MIQUEL PORTER i MOIX: lucidesa i “charme” (sac-314.doc)

He tingut la sort de conviure i compartir amb el Miquel Porter i Moix diferents moments durant aquests darrers deu anys a través de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada del Conflent.
En fou escollit rector a finals de 1994 i n’actuà com a tal en les edicions de 1995 fins a la del 2001 i a partir de llavors ha estat president de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu fins al dia de la seva mort el passat 18 de novembre d’enguany havent conduït la mateixa en uns moments volgudament tèrbols per alguns i amb competència fins a la darrera reunió del 28 d’octubre passat.
Amb l’Enric Cassassas n’han estat els dos “fars” clarament destacats en els 17 anys en que he estat membre de l’Associació i la Fundació en representació de la Societat Andorrana de Ciències. Amb ells dos ha desaparegut, dins la UCE, una generació de prohoms que es podria qualificar de la resistència. Ens cal ara descobrir i deixar pas als prohoms d’una nova generació, la de la normalitat.
En Miquel es pot comparar a un pianista no només perquè sabia tocar el piano sinó per la multiplicitat de facetes en les quals es va implicar durant tota la seva prolífica vida, de 74 anys.
En la cançó de la seva vida va tocar totes les tecles ... tantes com va poder, tot i el seu aparent físic “ de poca peça” i “de mosqueta morta” que aparentava.
Però si un aspecte m’ha impressionat, més que cap altre de tots els que l’han caracteritzat i fet valorar i distingir, ha estat la seva qualitat humana sintetitzada en cinc paraules: lucidesa, coherència, senzillesa, sensibilitat i bonhomia o millor “charme” per dir-ho altrament i en una llengua i cultura que li era molt familiar.
Lucidesa en saber distingir el que és essencial del superflu i en saber trobar els mots justos i adequats en tot moment, particularment en adreçar-se al públic. Coherència en no sentir-se avergonyit ni haver renunciat mai als seus ideals i haver sabut actualitzar el seu discurs per assolir-los en l’actualitat.
Senzillesa de ser i de formes que li ha permès relacionar-se amb tots i tothom.
Sensibilitat forjada en els seus profunds coneixements i vivències de la història, la literatura, la música, les arts, i la seva actitud crítica i irònica davant la vida.
Bonhomia en la seva disponibilitat permanent a conversar i riure i disfrutar de la vida.
L’any 1997 en la presentació de la 1ª diada Andorra deia: “(...) vosaltres sabeu que jo sóc irònic, que per a mi el món és molt bonic. M’havia de morir als disset o als dinou anys, i ja en porto seixanta-set a sobre i fumo com un carreter, la qual cosa vol dir que a mi, això de a mort, no em preocupa gaire”.
El 1998 en la presentació de la XXX edició de la UCE reclamava: “llibertat d’ensenyar, d’aprendre i de viure ... per a què i com? som nosaltres i ningú més qui hem de dir-ho.”
En la presentació de la 14 diada andorrana, la darrera a la qual va assistir com a rector, el 2001 va dir: Els petits països s’han de valer d’ells mateixos, poden esperar potser col·laboració, poden esperar potser ajuda de països més grans, poden, però no és segur que la tinguin: per tant, la primera cosa que han de fer és espavilar-se per ells mateixos, i a mi em sembla que és excel·lent que gent d’ideologies diferents i de feines pràctiques diferents es trobi per parlar-ne, per establir realment el diàleg, perquè cadascú es pugui fer càrrec del que pensa l’altre.”
Ha mort dormint, plàcidament, talment com ha volgut viure, sent lluitador nat buscant l’equilibri, valorant la vida exteriorment i controlant rauxa i gènit interiorment.



Antoni POL
Representant de la SAC dins la UCE

Editorial SAC. La recerca a Andorra. (sac-307.doc)

Determinar la situació actual, la repercussió i les perspectives de la recerca a Andorra serà l’objectiu de les desenes jornades de la SAC que tindran lloc el dissabte 27 de novembre d’enguany a la Sala d’actes del nou centre cultural La Llacuna del Comú d’Andorra la Vella.

Conèixer els organismes que se n’ocupen, ja sigui a nivell públic com privat; les estructures que la fomenten, recolzen, canalitzen i coordinen; les polítiques i el marc legal per a la R+D, és a dir recerca i desenvolupament del coneixement; quines són les àrees en que se’n fa; quines en les que caldria fer-ne; quins recursos s’hi destinen i quines repercussions té; i quines perspectives hi ha dins del nostre país en aquest camp ...

El coneixement, com a recurs de futur, inesgotable, deslocalitzat, d’interès global i d’alt valor afegit, podria ser un dels possibles àmbits clau a la tan preuada i predicada diversificació econòmica d’Andorra. La consciència sobre la importància de la recerca a tots els nivells és indispensable per a poder activar els mecanismes que permetin el desenvolupament d’unes bases i una estructura eficients i rendibles per a tota la societat andorrana.


Antoni POL
Coordinador de les jornades de la SAC

Les Trobades Culturals Pirinenques, una realitat. (sac-305.doc)

Ja s’han realitzat les primeres trobades a Sant Julià de Lòria i estan convocades les segones per a l’any vinent, a l’octubre a Esterri d’Àneu.

El tema tocat de la globalització al Pirineu no fa sinó posar de relleu la necessitat de reforçar la nostra identitat i el nostre bategar propis.

L’associacionisme, la participació ciutadana, la història, la cultura, la transmissió de la cultura popular, lo rural, l’antiglobalització, el ferrocarril, la Comunitat de Treball dels Pirineus, l’artesania, la Unió Europea, els parlars, el patrimoni i les xarxes, el paisatge, l’economia, el Centre d’Art i Natura de Farrera, la conservació de l’entorn i la ciutat global varen constituir les parts del conjunt aportant informació, coneixement, reflexió, opinió i propostes per considerar.

La Societat Andorrana de Ciències, el col·lectiu Pirineus Cultural i l’Institut d’Estudis Ceretans han fet un primer pas i estan decidits a continuar avançant plegats.

Els reptes, a més de la continuïtat en si, són ara per ara la publicació; anar incrementant les entitats convocants, almenys una de més per any; i el trobar el temes generals que siguin d’interès, actuals i útils per a les societats pirinenques que representen els qui es volen trobar.

I ens convé de trobar-nos plegats, de manera clarament conscient almenys un cop a l’any i en un indret diferent, per adonar-nos alhora de la diversitat de nuclis i llocs que som sí, però també de la proximitat física amb que ens trobem i de la urgència de trencar les distàncies mentals que ens separen i aïllen.

Junts no només podem fer més sinó que segur que farem molt més, tant el que ja faríem sols com el que només podem fer junts.

Som perifèria de Barcelona i de tota la zona urbana del sud i nord que ens envolta, és cert, però som una mica més. I aquest mes ens toca a nosaltres definir-lo i donar-li contingut. Les trobades poden ser el marc i doni de repensament conjunt per tal de poder esdevenir a més d’una part de d’altres, nosaltres col·lectivament, i així poder continuar sent nosaltres individualment.


Antoni POL

Els llindars òptims del creixement andorrà. (sac-297.doc)

Dins de la continuada i progressiva evolució humana la globalització n’és una simple fase més.
La interrelació de tots amb tot, junt amb l’acceleració del creixement, provocada pels canvis introduïts per la tecnologia, fa que avui es plantegi la necessitat de reflexionar sobre la sostenibilitat del model de desenvolupament sobretot per la presència de tres gran contradiccions: el model no és equilibrat ni extensible pel gran consum de recursos que comporta; el model genera desigualtats dins d’ell en ser clarament competitiu i expansiu deixant enrere els que no segueixen; i el model no és durable perquè condueix al col·lapse si no es regula, ordena, condueix i limita.
La 17ª Diada Andorrana a la UCE vol parlar-ne el dia 21 d’agost a Prada de Conflent.
I ho pensa fer cercant quins són els llindars òptims del creixement actual pel model de país majoritàriament acceptat i definit pel pla estratègic i el pla d’accions elaborats fa uns anys amb un ampli consens social, econòmic i institucional. Quines són les vies o camins per arribar-hi? Es tracta de trobar mínims denominadors comuns.
Coneixem quin és el potencial (poblacional, econòmic, polític ...) que era capaç de gestionar el model tradicional.
Som capaços d’esbrinar i proposar quin és el potencial necessari per a gestionar el nou model i mirar d’atansar-nos-hi conscientment i decididament i aconseguir així, si ens hi mantenim pròxims, optimitzar l’aprofitament dels recursos i esforços pel progrés sostingut de la societat andorrana?

Antoni POL
Representant de la SAC dins la UCE

La globalització al Pirineu (sac-298.doc)

Les primeres TROBADES CULTURALS PIRINENQUES són ja convocades pel dissabte dia 9 d’octubre a St. Julià de Lòria i s’analitzarà com incideix la globalització al Pirineu.
El tema és actual i ens implica i afecta a tots. I si l’hem proposat no és només per estar de moda sinó perquè una de les dites principals que se n’han derivat ens interessa particularment: el pensar globalment i actuar localment. El que s’ha dit glocalització, que pot ser motiu d’una trobada d’aquí uns anys si realment la iniciativa pren força i arrela.
Tal i com es va anunciar el 2003 a la cloenda de la 16ª Diada andorrana a la UCE en que es tractà sobre “Andorra i els seus veïns del sud” ens cal millorar entre altres les relacions culturals i per això el marc d’unes trobades culturals pirinenques. Trobades perquè han de facilitar l’encontre entre tots. Culturals perquè el coneixement i el pensar són un acte primigeni inequívoc de cultura, al nostre abast i al qual no podem renunciar. La resta d’àmbits estan implícits en aquest. Pirinenques perquè la voluntat és emmarcar-nos dins de la regió europea que suposen els Pirineus.
En aquest sentit la primera convocatòria parteix de tres àmbits: el Col·lectiu Pirineus Cultural que aplega gent de la Ribagorça, els Pallars, la Vall d’Aran, l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Berguedà; l’Institut d’Estudis Ceretans de Puigcerdà i la societat Andorrana de Ciències d’Andorra la Vella.
I les diferents trobades, amb periodicitat anual, es pensen fer cada vegada en un indret diferent dels Pirineus.
El repte pot semblar agosarat. Però tenim dues raons de pes per acceptar-lo: avui està al nostre abast i ningú altre ens ho farà per nosaltres.


Antoni POL
Coordinador de les jornades de la SAC

Té sentit parlar de Països catalans? (arti-118.doc)

Sí perquè som una realitat lingüística i cultural amb tradició, fesomia i aportacions pròpies al concert multicultural mundial.
Andorra és un país català.
L’andorranitat està fonamentada en una realitat política, històrica específica i independent, que li ha donat identitat pròpia.
L’andorranitat i la catalanitat estan unides per la llengua catalana.

Quin futur tenen?

Hi ha almenys quatre possibles àmbits de futur. El bàsic, si els que en formem part no renunciem des dels nostres territoris a continuar expressant la manera pròpia i diferent que tenim d’entendre i veure el món.
El del prestigi cultural, si som capaços de continuar fent aportacions a la cultura universal.
El de l’economia, si treballem per crear una xarxa ben estructurada de relacions fortes i efectives en tots els sentits, entre els territoris que en formen part, que s’emmarqui a nivell europeu.
I el polític, si aconseguim desenvolupar-hi una visió plurinacional enlloc d’uninacional que ens dugui a poder tenir internacionalment una presència pluriestatal.

Antoni POL

D’essències i fragàncies ... (arti-117.doc)

Per l’expectació suscitada, per les noves argumentacions aparegudes i pel propi interès de fons, continuo.
La controvèrsia sobre els topònims; que no hauria d’haver-se sostret mai del terreny especulatiu, científic i per tant no barrejar-la amb res, ni amb l’ús de la llengua, sobretot quan s’ha fet per desqualificar “el grau de cultura i la sensibilitat de la seva gent” o bé l’oficialitat dels topònims va enriquint-se amb nous matisos i aclaracions.
En aquest sentit vull precisar, ara, perquè en el seu moment vaig adjectivar de gratuït, desafortunat i improcedent el text origen de la controvèrsia.
La gratuïtat perquè no s’aportava cap argument científic específic, nou, ni de collita pròpia.
La inoportunitat perquè voler catalanitzar allò que ja és català i que per a bona part d’andorrans és una mostra d’andorranitat no aconsegueix sinó l’efecte contrari de distanciar i provocar al·lèrgia enloc de sintonia entre dues fragàncies que estan indissociablement unides en les seves essències. La improcedència en, per convèncer, desautoritzar l’obra Geografia i diccionari geogràfic de les Valls d’Andorra i el nomenclàtor oficial del país, i utilitzar només un criteri en la selecció, el de l’etimologia, en el cas andorrà. Mentre que en altres casos sigui possible acceptar “formes morfològiques assentades per particularitat dialectal o per evolució lingüística”.
Igualment és oportú precisar què entén, el diccionari per filologia: ciència que estudia la llengua en totes les seves manifestacions, i què per lingüística: ciència que estudia el llenguatge humà.
Crec així que la controvèrsia es troba en un nivell filològic i no lingüístic.
Sustentar en part la crítica als meus comentaris filològics en el fet que sóc arquitecte i no en elles mateixes no té res de científic.
Si resulta que a Catalunya i Mallorca la fixació dels topònims (noms de lloc) i antropònims (noms de persona) i altres noms genèrics, s’ha fet en uns casos segons l’etimologia del llatí clàssic, en altres segons l’etimologia del llatí vulgar, en altres ajustant-se la solució adaptada a la llengua parlada local, en altres a la distinció de localitats homònimes i en altres acostant el nom oficial a la denominació i significació popular, tot indica que com a mínim hi ha cinc aspectes a tenir en compte a l’hora de la justificació final del nom i no només l’arrel etimològica. I així ho hauríem de fer també nosaltres. Resulta sorprenent que, a Andorra, algun corrector de català i algun servei de Govern utilitzin públicament altres formes no acceptades oficialment, per considerar-les incorrectes etimològicament sense haver estat feta, prèviament, l’oportuna i corresponent revisió.
Ni les incontinències verbals ni els malabarismes retòrics, ni les xerrameques cultes, ni els somriures, ni les asèpsies filològiques volgudes lingüístiques permeses per una manera de ser tolerant dels andorrans ens han de fer perdre de vista que el sumar enlloc de restar no ha de fer-se sempre des de la renúncia a les nostres especificitats sinó també des del degut respecte a les formes pròpies existents, què òbviament primer cal fer l’esforç de conèixer i segon d’utilitzar, si estimem i ens volem reconèixer en aquesta terra.
I en el cas d’Andorra a més de les 5 consideracions genèriques que es tenen presents en la selecció de la toponímia i l’antroponímia en terres catalanoparlants, hi ha un fet diferencial, i una identitat nacional a preservar. Hi ha una sensibilitat i una fragància pròpies.
I hem de ser exigents amb les paraules perquè l’andorranitat està feta, al llarg de la història, precisament de textos, escrits i paraules també ...
Perquè encara que siguem un estat de dret nou som un estat de fet vell, que es mereix ser respectat, i no només des de fora, sinó i molt més, des de dins.

Antoni POL

De la discrepància a l'entesa (arti-116.doc)

Per tancar la polèmica i els mals entesos amb l’Àlvar Valls, que en el seu “ull distret” del 21/6/2004 m’atribueix dites que no m’imaginava haver dit ni sostinc (vegi’s el meu article del 20//6/2004) he de precisar el següent:

1. No defenso formes ortogràfiques incorrectes de noms de lloc i de persona sinó que defenso el dret de l’ús de formes locals pròpies per a designar noms de llocs i de persones que han tingut, per raons dialectals, una manera de dir-se i d’escriure’s diferents a la que es pot desprendre de la seva justificació etimològica.

2. No estic en contra de la lingüística, sinó tot el contrari i la ciència ha de fer el seu treball. Però una llengua no la fa, ni l’ha fet mai la ciència. Aquesta explica el fenomen, no la crea, la recull, la sintetitza, l’entén, l’explica, i l’estructura ...
I la ciència, amic Àlvar si una cosa no és, és ser exacta, ni estàtica ni molt menys dogmàtica.
Precisament els principis de la ciència es fonamenten en la discrepància, en posar en dubte els model que alguns voldrien eterns.
Fins i tot les “lleis generals” que s’utilitzen per a justificar el fonament de les estructures que sustenten els models teòrics que necessitem per entendre’ns estan limitades per excepcions, perquè no són, ni poden ser mai absolutes i certes, en estar condemnades a ser superades, en disposar de més coneixements.

3. No menystinc ni la persona ni el treball de Joan Coromines ni la seva qualitat científica, ni em poso en si és andorrà o no, simplement dic que no és correcta la seva utilització i que no necessàriament en l’ús de la llengua han de primar les tesis dels lingüistes per sobre els usos establerts per tradició de la gent en utilitzar-les. I sobretot això em sembla més justificat quan en aquesta imposició es porta la pèrdua de diferències locals que en el nostre cas constitueixen signes d’identitat per petita i pobra que sigui o insignificant i incorrecta que pugui semblar.

4. No sóc jo qui em passo a lingüista amic Àlvar. Simplement discrepo precisament que algú, que no és lingüista, utilitzi la ciència per imposar els seus criteris sobre l’ús de la llengua sense tenir en compte les variants que s’han produït a Andorra.

5. Quan dius que “En català, és d’aplicació el principi que els topònims i els antropònims s’escriuen segons l’etimologia” t’he de recordar que en el projecte de llei dels noms oficials dels municipis de Catalunya es va tenir en compte entre d’altres aspectes, d’introduir canvis per distingir localitats homònimes i l’acostar el nom oficial a la denominació popular. I a les Illes Balears es va recomanar que el nom oficial dels nuclis de població o altres topònims, majors o menors, s’ajustessin a la solució adaptada per la llengua parlada local (entre altres per l’ús de l’article salat “es” i “sa” enlloc de “el” i “la”). ( Vegi’s volum XIX de la Biblioteca filològica de l’Institut d’Estudis Catalans de 1990).

6. Si defenso el “Cerni” d’Andorra i del Pirineu enlloc del Sadurní de la Catalunya Central o el Saturnino de més avall és perquè em plau per tradició, estètica i per identitat.
Per justificar la utilització de la C enlloc de la S de l’original em remeto al cas similar i relatiu a la paraula “Gener”.
Curiosament en francès Janvier i en l’original llatí Januarius. Si el català ortogràfic que s’ha imposat ha deixat de costat l’original “Janer” i ha optat pel més popular “Gener” “contradient totes les lleis científiques” no veig perquè el cas de Cerni no pot ser tingut en consideració i ser respectat com a tal. (Veure conversa filològica 494 d’en Pompeu Fabra).
I que consti que no m’oposo a corregir ortografies incorrectes, quan sigui el cas, sinó que a més hem de fer un esforç per escriure millor. Però crec també que la catalanitat d’Andorra s’ha de buscar i potenciar des de l’andorranitat i no en la catalanització de paraules, grafies, parla, formes o costums, que ja són catalanes per sí mateixes. El cas andorrà, per la seva especificitat, necessita d’una catalanitat oberta i no tancada i això no compromet ni la unitat de las llengua ni altres aspectes comuns. Amb una complicitat intel.ligent com han entès i aplicat personatges com el mestre Fontbernat, l’Esteve Albert, en Manel Anglada i tants altres, podrem tirar endavant amb més força tots plegats.
El catalanisme a Andorra no té sentit. A Andorra s’ha de defensar l’andorranitat i, avui, més que mai. Per poder continuar sent, ni els uns ni els altres sinó nosaltres, com molt bé ha sintetitzat el Joan Massa i sobretot per poder ser universals, com també ha expressat magníficament l’Antoni Morell.

Antoni POL

“É pur, si muove” (sac-293.doc)

L’ull distret de l’Àlvar Valls sobre “Del Covil a Cegudet, via La Maçana” del dia 11/6/2004, considerant que una de les assignatures pendents del nostre país és la normalització i regularització cartogràfica dels topònims o noms del lloc, em fa pensar en la dita de Galileu quan el van obligar a negar el moviment de la Terra al voltant del Sol i reconèixer que era el Sol qui girava al voltant de la Terra.
Si la Terra i fins i tot el Sol es mouen, amic Àlvar, molt més les paraules, tot i que les puguem escriure, també se les enduu i deforma el vent.
Negar el principi evolutiu de la toponímia i afirmar que en el nostre cas és una qüestió del grau de cultura i de la sensibilitat de la gent em sembla una trivialització, sobretot si resulta que n’hi ha uns que si que tenen dret a evolucionar o fer evolucionar la llengua, els que la fixen i estableixen les normes i la doctrina des del centre o pal de paller o des de l’ortodòxia cultural i que, els altres, els perifèrics, els heterodoxos, els de frontera no ho puguin fer. Si es reconeixen drets als diferents parlars i a les formes dialectals, precisament on aquestes prenen més sentit és en la toponímia i en els noms propis, sobretot quan hi ha lligada una determinada identitat.
Parlar de “topònims oficials incorrectes” en el cas d’Andorra és no només gratuït i desafortunat sinó a més improcedent sobretot quan es posa en un plat de la balança la Geografia i Diccionari geogràfic de les Valls d’Andorra (fet per un ampli nombre de persones representatives i representants de la societat andorrana que coneixien el tema) i en l’altre un filòleg que per molta talla que tingui i tot el reconeixement científic que té, està allunyat de la realitat andorrana.
La seva utilització per posar-lo a la balança no és correcta. Ell no ho va fer.
La puresa de la llengua només es pot acceptar com a model teòric que mai s’ha de contraposar al fet real i inqüestionable de l’evolució que afecta tot i és per tot. I molt menys encara el dret dels pobles i de la seva gent a posar noms propis als llocs del seu entorn i a interpretar-los com creguin més convenient, perquè ningú inventa res, tots reinterpretem. I òbviament a grafiar-los com també considerem, no capriciosament, sinó més oportunament.
I aquesta reflexió esdevé ridícula quan surt de l’àmbit filològic, perquè si una cultura esdevé corsé és un mal senyal, perquè vol dir que ha perdut la capacitat i l’elasticitat de continuar acompanyant i conduint la producció cultural de la gent que identificava.
I en el cas andorrà, amic Àlvar, no només es tracta de ser més o menys cultes sinó de continuar sent andorrans i, sobretot, d’exercir-ne.




Antoni POL

Introducció. Sergi Mas i la figuració de l'imaginari popular andorrà. (sac- 292.doc)

La Societat Andorrana de Ciències, un cop vista l’exposició de gravats de Sergi Mas a l’ambaixada d’Espanya a Andorra, va plantejar-se l’elevat interès que tenia la publicació d’aquesta part de la seva obra i que en forma de gravats mostra l’Andorra llegendària, costumista, mítica, tradicional i del passat, filtrada per la imaginació popular.

Teníem la possibilitat de poder veure representat en petit format i per satisfacció de molts la major part de l’imaginari andorrà. Conscients doncs que només per aquesta raó sola el projecte valia la pena, la SAC va decidir donar-hi ple suport. No obstant, aquesta publicació encaixa plenament també en els objectius de l’entitat de divulgació del coneixement.

La humanitat es perpetua a través de la cultura, i la cultura és coneixement. I el coneixement té una triple font de subministrament, el coneixement científic, l’artístic i el revelat.

Més enllà de l’estima i l’admiració que molts sentim per la persona pel personatge i per l’obra de Sergi Mas, el seu treball recorda als pintors Bosch (Jeronim Van Aken 1450?-1516) i al seu inicial admirador Pere Bruegel (1525?-1569).

Ell com aquests ha sabut donar forma a tot un imaginari religiós o costumista endinsat en la quotidianeïtat i l’expressivitat popular. Els seus gravats són fragments d’un gran quadre, obert i inacabat que és l’imaginari popular andorrà figurat.

Els gravats en conjunt, constitueixen doncs la seva obra més gran i completa, per bé que sempre haurà de ser com una obra inacabada.

Sergi Mas ha estat, és i serà sempre, un artista del poble. Potser per aquesta raó al llarg de la seva existència l’ha acompanyat el dubte sobre l’antagonisme entre art i artesania, entre artista i artesà. Malgrat que del seu tallar hagi sortit i surti molta artesania, no hem d’oblidar que l’artesania és la repetició d’una obra artística, d’un primer model o obra única i exclusiva. En tot cas els dos conceptes no estan renyits ni són contradictoris.

La seva producció pictòrica, escultòrica i com a gravador no deixen marge al dubte de la qualitat artística de Sergi Mas i avui cal agrair-li i posar de relleu com cal que aquesta qualitat artística l’hagi destinada precisament a l’enaltiment i recreació de la figuració o representació de l’imaginari popular andorrà per primera vegada en la nostra història de manera intensa i completa.

He d’expressar l’agraïment de la Societat Andorrana de Ciències a Sergi Mas i la seva família per la generositat de deixar-nos compartir la seva obra, fruit d’una vida de treball intens en benefici de tota la societat andorrana, i igualment al mecenatge d’Enric Palmitjavila i Ribó, que amb el seu atreviment decisiu de donar suport a la publicació ha permès fer realitat el poder perpetuar i divulgar una obra que s’ho mereix.


Antoni POL
President de la SAC

Xavier Pla I Pujol, nota biogràfica. (arti-114.doc)

L’any 1906 va néixer, a l’Hotel Pla de la Plaça Santa Anna d’Escaldes, Xavier Pla.
El negoci de l’hotel el va iniciar el seu padrí i el seu pare, metge, el continuà. El nom de la casa era Cal Batalla provinent de Cal Prat i tenia a veure amb situacions polítiques viscudes al segle XIX.
Va ser l’hereu de tres germans ( Sara i Lídia eren els noms de les dues germanes).
Als 10 anys va iniciar el Batxiller a la Seu d’Urgell, però fou l’any de la famosa grip que matà molta gent, entre altres diversos “hermanos” i es quedaren sense classe, que estava situada a la planta baixa en un edifici vora la capella de St. Domènec, tenint a sobre el jutjat i a sota la presó.
Aquell hivern l’aprofità anant a l’escola de Mlle. Huguet de St. Julià de Lòria, hostatjant-se a Cal Canturri durant la setmana, gràcies al coneixement entre les famílies (els Canturri prenien els banys a Cal Pla).
A l’any següent va fer el primer i segon curs en un de sòl. El tercer curs el continuà a Mollerussa i posteriorment el quart, cinquè i sisè els feu en l’Institut de Lleida.
Als setze anys va acabar el Batxiller i a l’octubre va anar a Barcelona per a iniciar a la Universitat els cursos d’ampliació.
En aquells anys l’arquitecte Cèsar Martinell treballava a la casa (torre) dels russos a Sta. Coloma per encàrrec d’en Warren i en Popov, negociants inicialment en bacallà i que junt amb en Martinell s’hostatjaven a l’Hotel Pla. Fou d’aquesta manera que en Xavier Pla conegué en César Martinell i veié els plànols i el projecte i amb l’afició que de temps sentia pel dibuix va decidir ser arquitecte.
Inicià doncs els dos cursos d’ampliació, que eren comuns a altres carreres de la universitat (física, geologia, química, geometria analítica, ...), 1922-23 i 1923-24. Durant el segon curs d’ampliació, que es realitzava els matins, anava cada tarda a una acadèmia (la Bages, vora la Plaça del Pi) per a preparar dibuix.
Acabats els cursos d’ampliació els que volien fer arquitectura havien d’examinar-se de tres dibuixos (figura amb carbó o llapis, ornat amb llapis i “lavat” amb tinta xinesa diluïda). En Pla els aprovà d’una sola vegada i a la primera convocatòria.
El 1924 inicià la carrera, de sis cursos, al tercer pis al costat de la torre del rellotge de la Universitat Central de Barcelona. El darrer curs, al 1930, no el va poder acabar en agafar la tuberculosi que va curar el 1932. Les cures les va fer a Encamp hostatjat a Cal Picart en amistat a casa seva) anant a menjar a Cal Oros.
Represos els estudis el curs 1932-1933 va obtenir el títol el 1934. Una assignatura del darrer curs era el projecte fi de carrera que en Pla va fer sobre el Parlament de les Valls d’Andorra.
Com en els estudis primaris i secundaris moltes notes foren excel.lents, obtenint algunes matrícules. Era dels capdavanters del seu curs (d’una cinquantena d’alumnes). Amb en Pi i Calleja (catedràtic de càlcul de la més endavant escola d’Arquitectura de Barcelona) elaboraren els primers apunts de resistència de materials i d’alguna altra assignatura, que imprimien manualment un cop elaborats i posaven a la venda, traient-ne força diners, fins i tot per anar a Palma de Mallorca. En Brullet (número 1 de la classe), Bofill, Munné, Soteras, Ribas Seva, Goicoechea i Aixalà eren companys amb qui es relacionà de la seva promoció. En Sert i Torres-Clavé del GATPAC eren un o dos cursos davant seu. Considerava que a Barcelona s’ensenyava molta ciència i poca arquitectura, havent realitzat pocs projectes durant la carrera.
Durant l’època d’estudiant treballà amb en Cèsar Martinell durant dos hiverns i substituí a en Brullet com a adjunt d’en Jujol quan aquell marxà a Madrid participant en el projecte per a la font de la Plaça d’Espanya d’en Jujol el 1928-29.
Fou un dels estudiants portadors d’una torxa a l’enterrament d’en Gaudí.
L’any 1925 va morir el seu pare i la seva mare es feu càrrec de l’hotel. És llavors que feu el projecte i realització de la torre annexa a l’hotel Pla. Després l’apujà en dues plantes reformant-lo exteriorment i interiorment. També en aquesta època d’estudiant va fer la proposta i creació del Carrer de Sta. Anna replantejant les amplades sobre el terreny amb els propietaris de Casa Til.lari i Casa Prat. Mentre feu repòs a Encamp va preparar el projecte, per a la seva germana casada amb el Serra de Cal Parrilla, de la casa a l’Avinguda Carlemany 28.
Un cop acabada la carrera i volent especialitzar-se en sanatoris es va presentar a una beca per anar a estudiar a altres països de 10.000 pessetes que va guanyar amb un treball o projecte d’aplicació d’un sistema de climatització als edificis. Viatjà per França i en tornar a Barcelona va fer una memòria que es va publicar en tres números de la revista Arquitectura i Urbanisme els anys 1936 i 1937.
Amb en Gudiol (company seu) després de tornar de França, restaurà l’església de Sta. Coloma. Es va oferir al Consell General que el va nomenar “arquitecte de la vall”, títol però que mai va estrenar.
Va retornar a Barcelona on s’hi va estar fins al final de la guerra el 1939 treballant pel Sindicat d’Arquitectes que repartia les feines. Treballà en refer convents, algunes escoles i en un projecte d’hospital a Terrassa que no es va realitzar.
Va tornar a Andorra el 1939 i com que no hi havia feina se’n va anar a França on va treballar per un arquitecte del ministeri de l’aire a Tolosa, en camps d’aviació com el de Blagnac i el de la Maison Blanche a Alger i en una fàbrica d’armament.
En produir-se l’avançament alemany cap al sud se’n tornà a Andorra (1941).
Obrí despatx dins l’hotel, a la porta que dóna vora el pont i alternà les feines d’arquitecte amb les d’hoteler i comerciant d’importació i exportació.
L’any 1949 en morir la seva mare quedà hereu i junt amb la seva germana Lídia portaren l’hotel. Aquest mateix any es casà amb Roser Puntsarnau de Barcelona.
El matrimoni va adoptar dos fills, un noi i una noia.
L’any 1996 al mes de novembre va morir al mateix lloc on va néixer.


Nota: Text extret d’unes xerrades fetes l’any 1981


Antoni POL

Xavier Pla i Pujol. Projectes i obres (arti-115.doc)

*PROJECTES I OBRES:


- TORRE AMPLIACIÓ DE L’HOTEL PLA. Plaça Sta. Anna. Escaldes, 1927.

- REFORMA DE L’HOTEL PLA. Plaça Sta. Anna. Escaldes, 1929.

- CASA PER SARA PLA. Av. Carlemany 28. Escaldes, 1932.

- PROJECTE FINAL DE CARRERA. Parlament per les Valls d’Andorra. Gener 1933.
Plànols: - Façanes (originals i reducció en planxes per la reproducció per impressió).
- La resta de plànols es quedaren a l’escola.

- XALET A CASTELLDEFELS.

- REFOMA DE CASA DE LA VALL. Maig de 1933.
Plànols: - Planta principal actual a 1/50.
- Planta principal reformada a 1/50.

- RESTAURACIÓ DE L’ESGLÉSIA DE STA. COLOMA. Amb en Gudiol el 1935.

- “PROJECTE DE CASA PEL SR. J. SANTURÉ”. Escaldes. Abril de 1936
Plànols: - Planta baixa a 1/50.
- Planta pis a 1/80.
- Façana carretera a 1/50.

- PROJECTES DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA. Hospital de Terrassa, avantprojecte de sanatori per a la Generalitat a Solsona aprofitant el casalot del Monestir del Miracle i escoles en emplaçaments de convents derruïts. Treballs encarregats pel Sindicat d’Arquitectes.

- PROJECTES A FRANÇA. Entre 1939 i 1941 va treballar a Tolosa per un arqutecte del ministeri de l’aire en els aeroports de Blagnac, el de la Maison Blanche a Alger i una fàbrica d’armament.

- “SERVICE STATION”. Av. Carlemany 57. Escaldes, 1941.
Plànols: - Plantes a 1/100 (planta soterrani, planta baixa, planta pis).
- Detalls bigues a 1/20 (còpia).
- Croquis perspectiva a l’exterior.

- “ESTUDI DISTRIBUCIÓ DE PISOS SOBRE GARATGE”. Octubre de 1944
Plànols: - Planta pisos a 1/100 (còpia).

- “PROJECTE CASA DEL SR. ARMENGOL”. Av. Príncep Benlloch 27. Andorra la Vella. Juliol de 1945.
Plànols: - Façana principal i secció a 1/50.
- Planta baixa a 1/50.
- Planta pisos a 1/50.
- Detall façana a 1/25.

- “PROJECTE DE CASA PEL SR. A. COLL”. Andorra. Desembre de 1945.
Plànols: - Planta baixa a 1/50.
- Façana principal – secció a 1/50.
- Planta pisos a 1/50.

- “PROJECTE DE CASA DEL SR, A. VIDAL”. Av. Carlemany 59. Escaldes. Febrer de 1946.
Plànols: - Planta baixa a 1/50.
- Planta soterrània a 1/50.
- Façana Ctra. Secció a 1/50.
- Façana Placeta a 1/50.
- Planta pisos a 1/50.
- Planta pis sota-teulada a 1/50.
- Variant pis sota-teulada a 1/50.

- “PROJECTE DE FÀBRICA DE CURTITS (PELLS) PEL SR. J. PANTEBRE”. Març de 1946. Avda. Miquel Mateu.
Plànols: - Façana costat riu amb secció a 1/50.
- Planta lateral W a 1/50.
- Façana Carretera a 1/50.
- Planta Baixa (detall embigat i voltes) a 1/50.
- Planta pisos a 1/50.

- CASA TUDEL. C/ Picó 4. Escaldes, 1946.
Plànols: - Plantes a 1/50 (planta baixa, planta pisos, planta pis).

- PONT DE SANT ANTONI. La Massana. Reforç del mig trama de la riba esquerra.

- REFORMA DE DISTRIBUCIÓ INTERIOR DE LA CASA CAIRAT. Sant Julià de Lòria.

- “CASA DE L’HBLE. QUART D’ANDORRA LA VELLA”. Març 1946.
Plànols: - Distribució planta 3er pis a 1/50.
- Variant pis davant a 1/50.

- DIRECCIÓ DELS FONAMENTS PER LA CASA VELLA DE PISOS AL LLOC DELS PYRENEES.
Plànols d’en Brullet.

- “ PROJECTE PEL SR. J. ESCRIBA. Canillo, 1946.
Plànols: - Plantes pisos a 1/50.
- Façanes (2) amb secció a 1/50.
- Planta baixa i soterranis a 1/50.
- Façana migdia a 1/50.


- “PROJECTE DE CASA PEL SR. TUDEL” Escaldes. Gener de 1947
Plànols: - Façana principal a 1/50.

- “FÀBRICA DE CURTITS DEL SR. J. PANTEBRE”. ESCALDES. MAGATZEM ANNEXE. Febrer de 1947.
Plànols: - Planta baixa i pisos a 1/50.
- Façana a 1/50.

- “PROJECTE DE CASA-GARATGE PALANQUES”. La Massana, febrer 1947.
Plànols: - Façana principal amb secció a 1/50.
- Façana migdia a 1/50.
- Façana nord a 1/50.
- Planta soterranis a 1/50.
- Planta baixa a 1/50.
- Planta primer pis a 1/50.
- Planta pis sota-llosat a 1/50

- “PROJECTE D’ESCOLA PEL QUART DE SISPONY. Sispony. La Massana. Juliol de 1947.
Plànols: - Façana sud i oest a 1/50.
- Façana solixent a 1/50.
- Plantes baixa i 2on. pis a 1/50.
- Plantes 1er pis i cap de casa a 1/50.

- “PROJECTE DE PISOS LLOGUER. CASA CAIRAT”. Sant Julià de Lòria. Juliol de 1947.
Plànols: - Planta pis principal a 1/50.

- “PROJECTE DE CASA GARATGE PEL SR. E. COLL”. Av. Meritxell 51. La Rotonda. Andorra la Vella, febrer de 1948.
Plànols: - Façana ponent a 1/50. Variant 1 5/48.
- Façana migdia a 1/50. Variant 1 5/48
- Plantes pis i llosat a 1/50.
- Planta garatge a 1/50. Variant 1 5/48.
- Planta soterranis a 1/50. Variant 1 5/48

- “PROJECTE DE CASA PER LA SRA. VDA. DE MASSIP”. Av. Meritxell 22. Andorra la Vella. Abril de 1948.
Plànols: - Planta baixa i celler a 1/50.
- Planta baixa a 1/50.
- Planta pis-sota llosat a 1/50.
- Façana Ctra. Secció a 1/50.
- Variants façana a 1/50.

- PROJECTE PEL SR. J. CASSANY. Hotel Meritxell. Andorra la Vella, abril de 1948. Av. Meritxell 39
Prèviament plànols de croquis pisos a 1/50, variant pisos a 1/50, planta pisos a 1/50 i façana a 1/50.
Plànols: - Façana lateral 1/50 – sol ixent.
- Façana Ctra. / Secció a 1/50.
- Planta primer pis (variant Hotel) a 1/50.
- Planta pisos a 1/50.
- Planta terrassa a 1/50.

- “PROJECTE DE CASA PEL SR. FCO. ROS”. Camí d’Engordany 15. Escaldes. Abril de 1948.
Plànols: - Façanes carrer i darrera a 1/50 amb secció.
- Plantes soteranis i baixa a 1/50.
- Plantes pisos, secció pis sota-llosat a 1/50.

- “PROJECTE DE CEMENTIRI PEL POBLE DE PAL”. Cementiri de Pal. La Massana. Setembre de 1948.
Plànol: - Planta Cementiri a 1/50.
Secció transversal a 1/50.
Dos alçats a 1/50.

- CASA DEL QUART-ESTUDIS DE SISPONY. La Massana. Construïda el 1948.
Plànols (Croquis): - Plànol amb dues façanes i altres detalls a 1/50.
- Plànol de façana E.
- Plànol amb croquis de distribucions i altres detalls.
- Plànol de planta.
- Plànol de planta primer pis.

- “ESTUDI AVANT-PROJECTE CASA COMÚ I ESCOLES D’ORDINO”. Maig 1949.
Plànols: - Façana principal a 1/100.
- Plantes baixa i 1er pis a 1/100.
- Plantes 2on i 3er pis a 1/100.

- “PROJECTE DE CASA PER A COMÚ ESCOLES D’ORDINO”. Juny de 1949. No realitzada.
Plànols: - Planta pis primer a 1/50.
- Planta pis segons a 1/50.
- Planta pis tercer a 1/50.
- Planta sota-llosat a 1/50.
- Croquis de façana a 1/100.
- Façana plaça i secció a 1/50.

- “PROJECTE DE CASA PEL SR. A, TORRES”. Febrer i maig de 1949.
Plànols: - Façana carretera i secció a 1/50. Variant 2/49.
- Façana carrer lateral a 1/50. Variant 5/49.
- Planta soterranis a 1/50. Variant 2/49.
- Planta primer pis a 1/50. Variant 5/49.
- Planta 2on i 3er pis a 1/50. Variant 5/49.
- Planta pis sota-llosat a 1/50. Variant 5/49.
- Planta baixa a 1/50.

- HOTEL LA TERRASSA. Plaça de l’Església. Escaldes, 1950.
Plànols: - Plànol de la planta d’habitacions a 1/50.
- Plànol de detall de finestres i porta.

- REFORMA DE LA FAÇANA DE L’HOTEL PLA, 1950.
Plànol a 1/20 sobre la porta lateral.

- “PROJECTE DE CASA PER L’HBLE. QUART D’ORDINO”. Ordino. Maig de 1952, Hotel Casamanya.
Plànols: - Façana carretera amb secció a 1/50. Variació hotel 6/54
- Façana sol ixent a 1/50.
- Façana migdia a 1/50. Cap de casa. 1ª solució.
- Planta baixa a 1/50. Variació Hotel (només resta la darrera).
- Planta 1er pis a 1/50. Variació Hotel (només resta la darrera).

- XALET. Av. Fiter i Rossell davant del nº14. Escaldes, 1955. No realitzat.

- CASA DE LLOGUER. Av. Carlemany 12. Escaldes, 1958.

- REFORMA DE 1961 DE L’HOTEL LA TERRASSA.

- REFORMA DE 1971 DE L’HOTEL LA TERRASSA.
Plànols: - Estat actual a 1/50.
- Projecte reforma a 1/50.

- REFORMA DE L’HOTEL PLA no realitzada. Octubre de 1971.
Plànols: - Estat actual a 1/50 (amb façana i secció).
- Reformat a 1/50 (amb planta, façana, secció i estructura).



* Amb documentació localitzada l’any 1981

La Casa Lacruz (Escaldes) i Josep PUIG i CADAFALCH (arti-113.doc)

En el número 2 de la Revista Arquitecturandorra es deia que l’edifici de l’Hotel Termes conegut com a Casa Lacruz i després Casa Ribó a Escaldes fou fet segons plànols de l’arquitecte Josep PUIG i CADAFALCH. Com a complement a allò dit es reprodueix alguns documents cedits per la filla Sra. Lluïsa CUNILL de RIERA concretament dos plànols amb plantes i seccions esquemàtiques, cinc cartes entre el client i l’arquitecte, dues relacions de materials de ferro i fusta, unes notes d’honoraris tècnics i una relació d’estades a Andorra d’en Puig i Cadafalch.


APS

El projecte de seu per al Parlament de les Valls d’Andorra (arti-112.doc)

El curs 1932-33, sisè i últim en la carrera d’arquitecte de Xavier Pla i Pujol (1906-1996), li fou indicat de realitzar el projecte fi de carrera sobre la seu del Parlament de les Valls d’Andorra.
Aquesta indicació no és estranya si tenim en compte l’agitació econòmica i política que es vivia al país d’ençà el 1927 quan el Consell General amb l’aprovació dels Coprínceps feia la concessió a Fhasa de l’explotació de l’energia elèctrica a canvi de la construcció de les carreteres. Els anys 1928 i 1929 noves concessions, carrers, escoles, joc ... tensionen la vida política. El 1932 el Consell prohibeix l’elecció dels metges per a ocupar càrrecs públics. El 1933 el Consell rebutja el nomenament del notari Episcopal; un grup de joves andorrans exigeix l’establiment del sufragi universal; el Tribunal de Corts destitueix el Consell General i se’n constitueix un de provisional; entra la gendarmeria francesa a Andorra; els Coprínceps atorguen el sufragi universal i les sessions del Consell esdevenen públiques; es crea el cos del Servei d’Ordre.
La sensibilització de Xavier Pla per tots aquests temes que es podien seguir des de la premsa andorrana a Barcelona com “La Nova Andorra” i “acció andorrana” hi devien influir segurament. No s’ha d’oblidar que era fill d’una família implicada políticament.
70 anys després d’aquell projecte la nova seu del parlament andorrà ha vist la llum amb el concurs de projectes convocat i decidit pel Consell General, una mostra dels quals apareix també en aquest número de la revista “Arquitecturandorra”.
El projecte s’emmarca en l’estètica del noucentisme i en les seves plantes vol satisfer totes les possibles necessitats de la institució que encara mostra plenament la manca de la separació de poders de l’època. Algunes de les previsions funcionals són “brillants” com la “celda política” en consonància al moment convuls que s’estava vivint o s’havia viscut. No hi falta, com no hi podia faltar, la gran escalinata per a fer les fotos de rigor.
El projecte avança ja el punt fort d’en Pla, el seu coneixement tècnic i domini de la construcció.

Antoni POL

Xavier Pla i Pujol: escrits i obra (1906 - 1996). (arti-111.doc)

PRESENTACIÓ

Aquest llibre és una continuació de la sèrie “Escrits d’arquitectura i urbanisme”, iniciada pel COAA amb la publicació 71 reproduint articles dels anys 1935 a 1979, ja que recull el treball titulat “Arquitectura hospitalària i sanatorial” escrit i publicat per Xavier Pla a la revista “Arquitectura i Urbanisme” del Sindicat d’Arquitectes de Catalunya en els números 16-17, 18 i 19 entre els anys 1936 i 1937.
Però és alhora un segon homenatge al company Xavier Pla ja que recull tota la seva obra coneguda a través de fotografies i especialment dels seus plànols. Si el COAA ja li va fer el 1993 un primer modest homenatge en vida, ara entre tots li’n podem fer aquest, gràcies a la gentilesa de la família que ha donat les facilitats per a fer-ho.
Aquest reconeixement plauria, ben segur, també al Xavier Pla ja que en vida ens va permetre copiar fotogràficament bona part de la seva obra i va donar a entendre, explícitament, que a la seva mort li agradaria que tots els originals passessin a formar part de l’arxiu del COAA.
La figura, arquitectònicament parlant del Xavier Pla és important, almenys per tres raons.
La primera és que fou el primer arquitecte andorrà conegut com a tal amb formació acadèmica. Va obtenir el títol d’arquitecte el 1934 de la república espanyola, havent iniciat els estudis el curs 1924-25 a la Universitat Central de Barcelona.
La carrera a la seva època durava sis anys. El darrer any, 1929-30 no va poder presentar-se als exàmens en agafar tuberculosi que el va mantenir allunyat fins el 1932 havent-se de curar a Encamp. Va reprendre els estudis el curs 1932-33.
El seu projecte fi de carrera, una assignatura del darrer curs, fou la seu del Parlament a les Valls d’Andorra.
La segona és que ha estat un dels pocs arquitectes que han produït tota la seva obra en el període intermig del que es pot denominar la transició entre la vella i la nova Andorra, que té els inicis amb el text de Nova Reforma del 1866 i es pot donar per acabada amb la Constitució del 1993. El període en que va treballar fou molt peculiar, tant que només va exercir, si es pot dir així, fins a finals dels anys 1950.
La tercera és que fou un dels arquitectes de l’arquitectura del granit, l’exponent d’un llenguatge nou que vol ser alhora portador dels valors de la nova arquitectura urbana, cosmopolita i moderna però sense trencament amb el passat sinó recollint-ne l’ànima i sentint-se’n l’hereva, és a dir sent portadora també d’un esperit nacional, muntanyenc i andorrà.
Recordar-lo, apreciar-ne la seva vàlua i característiques i considerar-lo un referent propi, perquè la seva obra continua entre nosaltres, en el nostre paisatge urbà quotidià, pot ser bo per a tots. Sobretot perquè en aquest caminar endavant, del qual no podem defugir, tenim ja línies que marquen unes direccions. A nosaltres ens toca ara d’escollir i traçar, conscientment si pot ser, cadascú les seves.


Antoni MOLNÉ
Antoni POL
Responsables de la selecció i ordenació del material.