diumenge, 17 de febrer de 2008

L'andorranitat venuda [arti-148]

L'andorranitat, necessitada avui més que mai de la seva afirmació tant nacional com internacional, està sent menyspreada per aquells que més cura n’haurien de tenir i més obligació d’enfortir-la i divulgar-la.

I parlo d’una andorranitat oberta, integradora i universal, i no tancada o endèmica ni excloent.

Es una ofensa a tots els andorrans, tant per a les generacions desaparegudes, que amb tant de sacrifici han fet possible l’Andorra actual, com per a les futures que rebran una Andorra indigna si permetem aquest tipus d’actuacions, acceptar la proposta d’enguany de participacio al festival d’Eurovisió.

No necessitem renunciar a la nostra llengua que ens dóna identitat i ens situa al món amb coordenades pròpies .Tot al contrari.Com no ens calen mercenaris professionals, per molt bons que siguin, sinó ciutadans motivats i identificats en projectes comuns que donen cohesió i entusiasme a la societat andorrana.

No participem al festival d’Eurovisió per guanyar cap premi ni per donar-nos a conéixer i promocionar-nos individualment, sinó col.lectivament .Però hem de promocionar-nos com a PAÍS diferent i no com a PAÍS qualsevol.

La nostra existència rau en la diferència, en no voler ser com els uns ni com els altres, com la nostra història ens recorda contínuament i de manera constant .La nostra diferenciació ha estat i continuarà sent la clau de la nostra pervivència.

Lamento que els qui han pres certes decisions per arribar a aquesta situació no hagin entés res.Ni quin país som, ni què necessitem, tot just un any després que s’havia entés i ben entés.

Però el que no ho entenguin no els permet ignorar l’andorranitat que justifica l’existència d’aquest poble i estat i l’ha de continuar justificant.

Com andorrà avui sento vergonya pròpia i demano públicament, a qui li escaigui decidir, que es corregeixi o es faci rectificar.

L’andorranitat no és una qüestió de màrqueting, ni d’equilibri pressupostari.

Andorra no està en venda o de rebaixes, i si algú així ho creu, que ho digui en veu alta.


Antoni POL I SOLÉ