diumenge, 28 d’abril del 2002

La casa Lacruz de Puig i Cadafalch, un símbol pel futur. (arti-095.doc)


Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), arquitecte, polític i historiador de l’art, va ser una personalitat a la Catalunya del seu temps en els tres àmbits citats.

Va ser el segon president de la Mancomunitat Catalana després de Prat de la Riba, entre 1917 i 1923 i per les seves implicacions polítiques catalanistes va haver d’exiliar-se en diferents moments durant la guerra i postguerra civil espanyola.

El projecte de la Casa Lacruz el va iniciar el 1936 com a hotel , transformant-se el 1940 com a casa de vivendes, acabant-se el 1943.

Es coneix que el 1937 Puig i Cadafalch va fer 10 estades a Andorra i el 1940 entre 17 i 20.I va fer altres estades els anys 1941 i 1942.

Dels diversos projectes d’edificis andorrans en que va treballar la reforma de l’església arxiprestal d’Andorra la Vella (portal d’accés, campanar i varis) i la casa finalment de pisos del Sr. Lacruz a Escaldes són les dues obres principals que es poden considerar com a realitzades tot i alguns canvis introduïts durant la seva construcció. La Casa Lacruz va ser seguida per Puig i Cadafalch des de 1936 fins a 1943 com ho testimonia diversa correspondència existent. I aquesta és la única obra on hi apareix la seva signatura (un St. Jordi com deixava habitualment en les seves obres).

L’edifici la Casa Lacruz és però arquitectònicament singular per diverses raons.
La primera per ser un edifici dels anys 40 que reflecteix molt bé el canvi que es produeix en el creixement urbanístic passant-se d’una estructura rural a una estructura urbana.
La segona perquè és un exponent de qualitat del període que es coneix com a arquitectura del granit a Andorra i que volia assumir en el seu moment i amb un llenguatge propi la imatge de la Nova Andorra.
La tercera perquè és una obra d’autor, que té signatura i que correspon a un arquitecte modernista català de prestigi tot i trobar-se a les darreries de la seva vida professional i haver-se produït l’obra en unes circumstàncies de penúries diverses.
La quarta perquè en el seu emplaçament aporta qualitat i personalitza una zona que ha crescut de manera amorfa i mediocre, com un aglomerat urbà indiferenciat.
La cinquena perquè el procés de qualificació dels centres urbans en que es troba tot el país ha d’aprofitar de totes les fites urbanes i edificis símbol com ho és la Casa Lacruz.

Conservar aquest edifici i recuperar-lo per al patrimoni col.lectiu és no només un deure de tots els ciutadans, empreses i institucions amb les administracions públiques al seu front sinó, i també, el signe inequívoc de l’existència d’un potencial mínim de sensibilitat, dignitat i maduresa que avui ja pot i ha de mostrar la societat andorrana, si realment ens considerem hereus d’un passat peculiar (que ha existit i que ve de molt lluny) i aspirem a deixar als nostres fills un futur amb identitat.

La llei del patrimoni és necessària sí, però no és suficient. Ens cal tenir clar per sobre de tot què volem. I un present i un futur de més qualitat i caracterització no són incompatibles amb el respecte als legítims interessos de les propietats que puguin resultar afectades per un interès públic que ha de prioritzar-se sobre l’interès privat, que en tots els casos ha de compensar-se generosament i no rànciament, activament i no passivament i aconseguint que la catalogació d’un edifici com a patrimoni nacional sigui un premi i no un càstig per al seu propietari.

Ni la ignorància ni la falta formal de recursos legals o econòmics immediats i a curt termini no ens pot fer perdre de vista l’interès comú a mig i llarg termini.

El Manual Digest (1748) en la seva màxima 21 recomanava: “Conservarlas antigallas, tant sepuga; perque encaraque algunas pareixen a primer vista rediculas, es perque no penetram be sa finesa”.

Les ordinacions del M.I.Consell General de 1964 preveuen dictar un reglament especial per fixar les condicions d’edificació al voltant de les capelles romàniques i altres monuments artístics.

Les ordinacions de 1965 del M.I.Consell General acorden “considerar Patrimoni Nacional totes les capelles i monuments, les despeses de reparació o sosteniment de les quals satisfaci o hagi satisfet el M.I.Consell General.”

L’any 1983 apareix la Llei de protecció del patrimoni cultural-natural d’Andorra que preveu el procediment per a elaborar el Catàleg del Patrimoni Nacional i atorga al Govern diverses facultats al respecte.

L’any 1988 en les ordinacions del M.I.Consell General complementant les anteriors: “es declaren d’interés nacional tots els monuments artístics, i zones d’interés històric i arqueològic de l’inventari aprovat per Govern”.

La Constitució de 1993 ens diu en el seu article 34:”L’Estat garantirà la conservació, promoció i difusió del patrimoni històric, cultural i artístic d’Andora”.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme del 2000, en el seu article 10 indica com a competència del Govern la classificació i protecció de les edificacions incloses en el catàleg del patrimoni nacional.

Tothom coneix l’existència d’aquest catàleg o inventari del patrimoni nacional tot i que no s’hagi publicat oficialment. Tothom sap que aquest edifici s’hi troba ressenyat.

Fa doncs 254 anys que venim parlant de conservar....

Amb o sense catàleg nacional oficial, amb o sense catàlegs parroquials oficials, amb o sense la llei del patrimoni, amb o sense els reglaments que preveu la llei general d’ordenació del territori i urbanisme (que permet legalment trobar solucions pràctiques i assenyades i adequades per a totes les parts), amb o sense els plans d’urbanisme, podem passar 250 anys més excusant-nos en que no tenim els instruments suficients o bé començar a actuar d’una vegada per amor propi i dignitat.

Tots som cridats a actuar fent prevaldre l’interès i el sentit comú. Fins i tot els mateixos propietaris als quals però no s’ha de dimonitzar per voler fer més rendible el seu patrimoni i als quals se’ls ha de donar autèntiques solucions concretes i raonables i no excuses dilatòries o vies sense sortida o amb paranys.

Per fidelitat i homenatge a tantes generacions que ens han precedit i s’han sacrificat per fer-nos arribar l’Andorra que avui disfrutem i per orgull de poder deixar a les generacions futures un país que sigui quelcom més que una marca registrada, cal trobar solució a aquest i altres casos que no poden esperar més. I solucions pactades i no prepotents que incentivin des de l’inici mateix l’estima cap al patrimoni arquitectònic i cultural que realment valgui la pena. Tots aquests edificis o indrets que mereixen el reconeixement públic i nacional han de ser considerats com a casos singulars i s’han de tramitar de manera singular , individualitzada, prioritària i generosa i vetllant perquè la seva afectació a l’entorn que l’envolta sigui igualment positiva i mai negativa.

El patrimoni nacional ha de poder ser vist per tots com a un valor afegit del qual tothom n’aprofitarà i no com a una font originària de restriccions contínues, absurdes i sense limitació.

L’ànima col.lectiva que ve identificant a la societat andorrana i de la qual formem part tots els ciutadans de l’Andorra actual es forja dia a dia i s’enriqueix amb allò més bo que serem capaços de transmetre a les generacions futures que s’hi hauran de reconèixer
com hem hagut de fer nosaltres cercant els valors i els encerts que generació a generació s’han anat consolidant i lamentant aquells altres referents perduts definitivament.

Antoni POL , arquitecte.