dissabte, 19 de juny de 2004

“É pur, si muove” (sac-293.doc)


L’ull distret de l’Àlvar Valls sobre “Del Covil a Cegudet, via La Maçana” del dia 11/6/2004, considerant que una de les assignatures pendents del nostre país és la normalització i regularització cartogràfica dels topònims o noms del lloc, em fa pensar en la dita de Galileu quan el van obligar a negar el moviment de la Terra al voltant del Sol i reconèixer que era el Sol qui girava al voltant de la Terra.
Si la Terra i fins i tot el Sol es mouen, amic Àlvar, molt més les paraules, tot i que les puguem escriure, també se les enduu i deforma el vent.
Negar el principi evolutiu de la toponímia i afirmar que en el nostre cas és una qüestió del grau de cultura i de la sensibilitat de la gent em sembla una trivialització, sobretot si resulta que n’hi ha uns que si que tenen dret a evolucionar o fer evolucionar la llengua, els que la fixen i estableixen les normes i la doctrina des del centre o pal de paller o des de l’ortodòxia cultural i que, els altres, els perifèrics, els heterodoxos, els de frontera no ho puguin fer. Si es reconeixen drets als diferents parlars i a les formes dialectals, precisament on aquestes prenen més sentit és en la toponímia i en els noms propis, sobretot quan hi ha lligada una determinada identitat.
Parlar de “topònims oficials incorrectes” en el cas d’Andorra és no només gratuït i desafortunat sinó a més improcedent sobretot quan es posa en un plat de la balança la Geografia i Diccionari geogràfic de les Valls d’Andorra (fet per un ampli nombre de persones representatives i representants de la societat andorrana que coneixien el tema) i en l’altre un filòleg que per molta talla que tingui i tot el reconeixement científic que té, està allunyat de la realitat andorrana.
La seva utilització per posar-lo a la balança no és correcta. Ell no ho va fer.
La puresa de la llengua només es pot acceptar com a model teòric que mai s’ha de contraposar al fet real i inqüestionable de l’evolució que afecta tot i és per tot. I molt menys encara el dret dels pobles i de la seva gent a posar noms propis als llocs del seu entorn i a interpretar-los com creguin més convenient, perquè ningú inventa res, tots reinterpretem. I òbviament a grafiar-los com també considerem, no capriciosament, sinó més oportunament.
I aquesta reflexió esdevé ridícula quan surt de l’àmbit filològic, perquè si una cultura esdevé corsé és un mal senyal, perquè vol dir que ha perdut la capacitat i l’elasticitat de continuar acompanyant i conduint la producció cultural de la gent que identificava.
I en el cas andorrà, amic Àlvar, no només es tracta de ser més o menys cultes sinó de continuar sent andorrans i, sobretot, d’exercir-ne.




Antoni POL