Escultura, espai i arquitectura. (arti-207.doc)

En els darrers cent anys, l’escultura ha estat un dels camins cap a l’art que ha evolucionat més, en relació a allò fet abans, tant a nivell de contingut, com material, com també en la seva relació amb l’espai, considerant art aquesta realitat material o immaterial capaç de provocar emoció en qui la percep.

Si la pintura es produeix sobre dues dimensions, tot i l’afany per desenganxar-se del suport a la que resta fixada, l’escultura, que es produeix sobre tres dimensions, en el seu trencament respecte al passat durant el segle XX, s’ha separat totalment del seu peu o suport i ha anat a buscar l’espai.

L’escultura, com a volum que pren identitat en l’espai, en el que s’hi acaba localitzant i amb la incorporació d’un concepte esdevé un objecte, ha incrementat la seva espacialització, no només sortint-se del marc tradicional que tenia establert sinó cercant-lo a cercar fora i incorporant-lo decididament també a dins seu, fusionant la forma amb l’espai.

Aquesta nova relació amb l’espai, juntament amb la voluntat de trencament de tots els límits existents, justifiquen totes les tendències i totes les experiències múltiples dels seus seguidors: l’alliberament de la imatge humana (Modigliani, Matisse), l’emancipació de la natura morta (Picasso, Boccioni), la plurimaterialitat (Baranov, Tatlin) i l’ús de qualsevol matèria (Pevsner, Gabo), el primitivisme (Gauguin, Brancusi), la simplicitat (Depero, Vantongerloo) i el minimalisme (Smith, Newman), el pas del realisme a l’abstracció pel cubisme (Balla, Laurens), el protagonisme de la forma buida (Archipenko, Belling), la incorporació del no art (Picasso, Schwitters), la mecanització de l’home (Hausmann, Duchamp-Villon), la llum i l’ombra penetrant l’escultura (Lipchitz, Moholy-Nagy), l’art concret (Nicholson, Bill), el surrealisme (Dalí, Oppenheim, Miró), el ferro, i l’acer com a portadors de tecnologia i utopia (Picasso, González, Calder, Gargallo, Chillida), l’existencialisme (Giacometti, Richier), la creació d’unes formes biomòrfiques i pròpies en imitació a la naturalesa (Arp, Moore), l’informal (Dubuffet, Fontana), l’expansió cinètica (Tinguely, Le Parc), la màquina com a teatre (Manzoni, Kepes), el poder expositiu de les coses (Thek, Samaras), la crítica (Duchamp, Ray), l’expressionisme abstracte (Kricke, Smith), la matèria (Rauschenberg, Johns), el pop art (Oldemburg, Hanson), el món mecànic (Paolozzi, Panamarenko), la brossa quotidiana (Arman, César), els processos i les materialitats minimalistes (Judd, Morris, Andre, Hesse, Abakanovicz, Caro), l’escultura urbana (Serra, Virnich), el land art o paisatgisme (Smithson, Morris, Oppenheim), els happenings i environnement art o art d’entorn (Kaprow, Vostell, Christo), l’art pobre (Broodthaers, Nauman, Walther, Beuys, Merz, Kounellis), l’experiència física (Rickey, Mack, Piene), la representació (Kienholz, Segal), l’escultura com a forma d’acció (Aycok, Trakas, Ulman), escultura mobiliària (Artschwager), el rastre de la memòria (Bougeois, Lang, Boltanski, Poirier), la crítica arquitectònica (Kawamata, Jetelova, Matta-Clark), l’escultura funcional (Armajani, Burton)...

Si en el passat pintura, escultura i arquitectura han format un sol cos, el racionalisme modern les ha separat i cadascuna ha cercat la seva identitat i el seu ser en si mateix. En aquest anar sols i sempre més enllà, els tres àmbits artístics es tornen a retrobar interferint-se, interseccionant-se entre ells però sense voler-se unir l’un amb l’altre.

És possible la seva nova recomposició en un tot, més enllà d’una conjunció decorativa?

Avui, l’escultura, com a objecte, vol esdevenir el propi espai contextualitzant-se en aquest.

Per contra l’arquitectura que és espai, vol esdevenir objecte contextualitzant-se com a tal més enllà de la seva pròpia essència espacial. I en el seu encontre urbà o exterior, l’escultura no hauria de perdre de vista la seva condició d’objecte i l’arquitectura la d’espai.

I ambdues es mouen en la contradicció de seguir l’emancipació moderna de ser suficients i satisfactòries per sí soles (queda encara avantguarda) o bé retornar a l’escultura i l’arquitectura en el sentit ampli i complet del conjunt.


Antoni POL i SOLÉ