La fixació del temps i la transformació del paisatge (arti-143.doc)

La fixació de la realitat a través d’una imatge és essencialment una voluntat de domini del temps.

Domini pla en la fotografia i domini tridimensional en el cinema.

No es tracta només de captar el pas del temps i la seva evolució per la seva pròpia fixació o comparació o sobreposició d’imatges fetes temporalment en diferents instants, sinó incorporar directament en les imatges el temps.

Aquest repte de voler i saber controlar el temps a través de la fotografia deu portar-se en algun gen de la família Claverol.

Si el primer membre conegut fotògraf de la família, José Claverol i Cirici, combina i contrasta plans de diferent contingut material i escull en cada moment el punt de vista que ofereix més clarament un sentit de perspectiva o introdueix el moviment en la imatge (horitzontal en fugues dels rius, dels carrers, dels rengles de persones o edificis, o vertical en fugues dels torrents i tarteres de les muntanyes) o rebutja l’enquadrament en un pla frontal, centrat i simètric, per un pla descentrat i esbiaixat, que oposa masses i volums de diferent escala aconseguint un equilibri singular i una bona composició però que implica moviment, ho fa per incorporar el temps en les seves imatges produïdes entre 1890 i 1921.

Fins i tot el desdibuixament del contorn o perímetre en algunes imatges, especialment en paisatges, introdueix un moviment entre el contrast per la no definició de la imatge i la seva concreció.

Un desig de retenció del temps que se’ns escapa contínuament.

El moviment implica l’existència de velocitat i aquesta fusiona espai i temps.

La cultura occidental empeny l’home al domini del món.

I el món el percebem a través d’unes dimensions.

El repte per a dominar la dimensió temporal es, encara avui, atractiu.

La imatge i tot el món que l’envolta n’és el principal instrument, o el darrer arribat, per al seu control. La història escrita o narrada n’és un altre de més antic a l’abast col.lectiu.

La memòria n’és l’instrument bàsic individual.

La vida pren cos en el temps.

La retenció del temps si no ens permet desvetllar el misteri de la vida potser ens hi permet aproximar, ni que sigui a nivell extern, en la percepció del rostre que deixa.

Valentí Claverol i Cirici amb el seu mirar, d’ullera grossa, ha estat entre 1925 i 2000, capturant el temps en les seves imatges tant fotogràfiques com fílmiques. I seguint el mestratge del seu pare no només ha plasmat la realitat instantània sinó que ha perseguit també capturar-hi el temps.

Valentí Claverol ha capturat en la seva mirada la transformació de la vella cap a la nova Andorra.

I ho ha fet amb un mirar peculiar, seu, i també amb uns punts de vista peculiars, seus, que s’han estereotipat i generalitzat transcendint a la societat andorrana.

La presa del temps més enllà de l’instant és també l’objectiu per la cambra fotogràfica de Josep Claverol i Sasplugas amb el moviment generat per reflexos, contrastos nit i llum o llum i ombra, evolució de núvols, sobreposició de carenes en un horitzó relatiu, contrast de diversos plans sobreposats, contrastos de conceptes i imatges reflectides, moviments capturats o altres ...

Però darrere del temps hi ha la vida.

Quina n’és l’essència, d’on surt?

Per José Claverol la vida és el paisatge, dels pobles, dels edificis, de la gent ...

El seu patró de bellesa és pictòric i allò visible n’és el paradigma.


Per Valentí Claverol la vida és la poesia que expressa el paisatge.

El seu patró de bellesa és poètic i allò emotiu n’és el paradigma.

Per Josep Claverol la vida és allò que hi ha més enllà del paisatge, més enllà dels reflexos i de les formes.

El seu patró de bellesa és l’intangible i allò banal n’és el paradigma.

En aquesta voluntat de fixació del temps per Valentí Claverol la presentació de la transformació del paisatge no n’és un objectiu en si mateix, mentre el paisatge no el motivi, és a dir, l’emocioni.

La transformació de la vella a la nova Andorra, de la qual n’és destinatari privilegiat la visió sensible de Valentí Claverol, ha arribat en unes imatges no documentals d’aquesta transformació sinó emotives. Certament que el seu llegat fílmic i fotogràfic és un document d’un valor excepcional, però la dimensió dominant que guia el document és una visió sensible que capta i enfoca allò que l’emociona i per tant es produeix des d’una visió poètica i no històrica, científica, periodística o de qualsevol altre tipus.

Moltes imatges parteixen, acaben o es troben amb contrallums que no ofereixen informació precisa d’allò filmat sinó més aviat desdibuixada però generen una emoció d’impacte en la visió que qui dirigeix la cambra vol captar, contenir i recordar tot i que la qualitat fotogràfica se’n ressenteixi.

Les seves imatges busquen el contrast amb la llum o la perspectiva.

No li interessa l’edifici com a monument i llevat d’excepcions no reprodueix visions frontals i sí ho fa és perquè no disposa d’alternatives.

L’interessa el moviment fins i tot en els edificis fixos i estables amb la incorporació en la composició de personatges en moviment o, sense aquestos, amb preses desordenades almenys en aparença sense seguir un ordre o itinerari fàcilment identificable o raonable.

Perquè es tracta simplement d’un camí que només es pot seguir emotivament a partir dels impactes sensorials percebuts en aquell moment i circumstàncies per qui sosté la cambra i prem el botó.

En aquesta línia retrobem llocs recurrents que apareixen i reapareixen des dels mateixos punts de vista però en unes condicions de llum, clima, activitat al seu entorn o bé temps diferent que el filmador estima o aprecia notablement.

Com passava amb les postals.

L’església de Santa Coloma des del darrere de l’absis, l’església de Canillo des de la placeta de Montaup, el poble de Pal, les feixes al solà d’Andorra la Vella a l’entorn de Sant Andreu, el rec penjat sobre el camí que va al Roc de Sant Pere (avui Col.legi Sant Ermengol), etc, són algunes de les possibles filmacions reincidents i que atrauen Valentí Claverol d’una manera que no es pot justificar altrament com no sigui emocionalment.

Per aquesta raó, segurament, les edificacions noves només hi apareixen de lluny si no li produeixen emocions particulars, com certs edificis emblemàtics (la rotonda) o infraestructures com els primers telesquís al Pas de la Casa.

No rebutja la modernitat, al contrari, perquè en els aspectes que el sorprenen la recull en les seves imatges, com les aglomeracions de gent anant de compres per l’Avinguda Meritxell amb la seva indumentària completa de turistes, els esquiadors, els cotxes d’excursionistes o altres.

La natura, en tots els seus aspectes, sigui més verge i salvatge o més humanitzada, li interessa.

La cambra filmadora es mou lentament i pausada fruint l’emoció de veure l’aigua escolant-se del riu ... les imatges llunyanes entre fulles mogudes pel vent dels arbres pròxims a contrallum del sol ... les ovelles peixent ... el pagès llaurant ... pedres d’un monument ... un edifici antic colrat de tabac .. el fons de la vall és resseguit pausadament enlairant-se muntanyes amunt d’aquestes olles que ens contenen (i el seu fill Josep ressegueix amb obstinada recerca d’allò que no es veu), depassant l’horitzó cap a l’infinit ... paradigma del temps ... en una al.lusió a la vida en la qual ascendim físicament i mentalment en créixer, com les muntanyes es pugen per perdre’s en el tot i alhora res ...

El temps contingut en el paisatge (aparentment immutable) és perseguit en el moviment de les fulles dels arbres, del fum, dels núvols, del torb o la neu esperitada, l’aigua escolada ... en un intent de captar tot el que és fugisser, la història, el temps ... conscient que tot està evolucionant, des de la natura, fins al homes que la transformen en permanència i amb més o menys radicalitat i tot està condemnat a desaparèixer, per poder reaparèixer més tard en elements i cossos diferents .. una visió, la dels Claverol (José, Valentí i Josep) per ser pictòrica, poètica i intangible, plenament urbana i per tant externalitzada del medi que capten i premonitzadora del seu destí urbà en un món globalitzat.

Valentí Claverol, si bé va viatjar menys que el seu pare i el seu fill, va saber també sortir d’Andorra i els tres indicar-nos que Andorra també està i l’hem de saber trobar en el món que ens envolta.

Mentrestant la vida, el temps i el paisatge es continuen renovant.


Antoni POL i SOLE

Un paisatge perenne (arti-124.doc)

L’exposició sobre la vall del Madriu i entorns que ens proposa en Jordi Pantebre a la seu del Col.legi d’Arquitectes fins al 3 d’octubre, val una visita obligada, com a mínim.

Un paisatge amb triple perennitat, la real, la que es mereix i la volguda.

El característic estil de visió panoràmica d’en Jordi Pantebre, ja sigui per escatir un micro paisatge o besllumar un macro paisatge, s’escau en plenitud per apropar-nos la realitat d’aquest aspecte de la nostra percepció dels paratges naturals i que de manera perennal ens han pervingut.
Pocs espais, ens han arribat tant íntegres, resistint l’evolució que el pas del temps en els darrers 100 anys, ha anat imposant per tot el territori andorrà.

Una realitat, doncs, que mereix ser mantinguda perennement, per la seva excepcionalitat de perennal i a més per la seva qualitat pròpia.

Unes valls que podem qualificar de profundes en relació a la nostra realitat quotidiana, tot i ser d’horitzó elevat i envoltades de cims, que ens sobrepassen físicament i psíquicament.

Perennalment volguda ha de ser, finalment, la voluntat de mantenir aquesta condició de perenne.

Per què ens dóna, aporta i ofereix o regala i tot alhora, placidesa subjugant, infinites tonalitats de verds, blancs, grocs, marrons i grisos, sensacions de plenitud i buidor, de senzillesa i grandiositat, de silencis, de llums, de reflexos, de vertigen, de diversitat, de vida que no hem d’oblidar, no hem de desatendre, i ha d’acompanyar el nostre, potser, perenne esdevenir.


Antoni Pol i Solé

El qüestionament de la Vall del Madriu (arti-121.doc)

Els diferents punts en discussió que s’han produït a rel de la declaració de la Vall del Madriu, Perafita i Claror (i caldria afegir-hi Gargantillar, en consideració a la parròquia d’Encamp), primer com a patrimoni mundial per la UNESCO i després com a bé immoble d’interès cultural per Govern, mereixen reflexió.

La qüestió de la protecció en sí mateixa no està justificada ja que totes les parts la volen. Tant els titulars de les propietats privades com públiques comunals la volen tant o més que l’administració general o els ciutadans i entitats diverses que s’han posicionat en relació al tema. Ningú ho pot discutir o posar-ho en dubte. Altrament aquesta vall no hauria arribat als nostres dies en les condicions en que ha arribat. Els qui l’han feta possible i l’han mantinguda n’han estat els seus titulars. Quedar-se doncs en aquest punt respon a interessos demagògics que no solucionaran el problema.

La qüestió dels legítims interessos dels particulars afectats no hauria de ser tampoc un problema major si la Llei del Patrimoni Cultural (o la seva modificació si cal) o els seus reglaments pendents deixessin clar com es procedirà a la indemnització per la limitació dels drets privats o, i en el seu defecte i per sortir del pas, es plantegessin uns convenis urbanístics que compensessin, per via de trasllat o altres vies, els drets limitats.

L’interrogant però que plana sobre certes competències afectant a les titularitats públiques comunals planteja una problemàtica no només a nivell institucional entre les administracions comunals i general, sinó que posa en qüestió l’ordenament constitucional que recull una evidència històrica i una manera de concebre l’organització i l’administració del territori nacional (que respon a una estructura federal). I si, per estratègies diverses, en un cert moment es va posar el carro davant dels bous, per tal d’assolir els objectius proposats, d’un ràpid reconeixement per part de la UNESCO, avui cal tornar a posar, si es vol consolidar tot allò assolit, els bous davant del carro i renunciar a avançar, potser més de pressa o a pensar que sols o per separat es pot fer més i millor.

La unió de tots no només donarà més força al projecte sinó que és l’únic camí que pot assegurar el futur. Però cal per això que cadascú es situï al seu lloc.

Altrament el conflicte està assegurat i el territori en serà el perjudicat.

Cal retornar als responsables del territori el que els hi correspon, el seu protagonisme i la seva llibertat decisòria, emmarcada això sí, en unes lleis i directrius i plans o com calgui dir-li. I dotar-los dels recursos escaients. Finalment el protagonisme de qui ho faci no és l’essencial. L’important és que es faci i es faci bé. Si en el passat s’ha sabut fer perquè no hem de creure que també s’és capaç de fer-ho en el futur?

Antoni Pol, arquitecte

El paisatge, futur or verd. (arti-098.doc)

El medi físic andorrà, el nostre territori, constitueix l’autèntica matèria prima del nostre ser com a poble i estat.

I n’ha constituït l’essència en el seu desenvolupament polític.

I n’és la base econòmica quan a l’anterior assoliment s’hi afegeix la neu, i la qualitat de vida que ens ofereix la natura i la cultura natural que s’hi ha desenvolupat.

Tot i la simplicitat i petitesa d’aquesta geografia que ens envolta i ens sosté, comparada amb multitud d’altres indrets fins i tot propers, tot i la seva duresa i alhora la seva fragilitat, aquesta ha sabut donar oportunitats als migrats però essencials recursos humans que s’hi han volgut recolzar en diferents moments de la seva història.

Avui quan ja hem perdut la capacitat de saber extreure directament de la natura els aliments per al nostre sosteniment, ens apareixen quatre elements lligats amb el medi natural no només aprofitables sinó indispensables per al futur desenvolupament del nostre país.

En una equivalència als metalls preciosos l’assoliment dels quals aquí es planteja com a mitjà per a poder procurar un adequat desenvolupament a tota la societat andorrana i no com a objectiu, la natura ens ofereix com a mínim or blanc a través de la neu, or blau a través de l’aigua , or groc a través del clima i or verd a través del paisatge, del qual podem gaudir tot l’any de manera renovada i contínuament.

Aquest paisatge no s’ha produït sol i requereix d’una cura i atenció particulars si el volem continuar gaudint en el futur.Així:

1. Hem de fer compatibles el desenvolupament urbanístic del país necessari per al progrés i el medi natural garant de la qualitat de vida. Sí decididament al progrés però també sí a un entorn natural de qualitat.

2. Ens cal recuperar els rius com a eixos estructuradors de cada vall amb la seva dignitat natural i per tant no viure d’esquena a ells i menys tractar-los simplement com a col.lectors de clavegueram o de possibles riuades.

3. La preservació del paisatge passa per una gestió activa de la natura, renovada i decidida i no una conservació passiva del paisatge. Cal ajudar la base de la gent que viu i treballa directament la terra.

4. La natura ha de penetrar dins de les àrees urbanitzades, com a tal i no com a jardins, i des d’aquestes s´ha de poder accedir a la natura de manera espontània i permeable. Cal aconseguir que el territori sigui entès com un tot, unit i relligat, tot ell necessari i interelacionat.

5. S’ha de retrobar i generar novament una cultura natural. I aquesta no pot venir des de l’estat o a través de directrius teòriques generals (la conservació del medi, la globalització ...) perquè cal que sigui concreta i cal que sigui fixada territorialment des d’una escala local per a poder ser entesa, sentida i viscuda. Les parròquies han de recuperar el seu paper fonamental i històric de relligament i integració de la població, de la ciutadania, amb el territori que és la materialització i concreció de la natura.

6. Hem de saber viure i assumir col.lectivament i individualment els riscos naturals en uns certs nivells com assumim molts altres riscos en la vida quotidiana, des dels accidents de cotxe, a malalties o la simple i inevitable mort. O altrament és no acceptar que vivim sobre una esfera que està girant al voltant del Sol a una velocitat de 107.000 Km/h, rodant sobre el seu eix a més de 1.600 Km/h i desplaçant-se a una velocitat de 250 Km/h entorn al centre de la nostra galàxia enmig d’un espai totalment desconegut i immens. La qual cosa ens pot conduir a actituds primàries i sense cap mena de sentit comú.

7. La gestió dels residus, la mobilitat, els consums energètics, les noves infraestructures i el creixement urbà són aspectes d’impacte paisatgístic que hem de saber optimitzar concretament de cara a l’esdevenidor, fixant-nos objectius i assolint resultats per exigència i autoestima pròpia més enllà de directrius europees i internacionals o imposició dels veïns .

8. El territori andorrà l’hem de mirar alhora dins d’un entorn territorial ampli, a part de saber-nos reconèixer aïlladament. I això per entendre que el nostre desenvolupament va estretament lligat al de l’entorn pròxim amb el qual som veïns. Per aquesta raó i que la natura ens transcendeix a tots hem de relligar-nos estretament amb l’entorn, tot i preservant fronteres polítiques, perquè el medi físic ens relliga i per tant, si aquest ens uneix tant fortament, també la nostra capacitat de desenvolupament l’hem de saber projectar cap aquest entorn per a no desequilibrar o generar desequilibri entre les parts d’un mateix entorn natural o medi físic.

9. Les administracions públiques, nacionals i parroquials han de donar un exemple inequívoc de sensibilitat, transparència, respecte, saber fer bé, sentit comú i defensa de l’interès públic exemplars que motivin positivament i no negativament a la resta de ciutadans a seguir camins coherents i de futur.

Rendabilitzar aquest “or verd” que tenim a l’abast és un repte doblement important
D’un costat perquè tenim molt poc “or” a les nostres arques i d’un altre perquè les generacions futures no puguin dir de la nostra que vàrem ser mals administradors d’unes reserves que són de tots, dels que ens han precedit, dels que hi som i dels que encara han de venir.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte.

Conservar el paisatge o gestionar la natura? (arti-047.doc)

L’aparició recent del “Manifest a favor de la conservació del paisatge” va posar de relleu diferents aspectes sobre els quals val la pena reflexionar.

La seva aparició per sí sol ja es positiva perquè mostra la sensibilitat d’una part de la societat envers el tema quan encara hi ha molta insensibilitat. I una part important d’aquesta insensibilitat es troba en les administracions públiques que sovint han actuat, tot i guiant-se per l’interés públic, avantposant l’oportunitat d’execució de les obres a la consideració de les condicions oportunes en que calia realitzar les obres, després d’haver valorat la necessitat de les mateixes (en alguns casos potser supèrflua parcialment) per tal de minimitzar els efectes irreparables un cop fets.

El segon aspecte que indirectament posa de relleu el manifest és la manca de coordinació o concertació entre les diferents administracions públiques, així com dels diferents departaments dins d’una mateixa administració, altrament no s’haurien produït les actuacions de la manera en que s’han realitzat.

Però el repte que tenim com a país i com a territoris formant-ne part d’altres, el principal haver dels quals és el recurs natural de la natura, és com gestionem la natura i no com conservem el paisatge.

Considerar la natura només com a paisatge o només pel seu atractiu turístic és quedar-se a la superfície del problema i no garantir el futur de la natura perquè el seu empobriment està assegurat.

El país però encara necessita i necessitarà en el seu futur infraestructures per tal de desenvolupar-lo, tot i fer-ho sosteniblement, per tal d’assegurar i garantir la seva viabilitat futura.

El problema no està en no fer més infraestructures sinó en valorar correctament la necessitat o no d’aquestes i fer-les, arribat el cas havent valorat les pèrdues que hi haurà i els guanys que s’obtindran minimitzant o compensant les primeres i que tot i així valgui la pena pel territori afectat o el conjunt del país o territoris dels quals formem part a diferents escales o nivells. I arribat el cas d’haver-se de dur a terme es facin de manera exemplar i no de qualsevol manera, sense sensibilitat ni concertació.

Pels qui no en són conscients, encara, la natura és el relleu de la neu a nivell turístic com la neu ho ha estat pel comerç.

Actuar apressadament i de qualsevol manera no és tampoc el camí com no l’és oposar-se a qualsevol infraestructura necessària per al desenvolupament futur del país.

El territori de que disposem és limitat i cal cridar al sentit comú de tots plegats per que els qui tenen el mandat per actuar ho facin de manera transparent, correcta i prèvia justificació i exposició al públic per poder acollir al.legacions o opinions, que no fan mal a ningú, tractant-se del bé de tots.

Cal esperar als Plans d’Ordenació i Urbanisme parroquials que s’estan eleborant i que amb la nova normativa sobre modificació de terreny natural han de conscienciar-nos a tots que cal actuar prudentment i amb respecte, amb sensibilitat i també amb sentit comú pel que ens hi va a tots i amb el màxim d’entesa i concertació, però que caldrà inevitablement seguir actuant per dotar al país de les infraestructures i equipaments que li cal per preveure un futur ordenat, equilibrat, sostenible i amb vitalitat, dins d’una àrea no ho oblidem deprimida.

Mentrestant en lloc d’ampliar els dominis esquiables potser caldria concentrar-se a renovar i invertir en els existents fent-los més respectuosos amb el medi natural i apostant definitivament per la unió dels dominis i no continuar cadascú pel seu costat. Sense deixar d’estudiar noves propostes.

I les administracions públiques han de liderar la manera de tractar el medi natural oferint serietat i rigor i un camí que inciti a la conscienciació de tots, però en positiu i utilitzant tots els mitjans a l’abast i fent les coses com cal, altrament no es podrà demanar a la iniciativa privada que segueixi al darrere.

El paisatge és important però la natura sola no el produirà i cal també actuar per veure com es gestiona la natura i que se’n fa de la pagesia, ramaderia i oficis tradicionals que es van perdent i com es generen alternatives viables que assegurin que aquest paisatge no passi de ser real a virtual en només quatre dies o un cap de setmana. Amb teories i tècnics no n’hi ha prou, cal refer la base de la gent que viu i treballa directament la terra.

Per aquestes consideracions no he signat el manifest tot respectant als qui ho han fet i considerar-lo positiu perquè malgrat tot és una crida a la reflexió de que les coses no van com haurien i poden anar.



Antoni POL