8enes Jornades dels refugis Càtars al Pirineu Castellbó. 17/8/2003
Poder participar en l’homenatge a Marcel Baïche a Castellbó en el marc de les 8enes Jornades dels Refugis Càtars al Pirineu és per a mi alhora un honor, un deure i un plaer. Honor per la seva vàlua personal i professional com a ensenyant. Deure com a president de la Societat Andorrana de Ciències i haver estat ell col.laborador, conferenciant i membre de la junta de la SAC i coordinador de la secció de Llengua Catalana els darrers anys. I plaer per l’estima i interès que va saber generar entre els que hem tingut la sort de conèixer-lo en els darrers anys de la seva vida.
Parlaré doncs influenciat per aquestes tres perspectives.
Breument, per a una aproximació a la seva persona resaltaré alguns aspectes biogràfics, no complets.
Indrets on va viure
Va néixer el 28 de novembre del 1920 a Pàmies on hi viurà fins al 1938; entre 1938 i 1939 s’està a Paris; entre 1939 i 1942 a Tolosa; entre 1945 i 1946 a Paris; entre 1947 i 1950 a Bogotà; entre 1950 i 1953 a Suresnes; entre 1953 i 1955 a Orleans; entre 1955 i 1958 a Suresnes; entre 1958 i 1986 a Saint-Cloud i des de 1986 i fins al 2003 entre Saint-Cloud i Andorra la Vella. Mor el 27 de juny del 2003 al Vernet de l’Arieja, i és enterrat a Pàmies el 30/6/2003 en la tomba familiar.
Estudis
De 1931 a 1938 estudia al col.legi de Pàmies; entre 1938 i 1939 a Liceu Henri IV de Paris; de 1939 a 1942 a la Facultat de Lletres de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. La guerra talla els seus estudis superiors. Entre 1945 i 1946 a l’Escola de preparació de professors de francès a l’estranger de la Sorbona de Paris estudiarà de 1950 a 1953 a l’Institut d’Estudis Hispànics de la Sorbona de Paris.
Treballs
1947-1950 Director de l’Alianza Colombo-Francesa de Bogotà.
Mestre de conferències i director d’especialització a l’Escola Normal Superior de Colòmbia.
1950-1958 Professor d’espanyol i examinador al Liceu.
1958-1959 Professor d’espanyol al Centre Nacional de Turisme de Suresnes a Paris.
1958-1986 Professor d’espanyol i responsable dels alumnes estranger al Liceu de Saint-Cloud.
1959-1960 Assistent d’espanyol a la Facultat de lletres de la Universitat de Montpeller.
1968-1984 Professor d’occità al Liceu Lavoisier. Examinador al batxillerat des de 1962.
1973-1980 Professor d’occità al departament de Llengües romàniques de la Universitat Paris VIII.
1980-1988 Professor de lingüística romànica comparada a la Universitat de Paris III (Nova Sorbona).
1986 Traductor intèrpret jurat fins al 2003.
Càrrecs associatius
1940-1942 President dels estudiants Ramondencs de Tolosa de Llenguadoc.
1947-1950 President dels ensenyants francesos de Colòmbia i director. Fundador de la Revista Colombiana de Filosofia.
1955-1958 President de l’Amicale de Professeurs du Lycée de Suresnes.
1956-1959 Tresorer i vicepresident regional per l’Ile de France de l’APLV.
1956-1963 Coorganitzador francès dels Cursos Internacionals d’Estiu a Andorra.
1958-1972 Secretari de l’Escola occitana de Tolosa.
1970-1984 Membre del Comité Nacional de la Societat de Llengües Neollatines.
1976-1986 Delegat de personal d’ensenyants al Consell d’Administració del Liceu de Saint Cloud.
1978-1988 Vicepresident i President dels Amics de la Llengua d’Oc de Paris.
1981-1989 Vicepresident i President de l’Acadèmia de Llenguadoc.
1983-1988 Subsíndic de la Maintenance du Felibrige de Llenguadoc regió parisenca.
1986-1989 Membre de la Comissió Extramunicipal de l’Ensenyament de Saint Cloud.
1989 President occità del Cercle d’Agermanament Occitano Catalan CAOC.
1998 Secretari perpetu de l’Acadèmia de Llenguadoc.
1999-2003 Cap de la Secció de Llengua Catalana de la SAC
Distincions
§ 14 vegades llorejat per l’Acadèmia dels Jocs Florals de Tolosa (fora de concurs el 1989).
§ Mestre d’Obro del Felibritge.
§ Llorejat als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Tolosa del Llenguadoc el 1952.
§ Premi Internacional Batista i Roca a Barcelona el 1998.
§ Oficial de l’ordre de les palmes acadèmiques.
§ Oficial de l’ordre del mèrit civil espanyol.
§ Medalla d’argent de la ciutat de Paris.
§ Cavaller de l’ordre de les arts i les lletres.
§ Soci d’Honor de la SAC des del 14 de febrer del 2003.
La seva obra té dues vessants. La d’ensenyant, professor o mestre i la dels seus escrits sobre lingüística, història, poesia, narracions, conferències ... La segona està dispersa i és poc coneguda i us puc avançar que la Societat Andorrana de Ciències, en homenatge a la seva persona i a la qualitat de les seves aportacions, vol aplegar en una publicació tota l’obra escrita que pugui. Per tant aprofito per demanar-vos, als que disposin d’algun escrit o gravació seva, a passar-nos-en una còpia.
La primera però és la que tots coneixem més i és la que avui i aquí voldria posar de relleu.
L’artista Sergi Mas, amb la seva característica lucidesa i calidesa humana, un dia, parlant de la mort del Marcel va llençar com qui res, el paper de pont que aquell havia exercit. I vaig aprofitar la comparació per qualificar-lo d’inestimable pont cultural.
El món de la pedagogia constitueix per sí sòl ja un pont. I quan qui l’exerceix ho fa conscient d’aquesta possibilitat i ho fa permanentment a tothora i en tot moment, i aprofitant tots els àmbits del coneixement, fent-ho com qui no ho fa, ni ho vol fer, encara més.
En Marcel BAÏCHE, ha estat un esperit lúcid i inquiet, acompanyat d’un estil característic, dins d’un cos relaxat, cavalleresc, entranyable i ple de bonhomia i generositat.
Amb el do de saber escoltar a més del de saber parlar.
Ha estat un pont cap a les llengües clàssiques. Però també cap a les romàniques, l’occità, el francès, el català, el castellà .... i les no romàniques com l’anglès, l’alemany, el basc, ....... Com també entre Occitània (el país de la llengua d’Oc) i França, com també Occitània i Catalunya, i igualment entre Andorra i Occitània, Andorra i França, França i Espanya i Europa i l’Amèrica llatina.
Ha estat cantaire i poeta de la seva terra i un pont més entre la saviesa i la tradició popular camperola pouada a l’Arieja dels primers anys del segle XX i les generacions urbanes actuals de la plana tolosenca i el Pirineu terciaritzat.
A partir de l’any 1956 va tenir ocasió de conèixer de prop Andorra a través dels Cursos Internacionals Superiors d’Extensió Cultural organitzats pel Consell General fins 1960 i enviat per Paris com a professor en matèria de filologia romànica. L’any 1957 escriu, a la revista Andorra que recull les activitats dels cursos, Bufolo (un conte popular de Bélesta). L’any 1958 hi escriu Fi d’Etapa, fent d’Andorra aquesta fi després d’un recorregut per tota l’Arieja i que li fa escriure a la fi “Sí, Andorra; tot venint vers tu hem renovat una prova de fe tan vella com els nostres records comuns”.
Si bé és cert que aquest petit “omenàs” del Llenguadoc ha marxat físicament per sempre més, i el trobarem a faltar, ens ha deixat però i generosament molts ponts traçats que hem de procurar mantenir en record seu i interès propi.
Antoni POL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada