He tingut la sort de conviure i compartir amb el Miquel Porter i Moix diferents moments durant aquests darrers deu anys a través de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada del Conflent.
En fou escollit rector a finals de 1994 i n’actuà com a tal en les edicions de 1995 fins a la del 2001 i a partir de llavors ha estat president de la Fundació Universitat Catalana d’Estiu fins al dia de la seva mort el passat 18 de novembre d’enguany havent conduït la mateixa en uns moments volgudament tèrbols per alguns i amb competència fins a la darrera reunió del 28 d’octubre passat.
Amb l’Enric Cassassas n’han estat els dos “fars” clarament destacats en els 17 anys en que he estat membre de l’Associació i la Fundació en representació de la Societat Andorrana de Ciències. Amb ells dos ha desaparegut, dins la UCE, una generació de prohoms que es podria qualificar de la resistència. Ens cal ara descobrir i deixar pas als prohoms d’una nova generació, la de la normalitat.
En Miquel es pot comparar a un pianista no només perquè sabia tocar el piano sinó per la multiplicitat de facetes en les quals es va implicar durant tota la seva prolífica vida, de 74 anys.
En la cançó de la seva vida va tocar totes les tecles ... tantes com va poder, tot i el seu aparent físic “ de poca peça” i “de mosqueta morta” que aparentava.
Però si un aspecte m’ha impressionat, més que cap altre de tots els que l’han caracteritzat i fet valorar i distingir, ha estat la seva qualitat humana sintetitzada en cinc paraules: lucidesa, coherència, senzillesa, sensibilitat i bonhomia o millor “charme” per dir-ho altrament i en una llengua i cultura que li era molt familiar.
Lucidesa en saber distingir el que és essencial del superflu i en saber trobar els mots justos i adequats en tot moment, particularment en adreçar-se al públic. Coherència en no sentir-se avergonyit ni haver renunciat mai als seus ideals i haver sabut actualitzar el seu discurs per assolir-los en l’actualitat.
Senzillesa de ser i de formes que li ha permès relacionar-se amb tots i tothom.
Sensibilitat forjada en els seus profunds coneixements i vivències de la història, la literatura, la música, les arts, i la seva actitud crítica i irònica davant la vida.
Bonhomia en la seva disponibilitat permanent a conversar i riure i disfrutar de la vida.
L’any 1997 en la presentació de la 1ª diada Andorra deia: “(...) vosaltres sabeu que jo sóc irònic, que per a mi el món és molt bonic. M’havia de morir als disset o als dinou anys, i ja en porto seixanta-set a sobre i fumo com un carreter, la qual cosa vol dir que a mi, això de a mort, no em preocupa gaire”.
El 1998 en la presentació de la XXX edició de la UCE reclamava: “llibertat d’ensenyar, d’aprendre i de viure ... per a què i com? som nosaltres i ningú més qui hem de dir-ho.”
En la presentació de la 14 diada andorrana, la darrera a la qual va assistir com a rector, el 2001 va dir: Els petits països s’han de valer d’ells mateixos, poden esperar potser col·laboració, poden esperar potser ajuda de països més grans, poden, però no és segur que la tinguin: per tant, la primera cosa que han de fer és espavilar-se per ells mateixos, i a mi em sembla que és excel·lent que gent d’ideologies diferents i de feines pràctiques diferents es trobi per parlar-ne, per establir realment el diàleg, perquè cadascú es pugui fer càrrec del que pensa l’altre.”
Ha mort dormint, plàcidament, talment com ha volgut viure, sent lluitador nat buscant l’equilibri, valorant la vida exteriorment i controlant rauxa i gènit interiorment.
Antoni POL
Representant de la SAC dins la UCE
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada