Andorra és un territori singular. I ho és per una trajectòria històrica que l’ha fet es devenir estat internacionalment reconegut.
Els habitants que han ocupat les Valls d’Andorra, han mostrat sempre una voluntat de ser que els ha ajudat a esdevenir singulars.
El posicionament d’Andorra certament hi deu haver ajudat perquè ha estat un territori tancat dins del Pirineu, en contacte alhora però amb les dues bandes del massís pirinenc, les quals, l’evolució històrica dels darrers segles, ha distanciat en les mentalitats fins al punt que pot semblar que és encara la mar Tetis.
Els primers pobladors del territori andorrà, fa uns 12.000 anys, eren caçadors i recol.lectors després de la fi de la darrera glaciació.
La primera constància de l’existència d’un poble prové del relat que fa l’historiador grec Polibi del pas d’Anníbal per les valls del Segre per travessar el Pirineu, camí de Roma, al juliol de l’any 218 a J.C. Aquest cita com els ilergetes, bargusis, erenosis i andosins s’hi oposaren.
Aquests andosins ocupaven segons Yáñez des de les conques altes tributàries del Segre fins al Prepirineu, mentre que els erenosis serien els aranesos, els bargusis els bergadans i els ilergetes els lleidatans d’avui.
Aquests pobles íbers, pel que fa als andosins, devien tenir substrat basc com n’han deixat constància els noms de molts nuclis poblats que encara avui hi ha a Andorra i fins i tot el mateix nom d’Andorra es considera de provinència basca.
Després d’Anníbal la romanització és un procés que s’estén pel Pirineu i particularment a l’entorn de Cerdanya.
No obstant això no es té notícia de com s’organitzaven aquests andosins ni quines estructures d’aquests ens han arribat tot i que romanitzades.
Segons Bosch l’existència d’una comunitat cristiana a la Vall d’Andorra no sembla que s’hagués produït abans del segle VIII.
L’ordre hispanovisigótic així com l’andalusí no tingueren repercussions a considerar. L’ordre carolingi i la feudalització sí que fan entrar de nou Andorra a la història.
El territori actual amb la seva delimitació i divisió en 6 parròquies (7 després de 1978) ja és reconeixible a l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell l’any 839.
La feudalització fa que es passi d’una senyoria comtal a una episcopal al segle XII, i a partir del XIII es consolidi una cosenyoria entre el bisbe d’Urgell i el Comte de Foix establerta pels Pareatges de 1278 i 1288.
El comte de Foix heretà els drets de Castellbó que els havia heretat de Caboet.
Segons Vela els Pareatges són la primera vegada que un acord d’aquesta categoria no té en compte directament als andorrans per definir el poder dels senyors, com sí s’havia donat en els anteriors documents similars.
De tots els pariatges de l’època, alguns, similars, l’andorrà és el més solemne (doble aprovació reial i papal), el més complex i l’únic que ha perdurat. Les raons d’aquesta pervivència segons Baraut en són entre altres l’acceptació dels andorrans del règim cosenyorial instaurat i la voluntat del seu manteniment.
Andorra clarifica amb els Pareatges la situació delicada en que quedava en el Tractat de Corbeil del 1258 entre Lluís IX de França i representants del rei Jaume I el Conqueridor.
I es passarà aviat d’una situació feudal a una de condomini, de domini compartit o sobirania compartida que farà que les temptatives d’integració d’Andorra a la corona catalanoaragonesa no prosperessin al segle XIV.
El 1419 es crea el Consell de la Terra pel bisbe d’Urgell Francesc de Tovià, a demanda dels andorrans, com a òrgan de govern comunitari que ja funcionava de fet, com a federació de comuns ( segons Viader) per decidir sobre temes que afectaven a l’interès de tots.
Els comuns, a través de les parròquies, són els òrgans de govern dels poders locals que administren i són propietaris del territori andorrà.
Els comuns i la seva organització i funcionament provenen doncs d’abans del Consell de la Terra, i també d’abans del Cosenyoriu. No tenen data de creació institucional, cosa que si tenen els altres dos estaments.
Els poders locals andorrans que a més són regionals, són singulars des del seu origen i provenen de molt més enllà del que sabem.
Desprès Andorra esquivarà els moviments que Espanya produirà en la seva consolidació i expansió imperial, a l’igual que superarà els dubtes de França en la seva relació amb Andorra, trobant fins i tot l’adequat posicionament com a estat de dret reconegut internacionalment el 1993, mentre a la seva vora un gegant com la Unió Europea es consolida.
Andorra, fins avui, ha anat consolidant un doble nivell de relacions, el que li dóna un estatut jurídic propi davant la comunitat internacional i el que fa que pugui existir amb els territoris del seu entorn.
La trajectòria es pot resumir en la persistència d’un poble amb voluntat de ser sobre un territori concret, que estableix unes estructures de govern primer a nivell local i regional a través dels comuns, després general a través dels fragments dels senyorius comtal i episcopal, del Cosenyoriu feudal i del Consell de la Terra o Consell General, per arribar finalment a la fusió d’aquestos en una estructura estatal moderna amb el poble sobirà, els Comuns, el Consell General, el Govern i els Coprínceps. En aquest esdevenir sembla clara quines són les necessitats: trobar les estructures supraestatals que ens donin renovat aixopluc en aquest món globalitzat i on fins els més grans cerquen noves aliances, i obrir i establir relacions més profundes amb els territoris i estats veïns, mantenint però sempre una diferenciació amb els mateixos.
ANTONI POL i SOLÉ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada