La fixació de la realitat a través d’una imatge és essencialment una voluntat de domini del temps.
Domini pla en la fotografia i domini tridimensional en el cinema.
No es tracta només de captar el pas del temps i la seva evolució per la comparació d’imatges fetes temporalment en diferents instants, sinó incorporar directament en les imatges el temps.
Un desig de retenció del temps que se’ns escapa contínuament.
El moviment implica l’existència de velocitat i aquesta fusiona espai i temps.
La cultura occidental empeny l’home al domini del món.
I el món el percebem a través d’unes dimensions.
El repte per a dominar la dimensió temporal es, encara avui, atractiu.
La vida pren cos en el temps.
La retenció del temps si no ens permet desvetllar el misteri de la vida potser ens hi permet aproximar, ni que sigui a nivell extern, en la percepció del rostre que deixa.
Valentí Claverol i Cirici amb el seu mirar, d’ullera grossa, ha estat entre 1925 i 2000, capturant el temps en les seves imatges tant fotogràfiques com fílmiques. I seguint el mestratge del seu pare no només ha plasmat la realitat instantània sinó que ha perseguit també capturar-hi el temps.
Valentí Claverol ha retingut en la seva mirada la transformació de la vella cap a la nova Andorra.
Però darrere del temps hi ha la vida.
Quina n’és l’essència, d’on surt?
Per Valentí Claverol la vida és la poesia que expressa el paisatge.
El seu patró de bellesa és poètic i allò emotiu n’és el paradigma.
En aquesta voluntat de fixació del temps per Valentí Claverol la presentació de la transformació del paisatge no n’és un objectiu en si mateix, mentre el paisatge no el motivi, és a dir, l’emocioni.
La transformació de la vella a la nova Andorra, de la qual n’és destinatari privilegiat la visió sensible de Valentí Claverol, ens ha arribat en unes imatges no documentals sinó emotives. Certament que el seu llegat fílmic i fotogràfic és un document d’un valor excepcional, però la dimensió dominant que guia el document és una visió sensible que capta i enfoca allò que l’emociona i per tant es produeix des d’una visió poètica i no històrica, científica, periodística o de qualsevol altre tipus.
La cambra filmadora es mou lentament i pausada fruint l’emoció de veure l’aigua escolant-se del riu ... les imatges llunyanes entre fulles mogudes pel vent dels arbres pròxims a contrallum del sol ... les ovelles peixent ... el pagès llaurant ... pedres d’un monument ... un edifici antic colrat de tabac .. el fons de la vall és resseguit pausadament enlairant-se muntanyes amunt (d’aquestes olles que ens contenen), depassant l’horitzó cap a l’infinit ... paradigma del temps ... en una al.lusió a la vida en la qual ascendim físicament i mentalment en créixer, com les muntanyes es pugen per perdre’s en el tot i alhora res ...
El temps contingut en el paisatge (aparentment immutable) és perseguit en el moviment de les fulles dels arbres, del fum, dels núvols, del torb o la neu esperitada, l’aigua escolada ... en un intent de captar tot el que és fugisser, la història, el temps ... conscient que tot està evolucionant, des de la natura, fins al homes que la transformen en permanència i amb més o menys radicalitat i tot està condemnat a desaparèixer, per poder reaparèixer més tard en elements i cossos diferents ..
Mentrestant la vida, el temps i el paisatge es continuen renovant.
Val la pena aprofitar de veure i reveure l’obra filmada, el temps vist amb sensibilitat, de Valentí Claverol a la sala d’exposicions del Govern d’Andorra la Vella fins al 16 de març, i al Centre d’ Art d’Escaldes fins al 28 de febrer.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada