Un dels atributs o trets característics d’Andorra, des de sempre, ha estat el mantenir un cert equilibri entre les relacions mantingudes a nord i a sud del seu territori, tot preservant alhora una diferenciació respecte a ambdós costats per afirmar una pròpia identitat.
La voluntat d’equilibri no ha estat només per atendre una relació simbòlica amb els Coprínceps, sinó i també , primer, per engrandir aquesta necessària diferenciació, ja que la resta de territoris pirinencs en ser d’un costat o de l’altre no es poden assemblar amb Andorra en aquest sentit, i segon, fonamentalment , per la defensa d’uns interessos econòmics bàsics i necessaris per al desenvolupament del país.
És aquest aspecte econòmic que cal ressaltar per la pèrdua de l’equilibri actual. Luxe que no ens podem permetre.
França és el nostre primer nord, dins l’hemisferi nord en que ens trobem, i ha estat, és i continuarà sent encara per molts anys un dels millors referents econòmics entre altres, al qual convergir en tota una sèrie d’aspectes.
La nostra posició, de nord dins la península ibèrica, ens ha de motivar a ocupar una plaça amb nom propi dins d’aquesta àrea.
La nostra situació institucional ens permet tenir unes relacions privilegiades amb França que avui per avui sembla que no estan prou ben aprofitades. I no es tracta de tenir privilegis sinó d’aprofitar relacions privilegiades com han sabut fer, al llarg de la nostra història, nombrosos dirigents andorrans, amb menys mitjans i més dificultats empassant-se igualment quan ha calgut orgulls i immodèsties.
Cada país aprofita les seves relacions privilegiades amb els altres o és el que s’acostuma a esperar que facin els dirigents polítics, i per tant també els nostres.
L’andorranitat està constituïda d’arrel per una situació d’equilibri que ens cal tenir present, sobretot en moments d’incertesa.
L’evolució dels índex de preus al consum en els darrers anys ens marca una tendència clara.
L’ IPC acumulat dels darrers 10 anys ens deixa amb un increment de preus aproximat per Andorra d’un 35,79%, per Espanya d’un 39,09% i per França d’un 23,68%.
Però si fem la comparació dels darrers 5 anys ens deixa amb un increment de preus aproximat per Andorra d’un 17,38%, per Espanya d’un 17,35% i per França d’un 10,93%. Andorra es posa al davant mentre França redueix la distància respecte a Espanya i l’ augmenta respecte a Andorra.
Al llarg d’aquests darrers 10 anys Andorra en 6 vegades ha tingut la inflació més alta i Espanya els altres 4 anys.
L’ interval de variació de l’ IPC més alt i més baix en aquests 10 anys a França ha estat del 2,4%, sent-ne el promig del 1,73%. A Espanya la variació ha estat del 2,8% i el promig del 3,09%. A Andorra la variació ha estat del 2,7% i el promig del 3,11%.
La primera conclusió és que a Andorra els consumidors i els agents privats i públics comprem més malament que a Espanya però molt pitjor que a França. No sabem comprar?.
N’ haurem d’aprendre doncs, si volem ser més eficients i sostenibles econòmicament. Tot i la globalització de l’economia de mercat hi ha claríssimes diferències.
El pes del sector energètic ha estat important i els models energètics de cada país deuen marcar potser les diferències.
Seria bo conèixer, més en detall, on fallem. L’escala del país potser influeix, però no seria possible, a més de desitjar-lo, que ens assembléssim més als resultats de l’ IPC a França que no pas a Espanya?.
La diferència de valor de producte importat per França o Espanya tindria els seus efectes?. No necessàriament ja que l’any 1998 un 30,4% del valor total fou importat de França i un 42,2% d’ Espanya amb uns IPC de 1,62 per Andorra, 1,40 per Espanya i un 0,20 per França, mentre que l’any 2006 el percentatge d’allò importat de França ha estat del 21,2% del total (s’ha multiplicat per 6 l’equivalent del 1998) i el valor d’allò importat d’ Espanya ha estat del 56,7% del total (s’ha multiplicat per 11,8 l’augment del 1998), amb uns IPC del 3,20 a Andorra, 2,70 a Espanya i 1,50 a França.
Segur que en algun moment del procés no fem bé les coses. Cal doncs que revisem els passos i des de dalt. I veure si les condicions polítiques poden millorar en part les condicions econòmiques generals desfavorables del mercat.
I aplicar polítiques econòmiques que gestionin millor les “coses de la terra” o aprendre o copiar si cal del model francès, ja que tot millorant l’equilibri potser millorarem també l’economia.
Antoni POL i SOLÉ
La voluntat d’equilibri no ha estat només per atendre una relació simbòlica amb els Coprínceps, sinó i també , primer, per engrandir aquesta necessària diferenciació, ja que la resta de territoris pirinencs en ser d’un costat o de l’altre no es poden assemblar amb Andorra en aquest sentit, i segon, fonamentalment , per la defensa d’uns interessos econòmics bàsics i necessaris per al desenvolupament del país.
És aquest aspecte econòmic que cal ressaltar per la pèrdua de l’equilibri actual. Luxe que no ens podem permetre.
França és el nostre primer nord, dins l’hemisferi nord en que ens trobem, i ha estat, és i continuarà sent encara per molts anys un dels millors referents econòmics entre altres, al qual convergir en tota una sèrie d’aspectes.
La nostra posició, de nord dins la península ibèrica, ens ha de motivar a ocupar una plaça amb nom propi dins d’aquesta àrea.
La nostra situació institucional ens permet tenir unes relacions privilegiades amb França que avui per avui sembla que no estan prou ben aprofitades. I no es tracta de tenir privilegis sinó d’aprofitar relacions privilegiades com han sabut fer, al llarg de la nostra història, nombrosos dirigents andorrans, amb menys mitjans i més dificultats empassant-se igualment quan ha calgut orgulls i immodèsties.
Cada país aprofita les seves relacions privilegiades amb els altres o és el que s’acostuma a esperar que facin els dirigents polítics, i per tant també els nostres.
L’andorranitat està constituïda d’arrel per una situació d’equilibri que ens cal tenir present, sobretot en moments d’incertesa.
L’evolució dels índex de preus al consum en els darrers anys ens marca una tendència clara.
L’ IPC acumulat dels darrers 10 anys ens deixa amb un increment de preus aproximat per Andorra d’un 35,79%, per Espanya d’un 39,09% i per França d’un 23,68%.
Però si fem la comparació dels darrers 5 anys ens deixa amb un increment de preus aproximat per Andorra d’un 17,38%, per Espanya d’un 17,35% i per França d’un 10,93%. Andorra es posa al davant mentre França redueix la distància respecte a Espanya i l’ augmenta respecte a Andorra.
Al llarg d’aquests darrers 10 anys Andorra en 6 vegades ha tingut la inflació més alta i Espanya els altres 4 anys.
L’ interval de variació de l’ IPC més alt i més baix en aquests 10 anys a França ha estat del 2,4%, sent-ne el promig del 1,73%. A Espanya la variació ha estat del 2,8% i el promig del 3,09%. A Andorra la variació ha estat del 2,7% i el promig del 3,11%.
La primera conclusió és que a Andorra els consumidors i els agents privats i públics comprem més malament que a Espanya però molt pitjor que a França. No sabem comprar?.
N’ haurem d’aprendre doncs, si volem ser més eficients i sostenibles econòmicament. Tot i la globalització de l’economia de mercat hi ha claríssimes diferències.
El pes del sector energètic ha estat important i els models energètics de cada país deuen marcar potser les diferències.
Seria bo conèixer, més en detall, on fallem. L’escala del país potser influeix, però no seria possible, a més de desitjar-lo, que ens assembléssim més als resultats de l’ IPC a França que no pas a Espanya?.
La diferència de valor de producte importat per França o Espanya tindria els seus efectes?. No necessàriament ja que l’any 1998 un 30,4% del valor total fou importat de França i un 42,2% d’ Espanya amb uns IPC de 1,62 per Andorra, 1,40 per Espanya i un 0,20 per França, mentre que l’any 2006 el percentatge d’allò importat de França ha estat del 21,2% del total (s’ha multiplicat per 6 l’equivalent del 1998) i el valor d’allò importat d’ Espanya ha estat del 56,7% del total (s’ha multiplicat per 11,8 l’augment del 1998), amb uns IPC del 3,20 a Andorra, 2,70 a Espanya i 1,50 a França.
Segur que en algun moment del procés no fem bé les coses. Cal doncs que revisem els passos i des de dalt. I veure si les condicions polítiques poden millorar en part les condicions econòmiques generals desfavorables del mercat.
I aplicar polítiques econòmiques que gestionin millor les “coses de la terra” o aprendre o copiar si cal del model francès, ja que tot millorant l’equilibri potser millorarem també l’economia.
Antoni POL i SOLÉ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada