L’aparició recent del “Manifest a favor de la conservació del paisatge” va posar de relleu diferents aspectes sobre els quals val la pena reflexionar.
La seva aparició per sí sol ja es positiva perquè mostra la sensibilitat d’una part de la societat envers el tema quan encara hi ha molta insensibilitat. I una part important d’aquesta insensibilitat es troba en les administracions públiques que sovint han actuat, tot i guiant-se per l’interés públic, avantposant l’oportunitat d’execució de les obres a la consideració de les condicions oportunes en que calia realitzar les obres, després d’haver valorat la necessitat de les mateixes (en alguns casos potser supèrflua parcialment) per tal de minimitzar els efectes irreparables un cop fets.
El segon aspecte que indirectament posa de relleu el manifest és la manca de coordinació o concertació entre les diferents administracions públiques, així com dels diferents departaments dins d’una mateixa administració, altrament no s’haurien produït les actuacions de la manera en que s’han realitzat.
Però el repte que tenim com a país i com a territoris formant-ne part d’altres, el principal haver dels quals és el recurs natural de la natura, és com gestionem la natura i no com conservem el paisatge.
Considerar la natura només com a paisatge o només pel seu atractiu turístic és quedar-se a la superfície del problema i no garantir el futur de la natura perquè el seu empobriment està assegurat.
El país però encara necessita i necessitarà en el seu futur infraestructures per tal de desenvolupar-lo, tot i fer-ho sosteniblement, per tal d’assegurar i garantir la seva viabilitat futura.
El problema no està en no fer més infraestructures sinó en valorar correctament la necessitat o no d’aquestes i fer-les, arribat el cas havent valorat les pèrdues que hi haurà i els guanys que s’obtindran minimitzant o compensant les primeres i que tot i així valgui la pena pel territori afectat o el conjunt del país o territoris dels quals formem part a diferents escales o nivells. I arribat el cas d’haver-se de dur a terme es facin de manera exemplar i no de qualsevol manera, sense sensibilitat ni concertació.
Pels qui no en són conscients, encara, la natura és el relleu de la neu a nivell turístic com la neu ho ha estat pel comerç.
Actuar apressadament i de qualsevol manera no és tampoc el camí com no l’és oposar-se a qualsevol infraestructura necessària per al desenvolupament futur del país.
El territori de que disposem és limitat i cal cridar al sentit comú de tots plegats per que els qui tenen el mandat per actuar ho facin de manera transparent, correcta i prèvia justificació i exposició al públic per poder acollir al.legacions o opinions, que no fan mal a ningú, tractant-se del bé de tots.
Cal esperar als Plans d’Ordenació i Urbanisme parroquials que s’estan eleborant i que amb la nova normativa sobre modificació de terreny natural han de conscienciar-nos a tots que cal actuar prudentment i amb respecte, amb sensibilitat i també amb sentit comú pel que ens hi va a tots i amb el màxim d’entesa i concertació, però que caldrà inevitablement seguir actuant per dotar al país de les infraestructures i equipaments que li cal per preveure un futur ordenat, equilibrat, sostenible i amb vitalitat, dins d’una àrea no ho oblidem deprimida.
Mentrestant en lloc d’ampliar els dominis esquiables potser caldria concentrar-se a renovar i invertir en els existents fent-los més respectuosos amb el medi natural i apostant definitivament per la unió dels dominis i no continuar cadascú pel seu costat. Sense deixar d’estudiar noves propostes.
I les administracions públiques han de liderar la manera de tractar el medi natural oferint serietat i rigor i un camí que inciti a la conscienciació de tots, però en positiu i utilitzant tots els mitjans a l’abast i fent les coses com cal, altrament no es podrà demanar a la iniciativa privada que segueixi al darrere.
El paisatge és important però la natura sola no el produirà i cal també actuar per veure com es gestiona la natura i que se’n fa de la pagesia, ramaderia i oficis tradicionals que es van perdent i com es generen alternatives viables que assegurin que aquest paisatge no passi de ser real a virtual en només quatre dies o un cap de setmana. Amb teories i tècnics no n’hi ha prou, cal refer la base de la gent que viu i treballa directament la terra.
Per aquestes consideracions no he signat el manifest tot respectant als qui ho han fet i considerar-lo positiu perquè malgrat tot és una crida a la reflexió de que les coses no van com haurien i poden anar.
Antoni POL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada