Marcel BAÏCHE, ens acaba de deixar als 82 anys ben complerts al Vernet de l’Arieja, a tocar de Pàmies, la seva vila natal.
Pàmies, Paris, Tolosa., Bogotà, Suresnes, Orleans, Saint Cloud, Montpeller i Andorra han estat els principals indrets on ha viscut i desenvolupat la seva activitat d’ensenyament, professor, catedràtic, mestre, ....
El món de la pedagogia constitueix per sí sòl ja un pont. I quan qui l’exerceix ho fa conscient d’aquesta possibilitat i ho fa permanentment a tothora i en tot moment, i aprofitant tots els àmbits del coneixement fent-ho com qui no ho fa, ni ho vol fer, encara més.
En Marcel BAÏCHE, ha estat un esperit lúcid i inquiet, acompanyat d’un estil característic, dins d’un cos relaxat, cavalleresc, entranyable i ple de bonhomia i generositat.
Amb el do de saber escoltar a més del de saber parlar.
Ha estat un pont cap a les llengües clàssiques. Però també cap a les romàniques, l’occità, el francès, el català, el castellà .... i les no romàniques com l’anglès, l’alemany, el basc, ....... Com també entre Occitània (el país de la llengua d’Oc) i França, com també Occitània i Catalunya, i igualment entre Andorra i Occitània, Andorra i França, França i Espanya i Europa i l’Amèrica llatina.
L’ha estat igualment entre la llengua d’Oc d’en Mistral (Premi Nobel el 1905) i l’occità d’avui.
Ha estat cantaire i poeta de la seva terra i un pont més entre la saviesa i la tradició popular camperola pouada a l’Arieja dels primers anys del segle XX i les generacions urbanes actuals de la plana tolosenca i el Pirineu terciaritzat.
Des del Pàmies natal, la presència magnífica del Pirineu barrant el pas cap al sud, li va despertar una curiositat per conèixer la gent que vivia en aquells cimals, capaç de viure en indrets encara més freds que la plana de Tolosa.
A partir de l’any 1956 va tenir ocasió de conèixer de prop Andorra a través dels Cursos Internacionals Superiors d’Extensió Cultural organitzats pel Consell General fins 1960 i enviat per Paris com a professor en matèria de filologia romànica. L’any 1957 escriu, a la revista Andorra que recull les activitats dels cursos, Bufolo (un conte popular de Bélesta). L’any 1958 hi escriu Fi d’Etapa, fent d’Andorra aquesta fi després d’un recorregut per tota l’Arieja i que li fa escriure a la fi “Sí, Andorra; tot venint vers tu hem renovat una prova de fe tan vella com els nostres records comuns”.
Els seus records per aquests anys han estat sempre de magnífiques vivències, retrobaments i descobriments.
Tant fou així que a partir de 1986, acabada la seva etapa d’exercici com a ensenyant a França, va decidir passar la major part del seu temps a Andorra, fixant-hi residència de fet i integrant-se en diverses activitats de la vida social i cultural del país.
Ha estat un menairó andorrà més constructor de ponts de relligament amb el passat a través dels seus coneixements, però també amb el futur pel seu caràcter curiós, cordial, atent, observador, dinàmic, senzill i inesgotable, equilibrat, lluitador, estudiós, humanista ....
Si bé és cert que aquest petit “omenàs” del Llenguadoc ha marxat físicament per sempre més, i el trobarem a faltar, ens ha deixat però i generosament molts ponts traçats que hem de procurar mantenir en record seu i interès propi.
Antoni POL
President de la Societat Andorrana de Ciències
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada