El dia 22 de març es va celebrar el dia internacional de l’aigua dolça. I a cada nova celebració apareixen nous conceptes (la nova cultura de l’aigua, gestió sostenible, protecció de les zones humides, el dret humà a l’aigua, etc.).
Els plans d’urbanisme han posat sobre la taula que l’aigua és un recurs escàs i que el caldrà preveure, si es plantegen nous llindars de creixement poblacional a les diferents parròquies; però també un element del qual caldrà protegir-se si es volen ocupar noves parts del territori i tenir en compte les condicions orogràfiques del país i els aiguats que de manera regular, si es pot dir, es produeixen.
Un tercer aspecte a considerar d’interès per l’aigua és el valor energètic o millor capacitat de producció elèctrica en concret. L’electrificació i per tant modernització del país, en deriva directament.
Un atractiu creixent en el futur és l’interès econòmic de l’aigua, per trobar-se a la base de molts negocis i activitats econòmiques com a matèria primera bàsica. No cal recordar la importància que suposa per a la fabricació de neu, producte que dinamitza l’economia del país durant cinc mesos a l’any.
Finalment i a considerar hi ha la visió de l’aigua com a natura. És a dir un camp obert i sense límits si tenim en compte la seva repercussió a més turística d’Andorra com a país d’aigua dolça.
Fins avui, els processos relacionats amb l’aigua, al nostre país, s’han sustentat en la simple conducció de l’element per a resoldre de manera directa la satisfacció d’unes necessitats bàsiques (d’obtenció d’aigua per al consum humà fent conduccions d’aigua i petits dipòsits, de protecció dels aiguats fent murs i canalitzacions de rius, de producció elèctrica a partir d’unes instal.lacions dissenyades per a necessitats externes i que han quedat desactualitzades, o de suport econòmic amb emmagatzematges o abastaments circumstancials i bàsics).
En els darrers anys s’han iniciat algunes accions encaminades a un nou enfocament i així cal entendre la llei de policia i protecció de les aigües de 1985 i el Pla de Sanejament de les aigües de 1996 i el Reglament de control de les aigües residuals i de protecció de les aigües superficials del mateix any.
De cara al futur però cal assolir nous avenços que facin passar de la simple conducció i satisfacció directa i fragmentada de les necessitats bàsiques a una regulació global que tingui en compte les múltiples possibilitats i la interdependència de com a mínim els aspectes apuntats. I evidentment a una visió del conjunt. Sense que això hagi de suposar la no possibilitat de diferents nivells de gestió.
La declaració de l’aigua com a bé i patrimoni nacional en podria ser un.
Obtenir una millor regulació d’aquest bé escàs i que s’escapa amb tanta facilitat, també.
I així proposar dos petits embassaments, un al Valira d’Orient a l’inici de la Vall d’Encamp, baixant el riu a l’indret dit la Garganta i l’altre al Valira del Nord baixant el riu vora el pont vell d’accés a Anyòs, vol ser un acte més de celebració d’aquest dia internacional de l’aigua dolça. Entre els dos embassaments, d’uns 75 metres d’altura màxima, es podria retenir uns 5.000.000 de metres cúbics que a més de suposar una bona reserva d’aigua significaria per primer cop disposar d’una certa capacitat d’actuació activa per a la regulació de situacions de risc d’aiguat i evitar que Encamp o Escaldes i Andorra la Vella, puguin sofrir en el futur altres més tràgiques situacions que les ja viscudes al segle XX i encara recordades.
La creació d’una agència nacional de l’aigua per a coordinar, estudiar i proposar actuacions, en podria ser una altra.
Antoni POL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada