dilluns, 29 de desembre del 2003

Urbanisme i arquitectura contemporània a Andorra, segle XXI (arti-110.doc)


Aquesta exposició, necessàriament sintètica per l’abast del tema i el temps disponible, pretén reflexionar a l’entorn de dues qüestions:
1ª - On som?
2ª - Cap a on anem?
I és volgudament esquemàtica per tal de remarcar quins són els trets principals que, al meu entendre, destaquen sobre la qüestió plantejada.
On som, on ens trobem realment avui?
El territori de les valls d’Andorra és un país de frontera, és a dir tot ell de frontera perquè és petit.
I és també un país sense recursos, sense riqueses, entre altres raons per ser un país muntanyós.
I finalment és un país envoltat de gran països.
Aquestes tres constants han fet que el caràcter andorrà s’hagi caracteritzat per dos trets bàsics: la humilitat (fer l’andorrà ha estat una de les projeccions d’aquesta) i la voluntat de ser, per tal de compensar el punt de partença de limitació i pobresa de recursos, emmig de grans i més poderosos.
Aquestes condicions lligades a una estructura territorial de base federal i no centralista com és l’andorrana, comparativament almenys amb els territoris que l’envolten, han dut el país a evolucionar de manera diferent a qualsevol altre territori del Pirineu.
On ens trobem doncs avui?
L’Andorra d’avui és ja la nova Andorra. Aquella Andorra mítica reclamada ja des del segle XIX i reivindicada durant la primera meitat del segle XX.
La vella Andorra pot dir-se que s’acaba amb la crisi de les fargues i de tota l’economia andorrana al final de la primera meitat del segle XIX, de la qual no es sortirà fins més de 100 anys després.
Entre la vella i la nova Andorra hi ha un període de transició.
Aquesta transició es pot dir que simbòlicament es va iniciar el 1866 amb la presentació del text de nova reforma que permet votar a tots els caps de casa, i s’acabarà l’any 1993 amb l’aprovació de la constitució.
A partir de 1866 s’inicien també les concessions d’explotació d’aigües termals i el 1868 d’una creació de casa de joc a la Solana. Intents de transformació econòmica del país que van fracassar tots ells. El 1993 representa també que neixen les primeres generacions d’andorrans que en la seva majoria d’edat no tindran la possibilitat de parlar amb cap andorrà que hagi conegut l’Andorra d’abans de 1927 any de la concessió de Fhasa (electrificació del país i obertura de carreteres).
Els elements dinamitzadors de la nova economia andorrana seran el paisatge (per als primers turistes), el comerç (gràcies al diferencial fiscal com a país) i la neu. A aquests tres elements s’hi afegiran ràpidament altres aspectes, entre els quals cal destacar el sòl i l’edificació. A partir de 1955 el Consell General, per tal de dinamitzar l’economia, permet que els estrangers puguin adquirir terrenys per a fer xalets. I el 1965, en la mateixa via, es permetrà adquirir pisos en propietat. El sòl doncs passarà ràpidament a tenir en lloc d’un valor d’ús un valor de canvi i ser un producte financer més a nivell d’inversió.
Aquest objectiu de dinamitzar s’ha aconseguit sobradament i en l’actualitat el mercat immobiliari i el seu creixement accelerat constitueix un dels reptes futurs per a l’ordenació urbanística.
L’evolució resumida de l’habitat i de la nova edificació en general es podria explicar com segueix:
– En els primers anys, fins a la dècada dels setanta, a les noves edificacions només se’ls hi exigeix el respecte d’unes alineacions o amplades de carrer per a poder circular. Les exigències constructives són mínimes i variables i el difícil en si ja és poder disposar dels recursos necessaris per edificar.
– En la dècada dels setanta s’incorpora a nivell general, unes qualitats constructives mínimes i el concepte que la qualitat en la construcció és un valor afegit a l’edifici.
– La dècada dels vuitanta incorporarà la valoració de l’espai públic i seran les administracions comunals les que aposten per la millora de la qualitat de vida amb la previsió d’espais públics nous que estructurin el seu entorn. La qualitat de l’espai públic constitueix per ell mateix un valor afegit pels edificis del seu voltant.
– La dècada dels noranta aporta l’entesa del disseny com a un nou valor afegit per a l’edificació.
– La primera dècada dels 2000, sense cap mena de dubte és la dècada de l’ordenació urbanística amb l’aparició de la llei general d’ordenació del territori i urbanisme l’any 2000 i l’elaboració de tots els plans d’ordenació i urbanisme parroquials en vies d’aprovació.
– La segona dècada d’aquest nou mil·leni serà, crec, la del creixement sostenible i la que incorporarà en el debat general, la sensibilitat en aquest sentit, després de disposar d’una mínima cultura urbanística indispensable per anar cap a altres plantejaments més avançats.

La dinàmica del sector de la construcció en els darrers anys s’ha mogut en cicles de 5-6 anys, amunt i avall alternativament. Així des de 1973, amb la crisi de petroli de l’època, es va produir el canvi de tendència cap avall, que és va redreçar al 1977 cap amunt tornat a baixar el 1982, pujant el 1987, i baixant el 1992, tornant a pujar el 1997 i havent de baixar el 2001. Curiosament aquesta baixa no s’ha produït ja que els factors de canvi de moneda a l’euro, les baixes cotitzacions borsàries i les moratòries urbanístiques han creat una situació singular en la tendència habitual. Però cap a on anem, en definitiva?
De fet no se sap ben bé cap a on anem amb el model turístic i de creixement continuat que s’està seguint i hi ha la sensació de que no hi ha una direcció establerta amb claredat tot i l’existència d’un pla estratègic i un pla d’accions que sí han definit o determinat genèricament el model que es vol sense concretar-lo en detall.
Així doncs el que m’atreveixo a suggerir és cap a on podríem anar en coherència al tipus o model de país que d’una manera àmplia ha decidit la via d’una economia terciaritzada i de serveis que es fonamenta en el turisme i la necessitat de diversificar-se en altres camps complementaris.
Si mirem al nostre entorn proper podem fes dues constatacions. La primera és que ens trobem en una zona central del Pirineu i deprimida, que les zones més dinàmiques d’aquesta serralada es troben als extrems i que els nostres veïns França i Espanya pels propers cinquanta anys no tenen previst inversions importants per aquesta zona central pirinenca com és habitual en els darrers segles i sí en canvi pels extrems continuant reforçant el paper de corredors tradicionals nord-sud.
La segona és que Andorra es troba a tocar de la regió del sud d’Europa més potent i coneguda com a arc mediterrani que va des de Marsella fins a Alacant amb un potencial d’uns 17 milions d’habitants, i en una posició central ben situada entre Barcelona, Tolosa, Perpinyà i Lleida.
Aquests dos fets justifiquen que Andorra es posicioni d’una determinada manera per aprofitar els avantatges que ens ofereix el nostre entorn i intentar esquivar els desavantatges.
En primer lloc Andorra ha d’intentar millorar la seva connexió amb aquesta euroregió de manera decidida no tant per a fer venir més gent sinó d’un costat per connectar més bé Andorra amb la resta del món a través d’aquesta zona que evidentment estarà molt ben comunicada i això ha de permetre que Andorra sigui més accessible per tota la regió més rica del centre d’Europa (la que pot pernoctar a Andorra) i també que els andorrans ens puguem desplaçar per tot Europa amb més rapidesa i eficàcia. Per tant si Perpinyà el posem a una hora i mitja d’Andorra vol dir tenir tota la xarxa de trens d’alta velocitat europea a l’abast, i igualment si ho fem amb Lleida vol dir tenir a l’abast la xarxa ibèrica, i si passa el mateix amb Tolosa i Barcelona vol dir tenir dos aeroports internacionals i un de marítim pel mediterrani al costat de casa.
En segon lloc Andorra té una oportunitat històrica d’actuar com a motor central per potenciar una regió al centre del Pirineu que sumi recursos i potencials i generi un dinamisme regional concentrat que provoqui unes avantatges d’escala per a tots plegats. Hi ha tres zones més dinàmiques que les altres, el centre del Pirineu, com són tota la Cerdanya, la Vall d’Aran i Andorra. Si es poden sumar aquestes tres dinàmiques i afegir-hi els potencials de l’Alt Urgell, els Pallars i l’Arieja es provocaran unes reaccions noves clarament positives per a tots.
A curt termini, pels propers 50 anys, però Andorra ha de connectar-se millor i com ja ho està amb l’Alt Urgell, amb la Cerdanya, a través d’infraestructures segures i ràpides.
Al segle XIX Andorra tenia més de vuit accessos cap al seu entorn. Durant tot el segle XX només se n’ha disposat de dos. Al segle XXI n’hem de crear com a mínim dos de nous cap a La Cerdanya, un situat entre Escaldes i Encamp cap a Martinet (connexió sud) i l’altre directe des d’ Encamp cap al túnel Envalira per continuar cap a Porté (connexió nord). Quan aquests es trobin consolidats caldrà girar-se cap a la Vall d’Aran a través d’un túnel des de la Massana directe cap a Llavorsí.
Així doncs Andorra ha de connectar-se amb preferència i qualitat amb els territoris de l’euroregió de l’arc mediterrani ( cap al nord i cap al sud), ha d’enllaçar-se amb els seus territoris veïns prioritzant tota la Cerdanya, ha de saber fer participar del seu creixement aquest entorn immediat amb infraestructures i serveis que el dotin d’estructures noves que el dinamitzin i el facin complementari, i finalment ha d’integrar en el seu horitzó pautes selectives i limitadores al seu creixement indiscriminat i sense límits.

Antoni POL i SOLÉ


Conferència al Centre d’Estudis Catalans de la Universitat Paris-Sorbona (Paris IV) el 5 de desembre del 2003 dins les Segones Jornades sobre el Principat d’Andorra.