Segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995) el mot “diccionari” és equivalent a “obra que recull els mots d’una llengua ...”.
Per tant, el Diccionari de la Llengua Catalana hauria de ser o mirar de ser, almenys el de l’Institut d’Estudis Catalans, l’obra que recollís els mots de la llengua catalana coneguts, a través de la parla o l’escriptura, en qualsevol dels territoris catalanoparlants.
La dificultat de la recollida de les paraules, que constitueixen una llengua, és una tasca feixuga per l’abast territorial ampli que acostuma a tenir la implantació de qualsevol llengua, tot i que es pugui considerar minoritària, sobretot si aquesta, com en el cas de la catalana, té una gran riquesa i varietat dialectal dins dels diferents territoris (per evolució històrica o condicions geogràfiques que així ho han afavorit); però és també complexa perquè una llengua viva no para de crear noves paraules i relegar-ne a l’oblit moltes altres. Una tasca en la qual, els catalanoparlants, ja hi portem més de 500 anys.
La sensibilitat pel reconeixement de la riquesa d’una llengua, amb les seves variants territorials i dialectals no ha d’estar renyida amb el treball, necessari, de normatització o de depuració d’una llengua.
La pluralitat de veus i conceptes no es contradiu amb la disponibilitat d’una llengua moderna i funcional o pràctica i utilitària. Almenys, el seu registre en el diccionari oficial o representatiu de la llengua no té perqué ser un destorb, sinó tot el contrari, un enriquiment. La diferència, el matís i la precisió o la simple variant és el fruit de la capacitat creativa de la llengua i la cultura dels homes que la utilitzen. I pot ser l’ocasió per l’enriquiment i coneixement mutus i l’establiment de nexos més forts que compensin altres vincles que ja s’han perdut (polítics, socials, econòmics ...).
Curiosament i des de sempre, hi han hagut esforços, des dels diferents territoris catalanoparlants per a donar a conèixer el català a través d’obres que recullissin els seus mots, però malauradament la sensibilitat de la pluralitat territorial del català no ha estat encara atesa com seria desitjable.
L’objectiu d’aquest petit assaig no és fer cap retret a ningú, sinó posar de relleu que estem renunciant, ja fa massa temps, a una part importantíssima de la llengua (i al seu contingut cultural) que ens és comuna, que ens agermana i ens enriqueix. Alhora que aquesta renúncia ens fa separar i no agermanar.
L’esforç formal de la primera edició del Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, tampoc ha assolit aquest objectiu, malgrat que l’interés de sortir de Barcelona, Palma de Mallorca i València alhora mostri una certa bona disposició en aquest sentit.
L’exemplificació del que acabo d’escriure si bé és senzilla, és representativa i suficientment aclaridora, i com ja s’ha dit, no vol fer més que posar l’accent en la necessitat d’incorporar els nous registres que es van generant i, ja no cal ni dir, plantejar-ho pels que es puguin recuperar, des dels diferents territoris catalanoparlants.
Per simplificar l’exemple, només es mencionaran els mots relacionats amb ANDORRA, CATALUNYA, MALLORCA i VALÈNCIA i igualment no s’entrarà en consideracions justificatives del perquè hi són aquells mots o es creu que hi són recollits, ni tampoc es comentarà el significat que de cada mot dóna cadascun dels diccionaris utilitzats. Evidentment no s’han consultat tots els diccionaris, però si que els mencionats són representatius. Dels segles XIV, XV i XVI tot i tenir-ne referències no s’ha pogut realitzar cap consulta però cal suposar que es deuen trobar en la mateixa línia que els del segle XVII i concretament el de Joan Lacavalleria.
Del segle XIV es té notícia d’un diccionari català-llatí conservat manuscrit d’autor anònim (Gran Enciclopèdia Catalana, V. 6 –1974).
El 1489 es publica a València un vocabulari per Joan Esteve sobre “..latina et valentiana lingua ..” (Diccionari de Salvat y compª de 1910).
El 1502 es publica a Perpinyà un lexicon o vocabulari català i alemany per Rosembach (Diccionari de Salvat y compª de 1990, segons la Gran Enciclopèdia Catalana és d’autor anònim V. 6 de 1974).
El 1507 en Carles Amorós publica a Barcelona un diccionari llatí/català i català/llatí. Lexicon latino-catalanum. Reeditat el 1560. (Diccionari de Salvat y compª de 1910).
El 1507 hi ha una adaptació per Gabriel BUSA del vocabulari llatí-català d’Antonio Nebrija i el 1552 una adaptació del mateix per Martí IVARRA. Se’n feren diverses edicions fins al 1584 en que es publicà el text trilingüe llatí-català-castellà. (Gran Enciclopèdia Catalana V. 6 de 1974)
El 1575 n’Onofre Pou publica el Theeramius Puerilis, fent una segona edició el 1579 (Diccionari de Salvat y compª de 1910).
Existeix un FONS VERBORUM i un vocabulari de TORRA que precedeixen i són citats en la introducció del Gazophylacium d’en LACAVALLERIA de 1696.
El 1641 Antoni Lacavalleria publicà el Diccionario castellano. Dictionnaire françois. Diccionari català. (Gran Enciclopèdia Catalana V. 6 de 1974)
El 1647 apareix el Diccionario alfabético de dicciones juntamente castellanas y valencianas.
El 1653 en Pere Torra obté el consentiment de publicar el seu diccionari dit Dictionarium .. catalano-latinus.. i editat a Barcelona (Officina Typographica Raphaelis Figueró) (Diccionari de Salvat y compª de 1910).
El 1669 en IOANNE LACAVALLERIA publica a Barcelona el seu GAZOPHYLACIUM CATALANO-LATINUM. L’edició de 1696 feta per Antonium LACAVALLERIA, ha estat consultada i en la mateixa hi apareixen les següents entrades o referències:
CATALA
CATALUNYA
MALLORCA
VALENCIA
No hi apareix cap referència a Andorra.
Del segle XVIII, i si bé no s’ha pogut consultar cap diccionari, es coneixen els valencians Breve diccionario valenciano-castellano de Carles Ros (1739) i Diccionario valenciano-castellano del 1764, trilingüe de Josep Broc el 1771 (Gran Enciclopèdia Catalana V.6 de 1974). A Mallorca no s’acabaren de publicar cap dels diccionaris i vocabularis escrits per Antoni Balaguer, Ramon Fortuny i Antoni Oliver. (Gran Enciclopèdia Catalana V. 6 de 1974).
El 1803 apareix a Barcelona el DICCIONARIO CATALAN-CASTELLANO-LATINO de JOAQUIN ESTEVE, JOSEP BELVITGES I ANTONIO JUGLÀ (EN LA OFICINA DE TECLA PLA VIUDA).
Es menciona:
CATALÁ
CATALANESC
No hi apareix cap referència a Andorra, Mallorca o València, per bé que sí hi apareix BARCELONÉS, BARCELONÍ, TARRAGONÍ.
Seguint l’exemple del diccionari d’Esteve, Belvitges i Juglà es troben a Catalunya el Roca i Cerdà (1806), el Magí Ferrer (1836), el Joaquim Grases i Angel Saura (1853) (Gran Enciclopèdia Catalana V. 6 de 1974). No va ser publicat tampoc el Diccionari menorquí-espanyol-francés-llatí d’Antoni Febrer i Cardona escrit al començament del segle XIX. En aquest mateix segle Manel Joaquin Sanelo va redactar a València un diccionari important que va restar inèdit fins 1964. I que no va ser superat pels diccionaris valencians posteriors, de L. Lamarca (1839), J. Escrig (1851), C. Clonbart (1887) i J. Martí Gadea (1891). A les Balears es varen produir els diccionaris d’Antoni Figuera (1840), Joan Josep Amengual (1841), Josep Tarongí (inacabat, el 1878) (Gran Enciclòpedia Catalana V. 6 de 1974).
El 1839 apareix a Barcelona el DICCIONARI CATALÁ-CASTELLÁ-LLATÍ-FRANCES-ITALIÁ PER UNA SOCIETAT DE CATALANS (EN LA IMPRENTA DE JOSEPH TORNER).
Es menciona:
CATALÁ
CATALANESC
MALLORQUÍ
VALENCIÁ
No hi apareix cap referència a Andorra.
El 1852 es publica a Barcelona la 2ª edició del DICCIONARIO MANUAL O VOCABULARIO COMPLETO DE LAS LENGUAS CATALANA-CASTELLANA de Santiago Angel Saura. (LIBRERIA DE ESTÉVAN PUJAL, Editor).
Es menciona:
Andorrá*
Mallorquí
*amb significat altre que el territorial
No hi apareixen referències a Catalunya o València.
El 1864 apareix a Barcelona el DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA d’en PERE LABERNIA, CONSIDERABLEMENT AUMENTAT Y CORREGIT PER UNA SOCIETAT DE LITERATS, CULTIVADORS DE LA LLENGUA CATALANA (ESPASA GERMANS EDITORS) 2ª Edició. La primera fou de 1839.
Es menciona:
ANDORRÁ*
CATALÁ
MALLORQUÍ
VALENCIÁ
CATALANESCH
CATALANISAR
CATALUNYA
*amb significat altre que el territorial
El 1880 surt a Barcelona el NOVÍSSIM DICCIONARI MANUAL DE LAS LENGUAS CATALANA-CASTELLANA d’en JAUME ANGEL SAURA (LLIBRERIA DE ESTEVE PUJAL, EDITOR).
Es menciona:
Andorrá*
Catalá
Mallorquí
*amb significat altre que el territorial
No hi apareix cap referència a València.
El 1888-1892 surt a Barcelona el DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA d’en Pere Labernia (ESPASA Y COMPANYÍA, EDITORS) AB LA CORRESPONDÈNCIA CASTELLANA. NOVA EDICIÓ AUMENTADA NOTABLEMENT ... PER UNA SOCIETAT DE LITERATS CATALÁNS, AMADORS DE LA LLENGUA.
Es menciona:
ANDORRÁ*
CATALÁ
MALLORQUÍ
VALENCIÁ
CATALANESCH
CATALANISAR
CATALÁUNICH
CATALUNYA
*amb significat territorial i altres
El 1908 apareix el DICCIONARI POPULAR DE LA LLENGUA CATALANA de Joseph Aladern a Barcelona (Bartomeu Baxarias, Editor).
Es menciona:
Andorra
Catalá
Mallorquí
Valenciá
Andorrá
Catalanaç
Catalanada
Catalanesch
Catalanescament
Catalanisable
Catalanisació
Catalanisaleta
Catalanisadiç
Catalanisadiça
Catalanissadíssim
Catalanisador
Catalanisadora
Catalanisadot
Catalanisadota
Catalanisadura
Catalanisament
Catalanisar
Catalanisarse
Catalanisat
Catalanisayre
Catalanisme
Catalanista
Catalanistac
Catalanistada
Catalanistet
Catalanisto
Catalanistot
Catalaunia
Catalaunich
Catalonha
Cataloniat
Catalunya
En el suplement al mateix diccionari del 1909 es menciona:
Catalanisant
Mallorquinisme
Catalanitat
Catalanitzant
Catalanitzar
El 1926 aparegué el primer volum del Diccionari CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR de Mn. ANTONI Mª ALCOVER, el 1935 el segon volum després de la mort de Mn. ALCOVER i a càrrec de F. de B. MOLL ja aplicant les normes de l’Institut d’Estudis Catalans i entre 1950 i 1962 els 8 volums restants. Una segona edició apareixerà fins a 1977 (Editorial MOLL) a Palma de Mallorca.
Es menciona en el volum 1 de 1968 consultat:
ANDORRA
ANDORRÀ
Es menciona en el volum 3 de 1954 consultat:
CATALÀ
MALLORCA
CATALANA
CATALANADA
CATALANEJAR
CATALANESC
CATALANISAR
CATALANISME
CATALANISTA
CATALANÍSSIM
CATALANITAT
CATALANITZACIÓ
CATALANITZAR
CATALANÒFIL
CATALÒNIA
CATALUNYA
MALLORQUER
MALLORQUES
MALLORQUÈS
MALLORQUÍ
MALLORQUINA
MALLORQUINADA
MALLORQUINEJAR
MALLORQUINISME
MALLORQUINISTA
Es menciona en el volum 10 de 1977 consultat:
VALÈNCIA
VALENCIÀ
VALENCIANA
VALENCIANADA
VALENCIANALLA
VALENCIANEJAR
VALENCIANESC
VALENCIANIA
VALENCIANISME
VALENCIANISTA
VALENCIANITAT
L’any 1932 apareix el DICCIONARI GENERAL DE LA LLENGUA CATALANA de POMPEU FABRA, a Barcelona (LLIBRERIA CATALÒNIA) i en aquest es menciona:
andorrà
català
mallorquí
valencià
catalanada
mallorquinisme
catalananesc
catalanisme
catalanista
catalanitat
catalanització
catalanitzar
En l’edició 5ª de 1968 del mateix DICCIONARI GENERAL DE LA LLENGUA CATALANA de POMPEU FABRA, revisat i ampliat per JOSEP MIRACLE es mantenen els mateixos mots sense cap nova incorporació.
L’any 1934 surt el Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Catalana amb la correspondència castellana de SALVAT EDITORS a Barcelona. Es menciona:
ANDORRA
CATALÀ
MALLORCA
VALÈNCIA
VALENCIÀ
ANDORRÀ
CATALANESC
MALLORQUÍ
VALENCIÀ
CATALANISME
CATALANISTA
CATALANITAT
CATALANITZACIÓ
CATALANITZAR
CATALANÒFIL
CATALANS
CATALÀUNIC
CATALUNYA
MALLORQUINA
MALLORQUINEJAR
MALLORQUINES
MALLORQUINISME
VALENCIANA
VALENCIANISTA
L’any 1962 s’edita el DICCIONARI CATALÀ IL.LUSTRAT PAL.LAS de E. Vallés a Barcelona (MASSANÉS Editor). Es menciona:
ANDORRÀ
CATALÀ
MALLORQUÍ
VALENCIÀ
CATALANADA
MALLORQUINISME
CATALANITAT
CATALANESC
CATALANISME
CATALANISTA
CATALANITZACIÓ
CATALANITZAR
CATALÀUNIC
La GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA, iniciada el 1969, editada a Barcelona (edicions 62 s/a) i en el seu volum 2 de 1970, es menciona:
Andorra
andorrà
Andorra la vella
andosí
En el seu volum 4, de 1973, es menciona:
català
Catalana
catalanada
catalanejar
catalanesc
Catalànids
catalanisme
catalanista
catalanística
catalanitat
catalanització
catalanitzar
catalano-aragonesa
catalanòfil
catalanofília
catalanòfob
catalanofòbia
catalanoparlant
catalàunic
Catalònia
Catalunya
En el seu volum 9, de 1976, es menciona:
Mallorca
Mallorques
mallorquí
mallorquinisme
En el seu volum 15, de 1980, es menciona:
valencià
Valencia
valencianisme
valencianista
En les actualitzacions fins al 1997 no hi ha cap variació.
En la 2ª edició (1983) del DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA de l’Enciclopèdia Catalana de 1982, recomanat per l’Institut d’Estudis Catalans i en la seva 15ª edició (1993) es menciona:
andorrà
català
mallorquí
valencià
andosí
catalanada
mallorquinisme
valencianisme
catalanejar
catalanesc
catalanisme
catalanista
catalanística
catalanitat
catalanització
catalanitzar
catalanòfil
catalanofília
catalanòfob
catalanofòbia
catalanoparlant
valencianista
L’any 1995 es publica el DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona, Mallorca i València alhora (EDICIONS 3 i 4, EDICIONS 62, EDITORIAL MOLL, ENCICLOPÈDIA CATALANA, PUBLICACIONS DE L’ABADIA DE MONTSERRAT). Es menciona:
andorrà
català
mallorquí
valencià
catalanada
mallorquinisme
valencianisme
catalanejar
catalanesc
catalanisme
catalanista
catalanística
catalanitat
catalanització
catalanitzar
catalanòfil
catalanofília
catalanòfob
catalanofòbia
catalanoparlant
valencianista
A destacar que el concepte “catalanitzar” (en forma “catalanisar”) apareix ja el 1864 (en el Diccionari de Pere Labèrnia) i el de “catalanitat” l’any 1909 (en el suplement de Josep Aladern).
Curiosament el diccionari d’Aladern tot i semblar ser el més preocupat per tenir en compte tots els territoris és el que té el desequilibri més gros.
En definitiva però, no es tracta de que tothom tingui les mateixes entrades o que no sigui escaient que un en tingui més que els altres, sinó que cadascú tingui el que ha de tenir. Si la llengua és de tots els catalanoparlants, és de tots. Si és de tots, tots, hem de ser sensibles a l’evolució que aquesta tingui en els diferents territoris.
A Andorra, pel que conec, i des de primeries dels anys 1970, s’ha utilitzat els mots “andorranitzar”, “andorranització” i “andorranitzador” de manera continuada, normal i integrada en textos escrits des d’almenys l’any 1972. Igualment des de primeries dels anys 1990 s’ha utilitzat de manera normal el mot “andorranitat” i de manera escrita des de 1992, com a mínim.
I això, no perquè sí, ni pel caprici de crear noves paraules, sinó per una necessitat natural reflex d’unes inquietuds que es troben dins la societat.
Sense cap mena de dubte els treballs que han mostrat més sensibilitat i coneixement de la realitat plural dels territoris catalanoparlants durant els segles XIX i XX, han estat el DICCIONARI CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR de n’ALCOVER-MOLL, el de la Gran Enciclopèdia Catalana de 1969 i del Diccionari de la Llengua Catalana de 1982, ambdós de l’Enciclopèdia Catalana, així com el Diccionari Enciclopèdic de Salvat Editors de 1934.
Ara, només cal que aquells que volen realment assumir la representativitat de la llengua catalana, a nivell oficial, siguin mereixedors d’aquest crèdit i assumeixin com cal la pluralitat i vitalitat de la llengua en totes les seves expressions i des de tots els seus territoris. I sàpiguin aplicar ultra els criteris de normatització i depuració lingüística els de la coherència conceptual aplicada a tots els àmbits, que no és altra cosa que el sentit comú, o dit com ens és propi: el seny.
Antoni POL i SOLÉ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada