El 13 de desembre passat Josep VILANOVA, expresident i president honorari de la SAC, va recordar el perquè, el quan i com de la petita història de la Societat Andorrana de Ciències produïda des del 1983, i una mica abans, fins avui.
Petita pel període de temps però gran pels anhels, els objectius, els esforços, les complicitats, les amistats, els projectes i els resultats.
Només el Josep, amb el seu estil peculiar, distès, cordial, informal i aparentment fàcil que persegueix la connexió comunicativa com a primer requisit per a fer possible la divulgació del coneixement, ho podia fer. Però no pel que acabo de dir sinó perquè ell, el Josep Vilanova i Trias n’ha estat i en continua sent l’inspirador, és a dir l’ànima de l’entitat.
Ànima perquè ha estat l’animador inicial i que s’ha convertit en un referent per a les diferents generacions de persones que han participat en el projecte atrevit i atractiu, però sovint difícil i descoratjador, de fomentar una entitat cultural i a més a més científica, amb la finalitat de promoure la divulgació del coneixement, de fora cap a dins i de dins cap a fora, i la recerca d’aquest, sempre en el seu sentit més ampli. I això sense dotació pressupostària inicial, només amb la benevolença de patrocinadors que, any rera any, s’han d’aconseguir i mantenir per a projectes concrets comptant a no tenir desencerts, baixes audiències, ni insuficients ressons mediàtics
Al repàs complet que va realitzar sobre l’evolució de la SAC hi cal però afegir que aquesta no hauria estat possible sense una màxima que ha aplicat sempre generosament i hem incorporat, fer i deixar fer.
Antoni POL
Vocal de la SAC
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada