Escultura, espai i arquitectura. (arti-207.doc)

En els darrers cent anys, l’escultura ha estat un dels camins cap a l’art que ha evolucionat més, en relació a allò fet abans, tant a nivell de contingut, com material, com també en la seva relació amb l’espai, considerant art aquesta realitat material o immaterial capaç de provocar emoció en qui la percep.

Si la pintura es produeix sobre dues dimensions, tot i l’afany per desenganxar-se del suport a la que resta fixada, l’escultura, que es produeix sobre tres dimensions, en el seu trencament respecte al passat durant el segle XX, s’ha separat totalment del seu peu o suport i ha anat a buscar l’espai.

L’escultura, com a volum que pren identitat en l’espai, en el que s’hi acaba localitzant i amb la incorporació d’un concepte esdevé un objecte, ha incrementat la seva espacialització, no només sortint-se del marc tradicional que tenia establert sinó cercant-lo a cercar fora i incorporant-lo decididament també a dins seu, fusionant la forma amb l’espai.

Aquesta nova relació amb l’espai, juntament amb la voluntat de trencament de tots els límits existents, justifiquen totes les tendències i totes les experiències múltiples dels seus seguidors: l’alliberament de la imatge humana (Modigliani, Matisse), l’emancipació de la natura morta (Picasso, Boccioni), la plurimaterialitat (Baranov, Tatlin) i l’ús de qualsevol matèria (Pevsner, Gabo), el primitivisme (Gauguin, Brancusi), la simplicitat (Depero, Vantongerloo) i el minimalisme (Smith, Newman), el pas del realisme a l’abstracció pel cubisme (Balla, Laurens), el protagonisme de la forma buida (Archipenko, Belling), la incorporació del no art (Picasso, Schwitters), la mecanització de l’home (Hausmann, Duchamp-Villon), la llum i l’ombra penetrant l’escultura (Lipchitz, Moholy-Nagy), l’art concret (Nicholson, Bill), el surrealisme (Dalí, Oppenheim, Miró), el ferro, i l’acer com a portadors de tecnologia i utopia (Picasso, González, Calder, Gargallo, Chillida), l’existencialisme (Giacometti, Richier), la creació d’unes formes biomòrfiques i pròpies en imitació a la naturalesa (Arp, Moore), l’informal (Dubuffet, Fontana), l’expansió cinètica (Tinguely, Le Parc), la màquina com a teatre (Manzoni, Kepes), el poder expositiu de les coses (Thek, Samaras), la crítica (Duchamp, Ray), l’expressionisme abstracte (Kricke, Smith), la matèria (Rauschenberg, Johns), el pop art (Oldemburg, Hanson), el món mecànic (Paolozzi, Panamarenko), la brossa quotidiana (Arman, César), els processos i les materialitats minimalistes (Judd, Morris, Andre, Hesse, Abakanovicz, Caro), l’escultura urbana (Serra, Virnich), el land art o paisatgisme (Smithson, Morris, Oppenheim), els happenings i environnement art o art d’entorn (Kaprow, Vostell, Christo), l’art pobre (Broodthaers, Nauman, Walther, Beuys, Merz, Kounellis), l’experiència física (Rickey, Mack, Piene), la representació (Kienholz, Segal), l’escultura com a forma d’acció (Aycok, Trakas, Ulman), escultura mobiliària (Artschwager), el rastre de la memòria (Bougeois, Lang, Boltanski, Poirier), la crítica arquitectònica (Kawamata, Jetelova, Matta-Clark), l’escultura funcional (Armajani, Burton)...

Si en el passat pintura, escultura i arquitectura han format un sol cos, el racionalisme modern les ha separat i cadascuna ha cercat la seva identitat i el seu ser en si mateix. En aquest anar sols i sempre més enllà, els tres àmbits artístics es tornen a retrobar interferint-se, interseccionant-se entre ells però sense voler-se unir l’un amb l’altre.

És possible la seva nova recomposició en un tot, més enllà d’una conjunció decorativa?

Avui, l’escultura, com a objecte, vol esdevenir el propi espai contextualitzant-se en aquest.

Per contra l’arquitectura que és espai, vol esdevenir objecte contextualitzant-se com a tal més enllà de la seva pròpia essència espacial. I en el seu encontre urbà o exterior, l’escultura no hauria de perdre de vista la seva condició d’objecte i l’arquitectura la d’espai.

I ambdues es mouen en la contradicció de seguir l’emancipació moderna de ser suficients i satisfactòries per sí soles (queda encara avantguarda) o bé retornar a l’escultura i l’arquitectura en el sentit ampli i complet del conjunt.


Antoni POL i SOLÉ

Sorolla, Albéniz i Andorra (arti-214.doc)

L’excel·lent exposició que enguany, un cop més, ha programat la Fundació Julià Reig al Museu del tabac, a Sant Julià de Lòria, per a la temporada d’estiu (del 18 de juny al 11 d’octubre del 2009), sembla estar en consonància amb el que es porta avui en l’entorn museístic.

I si no, mireu l’exposició antològica que es fa al Museu nacional del Prado, a Madrid (del 26 de maig al 6 de setembre del 2009), sobre Sorolla (1863-1923), o el que s’ha fet al Museu nacional d’art de Catalunya a Barcelona i es continuarà fent per altres ciutats espanyoles, amb la col·lecció de les peces de Sorolla pintades per a la Hispanic Society of America de Nova York.

Si per a Espanya es creu que és bo i oportú recuperar l’obra de l’últim gran mestre de l’època moderna, abans de l’època contemporània, potser deu ser per aquella necessitat de recerca dels referents més vàlids i pròxims que es dóna quan es perd el nord. Com la dita africana serere del Senegal que diu: “Quan un no sap cap a on va, que sàpiga d’on ve.”

A l’entorn de cinquanta peces es presenten en l’exposició “Sorolla i els seus contemporanis”, provinents del Museu nacional de Cuba.

Nombre d’obres suficient per degustar Sorolla i picar Rusiñol, Zuloaga, Bilbao, Mongrell, Vila, Benedito i Pons.

A part de poder gaudir estèticament de l’obra que se’ns ha posat a l’abast, i de poder comparar les peces amb el “luminisme” del moment, l’exposició ens permet demanar-nos sobre el pas de la modernització a la contemporaneïtat, sobre la necessitat, sobre el fer i sobre com es fa el canvi.

El mateix succeeix amb el gran músic Albéniz (1860-1909) nascut a Camprodon i instal·lat a Paris, del qual es recorda els 100 anys de la seva mort. El desè cicle internacional d’orgue del Principat d’Andorra organitzat per la Fundació Amics dels Orgues, l’ha rememorat en el segon concert dels quatre previstos aquest passat dissabte 8 d’agost a càrrec de l’Ignacio Ribas i el grup Spanish Brass, que n’han fet a més l’adaptació del piano a l’orgue i al quintet de metalls. Més enllà del seu estil fort i expressiu i la seva rica inspiració guiada per l’instint i per les impressions d’una idea per sobre d’una forma, l’observació que es pot desprendre del concert és la mateixa, sobretot havent escoltat l’Albéniz modern després de sentir el Roncero contemporani en la seva estrena de la magnífica peça Excèntric.

De l’època moderna a l’època contemporània. Aquesta és la qüestió. Aquesta comparació per a la reflexió, que altres es plantegen per trobar nous impulsos dins la contemporaneïtat, hauria de servir a Andorra per superar l`època moderna, assolida durant el segle XX amb la seva modernització i la constitució escrita i entrar en l’època contemporània, amb la seva especialització, diversificació, eficiència, excel·lència, ordenació i sostenibilitat, en tots els registres.

Val la pena anar als dos concerts que falten, els dies 12 i 15 d’agost a Escaldes i a La Massana, i veure l’exposició de Sorolla a St. Julià de Lòria, i deixar-se sorprendre, i convèncer que som convidats a ser actors d’una nova època.

Antoni POL i SOLÉ

La protecció dels nuclis tradicionals (arti-158.doc)

A Andorra existeixen 54 nuclis tradicionals,centres històrics o cascos antics dels llocs habitats i coneguts com a pobles,viles o ja podem dir avui ciutats.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme del 29/12/2000 en els seus articles 11, 47.1, 67.c, 71.f, 80, 82, 87.3, 123, 124 i 125 plantegen com a competència dels comuns l’elaboració de mesures de protecció (a part de les de Govern) en relació als edificis , espais o elements d’interès històric, monumental, o cultural dins del Pla d’ordenació i urbanisme parroquial, així com de programes de protecció en el desenvolupament del mateix i per aquestes finalitats en concret. L’Article 77.3 és contundent al respecte quan diu: “En qualsevol cas, les disposicions de la planificació han d’impedir que a l’entorn dels edificis, espais o elements catalogats, s’hi facin construccions o instal.lacions que en puguin perjudicar la integració a la trama urbana”, i això dins l’àmbit estrictament comunal.

Només algun Comú, a través del POUP, s’ha atrevit a donar solució concreta i normativa a aquesta obligació prevista a la Llei que pretén resoldre la necessitat imperativa de protecció de la qual fins avui hem estat mancats per tres raons : per falta de voluntat política, per falta de mitjans legals, i per falta de recursos.

La primera raó s’ha superat parcialment, vegi’s sinó i perquè , tot i la Llei de protecció del patrimoni cultural d’Andorra del 12/6/2003 i la declaració de diversos monuments i l’establiment de diversos entorns de protecció, encara entre aquests textos legals no ni ha cap nucli tradicional, entès en el seu perímetre físic, protegit directament ja sigui per Govern o bé pels comuns a través dels POUP.

Indirectament només algun Comú n’ha establert els principis protectors a nivell de la planificació.

La segona raó també ha estat resolta només parcialment.

El marc legal si bé ha millorat amb les dues lleis, i els POUP, encara ha de desenvolupar-se amb tot el planejament derivat públic, per Govern amb els entorns de protecció i pels comuns amb els programes de protecció.

La falta de recursos però continua sent la mateixa i necessita de la incorporació de nous plantejaments.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme en el seu Article 125 explicita únicament l’expropiació com alternativa resolutòria per a fer front a aquestes i altres similars necessitats. No obstant això l’Article 33.3 de la mateixa llei deixa oberta la porta de manera implícita als trasllats d’edificabilitat “en atenció a les necessitats d’equipaments col.lectius i serveis previstes en la planificació parroquial”. I aquest seria, almenys, el cas per a la protecció dels nuclis tradicionals que poden i han d’entendre’s com a equipaments culturals.

Pensar que l’expropiació pot resoldre, avui d’un costat, totes les necessitats de sòl públic, més enllà de la cessió obligatòria, pel que fa a equipaments o espais de protecció, es no voler reconèixer el fracàs en l’aplicació que ha tingut el reglament d’expropiació entre 1958 i 1993, ni la rigidesa i inadequació a la legislació urbanística de la Llei d’expropiació vigent de llavors ençà i per tant la seva difícil i peculiar aplicació, sense d’una profunda revisió legislativa i concreció reglamentària.

I, creure en la via de l’expropiació amb unes caixes buides com les de Govern i les dels Comuns, d’un altre costat, és una falta total de realisme i per tant de possibilitat de reeixir en l’ordenació urbanística.

Quan el POUP té previst el trasllat d’edificabilitat la redistribució d’edificabilitat prevista no suposa cap alteració del POUP. I la seva concreció és la que ha de determinar-se a través del planejament derivat privat o públic segons els casos. Evidentment els trasllats d’edificabilitat no es poden fer si no es troben emmarcats en el POUP corresponent.

La legislació andorrana és peculiar amb l’obligació de mantenir una edificabilitat global com a mínim durant 6 anys i que òbviament correspon només als terrenys patrimonials i no al sòl públic (llevat de l’excepció del Pas de la Casa). És precisament aquesta obligació, continguda en la Disposició transitòria primera apartat segon de la LGOTU,la que dóna sentit i fa, més que mai, necessària la possibilitat dels trasllats d’edificabilitat d’una manera particular i evident per permetre uns marges a l’interès públic en la seva actuació de concertació entre l’interès privat i el general, com és l’ordenació urbanística.

Rebutjar els trasllats d’edificabilitat no sembla assenyat ni just perquè la Llei no els hagi contemplat explícitament, que sí implícita, o perquè el seu procediment no està establert en els reglaments o directrius de Govern, quan són una bona solució per a resoldre problemes que planteja l’ordenació urbanística i l’interès general.

Els POUP aprovats són també marc legal i les competències que la constitució atorga a nivell d’urbanisme als Comuns (Article 80), els permet la creació i l’ús d’instruments urbanístics sempre i quan no contradiguin evidentment la legislació general vigent, i no és el cas.

Entre les teories que han d’atansar-se a les utopies i la pràctica que ha de fer front a la realitat hi ha un salt. Aquest també existeix en l’urbanisme i cal saber-lo fer amb la màxima coherència legal però també amb el màxim de sentit comú per a dur a bon terme els objectius de la planificació establerts i aprovats.

Les previsions legalment establertes pel planejament general dels Comuns i amb elles els deures però també els drets que s’han determinat i afecten la ciutadania han de ser conseqüentment respectades perque constitueixen també marc legal i no poden ser obstaculitzades, tot al contrari i altrament sí, han de ser permeses de desenvolupar coherentment amb el marc general aprovat.

La necessitat de protecció dels nuclis tradicionals, abans de que sigui massa tard, en alguns casos malauradament ja ho és, ha d’empènyer als responsables de l’ordenació urbanística a trobar solucions i instruments que tot i ser legals estiguin a l’abast, siguin possibles de dur a terme, resultin eficaços en la seva durada i mostrin intel·ligència en la solució que aportin al problema.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

Deverell i la seva visió d'Andorra (arti-157.doc)

Fa uns dies es va presentar la magnífica publicació “FH Deverell, pioner de la fotografia andorrana (1888-1889)”, editada pel Govern d’Andorra i amb autors J. Peruga, D. Ettinghausen, P. Canturri i C. Pujal, a la fi de la qual es reprodueix el mapa que va publicar el 1890 a Londres, a F. S. Weller.

Si el valor de les fotografies de Deverell és evident per la qualitat, i pel que mostren, l’Andorra dorment, el seu Mapa de las Valls de Andorra pot també destacar-se i considerar-se un dels millors mapes històrics d’Andorra de tots els temps i el millor del segle XIX.

La primera de les seves singularitats és que, juntament amb els mapes de Lhuillier (1717), Lengelée (1777), Cassini (1790), Dalmau de Baquer (1849), Fiter (1874), Bladé (1875) i Chevalier (1925), presenta Andorra de manera específica i diferenciada de l’entorn. Deverell però considera Andorra com un estat.

La segona és que només amb altres cinc mapes dels segles XVIII i XIX el territori presentat es fa amb més detall i la seva escala es més gran i superior a 1/100.000, com havia estat sempre representada Andorra als segles XVI i XVII. Lhuillier ens presenta el territori a 1/36.000, Lengelée a 1/61.600, Cassini a 1/86.400, Bladé a 1/80.000 com Deverell i Chevalier a 1/50.000.

La tercera particularitat és que només amb Bladé (1875) i amb Chevalier (1925) presenta la divisió territorial interna del nostre Principat, quelcom de tant extraordinari que tota la cartografia moderna no ha pogut encara tornar a repetir pels conflictes que ha generat la divisió parroquial, entre Canillo i Encamp, entre Ordino i La Massana, i entre les parròquies d’Andorra i Sant Julià de Lòria de l’època, a quins conflictes territorials s’hi afegí durant un cert temps la divisió de la parròquia d’Andorra en dues (Andorra la Vella i Escaldes-Engordany al 1978). Només durant 50 anys, entre 1875 i 1925 es pot dir que Andorra ha disposat d’un mapa polític complet, tot i que no oficial. En el seu text escrit Deverell parla que les parròquies constitueixen la federació d’Andorra.

Dels tres, com a mapa polític, el de Deverell és sens dubte el millor en fer ressaltar aquesta divisió amb colors. Si bé Deverell parteix sense cap mena de dubte del de Bladé, el mapa de Deverell aporta més precisió del relleu, de la toponímia i altres elements, com estar imprès en més de tres tintes utilitzant el vermell per indicar els camins, el blau pels estanys, etc.

Entre aquestes aportacions de més precisió i com a quarta singularitat destacar que per primera vegada el mapa de Deverell situa qualsevol punt del mateix en les coordenades de longitud respecte al meridià de Greenvich i la latitud respecte al paral.lel de l’equador. Només Chevalier, entre els mapes citats continuarà l’ús d’eixos coordenats però canviant Greenvich per un meridià 0º de pas per Madrid.

Tot i que el mapa de Chevalier s’ha considerat com l’inici de la cartografia moderna andorrana per la incorporació de corbes de nivell, l’ús de l’escala 1/50.000, la major precisió altimètrica i altres detalls, cal atribuir aquest inici al mapa de Deverell per l’ús d’eixos coordenats que es mantindran, l’ús de simbologia, cartografia en color que també es mantindrà i altres detalls.

Entre aquestos detalls hi ha el títol del mapa que per primera vegada, és en català, si deixem a part el mapa de Fiter de 1874 acompanyant un llibre escrit en català. Així doncs a més de la toponímia, o una part d’aquesta, tot i destinar-se el mapa a un públic anglès es destaca el títol d’aquest en català. Aquesta reafirmació del títol en català es reforça a més per l’ús de l’escut i el lema oficial. Aquests fets, produïts i destacats conscientment, tot i l’ús de l’anglès en la llegenda i mots comuns dins del mapa, expliciten a més d’un reconeixement d’Andorra com a entitat política diferenciada un respecte pel país i la cultura, que es volen destacar, per valorar allò de característic dins la descoberta del país.

L’enamorament del territori, la passió pel país o potser una sensibilitat excepcional feren que Deverell endevinés l’Andorra de futur i la projectés conscientment. I ho va saber fer com ningú ho feu abans o ho farà després. No només destaca el país com a estat independent, no només en destaca la seva divisió territorial i administrativa interna fonamental per entendre Andorra, sinó que també en fa un emmarcament territorial polític a nivell regional únic en tota la cartografia tant històrica com moderna.

I ho fa amb el dibuix i les dues referències escrites al mapa, a la banda de França i també a la banda d’Espanya, una moderna i l’altra històrica relacionant Andorra amb els veïns del passat i amb els veïns del present, reforçant així la solidesa de la trajectòria d’Andorra cap al futur. Cita els departaments de l’Ariege i els Pirineus Orientals i alhora el comtat de Foix; i cita Lerida i Cataluña però també el comtat de Castellbó.

En el seu mapa Deverell introdueix i explica que Andorra a més de ser un territori independent de França o Espanya, a més de la força i la importància de la seva divisió territorial per qui vulgui conèixer veritablement Andorra, aquest país té uns lligams i una íntima relació amb el seu entorn proper, Vicdessos, Tarascó, Foix, Porté, Porta, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Castellbó i Esterri ... amb els vint camins dibuixats de sortida d’Andorra per tot el seu veïnatge.

Deverell, amb la seva intuïció però amb un profund capteniment del que era i és Andorra, encara que representat esquemàticament en un mapa, de fa 120 anys, ens recorda i ens fa evident on es troba el nostre futur: ser independents, mantenir la nostra identitat que passa per una divisió territorial peculiar, amb personalitat històrica i omplir de contingut, amb relacions directes i intenses, tot l’entorn proper.

I finalment i en relació a tot el territori cal comentar l’intencionat descentrament d’Andorra dins del mapa.

L’espai de veïnatge del mapa es més gran per la part oriental d’Andorra així com per la part nord. Deverell es aquí, també, visionari perquè, llavors com avui, les relacions cap a la part oriental són les més interessants i urgents i passen, en el futur, pel sud de França. Andorra és el portal central pirinenc per excel·lència d’Espanya cap a França i de França cap a Espanya.


Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

La necessitat del planejament derivat públic (arti-156.doc)

Un cop fets, aprovats i publicats els Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquial pot semblar que els Comuns ja han acabat la seva feina i que correspongui als particulars fer la seva.

Això no és així, com tampoc ho és pel Govern un cop el Consell General va aprovar la llei i aquell els reglaments i les directrius.

Aquests documents únicament fixen les regles de joc generals que han de ser precisades, instrumentalitzades i concretades i alhora, però, estableixen els objectius i les accions que cal dur a terme per a fer realitat la planificació prevista.

Si bé la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme del 29/12/2000 diu que la iniciativa de l’activitat urbanística, pel que pertoca a la gestió del seu desenvolupament i l’execució, correspon de manera prioritària a la iniciativa privada i que la iniciativa pública té el caràcter de subsidiària, i es justifica per la inacció de la iniciativa privada davant de l’interès general (Article 15.1/3), la modificació de la llei el 21/6/2006 en matisa el text i hi afegeix que sense perjudici de l’exercici de les potestats i les facultats públiques que li dóna la llei en l’Article 4.

Efectivament els particulars han de dur a terme el desenvolupament que correspon a l’aprofitament privat, però les administracions públiques han d’assumir el desenvolupament que es preveu de l’interès públic o general propi i també el que faci factible el desenvolupament privat.

Al que s’ha fet fins ara, hi cal afegir per part de les administracions públiques un segon i decidit esforç de diligència i constància, precisió i intel·ligència perquè els objectius de planificació que s’han establert o es vagin definint puguin ser realitat en els propers anys i l’ordenació urbanística que necessita i es mereix el territori andorrà iniciï un procés d’assoliments progressius que facin optimitzar els recursos de que es disposa i puguin aportar la millora de la qualitat de vida i sostenibilitat en el creixement, que com a societat urbana moderna tots desitgem.

I si a més de saber trobar el nostre propi model de desenvolupament urbà es pot ser en algun aspecte exemplars, millor.

Altrament es serà model del que no s’ha de fer.

A part de la correcció dels errors detectats i de l’ajustament a la realitat del país de la llei, dels reglaments i de les directrius, així com de les normes urbanístiques, a nivell general queda pendent formular els instruments urbanístics necessaris i més adequats per poder dur a la pràctica la millor ordenació urbanística per a l’interès general.

I Govern ha de realitzar a part de tots els plans nacionals d’infraestructures viàries (a completar), de proteccions de riscos naturals, d’equipaments (educació, esport, sanejament, salut...), d’infraestructures (de gestió nacional de l’aigua, de previsió nacional energètica,...) la protecció del patrimoni cultural, la protecció del patrimoni natural, etc., i així evitar d’haver de recórrer als projectes d’interès nacional que van apareixent aïllats i sense una coherència general.

Als Comuns a part d’acabar el cadastre i fer els plans viaris respectius els correspon fer els projectes de noves infraestructures i serveis que permetin el desenvolupament privat, però també establir un programa d’actuació i la seva previsió pressupostària en un estudi econòmic i financer i realitzar els projectes especials d’equipaments previstos en el sòl de cessió obligatòria i elaborar i realitzar els programes de protecció dels nuclis tradicionals, i els programes de rehabilitació per tal de resoldre problemes d’aparcament, protecció de la neu, recuperació d’espais urbans (com els rius) embelliment i concretar en definitiva les seves polítiques urbanístiques i de sòl públic en tots els dominis de la seva competència (habitatge, serveis, activitats econòmiques...).

No afrontar-ho pot constituir, una vegada més, incrementar el dèficit crònic de planificació que el país arrossega històricament tant a nivell general com, i molt particularment, a nivell concret.

Cal superar l’etapa d’estudis i elaboració de lleis amb aplicacions parcials i passar a ser més eficients, ja no només en la planificació sinó i sobretot en el planejament derivat que ha de fer efectiva la planificació.

L’ordenació territorial i urbanística efectiva està en joc i no es pot deixar d’actuar per peresa o ignorància.

D’aquí a 6 anys caldrà tenir els deures fets d’aquesta primera fase i poder passar a la següent i després a la següent. El món i el nostre entorn ni s’aturen ni ens esperen.


Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

Col.laboració a la revista Àgora Cultural núm. 10. (sacc-418.doc)

Pal, març del 2008


Una anècdota ordinària.

Al setembre del 2006 una empresa va adquirir la darrera fotografia d’una de les meves col·leccions que havia constituït i anat venent durant una quinzena d’anys: la imatge d’una església romànica proveïda d’un imponent mantell de neu. La col.lecció s’havia exhaurit.
Això rai, passada la tardor bé hauria de nevar de nou; llavors tindria l’oportunitat de tornar a fotografiar totes aquestes meravelles de l’arquitectura medieval que tenim disseminades per les nostres valls.
Durant aquells tres mesos vaig estudiar sistemàticament els recorreguts que em durien cap a les esglésies. Ja frisava per guarnir-me d’hivern i seguia atentament els càlculs dels meteoròlegs a fi i efecte d’esbrinar quan tindríem properament les condicions climàtiques “ideals”: una nevadeta d’almenys un o dos pams seguida d’un anticicló que durés quatre o cinc dies i amb una temperatura d’entre vuit i deu graus negatius. Hauria de recórrer uns set-cents quilòmetres, de banda a banda del país i tornar-hi tantes vegades com calgués.
Per tenir la certesa de no oblidar cap detall, a cada vegada que hi passava a prop, feia partícip de les meves cavil·lacions a la meva companya Nikon. Segons el calendari, entràrem a l’hivern i tres mesos més tard fou la primavera. La poca neu que havíem tingut se’n anà muntanya avall, tot deixant-me amb un projecte que de tan calent encara era a l’aigüera.


AL MEU PAÍS LA PLUJA (fragment)
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
Res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
...
Raimon ( Del llibre:
D’ aquest viure insistent)
Segueix ...


Ha passat tot un any i el projecte continua “latent”; aquest és precisament el mot emprat antigament per designar la imatge, la imatge que existeix però no és visible, impressionada a la pel·lícula fotogràfica abans d’ésser revelada.
Què és doncs la fotografia? El robapà del pintor retratista? Un mitjà d’expressió? Una enganyifa? Una ciència exacta? Un art? Un passatemps? Una il·lusió?
M’atreveixo a testimoniar que la fotografia és allò que em permet viure en pau amb mi mateix.


Jordi Pantebre, fotògraf.

Els trasllats d'edificabilitat en el planejament urbanístic (arti-155.doc)

Una millor ordenació urbanística passa, certament, per trobar i posar a l’abast els instruments urbanístics adequats que permetin, tot respectant el marc legal general establert, optimitzar l’aprofitament dels recursos públics i privats, prioritzant l’interès general per sobre del particular, i intentant, sempre que sigui possible, la concertació d’ambdós interessos.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme, si bé ha establert un nou marc legal necessari per a l’ordenació del creixement, tant a nivell territorial com urbà, no ha entrat en el detall de la seva instrumentació, d’un costat perquè no li correspon donat que tant la llei del Consell General com els reglaments i les directrius del Govern han de definir un marc d’actuació general i en cap cas concret, i segon per respecte de les competències en urbanisme atribuïdes als Comuns.

Prova d’això n’és que no només no preveuen els instruments concrets més adequats per a facilitar l’acció ordenadora a nivell urbanístic dels Comuns, sinó que fins i tot l’han dificultada, per altres raons que les urbanístiques, en privar als Comuns, usar del sòl públic comunal en les seves polítiques de sòl públic, en buidar aquest sòl de valor urbanístic.

Així, i resumint, ni el Consell General ni el Govern han determinat com es computa l’edificabilitat existent ni com es computa la nova, ni tampoc com es distribueix o localitza. Únicament han fixat que no es pot superar a la existent ni que durant els propers sis anys aquesta no es pot rebaixar a nivell de còmput global.

Per a poder assolir els objectius d’obtenció de sòl públic, de protecció del patrimoni cultural i altres establerts dins de cada Pla d’Ordenació i Urbanisme Parroquial, s’han contextualitzat, dins de cada territori, instruments diferents als previstos per la llei, bàsicament de cessió obligatòria màxima del 15% i l’expropiació. Entre els quals l’opció de cessió econòmica reconeguda a posteriori, les unitats discontínues, les cessions voluntàries, els trasllats d’edificabilitat, els convenis urbanístics, etc.

La major part d’aquestes figures no requereixen modificació de la llei com sí ha calgut per la cessió econòmica, perquè no la contradiuen, simplement la llei no n’ha fet menció explícita però sí implícita. I han estat els equips tècnics redactors dels POUP els que les han proposat, amb l’avís favorable dels juristes que han acompanyat la redacció dels plans parroquials, per donar resposta a les necessitats de poder actuar posades sobre la taula pels polítics.

L’article 33.3 de la LGOTU diu “...els comuns poden acceptar la cessió de béns immobles situats en una unitat d’actuació distinta...”.Si la cessió, a criteri dels Comuns, es pot realitzar en unitats d’actuació distintes a la pròpia, vol dir que la llei reconeix que l’edificabilitat derivada de l’aprofitament no realitzat en la unitat d’actuació que concentra la cessió pot ser traslladada cap a altres unitats d’actuació, i com a mínim cap a la que ha traslladat la cessió.

Ni la llei ni els reglaments o directrius no determinen que l’edificabilitat que es deriva de l’aprofitament de cada unitat no es pugui concentrar o moure en funció de les necessitats del planejament urbanístic fixat en els POUP o del planejament derivat que el desenvolupi.

Un trasllat d’edificabilitat no afecta ni altera l’aprofitament de les unitats d’actuació ja que aquest no es modifica i resta sempre el que s’ha fixat en el POUP. No es tracta doncs de traslladar aprofitaments sinó el fruit o part del fruit d’aquests. Els drets i deures d’una unitat van lligats a l’aprofitament i no a l’edificabilitat que finalment es realitzi en la mateixa. Si bé l’aprofitament sí va lligat a l’emplaçament físic de la unitat no així l’edificabilitat final que s’hi realitzi..

La possibilitat però de traslladar l’edificabilitat ha d’estar supeditada no al criteri dels particulars sinó a l’acceptació del Comú que, per a permetre-ho, en els casos no previstos, n’ha de considerar l’interès públic,
Si bé algun país veí té explícitament la figura del trasllat d’edificabilitat, a nivell local, aquesta figura també té sentit en el context andorrà i sobretot i particularment a rel de la introducció en la LGOTU de la Disposició transitòria primera que obliga els Comuns a mantenir en els POUP l’edificabilitat global durant els sis anys abans de la primera revisió.

El POUP d’Encamp, aprovat i publicat al BOPA, ha previst el trasllat d’edificabilitat a través de més de setanta mencions en diferents articles de la seva normativa la qual cosa li ha permès d’entrada reduir de prop d’un 2% l’edificabilitat global que ha passat a titularitat comunal i que li ha de permetre poder realitzar polítiques urbanístiques clares com les de protecció de tot el patrimoni cultural, aconseguir cessions de sòl obligatòries situades estratègicament i l’increment d’aquestes a través de cessions voluntàries, així com agilitzar i fer menys oneroses per a les administracions públiques afectacions a particulars per a noves infraestructures i equipaments de tot tipus, amb interès públic.

L’article 68.2 de les normes urbanístiques del POUP d’Encamp aprovat diu:”Es pot traslladar l’edificabilitat d’una parcel.la a una altra sense necessitat de revisar el POUP en els casos derivats de protecció del patrimoni cultural, patrimoni natural o d’impossibilitat física d’execució d’aquesta o en els casos justificats per una millor ordenació general i optimització dels recursos i l’interès públic,Ja es tracti de trasllats parcials o totals. En els casos previstos, no cal fer l’aprovació prèvia de trasllat d’edificabilitat o modificació del POUP, i sí en la resta de casos.”

El POUP d’Escaldes-Engordany també ho preveu almenys per protecció del patrimoni ciultural en l’article 208.4b/4c de les seves normes urbanístiques.

Per a fer urbanisme i ordenar el creixement no n’hi ha prou amb objectius i voluntats polítiques, calen també instruments al servei de l’interès públic.

La possibilitat de traslladar edificabilitat és competència exclusiva dels Comuns i per tant la seva utilització, si bé ha d’estar emmarcada en la normativa del POUP respectiu, no ha de suposar en el cas no previst i que es vulgui fer, una revisió del POUP sinó simplement una modificació del pla corresponent.

Antoni POL i SOLÉ, arquitecte