El paisatge, futur or verd. (arti-098.doc)

El medi físic andorrà, el nostre territori, constitueix l’autèntica matèria prima del nostre ser com a poble i estat.

I n’ha constituït l’essència en el seu desenvolupament polític.

I n’és la base econòmica quan a l’anterior assoliment s’hi afegeix la neu, i la qualitat de vida que ens ofereix la natura i la cultura natural que s’hi ha desenvolupat.

Tot i la simplicitat i petitesa d’aquesta geografia que ens envolta i ens sosté, comparada amb multitud d’altres indrets fins i tot propers, tot i la seva duresa i alhora la seva fragilitat, aquesta ha sabut donar oportunitats als migrats però essencials recursos humans que s’hi han volgut recolzar en diferents moments de la seva història.

Avui quan ja hem perdut la capacitat de saber extreure directament de la natura els aliments per al nostre sosteniment, ens apareixen quatre elements lligats amb el medi natural no només aprofitables sinó indispensables per al futur desenvolupament del nostre país.

En una equivalència als metalls preciosos l’assoliment dels quals aquí es planteja com a mitjà per a poder procurar un adequat desenvolupament a tota la societat andorrana i no com a objectiu, la natura ens ofereix com a mínim or blanc a través de la neu, or blau a través de l’aigua , or groc a través del clima i or verd a través del paisatge, del qual podem gaudir tot l’any de manera renovada i contínuament.

Aquest paisatge no s’ha produït sol i requereix d’una cura i atenció particulars si el volem continuar gaudint en el futur.Així:

1. Hem de fer compatibles el desenvolupament urbanístic del país necessari per al progrés i el medi natural garant de la qualitat de vida. Sí decididament al progrés però també sí a un entorn natural de qualitat.

2. Ens cal recuperar els rius com a eixos estructuradors de cada vall amb la seva dignitat natural i per tant no viure d’esquena a ells i menys tractar-los simplement com a col.lectors de clavegueram o de possibles riuades.

3. La preservació del paisatge passa per una gestió activa de la natura, renovada i decidida i no una conservació passiva del paisatge. Cal ajudar la base de la gent que viu i treballa directament la terra.

4. La natura ha de penetrar dins de les àrees urbanitzades, com a tal i no com a jardins, i des d’aquestes s´ha de poder accedir a la natura de manera espontània i permeable. Cal aconseguir que el territori sigui entès com un tot, unit i relligat, tot ell necessari i interelacionat.

5. S’ha de retrobar i generar novament una cultura natural. I aquesta no pot venir des de l’estat o a través de directrius teòriques generals (la conservació del medi, la globalització ...) perquè cal que sigui concreta i cal que sigui fixada territorialment des d’una escala local per a poder ser entesa, sentida i viscuda. Les parròquies han de recuperar el seu paper fonamental i històric de relligament i integració de la població, de la ciutadania, amb el territori que és la materialització i concreció de la natura.

6. Hem de saber viure i assumir col.lectivament i individualment els riscos naturals en uns certs nivells com assumim molts altres riscos en la vida quotidiana, des dels accidents de cotxe, a malalties o la simple i inevitable mort. O altrament és no acceptar que vivim sobre una esfera que està girant al voltant del Sol a una velocitat de 107.000 Km/h, rodant sobre el seu eix a més de 1.600 Km/h i desplaçant-se a una velocitat de 250 Km/h entorn al centre de la nostra galàxia enmig d’un espai totalment desconegut i immens. La qual cosa ens pot conduir a actituds primàries i sense cap mena de sentit comú.

7. La gestió dels residus, la mobilitat, els consums energètics, les noves infraestructures i el creixement urbà són aspectes d’impacte paisatgístic que hem de saber optimitzar concretament de cara a l’esdevenidor, fixant-nos objectius i assolint resultats per exigència i autoestima pròpia més enllà de directrius europees i internacionals o imposició dels veïns .

8. El territori andorrà l’hem de mirar alhora dins d’un entorn territorial ampli, a part de saber-nos reconèixer aïlladament. I això per entendre que el nostre desenvolupament va estretament lligat al de l’entorn pròxim amb el qual som veïns. Per aquesta raó i que la natura ens transcendeix a tots hem de relligar-nos estretament amb l’entorn, tot i preservant fronteres polítiques, perquè el medi físic ens relliga i per tant, si aquest ens uneix tant fortament, també la nostra capacitat de desenvolupament l’hem de saber projectar cap aquest entorn per a no desequilibrar o generar desequilibri entre les parts d’un mateix entorn natural o medi físic.

9. Les administracions públiques, nacionals i parroquials han de donar un exemple inequívoc de sensibilitat, transparència, respecte, saber fer bé, sentit comú i defensa de l’interès públic exemplars que motivin positivament i no negativament a la resta de ciutadans a seguir camins coherents i de futur.

Rendabilitzar aquest “or verd” que tenim a l’abast és un repte doblement important
D’un costat perquè tenim molt poc “or” a les nostres arques i d’un altre perquè les generacions futures no puguin dir de la nostra que vàrem ser mals administradors d’unes reserves que són de tots, dels que ens han precedit, dels que hi som i dels que encara han de venir.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte.

Mossèn Cinto, entre l'art, la revelació i la ciència. (sac-213.doc)

Mossèn Ballarín un capellà escriptor igual que Mossèn Cinto, ens va fer un esbós de les qualitats artístiques i espirituals de la persona de Jacint VERDAGUER, conegut com a Mossèn Cinto.

Clarament hi van guanyar, pels resultats, les qualitats artístiques havent de considerar Mossèn Cinto com el poeta líric més important en llengua catalana i un del poetes romàntics de més qualitat a nivell universal segons Mn. Ballarín, i en paraules seves “un poeta de torrentada”.

No obstant això tota la seva obra està impregnada d’espiritualitat, això és de coneixement revelat.

I la conjunció d’aquest darrer amb el coneixement artístic mostra un major valor en la seva aportació literària.

Si, a més i a part, considerem l’enriquiment de la llengua que és desprén de la seva obra, fruit de la recerca i recollida de noms i paraules al llarg dels seus viatges per tota la geografia física i també literària, haurem de reconèixer en Mn. Cinto una figura dins la cultura que va saber sumar al seu coneixement artístic uns coneixements revelats i científics en nivells extraordinaris.

Tot un merescut petit homenatge de la SAC a la figura de Mn. Cinto a través d’una altra figura com la de Mn. Ballarín.


Antoni POL i SOLÉ

20 anys d'Universitat d'Estiu d'Andorra 1982 - 2002. (sac-200.doc)

Enguany es compleixen 20 anys de l’inici de la Universitat d’Estiu d’Andorra i la millor commemoració n’ha estat la celebració de la dinovena edició amb uns resultats que es poden considerar de brillants.

Els temes tractats en les 19 edicions celebrades més un cicle de conferències fora de l’estiu han estat:

1. EL SEGLE XIII (1982)
2. LA BAIXA EDAT MITJANA (1983)
3. FENÒMENS DE DESIGUALTATS A PARTIR DEL SEGLE XIII (1984)
4. FENÒMENS DE DESIGUALTATS (1985)
5. ANDORRA I LA COMUNITAT ECONÒMICA EUROPEA (1986)
6. ELS MICROESTATS I EUROPA (1987) NO PUBLICADA
7. ELS DRETS DE L’HOME (1989) NO PUBLICADA
LA CASA COMUNA EUROPEA (1990) (CICLE DE CONFERÈNCIES)
8. A L’ENTORN D’UNA CONSTITUCIÓ (1991)
9. ÈTICA I COMUNICACIÓ (1992)
10. EUROPA, SEGLE XXI (1993)
11. EL FUTUR DE L’ENSENYAMENT (1994)
12. MODERNITAT I RELIGIÓ (1995)
13. ELS LÍMITS DE LA DEMOCRÀCIA (1996)
14. LA CIÈNCIA, AL SERVEI DE L’HOME? (1997)
15. LA PARADOXA EL PROGRÉS (1998)
16. MESTISSATGE CULTURAL (1999)
17. CREACIONS ARTÍSTIQUES (2000)
18. PLURALITAT DE LLENGÜES (2001)
19. GLOBALITZACIONS (2002)


Al mèrit de continuar sent present en el panorama cultural andorrà, després de 20 anys vull afegir-hi cinc aspectes de més a reconèixer.

El primer és d’especialitzar-se en el món de les idees que preocupen a la societat actual andorrana i són d’interès universal.

El segon és l’alt nivell de qualitat assolit a través de les personalitats convidades.

El tercer és el caràcter obert de la mateixa a tota la societat andorrana que ha sabut mantenir des de l’inici i, avui, fins i tot al nostre entorn cultural més ampli.

El quart és l’haver incorporat un reconeixement i prestigi universitari.

El cinquè és mantenir l’esforç per publicar any rere any cada nova edició, havent publicat 18 de les 20 edicions de fet.

Per totes aquestes raons penso que la Universitat d’Estiu d’Andorra s’ha fet digna hereva i continuadora de l’excepcional Curs Internacional Valls d’Andorra promogut pel Consell General i organitzat durant cinc anys entre 1956 i 1960 passant de l’entorn pirinenc d’aquells moments a l’entorn mundial actual.

Cal felicitar doncs al Ministeri d’Educació, Joventut i Esports actual i als homòlegs durant les precedents etapes i als responsables directes que l’han feta possible fins avui tot desitjant-los-hi que per molts anys puguem continuar gaudint de la nostra Universitat d’Estiu.

Antoni POL i SOLÉ

El perquè de les Diades Andorranes a Prada. (sac-199.doc)

Per 15a vegada ja la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES ha estat present a la UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU a Prada del Conflent.

El fet de participar des de 1988 en aquesta cita cultural, que ha viscut ja la seva 34a edició, continua justificant-se pels següents motius

1. Andorra té necessitat d’obrir-se a tot l’exterior però de manera particular a l’entorn cultural més pròxim, en aquest sentit la Societat Andorrana de Ciències està actuant i forma part de les entitats convocants dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana des de 1985 i de la Universitat Catalana d’Estiu des de 1988.

2. Ser present entre les entitats, personalitats i universitats convocants de la que és la única trobada cultural anual amb voluntat alhora de ser la de totes les terres de parla catalana, és a dir de tots els països catalans, amb minúscules, com a símbol de normalitat i pluralitat, conscienciació i dinamització i reconeixement del que ens és comú i del que ens diferencia, és una ocasió per donar-nos a conèixer i millorar el coneixement del nostre entorn.

3. Des de l’inici però s’ha volgut una presència activa i no simbòlica que, a mida de les possibilitats de la SAC (limitada en recursos humans i econòmics), fos però també clara i específica. Tot i que el rector és escollit pel Patronat el programa general i els cursos els elaboren un equip escollit a part pel rector que se’n fa responsable.
El Patronat pot fer suggerències sobre el programa però no el determina. Les jornades o diades tot i incorporar-se al programa general disposen d’independència en la determinació dels seus continguts i organització.
Tractar temes actuals d’interès per Andorra de manera oberta i plural en un sol dia, encara que de manera intensa, ha estat una estructura que ens ha permès ser presents a Prada durant 15 anys.

4. D’entre les vuit entitats culturals presents al Patronat només la SAC organitza de manera directa i continuada un acte de l’abast de la Diada. Ser presents a Prada ens permet fer avançar i entendre millor els conceptes d’andorranitat, catalanitat i universalitat als quals estem lligats, entre altres.









5. La Societat Andorrana de Ciències s’ha integrat però igualment en la resta d’activitats de la UCE i forma part de la Comissió Executiva del Patronat, és present indirectament en cursos, xerrades i tallers fent aportació de professors i suport econòmic. Igualment lliura cada any diversos ajuts que cobreixen el 90 % de les despeses per fomentar que estudiants d’Andorra puguin aprofitar tot allò que ofereix cada nova edició de la UCE.

6. L’assistència de públic a la Diada és un element positiu i enriquidor pels debats, que permet de conèixer-se millor entre sí a la gent que hi va, i que cada any ha anat en augment. Si es compara amb els cursos generals que es fan dins de la UCE està al nivell dels que té més assistència (comptant ponents, premsa i acompanyants, que per l’estructura de la diada són també públic).
No obstant però en els actes organitzats per la SAC no s’ha pretès mai batre records d’audiència. I per dues raons. Primera perquè som conscients que la nostra missió com a entitat cultural (i per desgràcia d’abast minoritari) és organitzar actes culturals d’interès i no omplir la sala (com en un espectacle qualsevol). I segona perquè hem adquirit el compromís de publicar el contingut de tots els actes que fem per transcendir aquest fet.

7. En definitiva allò més important de la Diada Andorrana a Prada és sens dubte el fet de que es realitzi (i això gràcies a la reflexió desinteressada dels ponents) i que allò dit allí transcendeixi, com ho fa, en una publicació que traspassa finalment l’espai i el temps.

8. La Diada Andorrana a la UCE, gràcies a tots els que amb el seu suport la fan possible especialment els promotors (Govern i andbanc), ha esdevingut per a la societat andorrana un punt de referència anual útil per comprendre l’Andorra viva i actual.

9. Repensar Andorra dins d’Andorra ja ho està fent la SAC actualment amb les jornades (vuitenes) i el cicle de conferències (divuitè).
Deixar de repensar Andorra des de Prada, és un luxe que no ens podem permetre perquè som conscients que, avui, ser a Prada i publicar cada any, és un privilegi que no durarà sempre, però intentarem que duri tant com pugui, mentre tinguem la capacitat organitzativa per continuar-ho fent.

Antoni POL i SOLÉ
President de la SAC

Una història d'Andorra, temàtica. Presentació 15ª Diada Andorrana a la UCE 17 d’agost del 2002. (sac-198.doc)

Benvinguts i moltes gràcies per assistir a la 15ª diada, ponents, patrocinadors, públic en general i mitjans de comunicació.

El convenciment, o l’exigència, de que cal viure intensament el present justifica sobradament la necessitat de millorar el nostre coneixement del passat, si més no per obtenir certes respostes, en definitiva la llum que ens permeti ser més lúcids a l’hora de decidir quines portes ens convé obrir per a un millor futur.

Disposem avui, per sort, d’estudiosos especialitzats en fragments de la història d’Andorra, en gairebé totes les seves diferents èpoques. Cada any apareixen nous estudis i anàlisis de fets, matèries o moments històrics que van completant en detall el mosaic complex del coneixement del nostre passat. Segurament sense proporció amb el tamany del país però segur que sí amb l’especificitat geopolítica andorrana.

Els països però necessiten també d’històries generals, volgudes globals i contínues, tot i que conscientment siguin incompletes i no exhaustives per les llacunes documentals o d’estudis existents que sempre existiran, i fins i tot pels canvis d’interpretació que cada època genera i per la pròpia subjectivitat dels seus autors. I són necessàries perquè les necessiten els ciutadans que no poden ni els interessa accedir a estudis de detall però sí els interessa conèixer un resum o una síntesi de la història de l’entorn en que viuen.

Assatjos de síntesi de la història d’Andorra a resenyar se’n troben al:

- Manual Digest d’Antoni Fiter i Rossell el 1748.
- Les Valls d’Andorra de Bonaventura Riberaygua i Argelich el 1946.
- Andorra el meu país de Puigoriol-Bruguera-Canturri el 1963.
- Aproximació a la història d’Andorra de Lídia Armengol i Vila el 1983.
- Una mostra del nostre llegat històric de Lídia Armengol i Vila el 1985.

Deixant de costat els llibres escolars que presenten la història en diversos volums o alguns llibres de còmic no disposem però de cap síntesi històrica postconstitucional i per tant els ciutadans d’avui ens trobem mancats d’un manual complet d’història actualitzat que ens ajudi a conèixer la realitat andorrana fins avui.

A les històries generals d’autor se les substitueix o complementa també amb compilacions històriques de diversos autors. I sembla que se n’està preparant una d’oficial d’aquest tipus des del Govern.


L’any 1960 Josep Mª Guilera treia a la llum “Una història d’Andorra” amb pròleg de Josep Mª Trias de Bes que, segons les seves paraules, “... hauria d’ésser, especialment la història de les muntanyes d’Andorra”.

“Una història d’Andorra” més, és el que la SAC vol aportar amb la 15ª Diada Andorrana a la UCE complementària de les altres però en la línia de la de Josep Mª Guilera, és a dir, sense pretendre traçar la història principal o oficial del país, sinó la història d’aspectes o temes col.laterals i per tant esdevenint temàtica.

Volem oferir un mosaic diferent i útil, que exposi, resumidament i en síntesi el que ha passat en uns àmbits concrets de la vida del país que ens semblen interessants al llarg de la història o una part d’ella, per enriquir entre tots el calidoscopi de la història d’Andorra.

Per aquesta raó dins de la Societat Andorrana de Ciències s’acaba de crear la secció d’Història i la col.lecció Papers de Recerca Històrica que esperem pugui prendre el relleu al magnífic treball fet pels Quaderns d’Estudis Andorrans entre 1976 i 1996, pels Butlletins del Comitè Andorrà de Ciències Històriques entre 1986 i 1990 i pels Annals de l’Institut d’Estudis Andorrans (centre de Barcelona) entre 1990 i 1995.

Volem contribuir a satisfer la necessitat d’una permanent reflexió històrica, com convé a totes les societats que miren al futur.


Antoni POL
Representant de la Sac al Patronat de la UCE

Josep Alsina i Martí. La mirada del constrast. (sac-197.doc)

Nascut el 7 d’octubre del 1911 a Sabadell, fill de Jaume ALSINA i Maria MARTÍ, entre els 7 i 10 anys va marxar d’Espanya amb els pares i la germana Montserrat cap a França, a una fàbrica de punt a Tolosa.

El 1940 es va casar a França i el 7/10/1940 es va instal.lar a Andorra. D’aquest primer matrimoni va tenir dos fills el Joan i la Maria José.

La seva primera dona fou mestra i ell es dedicava a fer fotografies i representar a vàries cases de material fotogràfic de França (Franke Heidecke, Kodak anglesa i americana i la Leika). Va utilitzar màquines de la Rollei i la Leika, la Kodak i la Contax entre altres.

La seva primera dona va morir i els seus fills es troben instal.lats a França.

El 18/12/1981 es va casar amb la Ita Calle i Núñez, autèntica sevillana integrada a Andorra.

Des de la seva arribada a Andorra ha viscut sempre al pis 2on. 2ª de l’edifici de l’Av. Carlemany 45 d’Escaldes que s’havia cremat abans de 1940 i on havien viscut els monjos de Montserrat.

De complexió atlètica, ulls blaus i mirada perspicaç i penetrant és una persona senzilla, desacomplexada, solidària, desinteressada i sincera i radicalment crítica que li agrada de la vida la justícia i la llibertat.

La seva fotografia presenta una visió dels paisatges, dels monuments, edificis i de les persones atemporal. Més enllà de considerar-les esdeveniments històrics, ens presenta monuments qualsevol, captats en un precís moment que tenen sentit perquè incorporen un contrast.

Josep Alsina, com a persona vitalista que és, i crítica com es sent, no cerca la natura morta sinó la imatge del contrast. Contrast entre paisatges i persones, entre paisatges i edificis, entre edificis actuals i antics, o entre persones i objectes, o entre objectes, o simplement entre conceptes, allò espiritual i allò material, entre la sensibilitat i la sexualitat, entre allò desitjat i allò prohibit, entre el materialisme i l’humanisme, i també entre les naturaleses física i humana.

El contrast és utilitzat en la composició com a símbol inequívoc de moviment i per tant de recerca i comprensió de la vida.


Antoni POL

José CLAVEROL, el fotògraf artista (sac-194.doc)

Josep Claverol ,conegut d’adult com a Don José, va nèixer a la Seu d’Urgell el 15 de febrer de 1854 fill d’en Valentí Claverol ,que exercia de metge a Andorra. El seu pare Valentí va néixer a St. Julià de Lòria el 1815 , fill d’Anton Claverol cirurgià de Monrós al Pallars i de Maria Carreras de Sant Julià de Lòria.

Tenia un oncle metge i un altre oncle que tenia a Xile el va cridar en quedar-se orfe als catorze anys, deixant una germana a la Seu que es va ocupar del negoci tèxtil familiar.A Xile es va iniciar en la fotografia.

En emmalaltir-se la seva germana va tornar a Barcelona on va conèixer la Concepció Cirici de la Seu d’Urgell amb la qual es va casar i de qui va tenir quatre fills: Josep, Àngel, Francesc i Valentí. Aquest darrer va néixer a la Seu d’Urgell el 24 de novembre de 1902 i va continuar els passos del seu pare en el món de la fotografia.

Tot i que el negoci familiar que va continuar existint era la venda dels teixits Don José instal.là un estudi de fotografia a la Seu i va fer nombroses fotografies de tots els contorns.

Va morir el 2 de novembre de 1921.

Va fer imprimir nombroses postals, principalment i directament per la casa HM de Madrid i Huecograbado Mumbrú de Barcelona i indirectament pels germans Labouche Frères de Tolosa.

Les seves postals cerquen fixar la imatge del paisatge, del monument o dels personatges de manera artística, amb un clar sentit de la composició, ressaltant l’aspecte que es vol enquadrar, esborrant-ne les parts supèrflues del contorn, oferint una rica gamma de plans amb diferent llum per tal d’obtenir els millors resultats plàstics sabent que només es podia jugar amb una tinta impresa, combinant i contrastant plans de diferent contingut matèric, oferint una qualitat d’impressió polida i escollint a cada moment el punt de vista que oferia més clarament un sentit de perspectiva i per tant introduint el moviment en la imatge ja sigui horitzontal (fugues normals dels rius, dels carrers, de rengles de persones o dels edificis) o vertical (fugues dels torrents i tarteres de les muntanyes).

Curiosament l’enquadrament mai és frontal, centrat i simètric sinó descentrat, esbiaixat, contraposant masses i volums de diferent escala tot aconseguint però i sempre un equilibri singular, una bona composició.

Allò mirat i la seva manera de mirar i molts punts de vista seran represos pel seu fill Valentí Claverol com el millor homenatge a la innegable qualitat artística del seu pare a la qual hi afegirà una millora constant de la qualitat intrínsecament fotogràfica.


Antoni POL i SOLÉ
President de la SAC