Els joves i l'habitatge (arti-135.doc)

1. El problema

El 1989 el Recull estadístic general de la població d’Andorra estimava l’existència de 46.166 habitants i 21.627 allotjaments, el que correspon a 2,13 habitants per allotjament.
No obstant hi havien 3.451 allotjaments de residència secundària i 2.495 d’allotjament vacant. Si es descompten aquests allotjaments s’obté una proporció de ( 46.166 hab / 15.681 unitats) 2,94 habitants/allotjament.

El 2006, actualitzant les dades dels permisos de construcció entre el 1989 i el 2006 el nombre d’allotjaments s’hauria incrementat en uns 28.924 efectius (incloent vivendes en edificis plurifamiliars com unifamiliars). Si la població total era al 2006 d’uns 81.222 habitants, hi podia haver, si tots els permisos s’haguessin construït, un total d’allotjaments aproximats de 50.551(21.627 + 28.924) efectius obtenint-se una proporció de 1,60 habitants per allotjament. Es desconeixen els allotjaments existents avui de segona residència i vacants. Si es fa però la correcció de substituir pels anys 2001, 2002, 2003, 2004, 2005 i 2006 les estadístiques de permisos de construcció per les cèdules d’habitabilitat atorgades (edificis realment acabats aquests anys) s’obtenen 3.711 allotjaments en edificis plurifamiliars i 159 allotjaments en xalets (3.870 unitats), és a dir, un total de 24.025 allotjaments enlloc dels 28.924 considerats. Això faria que la proporció real total fos de (81.222 hab./45.652 allotjaments) 1,78 habitants per allotjament.
A nivell de producció global d’habitatges s’ha millorat la relació respecte als habitants totals existents passant de 2,13 habitants/allotjament a 1,78 habitants/allotjament.
Aquesta sobreproducció relativa en relació a la població interna xifrada en un 16,5% aproximadament només pot explicar-se en raó de tres factors que ordenats per la seva major a menor incidència serien:
-un excés d’inversió, en el sector immobiliari pel seu atractiu financer en els darrers anys.
-una major demanda exterior, fonamentada pel mateix sector immobiliari interior, justificada en el seu atractiu financer.
-l’increment de la demanda interna que, com arreu, buscaria una millor adaptació a les noves necessitats socials i funcionals (famílies monoparentals, persones que viuen soles...)

Per tal de conèixer els pisos realment destinats a la població resident es suposa que la proporció d’habitatges de residència secundària i vacants siguin com a mínim, aproximament en la mateixa proporció que les de 1989 tot i que possiblement sigui major a la vista de la forta especulació immobiliària dels darrers anys.

Si l’any 1989 la proporció era d’un 27,5% es parteix d’aquesta proporció per reajustar els números. De 45.652 allotjaments, com a mínim uns (45.652 x 0,275) 12.554 allotjaments serien de residència secundària i vacant.
Recalculant la proporció s’obté (81.222 hab/(45.652 allotjament – 12.554 allotjament)) 2,45 habitants per allotjament de promig.

La població, en aquests darrers 18 anys ha augmentat de 35.056 persones i s’ha produït 17.418 allotjaments disponibles com a màxim, si no menys (descomptant les residències secundàries i vacants).

Això dóna una proporció de 2,01 persones per allotjament, que és millor a l’evolució global a Andorra entre 1989 i 2006 de vivenda disponibles que ha passat del 2,94 habitants/allotjament a 2,45 en una tendència homologable a la francesa o general europea tot i que la línia de tendència estigui decalada uns anys. (en relació a França almenys de 4 anys).

Aquesta proporció general seria positiva, en termes de producció de vivenda, en un mercat majoritari de compra-venda. Però l’especificitat del mercat andorrà que coneixem és d’un mercat majoritari de lloguer, on la vivenda de propietat només suposa un 30% mentre que la vivenda de lloguer representa el 70% dels casos pel habitants d’Andorra. Tot i no disposar d’estadístiques sobre la producció de vivendes de venda i de lloguer ens consta que, tot i les taxes comunals a pagar clarament desfavorables per la venda, la gran majoria de producció de nous habitatges es destina a la venda.

Aquest fet comporta, per sé, que la producció de vivenda de lloguer es indirecta i prové del mercat de la compravenda. Es a dir que no existeix un mercat propi de producció de vivenda destinada des del seu inici a lloguer o a satisfer la demanda interna del 70% de la població.
Aquesta manca de producció directa queda perjudicada encara més quan la producció indirecta prové de moments de forta especulació com l’actual ja que els preus de mercat elevats de les noves vivendes repercuteixen en unes rendes volgudes que seran altes i creen un desfassament irreconciliable entre la demanda i l’oferta.
L’escassetat de vivenda per al mercat de residents i la seva oferta en un mateix mercat que el turístic i el d’inversió fa que els preus no siguin ajustats als nivells econòmics de la demanda interna i per tant s’accentuï l’efecte de l’escassetat o insuficiència, que en aquest cas podem plantejar com un problema de producció que s’afegeix al problema d’accés.

La Constitució d’Andorra determina en el seu Article 21.2 “Els nacionals i els estrangers legalment residents tenen dret a fixar lliurement la seva residència dins Andorra”, i en el seu Article 33 “Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne”.

Quins col.lectius de la societat han estat els més perjudicats?
Òbviament els de menys recursos, que en primer terme són els joves, segon, els immigrants i tercer, la gent gran o la que viu sola, així com famílies monoparentals.

Com s’ha fet front a aquesta mancança de producció de vivenda destinada a lloguer assequible?
Per tres vies conegudes de tots (inhibició, concentració i expulsió) :
- els joves es queden més temps a casa dels pares i no s’independitzen fins una edat més gran que abans i part dels que estudien allarguen els seus estudis i fins i tot inicien la seva experiència laboral fora d’Andorra mentre es pensen si tornen i en quines condicions.
- diferents col.lectius de joves, d’immigrants (per procedència o activitat) o de persones grans viuen de manera concentrada en pisos superant la proporció teòrica del 2,45 persones per allotjament.
- I finalment, són molts els qui en els darrers anys se n’han anat a viure a la Seu d’Urgell o altres poblacions de l’entorn d’Andorra.

Com es pot solucionar el problema el més ràpidament possible a nivell general, vist que almenys prop d’un 10% de la població està afectada de manera molt greu per la falta de producció de vivenda.

2. La solució

Donat que la primera necessitat es troba en l’àmbit del lloguer es plantegen les següents solucions per a fer-hi front:
1. Ajudes econòmiques directes per actuar de manera immediata.
2. Aconseguir atreure i incentivar els pisos vacants perquè entrin al mercat.

Aquestes dues primeres solucions s’han posat en marxa, tant pel Govern com per alguns comuns però el seu baix resultat mostra que no han estat suficients o prou efectives.
Donat que el problema persisteix i genera inhibició interna, expulsió cap a mercats propers o bé sobreocupació i aquesta situació es perjudicial per a la societat andorrana, cal introduir noves mesures.

3. La producció de vivenda protegida directament per les institucions o per promotors privats a partir de sòl públic amb preus fixats, per destinar-la a lloguer, és una via no aprofitada a Andorra i que té el seu segment de mercat molt clar als països veïns. A Espanya el 2005 va suposar el 11% de producció total de vivenda i a França el 17%. Aquest segment de mercat podria ser a més ben acceptat pel sector donat el període de recessió en el qual està entrant i per tant paliar la seva crisi econòmica.

Pensar però que immediatament es pot situar al nivell dels nostres veïns és agosarat, però suposant que es fos capaç d’aconseguir fer un 10% de la producció de vivenda total en vivenda protegida els números serien (tenint en compte el promig de vivenda total produïda als darrers 6 anys d’uns 645 allotjaments per any) d’uns 65 allotjaments per any.

4. L’altra via és intervenir en el mercat de producció de vivenda lliure que ha creat el problema de preus cada vegada més alts i d’insuficient producció per al resident del país (obligant com es fa a Mònaco ja fa anys) i fixant que uns 25% de les vivendes produïdes es destinin als residents del país a preus fixats, siguin de lloguer o venda. Aquesta solució sumada a un 15% de vivenda protegida podria fer arribar a un 40% de producció i iniciar una clara tendència de solució al problema en els propers anys.

5. Si les quatre anteriors mesures són necessàries però insuficients per tal de fer front de manera ràpida als problemes dels més necessitats (joves, immigrants i residents grans i sols o famílies monoparentals) caldria actuar, com alguns comuns ja han proposat, de crear institucionalment nous tipus d’habitatges o allotjaments col.lectius específics que poguessin atendre aquestes necessitats de manera més efectiva i ràpida.

Noves i més precises estadístiques ens fan falta i també un nou cens o recull estadístic general de la població d’Andorra. Seria bo tenir-lo el 2009, 20 anys després del primer.
En conclusió, a Andorra, el problema del l’habitatge en els darrers anys ha passat de ser simplement un problema d’accés a un problema de producció i d’accés, pel que fa al 70% de població que empra vivendes de lloguer. Com a repercussió primera això ha comportat que els més febles, entre ells de manera significativa els joves, pateixin la situació.

3. La població jove

L’Any 1989 la població entre 15 i 29 anys era un 28,5% del total aproximat.

L’Any 2006 la població entre 15 i 30 anys era d’uns 15.366 el que representa un 18,9% del total aproximadament. D’aquests joves es sap que al 2005 hi havia entre 15 i 19 anys uns 11.481 assalariats (un 14,6% de la població total del 2005).
L’any 2000 hi havia una població assalariada de 10.819 més 2.450 estudiants, joves tots de més de 15 anys.

Un 22,6% dels joves, en aquestes edats, són estudiants (incloent universitaris) mentre que el 77,4% aprox. són assalariats, si no es té en compte els que puguin treballar per compte propi o ser empresaris o no treballar.

Els joves, tot i haver augmentat la població han perdut en els darrers 15 anys gairebé 10 punts respecte a la població total.

L’interès de retenir els joves residint dins del país, tant si procedeixen d’Andorra com d’altres països hauria de considerar-se estratègic justificat per com a mínim tres raons de pes. La primera és social i és que els joves d’avui són el futur i la garantia de la continuïtat de la societat andorrana del demà i són els que sostenen el model de la societat actual i permeten continuar el desenvolupament de la futura societat andorrana a més de garantir el creixement poblacional futur. La segona és econòmica i els residents joves són consumidors que requereixen importants despeses en aquesta etapa de la vida per haver-se de procurar tots els béns de nou (vivenda, vehicle, etc.). La tercera raó es identitària i particularment important per un país petit com és Andorra, on els nacionals són pocs, i necessiten d’una major massa crítica. En un món globalitzat i cada dia amb major població cal també redimensionar el tamany com a país.

La fidelització dels joves al país és doncs necessària i vital i per tant cal compensar i reequilibrar els desavantatges amb que es troben els joves dins la nostra societat en existir competències “deslleials” procedents del sector turístic, del sector immobiliari com a inversió, o altres. Els poders públics han d’intervenir de manera decidida. I ho han de fer avantçant-se i no esperant a que els joves demanin perquè l’especificitat de la nostra societat, petita i envoltada de nuclis més potents, no pot competir amb aquells, més atractius a nivell econòmic, laboral, social, lúdic, cultural, etc.

Segons dades existents del 2005 els salaris mitjans entre els joves de 15-19 anys és de 793,98 €/mes i de 1.304,40 €/mes entre els 20-29 anys, el que avala aquesta situació.

El percentatge de joves a Andorra avui és similar al de França 18,5% i per sota del d’Espanya 20,3% quan en els darrers anys havia estat superior.

Tot i el creixement de la població a Andorra els joves han reduït la seva presència en el 10% només en 18 anys i la manca de vivenda n’és una part de la causa.

L’habitatge digne i assequible a més de ser un tret garantit per la Constitució, és un element de fixació de la població i per tant dinamitzador econòmic i base del capital humà i social pel futur.


Antoni POL i SOLE, arquitecte