La fotografia al 2007. (sac-406.doc)

- Josep Anton AGUARELES
- Manel BARRERA
- Manolo BARROS
- Lluís CALSINA
- Argentí
- Joan BURGUÉS
- Josep CLAVEROL
- Isidre ESCORIHUELA
- Carles ESTEVE i dòna
- Tito GALINDO
- Sussanna HERRADOR
- Ivan
- Artur LARNER
- Ricard LOBO
- Eduardo Javier LOSILLA
- Bernat MANRESA
- Josep MUJAL
- Alexandra PALMA
- Jordi PANTEBRE
- Dorte PASSER
- Jorgen PASSER
- Miquel PLANELLA
- Jaume RIBA
- Santi ROURE
- Toni ROSSELL
- Pepo SÀNCHEZ
- Àlex TENA
- Lucinio TOME
- Fernando VELIZ
- Josep Mª UBACH
- Josep Anton VILADOT

L'urbanisme com a protector del patrimoni cultural (arti-128.doc)

TURISME, PAGESIA I ARQUITECTURA POPULAR (4/8/2006 TÀRREGA)
Amics de l’Arquitectura Popular

Bon dia, permeteu que us expressi, primerament i com el tema ho permet, el meu plaer de ser avui entre vosaltres i aquí a Tàrrega, ciutat en la que va créixer la meva padrina de la Figuerosa, Coloma Pont i Calderó i hi va estudiar el meu pare.

Passat, present i futur són línies, són fils que si en sabem trobar la seva traça ens poden ajudar molt en aquest trajecte terrenal on els humans, de manera conscient, hem estat convidats.

Si l’arquitectura popular i la pagesia vénen del passat, el turisme se’ns proposa com a futur, en aquestes jornades de reflexió presents, que en volen ser el nexe d’unió.

CADA RIU TÉ LA SEVA PRÒPIA FONT, aquesta dita Zulú de l’Àfrica del Sud expressa aquesta continuïtat entre passat, present i futur.

A Andorra, territori d’alta muntanya, amb les dificultats que això representa comparativament amb la plana, s’ha viscut i es viu la contradicció que suposa modernitzar-se, avançar cap al futur, desenvolupar-se i deixar enrere el passat. Però com els éssers vius, que tenim diferents etapes en la nostra vida i canvis físics radicals, això no és incompatible en continuar sent la mateixa persona en mantenir una pròpia identitat, sota aspectes diferents, i variables als que ens condueix l’evolució inevitable de la nostra matèria.

QUAN NO ES SAP CAP A ON ES VA, QUE ES SÀPIGA D’ON ES VE, és un dita Serere del Senegal.

L’Andorra d’avui, turística i en un procés de transformació urbana que ha de permetre que d’una societat rural es passi a una societat de serveis equiparable a la resta de comunitats que ens envolten i que s’han transformat prèviament a partir d’uns potencials més grans i unes transformacions produïdes abans, no pot perdre de vista les característiques que l’han guiat a través dels darrers mil anys i li han valgut la personalitat i independència de que avui gaudeix: la relació d’equilibri entre els seus territoris a nivell intern i entre el poble i els seus senyors avui coprínceps d’un costat i la voluntat de ser del poble andorrà, entre altres.

NO ES POT CONSTRUIR UNA CASA SENSE SEGUIR-NE UN TRAÇAT diu una dita Bulú del Senegal.

Com la construcció de la casa comuna europea en que es vol i cal obrir portes a tots els veïns per formar una nova realitat necessària per al futur de la pròpia existència, aquesta però ha de fonamentar-se sobre les tradicions de tots plegats fent una massa nova que guardarà de les velles realitats, colors, olors, gustos, formes, gestos ...

La vella Andorra entra en crisi al segle XIX i és el 1866 que inicia un camí de transició cap a la nova Andorra. Aquesta transició es va acabar el 1993 amb la constitució escrita aprovada pel poble andorrà.

La modernització i la globalització o mundialització ens porten a incorporar clixés i formes de l’exterior més avançat de manera contínua ... però tot té els seus cicles ... i arriba el moment en que el que ens ve de fora entra en crisi i ens adonem que no tot es bo o ens és convenient. Llavors és quan ens cal mirar endins.

EL QUE ESTIMEM VAL MÉS QUE EL QUE POSSEÏM ens recorda una dita Hutu de Ruanda.

Totes aquestes citacions de tribus africanes, en diuen indígenes, ens recordem que la saviesa popular no, per ser popular, deixa de ser sàvia.

I l’arquitectura popular no, per ser popular, deixa de ser arquitectura.

“L’inconvenient” de ser popular i per tant discreta i marginal respecte dels potents centres culturals, queda àmpliament compensat pel fet de la seva pervivència al llarg del temps i que ens arribi en unes condicions excepcionals de conservació i sigui com una joia, un petit tresor que la història ens ofereix.

L’arquitectura popular aporta especificitat, diferència i identitat territorial.

En un món cada vegada més competitiu, la identitat, i la contribució específica cultural territorial a la cultura universal, és un bé preciós i escàs.

La personalització d’un territori pot fer-se només a partir del seu futur, només amb el seu passat, o bé amb les dues variables si volem una personalitat completa i madura.

I avui la diferenciació és distintiu de qualitat.

Andorra, en aquesta perspectiva, fa bé de mirar al futur però també ha d’incorporar elements del passat que la distingeixen. La seva arquitectura popular: cases, coberts, bordes, orris, cabanes, murs, etc., esperar per a ser recuperada. Vegeu-ne les imatges adjuntes del camí del Lloset a Encamp o a la Vall d’Incles de Canillo.

Els plans d’urbanisme són una excel.lent oportunitat per a fer realitat aquest necessari equilibri entre passat i futur.

A Andorra portem 25 anys urbanísticament parlant de retard sobre ciutats similars de Catalunya en general o Tàrrega en particular i ens els cal recuperar.

El Pla d’Ordenació i Urbanisme de la Parròquia d’Encamp planteja la recuperació dels cinc nuclis tradicionals compensant l’edificabilitat que es pot fer al seu interior i traslladant-la a altres terrenys per preservar horts i edificis d’interès cultural o bé rebaixar o enderrocar plantes d’alguns edificis vora de monuments o dins d’aquests nuclis.

Els catàlegs de béns culturals comunals és una eina bàsica per a la conscienciació ciutadana de l’existència d’aquests béns. No obstant això no són suficients la catalogació i la protecció passiva i s’ha de passar a la protecció activa del patrimoni cultural permetent fer trasllat de l’edificabilitat existent o que es podria realitzar en condicions normals i també cal compensar (no necessàriament per via econòmica sinó urbanísticament) restriccions que calgui imposar per a la preservació d’edificis, terrenys o altres béns d’interès patrimonial per al conjunt de la societat i per tant ha de ser aquesta qui a més de reconèixer aquests valors i donar subvencions per al seu manteniment es faci càrrec de les càrregues que s’imposin als particulars titulars d’aquests béns o els hi donin vies alternatives de compensació per l’afectació dels seus legítims interessos econòmics, sense sofrir greuges comparatius respecte a la resta de ciutadans.

Els beneficis col.lectius d’aquesta recuperació patrimonial de l’arquitectura popular que comporta la consolidació de la identitat implica la necessitat d’emmarcar aquestes actuacions el més àmpliament possible a nivell territorial i institucional. Fent, si és possible, els encaixos regionals corresponents.

Per acabar, us proposo la lectura d’un poema de José Saramago, publicat per Edicions 62-Empúries i traduït per Josep Domènech, de títol Passat, Present, Futur.

PASSAT, PRESENT, FUTUR.

Vaig ser. Però el que vaig ser ja no em recorda:
mil capes de pols cobreixen, vels,
aquests quaranta rostres desiguals,
tan marcats pel temps i rompents.

Sóc. Però el que sóc és tan poca cosa:
granota fugida del bassal, que ha saltat,
i en el salt que ha fet, tant com podia,
l’aire d’un altre món l’ha rebentat.

Falta veure, si és que falta, el que seré:
un rostre recompost abans de la fi,
un rauc de batraci, ronc i tot,
una vida que corri així així.

Antoni Pol i Solé

Andorra i el pirineu una relació nova de creixement i reequilibri (arti-127.doc)

Andorra és un país situat a la part est dels Pirineus i dins d’aquesta part es troba al centre. El massís dels Pirineus està encara en fase de desenvolupament, si ho comparem amb els Alps. A tot l’entorn d’Andorra, tant pel nord (França) com pel sud (Espanya) trobem unes zones amb molt poc dinamisme econòmic. Pel nord trobem el departament de l’Arieja, que sempre ha estat una de les zones més deprimides de França. Per la banda sud, l’alt Urgell, els Pallars també han estat zones molt desfavorides. Per contra els extrems dels pirineus són els dos corredors, accessos de comunicació, pels que han apostat tan França com Espanya, que rebran en els propers 50 anys importants inversions en infrastructures de comunicació. França aposta pel tren d’alta velocitat, per Perpinyà i pel port de Marsella i Espanya aposta pel tren d’alta velocitat cap a Madrid i el port marítim de València deixant de costat el corredor del mediterrani i el port i aeroport internacional de Barcelona en una segona línia.
A França l’única zona que trobem més desenvolupada és la ciutat de Tolosa, però és un model de ciutat i de creixement molt puntual. No es tracta d’un creixement que afavoreixi l’expansió urbana (com seria el cas d’algunes ciutats catalanes que expulsa uns oficis al voltant seu creant uns cinturons industrials). A França aquest no és el model i Tolosa encara que concentra la indústria aerospacial francesa i a la indústria auxiliar, no implica més territori. Un cas semblant a aquest el trobem a la Cerdanya, amb la ciutat de Puigcerdà que és capital de comarca, administrativa, que ha crescut amb el turisme però que no ha pogut traspassar aquest creixement a la resta del seu territori.
El model que exposaré i que crec millor per Andorra no va en aquest sentit, sinó que proposa un creixement concertat amb altres territoris per complementar-se.
Estem com m’he referit abans en una zona poc desenvolupada i alhora estem propers a ciutats com Barcelona, Tolosa o Marsella per les que representem avui un potencial ludico-turístic molt important, amb serveis que necessita tota una ciutadania urbana. Al voltant tenim uns 20 milions d’habitants si sumem els ciutadans des de Marsella a Alacant. Un corredor que és una de les zones més potents del sud d’Europa, amb una classe mitja gran consumidora d’oci i esbarjo. Però nosaltres hauríem també de ser capaços d’atraure a tota una altra galàxia: la del centre-europa, la que va des de Londres fins a Roma i que concentra a uns 100 milions d’habitants urbans. Amb el tren d’alta velocitat es podrien connectar ciutadans de Berlín, Roma, etc. a Andorra.
La zona del centre d’Europa es pot posar amb el tren d’alta velocitat molt a prop d’Andorra si aconseguim que Lleida, Perpinyà, Tolosa i Barcelona es trobin a només 1 hora i ½. Hem de saber fer les gestions necessàries a Europa per emmarcar-nos bé, i no només per que vinguin visitants d’aquestes regions sinó per que el dia en que el turisme perdi força i ja no sigui el nostre motor, haguem sigut capaços de lligar-nos bé a altres zones del Pirineu com el Pallars, l’Alt Urgell i l’Arieja i la Cerdanya i entre tots formar un conjunt amb les seves peculiaritats i les seves oportunitats.
Si treballem conjuntament i fem les gestions necessàries, podrem obrir-nos a tot aquest gran mercat europeu. Crec que aquest camí seria l’idoni per solucionar una problemàtica que els darrers anys té el sector turístic del país com és la disminució de les pernoctacions i que provoca una crisi important en diversos sectors, motors del nostre país. D’una banda els nostres visitants actuals venen de la zona de Catalunya, País Valencià, Madrid, País Basc i Galícia i compten actualment amb una xarxa viària molt millorada la qual cosa els permet anar i tornar a Andorra de forma fàcil i ràpida i per l’altre tenim la competència d’altres destinacions turístiques que gràcies als vols de baix cost ofereixen a les classes mitges opcions de cap de setmana fins ara impensables.
