Els diferents punts en discussió que s’han produït a rel de la declaració de la Vall del Madriu, Perafita i Claror (i caldria afegir-hi Gargantillar, en consideració a la parròquia d’Encamp), primer com a patrimoni mundial per la UNESCO i després com a bé immoble d’interès cultural per Govern, mereixen reflexió.
La qüestió de la protecció en sí mateixa no està justificada ja que totes les parts la volen. Tant els titulars de les propietats privades com públiques comunals la volen tant o més que l’administració general o els ciutadans i entitats diverses que s’han posicionat en relació al tema. Ningú ho pot discutir o posar-ho en dubte. Altrament aquesta vall no hauria arribat als nostres dies en les condicions en que ha arribat. Els qui l’han feta possible i l’han mantinguda n’han estat els seus titulars. Quedar-se doncs en aquest punt respon a interessos demagògics que no solucionaran el problema.
La qüestió dels legítims interessos dels particulars afectats no hauria de ser tampoc un problema major si la Llei del Patrimoni Cultural (o la seva modificació si cal) o els seus reglaments pendents deixessin clar com es procedirà a la indemnització per la limitació dels drets privats o, i en el seu defecte i per sortir del pas, es plantegessin uns convenis urbanístics que compensessin, per via de trasllat o altres vies, els drets limitats.
L’interrogant però que plana sobre certes competències afectant a les titularitats públiques comunals planteja una problemàtica no només a nivell institucional entre les administracions comunals i general, sinó que posa en qüestió l’ordenament constitucional que recull una evidència històrica i una manera de concebre l’organització i l’administració del territori nacional (que respon a una estructura federal). I si, per estratègies diverses, en un cert moment es va posar el carro davant dels bous, per tal d’assolir els objectius proposats, d’un ràpid reconeixement per part de la UNESCO, avui cal tornar a posar, si es vol consolidar tot allò assolit, els bous davant del carro i renunciar a avançar, potser més de pressa o a pensar que sols o per separat es pot fer més i millor.
La unió de tots no només donarà més força al projecte sinó que és l’únic camí que pot assegurar el futur. Però cal per això que cadascú es situï al seu lloc.
Altrament el conflicte està assegurat i el territori en serà el perjudicat.
Cal retornar als responsables del territori el que els hi correspon, el seu protagonisme i la seva llibertat decisòria, emmarcada això sí, en unes lleis i directrius i plans o com calgui dir-li. I dotar-los dels recursos escaients. Finalment el protagonisme de qui ho faci no és l’essencial. L’important és que es faci i es faci bé. Si en el passat s’ha sabut fer perquè no hem de creure que també s’és capaç de fer-ho en el futur?
Antoni Pol, arquitecte
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada