El turisme cultural, una alternativa de futur (sac-113.doc)

Després d’haver tractat els temes “El sector de la construcció realitat i perspectives” el març de 1986, “El petit hospital i el metge de capçalera” l’abril de 1986, “L’ensenyament de català a Andorra” el desembre de 1986 i “L’educació a Andorra” el març de 1987, les jornades a Andorra van ser substituïdes pel compromís iniciat l’any 1988 de ser presents a la universitat catalana d’estiu a Prada de Conflent, cada any, amb una diada andorrana, que no era res més que l’equivalent a unes jornades més denses i fetes fora del país però mantenint el principi de tocar aspectes d’interés per l’Andorra actual, viva, dinàmica i en contínua transformació. I així, dins les nostres limitades possibilitats ajudar a la reflexió, a l’intercanvi d’opinions i entre tots a la recerca d’un futur millor, des del coneixement i la consciència, en definitiva des de la cultura.

Malgrat les bones intencions, la limitació sobretot dels nostres recursos humans i també dels econòmics han fet que fins avui no hàgim pogut rependre el projecte de fer també unes jornades a Andorra, amb els mateixos plantejaments i inquietuds de sempre, donant satisfacció així a les demandes que cada any se’ns fa a Prada.

Amb aquesta represa, que ens agradaria pogués tenir continuïtat l’any vivent, ens hem atrevit enguany a tractar l’aspecte del TURISME CULTURAL, el 16 d’octubre a la Sala d’Actes de Prada Casadet de 9 a les 14 hores.

Podriem dir que el turisme cultural és la ventafocs del nostre turisme, a la vora del turisme natural, comercial i de l’esquí o lleure. Cal ser conscients que tot va lligat i que no es pot pretendre considerar un o altre aspecte de manera aïllada però sí que cal posar de relleu que l’aspecte cultural està desaprofitat. I això tant en la dimensió de la cultura entesa com a patrimoni, tradicions i especificitats lligades a Andorra com també en la consideració a la cultura en tot el seu potencial actual i de futur motor de transformació de la societat, les idees, la creació en tots els dominis com a àmbit sense altres limitacions d’expansió que les que ens fixem nosaltres amb les nostres pròpies capacitats.

La cultura com a conjunt de coneixements que s’adquireixen és un camp il.limitat de creixement, no així amb la natura o territori que tenim fixat i es tracta de fer-hi un bon manteniment; o amb el comerç prou delimitat i en el qual sembla que només es pugui jugar la carta de la diversitat i la qualitat; o amb l’esquí i el lleure que hem d’optimitzar però sent conscients de les nostres limitacions i de la temporalitat que comporta qualsevol tipus de lleure, avui de moda i ja no demà passat.

Hem de fer créixer el turisme cultural, com a bon complement del turisme en general, i no només per aprofundir en el coneixement del passat sinó, essencialment, per obrir-nos portes al futur.

Antoni POL i SOLÉ
Vocal de la SAC

Qui som? (sac-112.doc)

La Societat Andorrana de Ciències es una entitat cultural, privada, amb finalitats no lucratives, mantinguda gràcies a les aportacions voluntàries, tant de treball com materials de la ciutadania del nostre país i el suport d’entitats privades i institucions públiques a projectes concrets. Neix l’any 1983 en resposta a les noves necessitats d’un país en ple desenvolupament i suma els seus esforços als fets complementàriament per altres entitats culturals.
Està orientada a fomentar l’aspecte científic de la vida cultural, en totes les seves vessants, accentuant de manera especial les activitats de divulgació, i seguint el criteri que la ciència no es res més que curiositat orientada al coneixement creatiu tractada amb rigor, exposada amb claredat i de manera que resulti atractiva i a l’abast de tothom. Així ho vàrem entendre, i així ho hem intentat dur a terme durant més de 15 anys, convençuts que només ens trobem en la primera etapa de l’entitat. Ara, fem un pas important apareixent al món de la xarxa, altrament dit Internet, amb la seguretat que aquesta eina ens permetrà no solament accedir més fàcilment al món del coneixement, sinó contribuir a fer conèixer fora de les nostres fronteres, una part de la vida cultural andorrana, que com Andorra, és tan modesta de dimensions com rica de contingut. Benvinguts.

Hi ha progrés en art? (sac-111.doc)

Aquesta qüestió que per sí sola no té més interés que el d’una reflexió que és bó de fer a manera de balanç cada cert temps i també aplicable a qualsevol àmbit que ens preocupi, és escaient, just ara a punt d’acabar un segle i també mil.leni.

Un dels debats produïts en la 31ª Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, d’aquest any, ha girat entorn a aquesta qüestió. Així com es reconeixia que a la ratlla del 2000 es pot parlar de clar progrés en la ciència, de progrés econòmic i fins i tot social, es varen presentar dues visions contraposades de la qüestió. Per uns, encapçalats per Pere VERDAGUER, del món de les lletres, no es pot parlar de progrés en art segons ells. L’art es subjectiu i no es pot parlar de que un període artístic és millor que un altre o que la situació actual supera una altra o que Picasso ha estat millor que Ingres.

En oposició a aquesta postura èrem uns quants, sortosament la majoria, encapçalada pels especialistes en història i crítica de l’art, Xavier BARRAL i Arnau PUIG. L’argumentació que vaig donar en aquella ocasió penso que es bo fixar-la per escrit i ampliar-la.

De la mateixa manera que per justificar que hi ha hagut progrés en la ciència, l’economia o la societat no es pot parlar globalment i cal analitzar uns indicadors concrets o paràmetres determinats, cal aplicar el mateix mètode en art i no es pot discutir la qüestió genèricament.

Quins indicadors, però, utilitzar que ens permetin veure si realment progressem en art?

Tot i sense pretendre cap tipus d’anàlisi profund hi ha diversos indicadors que són fàcilment entenedors i objectius.

1. El llenguatge plàstic. Durant el segle XX hem assistit a diverses renovacions del llenguatge plàstic. Una diferència clara entre Picasso i Ingres ha estat precisament aquesta. Picasso ha estat un renovador del llenguatge o de l’expressió plàstica i en diverses ocasions. Ingres no.

2. La percepció de l’art. La manera de veure l’art, allò que entenem per art, el seu paper, ha evolucionat de manera evident en els darrers 50 anys.

3. Suports d’expressió artística. Han aparegut nous suports d’expressió artística. Per exemple en els mitjans audiovisuals i també en el món informàtic (permetent aquests darrers una nova propietat, el ser interactius).



4. Els conceptes de bellesa. Des d’un punt de vista reductivista i limitant l’art al concepte de bellesa, es pot assegurar que s’han creat nous cànons o patrons de bellesa.

5. Els mitjans de creació. Des del punt de vista tècnic, dels mitjans de creació plàstica, el progrés en la tecnologia i la ciència ha implicat també un progrés en els estris disponibles.

6. L’accés a l’art. Estrictament lligat el progrés social (educació, qualitat de vida, mitjans de comunicació ...) són avui moltes les generacions i els sectors de la població que gaudeixen, com mai abans, d’accés a la creació artística.


És almenys davant l’evidència de progrés en aquests indicadors acabats de comentar, que es pot afirmar, sense cap mena de dubte a equivocar-se, que també en l’art hi ha progrés i n’hi ha hagut en aquest darrer segle del mil.leni. Més enllà de produir-nos cap sensació de por, aquesta constatació, ens ha de provocar tot el contrari, ens ha d’engrescar perquè som privilegiats que estem assistint a uns canvis de la nostra societat d’un abast impensable fa uns anys, i que podem ser alhora testimonis i actors d’uns canvis que hem de mestrejar perquè siguin realment d’un progrés sostenible i per a tots.


Antoni POL i SOLÉ
Vocal de la SAC

L'Institut d'Estudis Catalans i Andorra (sac-110.doc)

El Conveni de col.laboració que l’Institut d’Estudis Catalans té previst de signar amb el Govern d’Andorra, on es reconegui explícitament l’autoritat de l’IEC com a acadèmia de la llengua, tenint en compte les variants andorranes del català hauria de ser un punt d’inflexió tant pel nostre país com per a l’Institut d’Estudis Catalans en les seves respectives evolucions.

Per Andorra suposarà el reconeixement de dret i explícit a una situació de fet, tradicionalment admesa, però necessària de clarificar com és la pertinença a un domini lingüístic, històric, denominat o conegut, modernament, com els països catalans, i l’admetre una autoritat científica i acadèmica al respecte en la institució de l’Institut d’Estudis Catalans. Per tant, per Andorra suposa completar la nostra “normalització” lingüística. En definitiva un reforçament del nostre “jo” com a comunitat que ens ha de permetre participar i moure’ns o integrar-nos en la comunitat internacional d’estats amb més llibertat per inclús poder forjar noves identitats gràcies a tenir clara la nostra pròpia i prèvia identitat.

Per a l’Institut d’Estudis Catalans aquest conveni també ha de venir a marcar una inflexió nítida sobre el reconeixemt i la integració de la pluralitat territorial de l’àmbit lingüístic català dins de l’Institut.

Això per Andorra té traducció immediata no només en el reconeixement de paraules o lèxic propi i característic de les nostres antigament valls sinó que, i sobre tot, s’ha de traduir en dos aspectes bàsics:

1. El reconeixement de les nostre variants toponímiques i onomàstiques establertes per la tradició (com La Massana i St. Cerni per exemple en lloc de la Maçana i St. Serni) de la mateixa manera que s’han acceptat variants territorials en les terminacions de les diferents conjugacions verbals.

2. La incorporació d’andorrans a l’Institut d’Estudis Catalans.

Si l’Institut d’Estudis Catalans es vol que sigui una institució acceptada, estimada i considerada com a pròpia pels andorrans, també l’Institut haurà de fer els seus canvis per considerar Andorra no només com a un territori perifèric més del seu àmbit lingüístic sinó com a territori integrat a la institució amb el reconeixement a la seva especificitat i amb la presència plena de membres andorrans dins la institució.


Antoni POL i SOLÉ
Representant de la SAC al Patronat de la UCE

Noves tendències en museologia científica. (sac-104.doc)

Jordi Wagensberg, a Andorra, ha estat com la fugacitat d’un cometa lluminós, amb la vivacitat d’un home de recerca i per tant científic, i amb l’emotivitat d’un humanista. Tot plegat, hem tingut la sort de comptar amb la presència d’un personatge singular que es mou a primera línia, forçant noves dimensions per encabir, presentar i apropar-nos el coneixement, per a fer-nos emocionar amb la comprensió de com és el nostre entorn, perquè i des de quan és així, entre altres aspectes i qüestions a comprendre per intentar gestionar-lo i transformar-lo correctament.

Com a director del Museu de la Ciència, a Barcelona, que en poc temps passarà de 7.000 M2 d’exposició a 28.000 M2, ens parlà del paper dels museus en el futur.

Entre altres comentaris fets vull reproduir els següents pensaments:

• Un museu és un espai per a la inspiració i per al coneixement (musa, mosaic)

• Els museus que poden substituir-se per un llibre, un vídeo o un ordinador són absurds. Un 75% dels museus actuals es podrien tancar.

• Allò característic d’un museu és en primer terme que aquest presenta la realitat, l’objecte real, el fet en sí de manera directa. En segon lloc aquesta presentació ha d’estimular al visitant, canviar-lo fent que hi hagi un abans i un després del contacte amb el fet o objecte real exposat, en aquest cas la natura.

• El museòleg ha de buscar reproduir les emocions que sent l’investigador i passar-les al visitant.

• El museu ha de reproduir el mètode utilitzat pel científic per a investigar.

• L’hora de la veritat del científic és el moment de rebre la resposta de la natura. El científic posa en dubte contínuament les veritats anteriors, no les consagra.

• Els bons museus posen directament al visitant com a protagonista amb els cinc sentits. Són interactius. Interactivitat manual (direcció amb les mans). Interactivitat mental (elecció del procés i possibilitat d’intervenció). Interactivitat cultural (relació amb el lloc). Fins ara això només era possible amb la física i avui ja ho és amb la biologia.

• El nou museu serà interdisciplinar, global, aportant una altra manera de veure les coses, també fent recerca.

• Cada dia és més fort l’impacte de la ciència en la societat i també la distància que separa la ciència dels ciutadans.

• Cal atansar amb estímuls els dos. Cal estimular respecte al coneixement científic.

• Un cop creats els estímuls després cal crear un espai on es pugui pensar els problemes i reunir els diferents actors i que puguin parlar. Els nous museus seran les catedrals del futur. El sistema democràtic de futur necessita de formes de debat per tractar temes d’ètica usant el mètode científic, on es trobin la comunitat científica i l’administració.

• No existeix crítica dels museus a nivell del periodisme. Els periodistes entrevisten abans de l’acte, fan fotos i se’n van. No assisteixen a l’acte en sí i per tant, no reben l’emoció ni l’estímul en pro del coneixement que després haurien de transmetre a la societat.

• El nou museu de la ciència a Barcelona a més de fer i apropar experiments mostrarà elements emblemàtics a través de 10 grans elements integrats. Exposarà o divulgarà els 4 estats de la matèria coneguda, la inert, la viva, la intel.ligent i la civilitzada.

• Un museu ha de ser un espai que estimuli per a crear opinió.

Antoni POL i SOLÉ
Vocal de la SAC

Al Manel Anglada, menairó de la nostra llengua. (sac-099.doc)

Ben cert que el Manel Anglada i Ferran s’ha guanyat no només l’estimació i admiració com a persona i com a talent, de tots els qui l’han conegut, sinó també la condició de menairó, “ésser fabulós, eternament feinejant” en paraules del Sergi Mas.

Avui, després de la seva mort, la Societat Andorrana de Ciències li vol retre aquest petit i insuficient, segur, homenatge dedicant-li l’editorial però estem convençuts que seria com a ell li plauria, discret i gairebé inadvertit però ferm i intencionat.

Com a vocal de la SAC i com a coordinador de la secció de llengua que ha estat, és no només una obligació sinó una satisfacció poder-lo ara recordar. Recordar-lo en la generositat de les seves actuacions... recordar-lo en el seu compromís cultural ... recordar-lo en la seva lucidesa en ser dels pocs que sabia apreciar i estimar les diferències entre catalanitat i andorranitat ...

Fa escassament un any que en ocasió del seu aniversari (vuitanta anys que va fer el dia 1 de gener de 1998) vaig poder-lo felicitar per escrit amb un text que ara m’atreveixo a reproduir tot i el seu caire distés, poc ortodox literalment, però afectuós.

Al Manel Anglada i Ferran, als vuitanta anys terrenals

Que la fràgil
i menuda carcassa,
al temps tossuda i punxenta,
et sostingui
amunt i avall
cap aquí o cap allà,
sota l’americana fina
i el mostatxo blanc.

Amb les mans
sempre gesticulants
entre els braços capgirats,
i la corbata estirada
i el cap radiant.

Menairó de la llengua,
de llavis expressius
i mirada fixa i penetrant,
que no pares de colpejar paraules
per a fer-les brillar, fins i tot conjuntar,
a destrat de tants que les volen oblidar.

Menairó fugisser que no deixes badallar
i no pares de caminar.
No t’aturis demà ...

De maneres nobles i cultes
ets a més de menairó, senyor,
selvatà o terrassenc,
català o occità,
basc o romà,
àrab o bretó,
lliviassenc o andorrà,
ben segur humà!

Bon menairó
no paris de picar
per fer l’horitzó pla.
Demà, Déu dirà ...
Avui, peró,
FELICITATS!


En declaracions recents, comentant tot el que li havia passat aquest any es considerava afortunat, amb sort, i amb tanta felicitat que ja només li calia tocar el cel. Estic convençut que l’any 1998 no podria ser millor per a ell, perquè fins i tot ara, amb la mort, està ja tocant el cel.

Descansi en pau un menairó actiu però radiant d’humanitat, un menairó segurament “radioactiu”.


Antoni POL, vocal de la SAC
Desembre de 1998

La saviesa de l'indi americà. antologia de Joseph Bruchac (traducció de Neus Canyelles) (sac-098.doc)

Certes reflexions, tocant als problemes que han envoltat i envoltaran sempre a l’home, xoquen avui més que mai quan, provenint de cultures considerades primitives o sobrepassades per la modernitat de la societat dominant, del món occidental, alliçonen i són tremendament sàvies.

A tall d’extracte em permeto de reproduir-ne algunes:

“Quantes més coses sàpigues més gran serà la teva confiança i més petita la teva por” (Oració Medewiwin (ojibway)).
“Quan Wakan Tanka, el Gran Esperit, havia disposat ja les sis direccions (Est, Sud, Oest, Nord, A dalt, A baix), quedava per situar una setena direcció. Però com que la setena direcció era la més poderosa de totes, la que contenia més saviesa i més força, Wakan Tanka, el Gran Esperit la volia situar on no pogués ser trobada fàcilment. I així, a la fi, va decidir de fer-ho a l’últim lloc en el qual solen buscar normalment els humans: en el cor de cada persona.” (història lakota).
“Si vols anar a algun lloc, hi ha quatre maneres de fer-ho. La primera és anar-hi immediatament, just després d’haver-ho pensat. No és la correcta. Pensa-ho. Aquesta és la segona forma. Tot seguit pensa-hi una tercera vegada, però no hi vagis encara. Després, quan ho hagis considerat per quarta vegada, fes-ho i tot anirà bé. Així n’estaràs segur. De vegades, espera un dia mentre consideres els teus problemes”. (apatxe 1942).
“Què és la vida? L’espurneig d’una lluerna a la nit. L’alé del búfal a l’hivern. La petita ombra que corre per l’herba i es perd en el crepuscle” (peus negres, 1880).
“Mira al cim de la muntanya quan corris, jove. Mantén els ulls fixos en aquella muntanya i sentiràs que els quilòmetres es fonen sota els teus peus. Fes-ho així i amb el temps sentiràs que pots saltar els arbusts, els arbres i fins i tot el riu.” (tewa, 1973).
“El Gran Esperit és el nostre pare, però la Terra és la nostra mare. Ella ens alimenta, ens torna el que hi dipositem i també ens dóna les plantes medicinals. Si estem ferits, acudim a la nostra mare i procurem tocar-la amb la ferida per guarir-nos.” (wabanaki, 1900).
“...és en la foscor dels seus ulls on els homes es perden...” (lakota oglala, 1931).


Antoni POL i SOLÉ