Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris identitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris identitat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 21 d’abril del 2008

Deverell i la seva visió d'Andorra (arti-157.doc)


Fa uns dies es va presentar la magnífica publicació “FH Deverell, pioner de la fotografia andorrana (1888-1889)”, editada pel Govern d’Andorra i amb autors J. Peruga, D. Ettinghausen, P. Canturri i C. Pujal, a la fi de la qual es reprodueix el mapa que va publicar el 1890 a Londres, a F. S. Weller.

Si el valor de les fotografies de Deverell és evident per la qualitat, i pel que mostren, l’Andorra dorment, el seu Mapa de las Valls de Andorra pot també destacar-se i considerar-se un dels millors mapes històrics d’Andorra de tots els temps i el millor del segle XIX.

La primera de les seves singularitats és que, juntament amb els mapes de Lhuillier (1717), Lengelée (1777), Cassini (1790), Dalmau de Baquer (1849), Fiter (1874), Bladé (1875) i Chevalier (1925), presenta Andorra de manera específica i diferenciada de l’entorn. Deverell però considera Andorra com un estat.

La segona és que només amb altres cinc mapes dels segles XVIII i XIX el territori presentat es fa amb més detall i la seva escala es més gran i superior a 1/100.000, com havia estat sempre representada Andorra als segles XVI i XVII. Lhuillier ens presenta el territori a 1/36.000, Lengelée a 1/61.600, Cassini a 1/86.400, Bladé a 1/80.000 com Deverell i Chevalier a 1/50.000.

La tercera particularitat és que només amb Bladé (1875) i amb Chevalier (1925) presenta la divisió territorial interna del nostre Principat, quelcom de tant extraordinari que tota la cartografia moderna no ha pogut encara tornar a repetir pels conflictes que ha generat la divisió parroquial, entre Canillo i Encamp, entre Ordino i La Massana, i entre les parròquies d’Andorra i Sant Julià de Lòria de l’època, a quins conflictes territorials s’hi afegí durant un cert temps la divisió de la parròquia d’Andorra en dues (Andorra la Vella i Escaldes-Engordany al 1978). Només durant 50 anys, entre 1875 i 1925 es pot dir que Andorra ha disposat d’un mapa polític complet, tot i que no oficial. En el seu text escrit Deverell parla que les parròquies constitueixen la federació d’Andorra.

Dels tres, com a mapa polític, el de Deverell és sens dubte el millor en fer ressaltar aquesta divisió amb colors. Si bé Deverell parteix sense cap mena de dubte del de Bladé, el mapa de Deverell aporta més precisió del relleu, de la toponímia i altres elements, com estar imprès en més de tres tintes utilitzant el vermell per indicar els camins, el blau pels estanys, etc.

Entre aquestes aportacions de més precisió i com a quarta singularitat destacar que per primera vegada el mapa de Deverell situa qualsevol punt del mateix en les coordenades de longitud respecte al meridià de Greenvich i la latitud respecte al paral.lel de l’equador. Només Chevalier, entre els mapes citats continuarà l’ús d’eixos coordenats però canviant Greenvich per un meridià 0º de pas per Madrid.

Tot i que el mapa de Chevalier s’ha considerat com l’inici de la cartografia moderna andorrana per la incorporació de corbes de nivell, l’ús de l’escala 1/50.000, la major precisió altimètrica i altres detalls, cal atribuir aquest inici al mapa de Deverell per l’ús d’eixos coordenats que es mantindran, l’ús de simbologia, cartografia en color que també es mantindrà i altres detalls.

Entre aquestos detalls hi ha el títol del mapa que per primera vegada, és en català, si deixem a part el mapa de Fiter de 1874 acompanyant un llibre escrit en català. Així doncs a més de la toponímia, o una part d’aquesta, tot i destinar-se el mapa a un públic anglès es destaca el títol d’aquest en català. Aquesta reafirmació del títol en català es reforça a més per l’ús de l’escut i el lema oficial. Aquests fets, produïts i destacats conscientment, tot i l’ús de l’anglès en la llegenda i mots comuns dins del mapa, expliciten a més d’un reconeixement d’Andorra com a entitat política diferenciada un respecte pel país i la cultura, que es volen destacar, per valorar allò de característic dins la descoberta del país.

L’enamorament del territori, la passió pel país o potser una sensibilitat excepcional feren que Deverell endevinés l’Andorra de futur i la projectés conscientment. I ho va saber fer com ningú ho feu abans o ho farà després. No només destaca el país com a estat independent, no només en destaca la seva divisió territorial i administrativa interna fonamental per entendre Andorra, sinó que també en fa un emmarcament territorial polític a nivell regional únic en tota la cartografia tant històrica com moderna.

I ho fa amb el dibuix i les dues referències escrites al mapa, a la banda de França i també a la banda d’Espanya, una moderna i l’altra històrica relacionant Andorra amb els veïns del passat i amb els veïns del present, reforçant així la solidesa de la trajectòria d’Andorra cap al futur. Cita els departaments de l’Ariege i els Pirineus Orientals i alhora el comtat de Foix; i cita Lerida i Cataluña però també el comtat de Castellbó.

En el seu mapa Deverell introdueix i explica que Andorra a més de ser un territori independent de França o Espanya, a més de la força i la importància de la seva divisió territorial per qui vulgui conèixer veritablement Andorra, aquest país té uns lligams i una íntima relació amb el seu entorn proper, Vicdessos, Tarascó, Foix, Porté, Porta, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Castellbó i Esterri ... amb els vint camins dibuixats de sortida d’Andorra per tot el seu veïnatge.

Deverell, amb la seva intuïció però amb un profund capteniment del que era i és Andorra, encara que representat esquemàticament en un mapa, de fa 120 anys, ens recorda i ens fa evident on es troba el nostre futur: ser independents, mantenir la nostra identitat que passa per una divisió territorial peculiar, amb personalitat històrica i omplir de contingut, amb relacions directes i intenses, tot l’entorn proper.

I finalment i en relació a tot el territori cal comentar l’intencionat descentrament d’Andorra dins del mapa.

L’espai de veïnatge del mapa es més gran per la part oriental d’Andorra així com per la part nord. Deverell es aquí, també, visionari perquè, llavors com avui, les relacions cap a la part oriental són les més interessants i urgents i passen, en el futur, pel sud de França. Andorra és el portal central pirinenc per excel·lència d’Espanya cap a França i de França cap a Espanya.


Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

diumenge, 17 de febrer del 2008

L'andorranitat venuda [arti-148]

L'andorranitat, necessitada avui més que mai de la seva afirmació tant nacional com internacional, està sent menyspreada per aquells que més cura n’haurien de tenir i més obligació d’enfortir-la i divulgar-la.

I parlo d’una andorranitat oberta, integradora i universal, i no tancada o endèmica ni excloent.

Es una ofensa a tots els andorrans, tant per a les generacions desaparegudes, que amb tant de sacrifici han fet possible l’Andorra actual, com per a les futures que rebran una Andorra indigna si permetem aquest tipus d’actuacions, acceptar la proposta d’enguany de participacio al festival d’Eurovisió.

No necessitem renunciar a la nostra llengua que ens dóna identitat i ens situa al món amb coordenades pròpies .Tot al contrari.Com no ens calen mercenaris professionals, per molt bons que siguin, sinó ciutadans motivats i identificats en projectes comuns que donen cohesió i entusiasme a la societat andorrana.

No participem al festival d’Eurovisió per guanyar cap premi ni per donar-nos a conéixer i promocionar-nos individualment, sinó col.lectivament .Però hem de promocionar-nos com a PAÍS diferent i no com a PAÍS qualsevol.

La nostra existència rau en la diferència, en no voler ser com els uns ni com els altres, com la nostra història ens recorda contínuament i de manera constant .La nostra diferenciació ha estat i continuarà sent la clau de la nostra pervivència.

Lamento que els qui han pres certes decisions per arribar a aquesta situació no hagin entés res.Ni quin país som, ni què necessitem, tot just un any després que s’havia entés i ben entés.

Però el que no ho entenguin no els permet ignorar l’andorranitat que justifica l’existència d’aquest poble i estat i l’ha de continuar justificant.

Com andorrà avui sento vergonya pròpia i demano públicament, a qui li escaigui decidir, que es corregeixi o es faci rectificar.

L’andorranitat no és una qüestió de màrqueting, ni d’equilibri pressupostari.

Andorra no està en venda o de rebaixes, i si algú així ho creu, que ho digui en veu alta.


Antoni POL I SOLÉ

dimarts, 22 de gener del 2008

2.225 anys des dels ANDOSINS [art-149]

Enguany es pot commemorar els dos mil dos-cents vint-i-cinc anys d’ençà l’existència, comprovada històricament, d’un poble pirinenc “que s’estenia al nord per totes les conques altes tributàries del Segre i al sud fins al Prepirineu” (veure YÀNEZ pàg. 75 de la Història d’Andorra 2006, Edicions 62), anomenat “andosinoi” per l’historiador grec POLIBI en relatar el pas d’ANNÍBAL pel Pirineu en la segona guerra púnica entre els cartaginesos i els romans entre els anys 219 – 206 a.C i concretament el pas per la vall del Segre cap a la península itàlica durant l’any 218 a.C.

Aquests “andosins” han estat identificats com els antics habitants de les valls d’Andorra (PONS 1994 i RICO 1997).

POLIBI en la seva història, traduïda al català per ARAMON i publicada per la FUNDACIÓ BERNAT METGE el 1930, ens relata en l’apartat XXXV del llibre 3: “(1) Després d’haver dut a terme els esmentats preparatius durant l’hivernada i garantit així la seguretat de l’Àfrica i d’Espanya, en ésser el dia fixat, avançà, amb noranta mil soldats d’infanteria i uns dotze mil de cavalleria. Passà el riu Ebre i sotmeté les tribus dels ilergetes, bargusis, erenosis i andosins fins als Pirineus. (2) Havent-los reduït tots, i preses algunes ciutats per assalt, amb més rapidesa àdhuc que no esperava, però també amb lluites més nombroses i fortes i gran pèrdua d’homes, deixà Hannó al comandament de tot el país deçà del riu i amo absolut dels bargusis – car en desconfiava, sobretot per llur bona amistat amb els romans.”.

Deixant al marge el perquè els andosins varen fer front als cartaginesos, si per aliances i compromís amb els romans o per simple defensa de la seva llibertat com a poble, aquesta és la primera cita escrita que ens determina l’existència d’uns habitants a les nostres valls (i més enllà) amb una estructura o societat que els identifica com a poble.

Poder commemorar o recordar una efemèrides des del punt de vista social i com a col.lectiu és tant o més important que fer-ho des dels nivells institucional, econòmic o cultural.

L’existència dels andosins fa 2.225 anys en aquestes contrades posa de relleu cinc aspectes que vull ressaltar.

El primer, la seva pròpia existència que dóna sentit a que avui els andorrans, i tots els que han decidit viure en aquest territori andorrà, vulguin continuar guardant diferències respecte a altres pobles del seu entorn, no per ser més diferents sinó per aportar la seva pròpia visió del món. Un món necessitat de pluralitat, encara que sigui petita.

El segon, és que amb els nostres veïns ens relliga no només l’interès d’un futur comú globalitzat, o el present, d’intercanvi econòmic i social, sinó també el passat amb una profunda història comuna que hi és de fons i no ha deixat mai de ser-hi.

El tercer, que potser aquest ha estat, sinó el darrer, un dels darrers esdeveniments bèl·lics importants assumits per la societat que ha viscut des de fa milers d’anys en el territori andorrà, confirmant que l’opció pacifista o de no implicació o de neutralitat, usant terminologia històrica, no és incompatible amb la independència o preservació de la llibertat sinó tot el contrari.

El quart, és el desconeixement històric que tenim d’aquest poble, que ens dóna identitat, i dels pocs esforços que estem fent per corregir aquest greuge envers la nostra història. Només una pàgina de les 446 que té el magnífic volum de la darrera Història d’Andorra del 2006 hi és dedicada.

El cinquè, és sense cap mena dubte l’excusa, que ens permet aquesta commemoració de poder parlar sobre la societat andorrana actual, des de tots els punts de vista. Així ho ha entès i cal felicitar a la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES en haver escollit aquesta efemèride com la genèrica de l’any 2008 per al seu cicle de conferències. I en lògica conseqüència, ha escollit com a tema de la 21a diada andorrana a la universitat catalana d’estiu, per l’agost del 2008, “l’andorranitat”.
I com a tema de les 14es jornades de la SAC pel novembre del 2008, “els valors de la societat andorrana”.

Repensar-nos com a societat, plural i oberta al món però amb identitat pròpia, és el repte que ens planteja commemorar els 2.225 anys de l’existència, com a mínim, d’un poble que ens ha precedit conegut amb el nom d’andosins.

dilluns, 30 de juliol del 2007

L'andorranitat exclosa del diccionari general de la llengua catalana (arti-137.doc)


La segona edició del diccionari general de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, sortida al carrer enguany, ens proposa 42 noves entrades entre les 59 propostes fetes pel Govern d’Andorra segons Joan Martí, president de la Secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La resta de mots diu, en la seva introducció al diccionari, “mereixen un estudi més entretingut”.

Segons Salvador Giner, en la seva visita de presentació del diccionari a Andorra, com a president de l’IEC, altres mots dels fins a la vuitantena en total que s’havien presentat, eren localismes i per tant no tenien cabuda en un diccionari general.

Aquest fet que és històricament remarcable i positiu per si sòl té un punt d’ombra perquè més enllà de la complexa funció de preservació i actualització del lèxic general el diccionari de l’IEC també té una transcendència ideològica tot i que segons el mateix Martí “s’ha prosseguit la labor de desideologització empresa ja en la primera edició damunt el corpus elaborat per Pompeu Fabra, és a dir, de descarregar-les tant com s’ha pogut i sabut de condicionaments produïts per determinades visions de la realitat que han estat o que són hegemòniques en la cultura”.

Sense dubtar que s’ha fet aquesta labor en les definicions dels mots, la sola presència o absència de mots té connotacions clarament ideològiques que aquestes també, caldria revisar en una tercera edició.

El 1999 en un escrit sobre “El diccionari de tots els catalanoparlants” faig la menció del tema a rel de la presència i absència d’uns determinats mots en els diccionaris catalans incloent la 1ª edició del de l’IEC i avui cal novament indicar-ho, perquè ja no es tracta de desideologitzar sinó d’ideologitzar en un nivell més equitatiu tots els territoris catalanoparlants.

Si el mot “català” i els seus derivats apareixen al diccionari en nombre de disset (17) mots, el “valencià “ i els seus derivats hi apareixen amb quatre (4) mots.

El mot “mallorquí” i els seus derivats hi apareixen amb tres (3) mots tot i que es reforça amb el mot “balear” i derivacions amb dos (2).

I els mots “andorrà”, ”alguerès” i “sard” hi apareixen amb un sol mot sense derivats , com “aranès”. La regió de Carxe a Múrcia, també catalanoparlant, no té accepció pròpia.

I el mot “aragonès” i derivats té una presència de dos (2) mots. “Espanyol” i els seus derivats hi apareix amb cinc (5) mots o quinze (15) si hi afegim hispà, i francès i els seus derivats hi apareix amb onze (11) mots.

Aquesta notable diferència sorprèn encara més si veiem, per exemple, com el mot “àrab” i els seus derivats tenen presència en (8) mots.

Centrant-nos però al cas andorrà, que ens interessa doblement per si mateix i per la seva especificitat política que el diferencia de la resta, ens trobem amb que mots com “andorranista” i “andorranament”, o “andorranisme” i “andorranitzar” “andorranitat”, “andorranització” i “andorranitzador” que han aparegut de manera pública en escrits des del 1931 almenys, no han tingut encara el reconeixement que els correspon.

En definitiva no es tracta de reduir les entrades relacionades amb el mot “català”, sino de considerar, com es mereixen les entrades pròpies dels altres territoris i molt particularment les del que, tot i compartir una mateixa llengua i cultura, es mereixen el respecte als seus propis espais territorial i nacional.

Antoni POL i SOLÉ








dimarts, 20 de juliol del 2004

Té sentit parlar de Països catalans? (arti-118.doc)


Sí perquè som una realitat lingüística i cultural amb tradició, fesomia i aportacions pròpies al concert multicultural mundial.
Andorra és un país català.
L’andorranitat està fonamentada en una realitat política, històrica específica i independent, que li ha donat identitat pròpia.
L’andorranitat i la catalanitat estan unides per la llengua catalana.

Quin futur tenen?

Hi ha almenys quatre possibles àmbits de futur. El bàsic, si els que en formem part no renunciem des dels nostres territoris a continuar expressant la manera pròpia i diferent que tenim d’entendre i veure el món.
El del prestigi cultural, si som capaços de continuar fent aportacions a la cultura universal.
El de l’economia, si treballem per crear una xarxa ben estructurada de relacions fortes i efectives en tots els sentits, entre els territoris que en formen part, que s’emmarqui a nivell europeu.
I el polític, si aconseguim desenvolupar-hi una visió plurinacional enlloc d’uninacional que ens dugui a poder tenir internacionalment una presència pluriestatal.
Antoni POL

dilluns, 17 de juny del 2002

Manifest Focs de St. Joan 2002. (arti-096.doc)

ENTRE LA FLAMA I LES FALLES

Per Sant Joan, Sol i Terra s’acaronen.
El Sol que il.lumina, a la Terra encén.
La Terra que dóna vida, al Sol sorprèn.

El Sol és foc, energia, força.
La força per a transformar si el foc és treballat.
La força per a escalfar si el foc és contingut.
La força per a il.luminar si el foc és aïllat.

La flama és l’expressió noble del foc.
És llum dirigida i llum que dirigeix. És el fi i l’inici del foc.
És seguretat. És comunicació.
És domini terrenal i transcendent. És control i raó.

Les falles són l’expressió popular del foc.
Són la igualtat.
Són la llibertat.
Són la fraternitat.

Entre l’una i les altres, les eixarnoles
relliguen Andorra amb la visió del foc,
en la seva petitesa
i en el seu equilibri.
Les eixarnoles són els espetecs del foc
i les guspires de llum que salten durant la crema,
tant de la flama com de les falles,
tant del foc cultivat com del salvatge.

El nostre foc és la combinació de la flama i de les falles,
de la raó i de la passió,
del seny i la bogeria,
de la normalitat i la creació,
del transcendent i l’intranscendent,
d’allò celest i allò terrenal,
del que és poderós i el que és popular.

Visca el Sol, visca la Terra i visca la cultura del foc !

Antoni Pol i Solé

diumenge, 15 d’abril del 2001

L'afirmació de l'andorranitat (arti-040.doc)


Manifest
Agora Cultural 2001

La cultura és el fruit característic d’una societat, que es renova continuament a partir del degoteig de les vivències, de tot tipus, individuals i col.lectives, que la configuren.

Per aquesta raó la cultura és l’autèntic patrimoni de la humanitat.

La cultura, com tot a la vida, permet múltiples aproximacions i lectures, però és l’únic element que ens relliga a tots, que ens comunica amb tots i ens iguala a tots; és el tret que ens distingeix dels altres sers vius; és el rastre que obrint-se camí entre les generacions ens transcendeix si hem estat capaços de marcar un bon solc.

Des d’Andorra, avui, a l’inici del segle XXI i del tercer mil.lenni des del comptatge microhistòric cristià, surt aquest manifest que creu en la necessitat de l’AFIRMACIÓ DE L’ANDORRANITAT.

Afirmació que no pretén ser una reivindicació de titularitat ja que, com s’ha dit, no té sentit perquè la cultura és propietat de tots, depassa els pobles, les nacions, les llengües, els estats, les religions i és exclusiva de tota la humanitat, la del primer món, la del segon món, la del tercer món i la del quart món, i més enllà si cal.

Afirmació que sí pretén ser el reconeixement explícit de la contribució andorrana o des d’Andorra, d’una part molt petita de la humanitat, a la cultura de tots.

Andorranitat que es sustenta no en la qualitat o el fet d’ésser andorrà (o tenir passaport), sinó en la voluntat de ser persones lliures (o neutrals en el sentit de ni els uns ni els altres sinó nosaltres), en la voluntat de ser des d’un territori concret amb un fet territorial característic (o de frontera, amb essència federal i equilibrat), en la voluntat de ser d’unes institucions històriques (o coprincipat, consell general i comuns de base parlamentària i arrels populars les darreres), en la voluntat de ser amb unes arrels catalanes (de llengua i cultura), en la voluntat de ser malgrat la petitesa i delicadesa del que som i la nostra dependència exterior, en la voluntat de ser fidels a una tradició renovada que creu en valors com la igualtat, la solidaritat, l’equilibri, la tolerància, el respecte a la pluralitat, l’humanisme occidental incloent el cristianisme, la presència discreta en el món, amb l’orgull de tot i no ser diferents, sentir-se diferents i lluitar per la diferència.

Som un país tant petit que si ens descuidem ens el passem.Estem tancats a terra per altes muntanyes que alhora ens projecten enlaire obrint-nos una perspectiva enllà i amunt única del món i de l’univers que es troba envoltant-nos.Treure profit d’aquesta dimensió doble i de contrast a la vegada que ens identifica ens permetrà no perdre’ns en el llarg camí que estem convidats a fer.

I com que tot manifest té uns propòsits, ja enumerats, i un programa, es vol concretar tres actuacions a curt termini, desitjables per bones i urgents per necessàries, entre moltes altres de possibles, i evidentment marcades pel segell de la ciència que no és més que l’esperit de coneixement en el sentit més ampli de la paraula:

1-Aquest manifest emplaça a les entitats culturals, a les institucions públiques i a la societat andorrana a fer realitat l’ENCICLOPÈDIA ANDORRANA, en un projecte modest però factible on s’exposin el conjunt de coneixences relacionades amb Andorra preservant així un coneixement que està desapareixent desgraciadament a una velocitat lamentable, perdent-se, si no ho reparem, el llegat dels nostres antecessors per a les generacions futures.

Serà alhora l’indret just on poder reflectir les nostres especificitats culturals.

Serà també un reconeixement a les generacions que ens han permés poder disposar de l’Andorra actual.

2-Aquest manifest demana al Consell General el reconeixement del SISTEMA INTERNACIONAL, de les unitats fonamentals de mesura que va ser proposat internacionalment el 1960, en substitució del Sistema Mètric Decimal acceptat a França el 1795 i reconegut pel Consell General el 1934.

Aquests acció ha de permetre l’homologació de la producció industrial, el consum intern i la ciència andorrana a les normes internacionals.

3-Aquest manifest reclama al Govern la creació de l’AANOR o Associació Andorrana de Normalització, que permeti intervenir en la discussió, creació i adopció de normatives tècniques, així com en la seva traducció per a un millor coneixement i divulgació entre la societat andorrana.

ASSUMIM, DES DE LA NOSTRA ANDORRANITAT, EL REPTE DE LA CULTURA COM A PATRIMONI DE LA HUMANITAT !


Antoni POL
Secretari d’AGORA CULTURAL 2001

dilluns, 12 de març del 2001

Per uns correus totalment andorrans ! (arti-036.doc)



La visió d’Andorra amb uns correus espanyols i francesos fent de correus andorrans és una singularitat que ens ha fet curiosos més enllà de les nostres fronteres, i alhora interessants en tenir en contrapartida els serveis de correu interior gratuït.

La qüestió de la imatge del país s’ha vist compensada per la gratuitat doncs del servei en unes condicions de satisfacció dels usuaris.

Els darrers anys però s’han consolidat tres factors sobre el quals cal reflexionar. D’un costat la necessitat de recuperar la imatge d’un estat amb total i clara sobirania després de la constitució de 1993 i el reconeixement com a estat de ple dret en el concert internacional, fa que la singularitat de que el servei postal depengui dels dos països veïns sigui una contradicció.

El segon factor és que clarificada la posició sobirana andorrana el paper dels nostres veïns i cert paternalisme i tutela ha entrat en contradicció amb els seus propis interessos i que la manca de rendibilitat dels serveis (no oblidem que són dos serveis per a una població o mercat petit) hagi passat a justificar deficiències en el servei.

I finalment el descontentament en els medis filatèlics per la baixada de la qualitat i altres problemes que cal unir al ja tradicional desinterés i mala cotització internacional de la filatèlia sobre segells andorrans.

Fins i tot les millores que s’han introduït progressivament i parcial en la gestió dels correus com: utilització del català en els textos dels segells, repartició de part dels beneficis, fixació del temes ... fins a la darrera de fer participar artistes andorrans en el disseny dels segells (d’ençà fa tres anys a la posta) i totes elles millores que són d’agrair, es mostren però com a insuficients.

Si el país ha estat capaç de gestionar tot sol altres serveis públics complexos com el de telecomunicacions, el d’electricitat, la sanitat, i altres que són competitius amb els nostres veïns (amb tots els convenis escaients) perquè no ens podem imaginar un servei de correus andorrà plenament competitiu, rendable i independent incorporat a STA (servei de telecomunicacions d’Andorra) o totalment separat?.

Ara és l’hora de que els correus andorrans es preparin pel futur al que tot el país està mirant, fent front a tots els reptes de qualitat del servei públic, de rendabilitat, l’existència de correus privats, internet, el redreçament filatèlic, el potenciament turístic, la divulgació dels dissenyadors i artistes andorrans, la incorporació de nous serveis, etc. Tot agraint, això sí, a les administracions francesa i espanyola els 70 anys acomplerts de servei a Andorra.



Antoni POL i SOLÉ

dissabte, 2 de setembre del 2000

L'andorranitat i la catalanitat unides per la llengua i la cultura (arti-033.doc)



Per l’origen de la seva formació, de la seva gent i la seva cultura Andorra és un país català.

L’element comú però de tots els països catalans és la catalanitat.

I el tronc vertebrador de la catalanitat no és altre que la llengua catalana.

L’andorranitat, fonamentada en una realitat nacional històrica, específica i independent que li ha donat identitat pròpia, comparteix però amb la catalanitat la llengua i la cultura. Per tant els dos conceptes malgrat ser diferents tant a nivell d’escala com de contingut tenen molts aspectes en comú i no és atrevit afirmar que l’andorranitat és plena de catalanitat i també, avui, que la catalanitat és plena d’andorranitat.

I aquesta relació que es produeix per l’existència d’unes parts comunes fa que els dos conceptes lluny de ser antagònics siguin plenament compatibles i que l’enfortiment d’un sol d’ells els enriqueixi als dos i l’afebliment d’un sol igualment els empobreixi ambdós.

El correllengua fa, com ve diu la paraula, que la llengua corri, que no s’aturi, que sigui viva, i la seva vivesa ens permet esdevenir més universals i multiculturals sempre, però des d’una identitat pròpia.

I com que és així com la volem tots, el manifest d’enguany és una invitació a la gent que ens trobem a Andorra, d’origen catalanoparlant o no, a estar orgullosos de la llengua natural que tenim al país, sense contraposició ni menyspreu a cap altra llengua. I això perquè:

1. És la llengua que dóna identitat a Andorra.
2. És la llengua oficial del país que vivim.
3. És la llengua que ens uneix a tots malgrat les nostres diverses procedències i la nostra enriquidora multiculturalitat.
4. És la llengua que permet integrar-se la país.
5. És la llengua comuna a una catalanitat oberta, que aplega més de 10 milions de persones que hem de participar a la universalitat i diversitat aportant-hi la nostra pròpia identitat.
6. És una llengua rica culturalment, amb un bagatge històric digne i un potencial de futur que fa que es trobi avui reconeguda internacionalment i entre altres com a desena llengua més traduïda al món i com a dinovena llengua a internet.
7. És una llengua formada en el bressol d’unes terres obertes als canvis socials i polítics, a l’evolució de les idees, a la creació de riquesa i progrés, i a la llibertat, solidaritat i l’agermanament entre els pobles.

I es tracta d’una invitació que ens demana canviar d’actitud personal i mirar de conèixer millor la llengua que ens diferencia d’altres països i ens uneix, i a parlar-la i usar-la amb normalitat en tots els mitjans i àmbits que ens són propis, a casa, a la feina, a l’escola, en l’esport, amb els amics i veïns, en els jocs i el lleure, en el llegir i l’escriure i també per internet.

Em plau doncs avui i aquí convidar-vos a fer córrer la llengua que distingeix Andorra, perquè siguem capaços també nosaltres de distingir-la!
ESTIMA ANDORRA, PARLA CATALÀ!
Antoni POL