dilluns, 7 de febrer de 2000

L'andorranitat de Pompeu Fabra (sac-123.doc)


L’andorranitat, amb la seva forta dosi de catalanitat a través de la llengua, el català, havia ja homenatjat Pompeu FABRA i agraït la seva vàlua i feina ben feta des de l’Andorra tradicional el 1976. Ha estat oportú que l’Andorra constitucional hagi fet també i de manera contundent, amb representants de la societat civil, la iniciativa privada i les institucions aplegats conjuntament un acte de reconeixement públic en un moment en que tot i valorant la riquesa d’una societat pluricultural i oberta com és l’andorrana cal també potenciar un dels eixos vertebradors i d’identitat del país com és la seva llengua oficial, la catalana. I un i altre fets no són contradictoris.

El mateix respecte que els andorrans sentim per les altres llengües i cultures que tenim la sort de conéixer i viure a través dels visitants i residents i dels fluxes de la globalització, cal que sentin els residents i andorrans envers el que és un signe de la identitat del país. I això amb naturalitat i sense fer soroll, però exigint la mateixa tolerància i respecte per a un dels elements bàsics d’integració i d’identitat del país.

La llengua oficial és el punt d’unió entre totes les diverses llengües que es parlen i poden sentir al país, com més millor, i que representen la diversitat de la societat a Andorra. Però el català ha de ser el comú denominador lingüístic de la gent d’Andorra, al marge de que dominem també dues, tres, quatre o més llengües, com a bons andorrans i europeus.

Si Pompeu FABRA, l’any 1947, retia indirectament un homenatge a Andorra fent-hi el seu testament, Andorra l’any 1938 (segon any del síndic Francesc CAIRAT, el síndic que ha estat més anys de la història com a tal, insòlitament 24), homenatjava discretament però de manera efectiva la llengua catalana declarant-la llengua oficial, i per tant adquirint el català a partir de llavors la condició de llengua oficial d’un estat al segle XX. I igualment homenatjava Pompeu FABRA en utilitzar els criteris normatius per ell regulats.

FABRA, segur, no va ser conscient del paper que Andorra, amb tota la seva petitesa i singularitat sovint malentesa, havia de jugar en el reconeixement internacional del català. No obstant això, sense la seva feina, la declaració d’oficialitat i la recuperació soferta pel català hauria estat molt més complicada i difícil, en tot cas ben diferent. I l’andorranitat avui seria encara més complicada d’entendre.

Per la seva contribució, inconscient però vital a l’andorranitat, Pompeu FABRA, ha estat un menairó de la nostra llengua excepcional i de la nostra terra malgrat passar-hi gairebè de puntetes.

L’ÀGORA ha entés el seu paper i a més de l’exposició ha fet un esforç per deixar-ne traça amb un magnífic catàleg que recull la seva catalanitat i, lingüísticament, la seva andorranitat.


Antoni POL i SOLÉ
Vocal de la SAC