va acabar el Batxiller i a l’octubre va anar a Barcelona per a iniciar a la Universitat els cursos d’ampliació.
En aquells anys l’arquitecte Cèsar Martinell treballava a la casa (torre) dels russos a Sta. Coloma per encàrrec d’en Warren i en Popov, negociants inicialment en bacallà i que junt amb en Martinell s’hostatjaven a l’Hotel Pla. Fou d’aquesta manera que en Xavier Pla conegué en César Martinell i veié els plànols i el projecte i amb l’afició que de temps sentia pel dibuix va decidir ser arquitecte.
Inicià doncs els dos cursos d’ampliació, que eren comuns a altres carreres de la universitat (física, geologia, química, geometria analítica, ...), 1922-23 i 1923-24. Durant el segon curs d’ampliació, que es realitzava els matins, anava cada tarda a una acadèmia (la Bages, vora la Plaça del Pi) per a preparar dibuix.
Acabats els cursos d’ampliació els que volien fer arquitectura havien d’examinar-se de tres dibuixos (figura amb carbó o llapis, ornat amb llapis i “lavat” amb tinta xinesa diluïda). En Pla els aprovà d’una sola vegada i a la primera convocatòria.
El 1924 inicià la carrera, de sis cursos, al tercer pis al costat de la torre del rellotge de la Universitat Central de Barcelona. El darrer curs, al 1930, no el va poder acabar en agafar la tuberculosi que va curar el 1932. Les cures les va fer a Encamp hostatjat a Cal Picart en amistat a casa seva) anant a menjar a Cal Oros.
Represos els estudis el curs 1932-1933 va obtenir el títol el 1934. Una assignatura del darrer curs era el projecte fi de carrera que en Pla va fer sobre el Parlament de les Valls d’Andorra.
Com en els estudis primaris i secundaris moltes notes foren excel.lents, obtenint algunes matrícules. Era dels capdavanters del seu curs (d’una cinquantena d’alumnes). Amb en Pi i Calleja (catedràtic de càlcul de la més endavant escola d’Arquitectura de Barcelona) elaboraren els primers apunts de resistència de materials i d’alguna altra assignatura, que imprimien manualment un cop elaborats i posaven a la venda, traient-ne força diners, fins i tot per anar a Palma de Mallorca. En Brullet (número 1 de la classe), Bofill, Munné, Soteras, Ribas Seva, Goicoechea i Aixalà eren companys amb qui es relacionà de la seva promoció. En Sert i Torres-Clavé del GATPAC eren un o dos cursos davant seu. Considerava que a Barcelona s’ensenyava molta ciència i poca arquitectura, havent realitzat pocs projectes durant la carrera.
Durant l’època d’estudiant treballà amb en Cèsar Martinell durant dos hiverns i substituí a en Brullet com a adjunt d’en Jujol quan aquell marxà a Madrid participant en el projecte per a la font de la Plaça d’Espanya d’en Jujol el 1928-29.
Fou un dels estudiants portadors d’una torxa a l’enterrament d’en Gaudí.
L’any 1925 va morir el seu pare i la seva mare es feu càrrec de l’hotel. És llavors que feu el projecte i realització de la torre annexa a l’hotel Pla. Després l’apujà en dues plantes reformant-lo exteriorment i interiorment. També en aquesta època d’estudiant va fer la proposta i creació del Carrer de Sta. Anna replantejant les amplades sobre el terreny amb els propietaris de Casa Til.lari i Casa Prat. Mentre feu repòs a Encamp va preparar el projecte, per a la seva germana casada amb el Serra de Cal Parrilla, de la casa a l’Avinguda Carlemany 28.
Un cop acabada la carrera i volent especialitzar-se en sanatoris es va presentar a una beca per anar a estudiar a altres països de 10.000 pessetes que va guanyar amb un treball o projecte d’aplicació d’un sistema de climatització als edificis. Viatjà per França i en tornar a Barcelona va fer una memòria que es va publicar en tres números de la revista Arquitectura i Urbanisme els anys 1936 i 1937.
Amb en Gudiol (company seu) després de tornar de França, restaurà l’església de Sta. Coloma. Es va oferir al Consell General que el va nomenar “arquitecte de la vall”, títol però que mai va estrenar.
Va retornar a Barcelona on s’hi va estar fins al final de la guerra el 1939 treballant pel Sindicat d’Arquitectes que repartia les feines. Treballà en refer convents, algunes escoles i en un projecte d’hospital a Terrassa que no es va realitzar.
Va tornar a Andorra el 1939 i com que no hi havia feina se’n va anar a França on va treballar per un arquitecte del ministeri de l’aire a Tolosa, en camps d’aviació com el de Blagnac i el de la Maison Blanche a Alger i en una fàbrica d’armament.
En produir-se l’avançament alemany cap al sud se’n tornà a Andorra (1941).
Obrí despatx dins l’hotel, a la porta que dóna vora el pont i alternà les feines d’arquitecte amb les d’hoteler i comerciant d’importació i exportació.
L’any 1949 en morir la seva mare quedà hereu i junt amb la seva germana Lídia portaren l’hotel. Aquest mateix any es casà amb Roser Puntsarnau de Barcelona.
El matrimoni va adoptar dos fills, un noi i una noia.
L’any 1996 al mes de novembre va morir al mateix lloc on va néixer.


Nota: Text extret d’unes xerrades fetes l’any 1981


Antoni POL

Xavier Pla i Pujol. Projectes i obres (arti-115.doc)

*PROJECTES I OBRES:


- TORRE AMPLIACIÓ DE L’HOTEL PLA. Plaça Sta. Anna. Escaldes, 1927.

- REFORMA DE L’HOTEL PLA. Plaça Sta. Anna. Escaldes, 1929.

- CASA PER SARA PLA. Av. Carlemany 28. Escaldes, 1932.

- PROJECTE FINAL DE CARRERA. Parlament per les Valls d’Andorra. Gener 1933.
Plànols: - Façanes (originals i reducció en planxes per la reproducció per impressió).
- La resta de plànols es quedaren a l’escola.

- XALET A CASTELLDEFELS.

- REFOMA DE CASA DE LA VALL. Maig de 1933.
Plànols: - Planta principal actual a 1/50.
- Planta principal reformada a 1/50.

- RESTAURACIÓ DE L’ESGLÉSIA DE STA. COLOMA. Amb en Gudiol el 1935.

- “PROJECTE DE CASA PEL SR. J. SANTURÉ”. Escaldes. Abril de 1936
Plànols: - Planta baixa a 1/50.
- Planta pis a 1/80.
- Façana carretera a 1/50.

- PROJECTES DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA. Hospital de Terrassa, avantprojecte de sanatori per a la Generalitat a Solsona aprofitant el casalot del Monestir del Miracle i escoles en emplaçaments de convents derruïts. Treballs encarregats pel Sindicat d’Arquitectes.

- PROJECTES A FRANÇA. Entre 1939 i 1941 va treballar a Tolosa per un arqutecte del ministeri de l’aire en els aeroports de Blagnac, el de la Maison Blanche a Alger i una fàbrica d’armament.

- “SERVICE STATION”. Av. Carlemany 57. Escaldes, 1941.
Plànols: - Plantes a 1/100 (planta soterrani, planta baixa, planta pis).
- Detalls bigues a 1/20 (còpia).
- Croquis perspectiva a l’exterior.

- “ESTUDI DISTRIBUCIÓ DE PISOS SOBRE GARATGE”. Octubre de 1944
Plànols: - Planta pisos a 1/100 (còpia).

- “PROJECTE CASA DEL SR. ARMENGOL”. Av. Príncep Benlloch 27. Andorra la Vella. Juliol de 1945.
Plànols: - Façana principal i secció a 1/50.
- Planta baixa a 1/50.
- Planta pisos a 1/50.
- Detall façana a 1/25.

- “PROJECTE DE CASA PEL SR. A. COLL”. Andorra. Desembre de 1945.
Plànols: - Planta baixa a 1/50.
- Façana principal – secció a 1/50.
- Planta pisos a 1/50.

- “PROJECTE DE CASA DEL SR, A. VIDAL”. Av. Carlemany 59. Escaldes. Febrer de 1946.
Plànols: - Planta baixa a 1/50.
- Planta soterrània a 1/50.
- Façana Ctra. Secció a 1/50.
- Façana Placeta a 1/50.
- Planta pisos a 1/50.
- Planta pis sota-teulada a 1/50.
- Variant pis sota-teulada a 1/50.

- “PROJECTE DE FÀBRICA DE CURTITS (PELLS) PEL SR. J. PANTEBRE”. Març de 1946. Avda. Miquel Mateu.
Plànols: - Façana costat riu amb secció a 1/50.
- Planta lateral W a 1/50.
- Façana Carretera a 1/50.
- Planta Baixa (detall embigat i voltes) a 1/50.
- Planta pisos a 1/50.

- CASA TUDEL. C/ Picó 4. Escaldes, 1946.
Plànols: - Plantes a 1/50 (planta baixa, planta pisos, planta pis).

- PONT DE SANT ANTONI. La Massana. Reforç del mig trama de la riba esquerra.

- REFORMA DE DISTRIBUCIÓ INTERIOR DE LA CASA CAIRAT. Sant Julià de Lòria.

- “CASA DE L’HBLE. QUART D’ANDORRA LA VELLA”. Març 1946.
Plànols: - Distribució planta 3er pis a 1/50.
- Variant pis davant a 1/50.

- DIRECCIÓ DELS FONAMENTS PER LA CASA VELLA DE PISOS AL LLOC DELS PYRENEES.
Plànols d’en Brullet.

- “ PROJECTE PEL SR. J. ESCRIBA. Canillo, 1946.
Plànols: - Plantes pisos a 1/50.
- Façanes (2) amb secció a 1/50.
- Planta baixa i soterranis a 1/50.
- Façana migdia a 1/50.


- “PROJECTE DE CASA PEL SR. TUDEL” Escaldes. Gener de 1947
Plànols: - Façana principal a 1/50.

- “FÀBRICA DE CURTITS DEL SR. J. PANTEBRE”. ESCALDES. MAGATZEM ANNEXE. Febrer de 1947.
Plànols: - Planta baixa i pisos a 1/50.
- Façana a 1/50.

- “PROJECTE DE CASA-GARATGE PALANQUES”. La Massana, febrer 1947.
Plànols: - Façana principal amb secció a 1/50.
- Façana migdia a 1/50.
- Façana nord a 1/50.
- Planta soterranis a 1/50.
- Planta baixa a 1/50.
- Planta primer pis a 1/50.
- Planta pis sota-llosat a 1/50

- “PROJECTE D’ESCOLA PEL QUART DE SISPONY. Sispony. La Massana. Juliol de 1947.
Plànols: - Façana sud i oest a 1/50.
- Façana solixent a 1/50.
- Plantes baixa i 2on. pis a 1/50.
- Plantes 1er pis i cap de casa a 1/50.

- “PROJECTE DE PISOS LLOGUER. CASA CAIRAT”. Sant Julià de Lòria. Juliol de 1947.
Plànols: - Planta pis principal a 1/50.

- “PROJECTE DE CASA GARATGE PEL SR. E. COLL”. Av. Meritxell 51. La Rotonda. Andorra la Vella, febrer de 1948.
Plànols: - Façana ponent a 1/50. Variant 1 5/48.
- Façana migdia a 1/50. Variant 1 5/48
- Plantes pis i llosat a 1/50.
- Planta garatge a 1/50. Variant 1 5/48.
- Planta soterranis a 1/50. Variant 1 5/48

- “PROJECTE DE CASA PER LA SRA. VDA. DE MASSIP”. Av. Meritxell 22. Andorra la Vella. Abril de 1948.
Plànols: - Planta baixa i celler a 1/50.
- Planta baixa a 1/50.
- Planta pis-sota llosat a 1/50.
- Façana Ctra. Secció a 1/50.
- Variants façana a 1/50.

- PROJECTE PEL SR. J. CASSANY. Hotel Meritxell. Andorra la Vella, abril de 1948. Av. Meritxell 39
Prèviament plànols de croquis pisos a 1/50, variant pisos a 1/50, planta pisos a 1/50 i façana a 1/50.
Plànols: - Façana lateral 1/50 – sol ixent.
- Façana Ctra. / Secció a 1/50.
- Planta primer pis (variant Hotel) a 1/50.
- Planta pisos a 1/50.
- Planta terrassa a 1/50.

- “PROJECTE DE CASA PEL SR. FCO. ROS”. Camí d’Engordany 15. Escaldes. Abril de 1948.
Plànols: - Façanes carrer i darrera a 1/50 amb secció.
- Plantes soteranis i baixa a 1/50.
- Plantes pisos, secció pis sota-llosat a 1/50.

- “PROJECTE DE CEMENTIRI PEL POBLE DE PAL”. Cementiri de Pal. La Massana. Setembre de 1948.
Plànol: - Planta Cementiri a 1/50.
Secció transversal a 1/50.
Dos alçats a 1/50.

- CASA DEL QUART-ESTUDIS DE SISPONY. La Massana. Construïda el 1948.
Plànols (Croquis): - Plànol amb dues façanes i altres detalls a 1/50.
- Plànol de façana E.
- Plànol amb croquis de distribucions i altres detalls.
- Plànol de planta.
- Plànol de planta primer pis.

- “ESTUDI AVANT-PROJECTE CASA COMÚ I ESCOLES D’ORDINO”. Maig 1949.
Plànols: - Façana principal a 1/100.
- Plantes baixa i 1er pis a 1/100.
- Plantes 2on i 3er pis a 1/100.

- “PROJECTE DE CASA PER A COMÚ ESCOLES D’ORDINO”. Juny de 1949. No realitzada.
Plànols: - Planta pis primer a 1/50.
- Planta pis segons a 1/50.
- Planta pis tercer a 1/50.
- Planta sota-llosat a 1/50.
- Croquis de façana a 1/100.
- Façana plaça i secció a 1/50.

- “PROJECTE DE CASA PEL SR. A, TORRES”. Febrer i maig de 1949.
Plànols: - Façana carretera i secció a 1/50. Variant 2/49.
- Façana carrer lateral a 1/50. Variant 5/49.
- Planta soterranis a 1/50. Variant 2/49.
- Planta primer pis a 1/50. Variant 5/49.
- Planta 2on i 3er pis a 1/50. Variant 5/49.
- Planta pis sota-llosat a 1/50. Variant 5/49.
- Planta baixa a 1/50.

- HOTEL LA TERRASSA. Plaça de l’Església. Escaldes, 1950.
Plànols: - Plànol de la planta d’habitacions a 1/50.
- Plànol de detall de finestres i porta.

- REFORMA DE LA FAÇANA DE L’HOTEL PLA, 1950.
Plànol a 1/20 sobre la porta lateral.

- “PROJECTE DE CASA PER L’HBLE. QUART D’ORDINO”. Ordino. Maig de 1952, Hotel Casamanya.
Plànols: - Façana carretera amb secció a 1/50. Variació hotel 6/54
- Façana sol ixent a 1/50.
- Façana migdia a 1/50. Cap de casa. 1ª solució.
- Planta baixa a 1/50. Variació Hotel (només resta la darrera).
- Planta 1er pis a 1/50. Variació Hotel (només resta la darrera).

- XALET. Av. Fiter i Rossell davant del nº14. Escaldes, 1955. No realitzat.

- CASA DE LLOGUER. Av. Carlemany 12. Escaldes, 1958.

- REFORMA DE 1961 DE L’HOTEL LA TERRASSA.

- REFORMA DE 1971 DE L’HOTEL LA TERRASSA.
Plànols: - Estat actual a 1/50.
- Projecte reforma a 1/50.

- REFORMA DE L’HOTEL PLA no realitzada. Octubre de 1971.
Plànols: - Estat actual a 1/50 (amb façana i secció).
- Reformat a 1/50 (amb planta, façana, secció i estructura).



* Amb documentació localitzada l’any 1981

La Casa Lacruz (Escaldes) i Josep PUIG i CADAFALCH (arti-113.doc)

En el número 2 de la Revista Arquitecturandorra es deia que l’edifici de l’Hotel Termes conegut com a Casa Lacruz i després Casa Ribó a Escaldes fou fet segons plànols de l’arquitecte Josep PUIG i CADAFALCH. Com a complement a allò dit es reprodueix alguns documents cedits per la filla Sra. Lluïsa CUNILL de RIERA concretament dos plànols amb plantes i seccions esquemàtiques, cinc cartes entre el client i l’arquitecte, dues relacions de materials de ferro i fusta, unes notes d’honoraris tècnics i una relació d’estades a Andorra d’en Puig i Cadafalch.


APS

El projecte de seu per al Parlament de les Valls d’Andorra (arti-112.doc)

El curs 1932-33, sisè i últim en la carrera d’arquitecte de Xavier Pla i Pujol (1906-1996), li fou indicat de realitzar el projecte fi de carrera sobre la seu del Parlament de les Valls d’Andorra.
Aquesta indicació no és estranya si tenim en compte l’agitació econòmica i política que es vivia al país d’ençà el 1927 quan el Consell General amb l’aprovació dels Coprínceps feia la concessió a Fhasa de l’explotació de l’energia elèctrica a canvi de la construcció de les carreteres. Els anys 1928 i 1929 noves concessions, carrers, escoles, joc ... tensionen la vida política. El 1932 el Consell prohibeix l’elecció dels metges per a ocupar càrrecs públics. El 1933 el Consell rebutja el nomenament del notari Episcopal; un grup de joves andorrans exigeix l’establiment del sufragi universal; el Tribunal de Corts destitueix el Consell General i se’n constitueix un de provisional; entra la gendarmeria francesa a Andorra; els Coprínceps atorguen el sufragi universal i les sessions del Consell esdevenen públiques; es crea el cos del Servei d’Ordre.
La sensibilització de Xavier Pla per tots aquests temes que es podien seguir des de la premsa andorrana a Barcelona com “La Nova Andorra” i “acció andorrana” hi devien influir segurament. No s’ha d’oblidar que era fill d’una família implicada políticament.
70 anys després d’aquell projecte la nova seu del parlament andorrà ha vist la llum amb el concurs de projectes convocat i decidit pel Consell General, una mostra dels quals apareix també en aquest número de la revista “Arquitecturandorra”.
El projecte s’emmarca en l’estètica del noucentisme i en les seves plantes vol satisfer totes les possibles necessitats de la institució que encara mostra plenament la manca de la separació de poders de l’època. Algunes de les previsions funcionals són “brillants” com la “celda política” en consonància al moment convuls que s’estava vivint o s’havia viscut. No hi falta, com no hi podia faltar, la gran escalinata per a fer les fotos de rigor.
El projecte avança ja el punt fort d’en Pla, el seu coneixement tècnic i domini de la construcció.

Antoni POL

Xavier Pla i Pujol: escrits i obra (1906 - 1996). (arti-111.doc)

PRESENTACIÓ

Aquest llibre és una continuació de la sèrie “Escrits d’arquitectura i urbanisme”, iniciada pel COAA amb la publicació 71 reproduint articles dels anys 1935 a 1979, ja que recull el treball titulat “Arquitectura hospitalària i sanatorial” escrit i publicat per Xavier Pla a la revista “Arquitectura i Urbanisme” del Sindicat d’Arquitectes de Catalunya en els números 16-17, 18 i 19 entre els anys 1936 i 1937.
Però és alhora un segon homenatge al company Xavier Pla ja que recull tota la seva obra coneguda a través de fotografies i especialment dels seus plànols. Si el COAA ja li va fer el 1993 un primer modest homenatge en vida, ara entre tots li’n podem fer aquest, gràcies a la gentilesa de la família que ha donat les facilitats per a fer-ho.
Aquest reconeixement plauria, ben segur, també al Xavier Pla ja que en vida ens va permetre copiar fotogràficament bona part de la seva obra i va donar a entendre, explícitament, que a la seva mort li agradaria que tots els originals passessin a formar part de l’arxiu del COAA.
La figura, arquitectònicament parlant del Xavier Pla és important, almenys per tres raons.
La primera és que fou el primer arquitecte andorrà conegut com a tal amb formació acadèmica. Va obtenir el títol d’arquitecte el 1934 de la república espanyola, havent iniciat els estudis el curs 1924-25 a la Universitat Central de Barcelona.
La carrera a la seva època durava sis anys. El darrer any, 1929-30 no va poder presentar-se als exàmens en agafar tuberculosi que el va mantenir allunyat fins el 1932 havent-se de curar a Encamp. Va reprendre els estudis el curs 1932-33.
El seu projecte fi de carrera, una assignatura del darrer curs, fou la seu del Parlament a les Valls d’Andorra.
La segona és que ha estat un dels pocs arquitectes que han produït tota la seva obra en el període intermig del que es pot denominar la transició entre la vella i la nova Andorra, que té els inicis amb el text de Nova Reforma del 1866 i es pot donar per acabada amb la Constitució del 1993. El període en que va treballar fou molt peculiar, tant que només va exercir, si es pot dir així, fins a finals dels anys 1950.
La tercera és que fou un dels arquitectes de l’arquitectura del granit, l’exponent d’un llenguatge nou que vol ser alhora portador dels valors de la nova arquitectura urbana, cosmopolita i moderna però sense trencament amb el passat sinó recollint-ne l’ànima i sentint-se’n l’hereva, és a dir sent portadora també d’un esperit nacional, muntanyenc i andorrà.
Recordar-lo, apreciar-ne la seva vàlua i característiques i considerar-lo un referent propi, perquè la seva obra continua entre nosaltres, en el nostre paisatge urbà quotidià, pot ser bo per a tots. Sobretot perquè en aquest caminar endavant, del qual no podem defugir, tenim ja línies que marquen unes direccions. A nosaltres ens toca ara d’escollir i traçar, conscientment si pot ser, cadascú les seves.


Antoni MOLNÉ
Antoni POL
Responsables de la selecció i ordenació del material.

Urbanisme i arquitectura contemporània a Andorra, segle XXI (arti-110.doc)

Aquesta exposició, necessàriament sintètica per l’abast del tema i el temps disponible, pretén reflexionar a l’entorn de dues qüestions:

1ª - On som?
2ª - Cap a on anem?
I és volgudament esquemàtica per tal de remarcar quins són els trets principals que, al meu entendre, destaquen sobre la qüestió plantejada.
On som, on ens trobem realment avui?
El territori de les valls d’Andorra és un país de frontera, és a dir tot ell de frontera perquè és petit.
I és també un país sense recursos, sense riqueses, entre altres raons per ser un país muntanyós.
I finalment és un país envoltat de gran països.
Aquestes tres constants han fet que el caràcter andorrà s’hagi caracteritzat per dos trets bàsics: la humilitat (fer l’andorrà ha estat una de les projeccions d’aquesta) i la voluntat de ser, per tal de compensar el punt de partença de limitació i pobresa de recursos, emmig de grans i més poderosos.
Aquestes condicions lligades a una estructura territorial de base federal i no centralista com és l’andorrana, comparativament almenys amb els territoris que l’envolten, han dut el país a evolucionar de manera diferent a qualsevol altre territori del Pirineu.
On ens trobem doncs avui?
L’Andorra d’avui és ja la nova Andorra. Aquella Andorra mítica reclamada ja des del segle XIX i reivindicada durant la primera meitat del segle XX.
La vella Andorra pot dir-se que s’acaba amb la crisi de les fargues i de tota l’economia andorrana al final de la primera meitat del segle XIX, de la qual no es sortirà fins més de 100 anys després.
Entre la vella i la nova Andorra hi ha un període de transició.
Aquesta transició es pot dir que simbòlicament es va iniciar el 1866 amb la presentació del text de nova reforma que permet votar a tots els caps de casa, i s’acabarà l’any 1993 amb l’aprovació de la constitució.
A partir de 1866 s’inicien també les concessions d’explotació d’aigües termals i el 1868 d’una creació de casa de joc a la Solana. Intents de transformació econòmica del país que van fracassar tots ells. El 1993 representa també que neixen les primeres generacions d’andorrans que en la seva majoria d’edat no tindran la possibilitat de parlar amb cap andorrà que hagi conegut l’Andorra d’abans de 1927 any de la concessió de Fhasa (electrificació del país i obertura de carreteres).
Els elements dinamitzadors de la nova economia andorrana seran el paisatge (per als primers turistes), el comerç (gràcies al diferencial fiscal com a país) i la neu. A aquests tres elements s’hi afegiran ràpidament altres aspectes, entre els quals cal destacar el sòl i l’edificació. A partir de 1955 el Consell General, per tal de dinamitzar l’economia, permet que els estrangers puguin adquirir terrenys per a fer xalets. I el 1965, en la mateixa via, es permetrà adquirir pisos en propietat. El sòl doncs passarà ràpidament a tenir en lloc d’un valor d’ús un valor de canvi i ser un producte financer més a nivell d’inversió.
Aquest objectiu de dinamitzar s’ha aconseguit sobradament i en l’actualitat el mercat immobiliari i el seu creixement accelerat constitueix un dels reptes futurs per a l’ordenació urbanística.
L’evolució resumida de l’habitat i de la nova edificació en general es podria explicar com segueix:
– En els primers anys, fins a la dècada dels setanta, a les noves edificacions només se’ls hi exigeix el respecte d’unes alineacions o amplades de carrer per a poder circular. Les exigències constructives són mínimes i variables i el difícil en si ja és poder disposar dels recursos necessaris per edificar.
– En la dècada dels setanta s’incorpora a nivell general, unes qualitats constructives mínimes i el concepte que la qualitat en la construcció és un valor afegit a l’edifici.
– La dècada dels vuitanta incorporarà la valoració de l’espai públic i seran les administracions comunals les que aposten per la millora de la qualitat de vida amb la previsió d’espais públics nous que estructurin el seu entorn. La qualitat de l’espai públic constitueix per ell mateix un valor afegit pels edificis del seu voltant.
– La dècada dels noranta aporta l’entesa del disseny com a un nou valor afegit per a l’edificació.
– La primera dècada dels 2000, sense cap mena de dubte és la dècada de l’ordenació urbanística amb l’aparició de la llei general d’ordenació del territori i urbanisme l’any 2000 i l’elaboració de tots els plans d’ordenació i urbanisme parroquials en vies d’aprovació.
– La segona dècada d’aquest nou mil·leni serà, crec, la del creixement sostenible i la que incorporarà en el debat general, la sensibilitat en aquest sentit, després de disposar d’una mínima cultura urbanística indispensable per anar cap a altres plantejaments més avançats.

La dinàmica del sector de la construcció en els darrers anys s’ha mogut en cicles de 5-6 anys, amunt i avall alternativament. Així des de 1973, amb la crisi de petroli de l’època, es va produir el canvi de tendència cap avall, que és va redreçar al 1977 cap amunt tornat a baixar el 1982, pujant el 1987, i baixant el 1992, tornant a pujar el 1997 i havent de baixar el 2001. Curiosament aquesta baixa no s’ha produït ja que els factors de canvi de moneda a l’euro, les baixes cotitzacions borsàries i les moratòries urbanístiques han creat una situació singular en la tendència habitual. Però cap a on anem, en definitiva?
De fet no se sap ben bé cap a on anem amb el model turístic i de creixement continuat que s’està seguint i hi ha la sensació de que no hi ha una direcció establerta amb claredat tot i l’existència d’un pla estratègic i un pla d’accions que sí han definit o determinat genèricament el model que es vol sense concretar-lo en detall.
Així doncs el que m’atreveixo a suggerir és cap a on podríem anar en coherència al tipus o model de país que d’una manera àmplia ha decidit la via d’una economia terciaritzada i de serveis que es fonamenta en el turisme i la necessitat de diversificar-se en altres camps complementaris.
Si mirem al nostre entorn proper podem fes dues constatacions. La primera és que ens trobem en una zona central del Pirineu i deprimida, que les zones més dinàmiques d’aquesta serralada es troben als extrems i que els nostres veïns França i Espanya pels propers cinquanta anys no tenen previst inversions importants per aquesta zona central pirinenca com és habitual en els darrers segles i sí en canvi pels extrems continuant reforçant el paper de corredors tradicionals nord-sud.
La segona és que Andorra es troba a tocar de la regió del sud d’Europa més potent i coneguda com a arc mediterrani que va des de Marsella fins a Alacant amb un potencial d’uns 17 milions d’habitants, i en una posició central ben situada entre Barcelona, Tolosa, Perpinyà i Lleida.
Aquests dos fets justifiquen que Andorra es posicioni d’una determinada manera per aprofitar els avantatges que ens ofereix el nostre entorn i intentar esquivar els desavantatges.
En primer lloc Andorra ha d’intentar millorar la seva connexió amb aquesta euroregió de manera decidida no tant per a fer venir més gent sinó d’un costat per connectar més bé Andorra amb la resta del món a través d’aquesta zona que evidentment estarà molt ben comunicada i això ha de permetre que Andorra sigui més accessible per tota la regió més rica del centre d’Europa (la que pot pernoctar a Andorra) i també que els andorrans ens puguem desplaçar per tot Europa amb més rapidesa i eficàcia. Per tant si Perpinyà el posem a una hora i mitja d’Andorra vol dir tenir tota la xarxa de trens d’alta velocitat europea a l’abast, i igualment si ho fem amb Lleida vol dir tenir a l’abast la xarxa ibèrica, i si passa el mateix amb Tolosa i Barcelona vol dir tenir dos aeroports internacionals i un de marítim pel mediterrani al costat de casa.
En segon lloc Andorra té una oportunitat històrica d’actuar com a motor central per potenciar una regió al centre del Pirineu que sumi recursos i potencials i generi un dinamisme regional concentrat que provoqui unes avantatges d’escala per a tots plegats. Hi ha tres zones més dinàmiques que les altres, el centre del Pirineu, com són tota la Cerdanya, la Vall d’Aran i Andorra. Si es poden sumar aquestes tres dinàmiques i afegir-hi els potencials de l’Alt Urgell, els Pallars i l’Arieja es provocaran unes reaccions noves clarament positives per a tots.
A curt termini, pels propers 50 anys, però Andorra ha de connectar-se millor i com ja ho està amb l’Alt Urgell, amb la Cerdanya, a través d’infraestructures segures i ràpides.
Al segle XIX Andorra tenia més de vuit accessos cap al seu entorn. Durant tot el segle XX només se n’ha disposat de dos. Al segle XXI n’hem de crear com a mínim dos de nous cap a La Cerdanya, un situat entre Escaldes i Encamp cap a Martinet (connexió sud) i l’altre directe des d’ Encamp cap al túnel Envalira per continuar cap a Porté (connexió nord). Quan aquests es trobin consolidats caldrà girar-se cap a la Vall d’Aran a través d’un túnel des de la Massana directe cap a Llavorsí.
Així doncs Andorra ha de connectar-se amb preferència i qualitat amb els territoris de l’euroregió de l’arc mediterrani ( cap al nord i cap al sud), ha d’enllaçar-se amb els seus territoris veïns prioritzant tota la Cerdanya, ha de saber fer participar del seu creixement aquest entorn immediat amb infraestructures i serveis que el dotin d’estructures noves que el dinamitzin i el facin complementari, i finalment ha d’integrar en el seu horitzó pautes selectives i limitadores al seu creixement indiscriminat i sense límits.

Antoni POL i SOLÉ


Conferència al Centre d’Estudis Catalans de la Universitat Paris-Sorbona (Paris IV) el 5 de desembre del 2003 dins les Segones Jornades sobre el Principat d’Andorra.

Per una llei del patrimoni cultural positiva i incentivadora - 3ª Part (arti-101.doc)

OBSERVACIONS AL PROJECTE DE LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL (Continuació)


6ª- No es detallen les fonts de finançament per a salvaguardar el patrimoni cultural.

El Projecte de llei no especifica com es finançaran els ajuts i molt menys els incentius o compensacions que caldria donar o fer.

I aquest és un punt essencial per a que la llei arribi a funcionar. Sense preveure quins mecanismes d’obtenció de recursos es donaran es confia en que tota la conservació passi pels particulars als quals s’obliga a conservar la riquesa col.lectiva i això tots sabem que a part de no ser cert, ni viable, tampoc és just.

Caldria enunciar els mecanismes urbanístics possibles, preveure les donacions, les fundacions, les campanyes de recollides de fons, l’actuació d’associacions, els drets de reproducció i de divulgació, els lloguers o l’ús puntual del patrimoni públic ....

7ª- El tractament del béns mobles és negatiu i desaprofitat.

El text de la llei proposat crea només dificultats al posseïdors de béns mobles en lloc d’incentivar-los a posseir-ne i a concertar amb ells les possibilitats de tenir, d’exposar, de conservar, de mantenir, de moure amb seguretat tant per l’interior com per l’exterior, etc.

Com altres petits països, hauríem de potenciar que el nostre país fos un indret buscat per tenir, guardar o dipositar béns d’interès cultural de tipus moble, que els avantatges que oferíssim i les garanties als seus titulars fossin notablement superiors als inconvenients que es tenen en altres estats.

El text no va en aquesta direcció i és un pena perquè es podria disposar, si les coses es fessin bé, d’un atractiu de visita turística més i realment notable vist el petit volum que representa el turisme cultural actualment a Andorra tot i els esforços que s’hi esmercen.

8ª- Es tanquen portes a la iniciativa privada.

Particularment pel que fa a l’obertura de museus que puguin tenir afany de lucre. (Article 33).

Si la societat andorrana és una societat bàsicament que gira a l’entorn del món dels serveis, que hi pot fer que algú vulgui obrir museus, arxius o biblioteques amb afany de lucre?

Deixaran de ser activitats menys culturals o lúdiques que els teatres o els cinemes?

Es qüestió simplement de fer un reglament que determini les condicions a complir independentment que siguin públiques o privades amb o sense afany de lucre.

Perquè no s’aprofita la llei per obrir portes i interessar a promotors privats, del país o de fora, que inverteixin al país i obrin museus, on exposin les seves col·leccions amb avantatges respecte a l’entorn?

9ª- Respecte de la vida privada?

Que el text de la llei proposat hagi d’incorporar una Disposició addicional dient que “les mesures que s’adoptin en aplicació d’aquesta llei no poden atemptar contra el respecte de la vida privada” ja indica l’esperit amb que s’ha fet la llei i mostra com de negativa i també, segurament, com els qui l’han escrita, a la seva fi, han tingut algun remordiment i dubte prou important com per, insegurs per alguna part del text que estaven proposant, intentar fer pensar que tot l’esperit negatiu que té no tindrà però conseqüències .....

Aquesta primera llei hauria de concentrar-se i mirar de ser bàsicament positiva per encoratjar i fer veure que val la pena conservar i protegir i que hi ha mecanismes suficients per fer-ho sense perjudicar, sinó tot el contrari, als seus legítims propietaris.

En els propers deu anys tenim el repte de demostrar que som capaços de salvaguardar els aproximadament 200 edificis i 30 conjunts que tenen valor i fer-ho amb complicitat dels seus propietaris. Siguem realistes i intentem canviar la tendència actual negativa i que no ha estat capaç de salvar res fins avui i deixem per més endavant altres objectius que ja arribaran en altres fases.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

Per una llei del patrimoni cultural positiva i incentivadora - 2ª Part (arti-102.doc)

OBSERVACIONS AL PROJECTE DE LLEI DEL PATRIMONI (Continuació)

3ª- Cal incorporar en annex el catàleg existent indicant els béns susceptibles de ser d’interès cultural i quins simplement inventariats.

El Govern disposa d’un catàleg de béns catalogats i els que apareixen en annex a la llei són una mínima part (només alguns dels de titularitat pública o pseudopública) i seria bo que hi apareguessin tots els que avui dia té relacionats o fitxats obrint un període d’estudi sobre els mateixos però que tanmateix suposés ja l’inici de la seva protecció. I dir-ne quins considera “béns d’interès cultural” i quins altres els considera “ béns inventariats” i quins són els valors que se’ls atribueix, per una millor informació, coneixement i apreciació de tothom.

4ª- El foment contemplat dins de la llei es pobre.

El Projecte de llei menciona clarament i es detallen els deures i les sancions que es poden aplicar als titulars de patrimoni però no menciona els drets que tenen. No es detalla cap incentiu per premiar d’alguna manera als que fins ara han conservat i protegit aquest patrimoni o simplement l’han generat. Es per tant un projecte de llei que penalitza als titulars d’aquests béns ja que els restringeix l’edificabilitat, la volumetria, les possibilitats de transformació, de transmissió i del seu ús i els obliga a fer obres i els amenaça d’expropiar-los si no fan el manteniment que consideri convenient el Govern.

A totes aquestes limitacions que no tenen altres béns immobles i que superen a les estrictament urbanístiques no es veu cap compensació ni reconeixement per cap lloc. Els ajuts previstos només es destinen per a la conservació integrada, la restauració i la millora però no pretenen compensar les limitacions i obligacions que se’ls imposa.

Per tant en lloc de reconèixer, valorar i incentivar al qui té patrimoni o millor el conserva només se’l castiga. No sé si així s’incitarà a la conservació i el foment i la difusió del Patrimoni. No es deixa participar de la riquesa col.lectiva que suposa per a tots el patrimoni cultural als seus titulars més immediats.

Caldria que hi hagués un apartat de reconeixement als qui han fet, fan, tenen i miren per incrementar i conservar el patrimoni cultural i que s’explicitessin accions concretes de compensació o incentivació o almenys indicar que això serà possible proporcionalment al grau d’interès o qualitat del bé cultural declarat o inventariat.

5ª- S’ignoren els instruments urbanístics i el seu potencial per a la salvaguarda del patrimoni cultural individualitzat.

El Projecte de llei té en compte els Comuns només per corresponsabilitzar-los i recordar-los la seva funció policial.

No es té en compte que son els responsables directes de la gestió urbanística i que a través d’ella es poden aconseguir mecanismes de compensació que permetin la conservació o salvaguarda i recuperació de nombrós patrimoni.

No s’incorpora en la llei de manera positiva a tots els agents implicats (comuns, propietaris, col.leccionistes, associacions cíviques i professionals, ...)

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

Per una llei del patrimoni cultural positiva i incentivadora - 1ª Part (arti-100.doc)

La Llei del Patrimoni Cultural és del tot necessària però el text presentat a tramitació parlamentària conté algunes determinacions tècniques problemàtiques i un esperit negatiu, en alguns aspectes prou importants, que fan recomanable la seva revisió acurada i particularment en els punts que es senyalen a continuació per tal de poder disposar d’un text positiu i incentivador no només de la conservació, manteniment i preservació del Patrimoni Cultural sinó també del seu foment, ja sigui des del punt de vista creatiu o del promotor i col.leccionista.

En algunes qüestions el model que s’ha volgut reproduir és malencertat i contrari a les necessitats, particularitats i interessos d’Andorra dins de les vies de desenvolupament que s’han escollit.

OBSERVACIONS AL PROJECTE DE LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL

1ª- La fixació de 100 metres de radi com a entorn de protecció dels monuments amb la prohibició de construir-hi ni fer-hi cap ampliació en un màxim de 3 anys hipoteca l’ordenació urbanística.

La Disposició transitòria diu que mentre no s’hagin delimitat expressament els entorns de protecció dels monuments declarats aquests seran els espais compresos dins d’un radi de cent metres comptats des del perímetre exterior del monument.

I també que mentre no s’hagin delimitat no es pot fer cap nova construcció ni cap ampliació de volumetria en els entorns esmentats anteriorment.

Aquest entorn de protecció suposa per a cada punt un mínim aproximat de superfície afectada d’uns 40.000 m2 i que durant uns 3 anys, que és el temps donat en la Disposició final primera, no es pugui construir ni variar la volumetria.

Sí es té en compte que bona part dels béns declarats per la llei com a d’interès cultural són cèntrics, aquesta Disposició afectarà greument la possibilitat de disposar d’espais urbans centrals ordenats urbanísticament durant els propers 3 anys i que són solars urbans consolidats, en alguns casos estratègics, per al desenvolupament immediat dels nuclis urbans del país.

Si bé la llei només declara entre 7 i 17 béns d’interès cultural per cada Parròquia, la llei permet amb l’article 2 que el Govern, l’endemà d’aprovar-se la llei, inici la tramitació de declaració d’altres béns d’interès cultural i en virtut de l’article 2-2 generar uns entorns de protecció que automàticament entrarien en funcionament, equivalents als ja indicats, protegint l’entorn del bé pel qual s’iniciés l’expedient provocant la paràlisi de la major part del territori urbà parroquial.

El projecte de llei del Patrimoni Cultural no hauria d’oblidar que la Llei General d’Ordenació de Territori i Urbanisme de 21/12/2000 preveu en el seu Article 77 el catàleg comunal d’edificis, espais i elements d’interès històric, monumental, cultural o ambiental que concretament en el seu apartat 3 diu:

“En qualsevol cas les disposicions de la planificació han d’impedir que a l’entorn dels edificis, espais o elements catalogats, s’hi facin construccions o instal.lacions que en puguin perjudicar la integració a la trama urbana.”

Tampoc s’hauria d’oblidar que els Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquial han de ser aprovats per Govern i per tant pels diferents serveis d’aquests, entre altres, els de Patrimoni Cultural.

2ª- L’entorn de protecció ha d’estar en funció de la classificació del sòl urbanístic i del tipus de bé.

Els entorns de protecció dins del sòl urbà han de tenir un altre plantejament de quan es tracti d’entorns en sòl urbanitzable i distint també quan es trobi en sòl no urbanitzable. Per tant cal exigir que aquest entorn monumental s’adapti també a la realitat i a les exigències actuals i als requeriments de l’ordenació urbanística i necessitats del desenvolupament econòmic i social.

L’article 12 preveu que la delimitació d’un entorn de protecció és necessari en els monuments i potestatiu en els conjunts arquitectònics, en els paisatges culturals i en les zones arqueològiques i paleontològiques, quan hauria de ser el contrari. Per definició, a l’article 11, el monument es diu que configura una unitat singular i per tant i com a element singular pot tenir ben poc a veure amb el seu entorn i per tant la delimitació d’un entorn de protecció per aquest hauria de ser potestatiu; mentre que pels conjunts aquest entorn hauria de ser necessari per a permetre un espai d’adaptació o de transició.

En l’article 15 quan es diu que “en els entorns de protecció dels béns d’interès cultural no es pot autoritzar cap obra ni actuació que impliqui ús del sòl, del subsòl o l’espai aeri que pugui perjudicar el caràcter arquitectònic o paisatgístic de l’àrea o pertorbar la visualització del bé” s’està incorrent una altra vegada en pretendre congelar un marc fictici a tot l’entorn d’un monument. Seria diferent quan aquest entorn o àrea constitueix un conjunt d’interès però si no és així cal evitar les teatralitzacions i muntar escenaris ficticis i deixar que sigui el planejament urbanístic que defineixi el que es pot fer o no en aquesta “àrea” a l’entorn del monument en correlació a la voluntat i necessitats, harmonia i pròpia coherència del Pla d’Ordenació i Urbanisme corresponent.

Una altra cosa és que es vulgui muntar a l’entorn dels monuments escenaris ficticis o simulacions de realitats passades, però aquesta ja és una altra qüestió i que no ha d’amagar-se darrera de pretesos entorns de protecció que hipotequen altres qüestions tant o més sèries i que si es volen crear han de ser honestament i compensant degudament als afectats.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

Per una llei del patrimoni cultural positiva i incentivadora (arti-099.doc)

La Llei del Patrimoni Cultural és del tot necessària però el text presentat a tramitació parlamentària conté algunes determinacions tècniques equivocades i un esperit negatiu, en alguns aspectes prou importants, que fan convenient la seva revisió acurada i particularment en els punts que es senyalen a continuació per tal de poder disposar d’un text positiu i incentivador no només de la conservació, manteniment i preservació del Patrimoni Cultural sinó també del seu foment, ja sigui des del punt de vista creatiu o del promotor i col.leccionista.

En algunes qüestions el model que s’ha copiat és totalment equivocat i contrari a les necessitats, particularitats i interessos d’Andorra dins de les vies de desenvolupament que s’han escollit.

OBSERVACIONS AL PROJECTE DE LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL

1ª- La fixació de 100 metres de radi com a entorn de protecció dels monuments amb la prohibició de construir-hi ni fer-hi cap ampliació en un màxim de 3 anys hipoteca l’ordenació urbanística.

La Disposició transitòria diu que mentre no s’hagin delimitat expressament els entorns de protecció dels monuments declarats aquests seran els espais compresos dins d’un radi de cent metres comptats des del perímetre exterior del monument.

I també que mentre no s’hagin delimitat no es pot fer cap nova construcció ni cap ampliació de volumetria en els entorns esmentats anteriorment.

Aquest entorn de protecció suposa per a cada punt un mínim aproximat de superfície afectada d’uns 40.000 m2 i que durant uns 3 anys, que és el temps donat en la Disposició final primera, no es pugui construir ni variar la volumetria.

Sí es té en compte que bona part dels béns declarats per la llei com a d’interès cultural són cèntrics, aquesta Disposició afectarà greument la possibilitat de disposar d’espais urbans centrals ordenats urbanísticament durant els propers 3 anys i que són solars urbans consolidats, en alguns casos estratègics, per al desenvolupament immediat dels nuclis urbans del país.

Si bé la llei només declara entre 7 i 17 béns d’interès cultural per cada Parròquia, la llei permet amb l’article 2 que el Govern, l’endemà d’aprovar-se la llei, inici la tramitació de declaració d’altres béns d’interès cultural i en virtut de l’article 2-2 generar uns entorns de protecció que automàticament entrarien en funcionament, equivalents als ja indicats, protegint l’entorn del bé pel qual s’iniciés l’expedient provocant la paràlisi de la major part del territori urbà parroquial.

El projecte de llei del Patrimoni Cultural no hauria d’oblidar que la Llei General d’Ordenació de Territori i Urbanisme de 21/12/2000 preveu en el seu Article 77 el catàleg comunal d’edificis, espais i elements d’interès històric, monumental, cultural o ambiental que concretament en el seu apartat 3 diu:

“En qualsevol cas les disposicions de la planificació han d’impedir que a l’entorn dels edificis, espais o elements catalogats, s’hi facin construccions o instal.lacions que en puguin perjudicar la integració a la trama urbana.”

Tampoc s’hauria d’oblidar que els Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquial han de ser aprovats per Govern i per tant pels diferents serveis d’aquests, entre altres, els de Patrimoni Cultural.

2ª- L’entorn de protecció ha d’estar en funció de la classificació del sòl urbanístic i del tipus de bé.

Els entorns de protecció dins del sòl urbà han de tenir un altre plantejament de quan es tracti d’entorns en sòl urbanitzable i distint també quan es trobi en sòl no urbanitzable. Per tant cal exigir que aquest entorn monumental s’adapti també a la realitat i a les exigències actuals i als requeriments de l’ordenació urbanística i necessitats del desenvolupament econòmic i social.

L’article 12 preveu que la delimitació d’un entorn de protecció és necessari en els monuments i potestatiu en els conjunts arquitectònics, en els paisatges culturals i en les zones arqueològiques i paleontològiques, quan hauria de ser tot el contrari. Per definició, a l’article 11, el monument es diu que configura una unitat singular i per tant i com a element singular pot tenir ben poc a veure amb el seu entorn i per tant la delimitació d’un entorn de protecció per aquest hauria de ser potestatiu; mentre que pels conjunts aquests entorn hauria de ser necessari per permetre un espai d’adaptació o de transició.

En l’article 15 quan es diu que “en els entorns de protecció dels béns d’interès cultural no es pot autoritzar cap obra ni actuació que impliqui ús del sòl, del subsòl o l’espai aeri que pugui perjudicar el caràcter arquitectònic o paisatgístic de l’àrea o pertorbar la visualització del bé” s’està incorrent una altra vegada en pretendre congelar un marc fictici a tot l’entorn d’un monument. Seria diferent quan aquest entorn o àrea constitueix un conjunt d’interès però si no és així cal evitar les teatralitzacions i muntar escenaris ficticis i deixar que sigui el planejament urbanístic que defineixi el que es pot fer o no en aquesta “àrea” a l’entorn del monument en correlació a la voluntat i necessitats, harmonia i pròpia coherència del Pla d’Ordenació i Urbanisme corresponent.

Una altra cosa és que es vulgui muntar a l’entorn dels monuments escenaris ficticis o simulacions de realitats passades, però aquesta ja és una altra qüestió i que no ha d’amagar-se darrera de pretesos entorns de protecció que hipotequen altres qüestions tant o més sèries i que si es volen crear han de ser honestament i compensant degudament als afectats.

3ª- Incorporar en annex el catàleg existent indicant els béns susceptibles de ser d’interès cultural i quins simplement inventariats.

El Govern disposa d’un catàleg de béns catalogats i els que apareixen a la llei són una mínima part (només alguns dels de titularitat pública o pseudopública) i seria bo que hi apareguessin tots els que avui dia té relacionats o fitxats obrint un període d’estudi sobre els mateixos però que tanmateix suposés ja l’inici de la seva protecció (Casa Lacruz, Hotel Rosaleda i altres...). I dir-ne quins considera “béns d’interès cultural” i quins altres els considera “ béns inventariats”.

4ª- El foment contemplat dins de la llei es pobre.

El Projecte de llei menciona clarament i es detallen els deures i les sancions que es poden aplicar als titulars de patrimoni però no menciona els drets que tenen. No es detalla cap incentiu per premiar d’alguna manera als que fins ara han conservat i protegit aquest patrimoni o simplement l’han generat. Es per tant un projecte de llei que penalitza als titulars d’aquests béns ja que els restringeix l’edificabilitat, la volumetria, les possibilitats de transformació, de transmissió i del seu ús i els obliga a fer obres i els amenaça d’expropiar-los si no fan el manteniment que consideri convenient el Govern.

A totes aquestes limitacions que no tenen altres béns immobles i que superen a les estrictament urbanístiques no es veu cap compensació ni reconeixement per cap lloc. Els ajuts previstos només es destinen per a la conservació integrada, la restauració i la millora però no pretenen compensar les limitacions i obligacions que se’ls imposa.

Per tant en lloc de reconèixer, valorar i premiar al qui té patrimoni o millor el conserva només se’l castiga. No sé si així s’incitarà a la conservació i el foment i la difusió del Patrimoni. No es deixa participar de la riquesa col.lectiva que suposa per a tots el patrimoni cultural als seus titulars més immediats.

Caldria que hi hagués un apartat de reconeixement als qui han fet, fan, tenen i miren per incrementar i conservar el patrimoni cultural i que s’explicitessin accions concretes de compensació o incentivació o almenys indicar que això serà possible proporcionalment al grau d’interès o qualitat del bé cultural declarat o inventariat.

5ª- S’ignoren els instruments urbanístics i el seu potencial per a la salvaguarda del patrimoni cultural individualitzat.

El Projecte de llei té en compte els Comuns només per responsabilitzar-los i recordar-los la seva funció policial.

No es té en compte que son els responsables directes de la gestió urbanística i que a través d’ella es poden aconseguir mecanismes de compensació que permetin la conservació o salvaguarda i recuperació de nombrós patrimoni.

No s’incorpora en la llei de manera positiva a tots els agents implicats (comuns, propietaris, col.leccionistes, associacions cíviques i professionals, ...)

6ª- No es detallen les fonts de finançament per a salvaguardar el patrimoni cultural.

El Projecte de llei no especifica com es finançaran els ajuts i molt menys els incentius o compensacions que caldria donar o fer.

I aquest és un punt essencial per a que la llei arribi a funcionar. Sense preveure quins mecanismes d’obtenció de recursos es donaran es confia en que tota la conservació passi pels particulars als quals s’obliga a conservar la riquesa col.lectiva i això tots sabem que a part de no ser cert, ni viable, tampoc és just.

Caldria enunciar els mecanismes urbanístics possibles, preveure les donacions, les fundacions, les campanyes de recollides de fons, l’actuació d’associacions, els drets de reproducció i de divulgació, els lloguers o l’ús puntual del patrimoni públic ....

7ª- El tractament del béns mobles és negatiu i desaprofitat.

El text de la llei proposat crea només dificultats al posseïdors de béns mobles en lloc d’incentivar-los a posseir-ne i a concertar amb ells la possibilitat de tenir d’exposar, de conservar i mantenir, de moure amb seguretat tant per l’interior com per l’exterior, etc.

Com altres petits països, hauríem de potenciar que el nostre país fos un indret buscat per tenir, guardar o dipositar béns d’interès cultural de tipus moble, que els avantatges que oferíssim i les garanties als seus titulars fossin notablement superiors als inconvenients que es tenen en altres estats.

El text no va en aquesta direcció i és un pena perquè es podria disposar, si les coses es fessin bé, d’un atractiu de visita turística més i realment notable vist el volum que representa el turisme cultural actualment tot i els esforços que s’hi esmercen.

8ª- Es tanquen portes a la iniciativa privada.

Particularment pel que fa a l’obertura de museus que puguin tenir afany de lucre. (Article 33).

Si la societat andorrana és una societat bàsicament que gira a l’entorn del món dels serveis, que hi pot fer que algú vulgui obrir museus, arxius o biblioteques amb afany de lucre?

Deixaran de ser activitats menys culturals que els teatres o els cinemes?

Es qüestió simplement de fer un reglament que determini les condicions a complir independentment que siguin públiques o privades amb o sense afany de lucre.

Perquè no s’aprofita la llei per obrir portes i interessar a promotors privats, del país o de fora, que inverteixin al país i obrin museus, on exposin les seves col·leccions amb avantatges respecte a l’entorn?

9ª- Respecte de la vida privada.

Que el text de la llei proposat hagi d’incorporar una Disposició addicional dient que “les mesures que s’adoptin en aplicació d’aquesta llei no poden atemptar contra el respecte de la vida privada” ja indica l’esperit amb que s’ha fet la llei i mostra com de negativa i també, segurament, com els qui l’han escrita, a la seva fi, han tingut algun remordiment i dubte prou important com per, avergonyits per alguna part del text que estaven proposant, intentar fer pensar que tot l’esperit negatiu que té no tindrà però conseqüències .....

Aquesta primera llei hauria de concentrar-se i mirar de ser bàsicament positiva per encoratjar i fer veure que val la pena conservar i protegir i que hi ha mecanismes suficients per fer-ho sense perjudicar, sinó tot el contrari, als seus legítims propietaris.

En els propers deu anys tenim el repte de demostrar que som capaços de salvaguardar els 200 edificis i 30 conjunts que poden tenir valor i fer-ho amb complicitat dels seus propietaris. Siguem realistes i intentem canviar la tendència actual negativa i que no ha estat capaç de salvar res fins avui i deixem per més endavant altres objectius que ja arribaran en altres fases.


Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

No aigualim el patrimoni ! (arti-097.doc)

Sovint la impotència o incapacitat de controlar una situació condueix a prendre posicions maximalistes i extremes, desfigurant-se els objectius bàsics i inicials i prenent actituds, es diu per prudència fins i tot bona intenció o en cas de dubte, que consisteixen en restringir el màxim i en generalitzar un proteccionisme que en ampliar el seu radi d’acció no aconsegueix finalment “protegir” definitivament l’element que calia sinó mediocrement tot una àmplia zona que es converteix finalment en una caricatura inversemblant d’allò que calia preservar perdent-se els sentits de proporció, mesura i sentit comú i desenfocant-se totalment la qüestió, en perdre’s pel camí allò que era important i havent guardat només aspectes anecdòtics o conceptualitats que en la seva renovació han fet desaparèixer tota autenticitat.

Això és el que està passant amb una sèrie d’edificis que podem considerar patrimoni artístic que per la seva qualitat específica o de pertinença a un conjunt singular i en un afany proteccionista massa ampli es van perdent pel camí.

L’amplitud del proteccionisme es va iniciar amb les Ordinacions Generals d’Urbanisme Parroquials del 1981 derivades de l’Ordinació del Consell General de la mateixa data i concretament pel que fa als cascos antics. I es perpetua avui amb les indicacions donades des del Patrimoni Artístic Nacional.

La delimitació d’aquestos va duplicar o triplicar les zones ocupades realment i la introducció d’algunes normes lamentables com les alineacions de vial o altres com el revestiment de pedra al 100% varen conduir a que avui a penes es puguin reconèixer els centres històrics o cascos antics reals.

Seria un error que la llei del patrimoni continués amb aquesta via en lloc de concentrar el seu efecte sobre els edificis o espais concrets.

La urgència i l’objectiu essencial d’aquesta llei ha de ser la protecció activa i no passiva, radical i generosa, ràpida i enginyosa dels edificis (pocs) que valen realment la pena.

No es tracta de fabricar patrimoni incrementant el llistat d’elements a conservar, i si es fa llistats amplis s’ha d’indicar molt bé on és el gra i on es la palla i que es justifiqui convenientment cada obra per a no aigualir allò realment important a conservar. Ni tampoc es tracta d’estendre i de crear servituds “patrimonials” a l’entorn indiferenciat d’aquests elements més enllà d’una zona prudent de 10-15 metres. I, en el cas que calgués, excepcionalment, això s’ha de fer per altres vies com correspon al planejament urbanístic i no per vies indirectes que no tenen en compte el planejament global.

L’objectiu d’aquesta primera llei ha de ser allò propi d’una primera llei: aturar la pèrdua constant de patrimoni i conservar decididament i sense renúncies el que val la pena, i crear la sensibilitat, necessària perquè, en un futur, vist l’èxit d’aquesta primera iniciativa, es pugui passar a d’altres objectius com visions més àmplies de l’entorn si es pot, tenint en compte però les necessitats urbanístiques. L’entorn de protecció ha d’estar en íntima proporció a la vàlua d’allò que es conserva i també i sobretot en la sintonia urbanística corresponent.

Si es generalitza i es vol abarcar tot, ni que sigui a qualsevol preu i amb mediocritat s’aconseguirà només un efecte contrari i s’acabaran de perdre els pocs elements que tenim i cal conservar. A més de crear servituds urbanístiques gratuïtes que precisament no són el que avui es necessita.

No aigualim el patrimoni copiant maneres de procedir de països que no es corresponen ni a la nostra qualitat, ni a la nostra quantitat, ni al nostre tamany de país, ni al nostre tipus de desenvolupament.

L’altre perill d’aigualir el patrimoni pot venir, tot i poder posseir una bona llei, de si no es defineix clarament com es financia aquesta protecció i d’on surten els recursos econòmics per a dur a terme les actuacions que cal fer i seguint quins procediments concrets i àgils. Veure el patrimoni només com a competència de Govern és un error. Cal que els Comuns es puguin incorporar a aquesta tasca prou difícil de conservació del patrimoni i sentir-se’n també titulars de manera activa. L’única font de recursos nova i disponible és recuperar el valor d’una part del sòl comunal per a poder-lo usar i atendre a les compensacions i intercanvis que calguin per a la conservació dels elements de patrimoni corresponents a cada parròquia. Patrimoni a canvi de patrimoni. La creació d’una sobretaxa sobre els edificis de nova construcció és també una possibilitat, però no recomanable per a no incrementar el cost final de l’edificació.

La conservació del patrimoni depèn i es cosa de tots. S’han d’evitar enfrontaments o postures que extremin les posicions d’uns i altres. Ens cal i urgentment poder-nos demostrar que som capaços de conservar el centenar d’edificis privats i la trentena de nuclis, aproximadament, que hi ha avui al país i que valen la pena.

Aquesta primera llei és decisiva per a aconseguir-ho. A més d’una certa teoria ens caldrà ser molt pràctics i realistes per a poder arribar a protegir tot el que caldria, conciliant els interessos públics i privats, els interessos del patrimoni i els interessos urbanístics. Aquesta primera llei ha de ser capaç de provocar estima, reconeixement i valoració del patrimoni tant de la societat com dels propis propietaris que s’hi han de poder sentir representats, defensats i degudament compensats i afortunadament afectats.

Antoni POL, arquitecte