Bé doncs una primera consideració de tot el fins ara exposat és que ens trobem dins d’una zona deprimida dels Pirineus que no comptarà en els propers anys amb inversions rellevants i que per sí sola té poques possibilitats de sortir-se’n. Però, si suma esforços amb els seus veïns, el potencial de tota aquesta regió pot doblar-se en recursos humans i econòmics com a mínim i quintuplicar-se en recursos territorials. Si aconseguim incorporar al territori un radi de 50-70 Km. al voltant d’Andorra amb ciutats petites com La Seu d’Urgell a ½ hora, connectar-nos des de la zona de Feda amb Puigcerdà i Martinet i la Cerdanya a través d’un túnel també en ½ hora i amb un altre túnel que des d’Aixovall fins la zona de Llavorsí, ens situaríem ven bé al centre de tota una zona que ens necessita i a la que necessitem, sense oblidar al sud de França, que té una riquesa cultural importantíssima. Disposem de potencials desaprofitats com la riquesa prehistòrica de Niaux i altres i la paleontològica de Coll de Nargó on hi ha restes de dinosaures. Andorra ha d’aconseguir liderar tota aquest territori, però tenim mancances importants. Abans el nostre país tenia diferents punts de sortida a l’exterior, i en tot el segle XX només hem tingut dues vies de connexió amb els nostres veïns i això és insuficient.
Liderar aquesta zona no és un problema de per sí, nosaltres tenim recursos econòmics i recursos humans suficients i la resta aporten sobre tot territori. Nosaltres no podem tenir indústria, per contra La Seu té un polígon industrial molt important i a la zona d’Organyà està planificat fer el polígon industrial més important dels Pirineus. Hi han serveis com l’aeroport, camps de golf, casinos, tractament de residus, etc. que es podrien compartir amb una gestió conjunta. Per assolir tot això és imprescindible comptar amb unes comunicacions adients.
Durant els segles XVII i XVIII les fargues catalanes als Pirineus funcionaven però a l’any 1850 van entrar en crisi per la pèrdua de competitivitat de les comunicacions de la muntanya respecte al transport marítim. Fins els anys 1930-1940 hi van haver contínues emigracions del país per no disposar de mitjans. L’any 1930 amb la concessió elèctrica a canvi de carreteres és quan realment comença la transformació del nostre país , gràcies a les comunicacions. Això és molt important que ho recordem, ja que sense aquestes infrastructures el país no hauria començat la modernització. No es fa una transformació de models sense les infrastructures corresponents.
En aquest sentit, Andorra té un agravant important ja que així com altres zones com la Cerdanya han comptat per al seu desenvolupament amb subvencions externes, el nostre país ni les ha tingut ni gaudirà de cap fons estructural per fer reconversions per l’actualització com s’ha donat en altres zones. Ho hem fet i ho hem de fer nosaltres sols. Tenim la sort de que hem pogut jugar amb una diferència geopolítica important, i que a part del turisme i del comerç, hem pogut tenir unes finances i altres elements econòmics que ens han permès fer aquesta transformació. Penseu que estem parlant d’un país d’alta muntanya i altres zones d’alta muntanya han fet aquesta transformació amb ajuts de la plana com és el cas dels Alps. Gràcies a la transformació de les seves ciutats del fons de les valls primer, com Ginebra, Laussana, que van permetre que països com Suïssa per exemple es posés al dia amb el turisme d’esquí. Però si veiem fotos dels Alps i Andorra als anys 50 algunes zones eren realment semblants. A part de l’alta muntanya Suïssa fins als anys 30 es patia gana i la vida era molt dura.
La transformació d’aquest indrets, es va poder fer gràcies al turisme i també al sector immobiliari, com també s’està fent a Andorra . Es critica al sector immobiliari però té el seu paper en el desenvolupament econòmic. En el cas d’ Andorra, per fer la seva transformació econòmica s’ha necessitat una acumulació de capital prèvia. Del 1886 fins al 1993 es va passar de la vella Andorra a la nova Andorra. És un període en el que el país va fer la seva transició cap a la modernització i l’acumulació de capital necessària per desprès haver pogut tirar endavant. Però el que abans era vàlid, ara ja no ho és. Hem de ser prudents. A Andorra ara no tot si val encara que hi ha gent que ho pensa. Els dirigents polítics, econòmics i empresarials del país han de tenir ara molt de compte ja que estem en un moment amb pocs recursos físics i per tant hem de saber aprofitar-los o incorporar-ne de nous. D’una banda hem de ser més eficients amb els recursos que tenim i per l’ altre hem de lligar-nos més i complementar-nos amb el territori veí. Quan us deia que Puigcerdà-La Seu han sigut models de ciutats que han crescut només elles i que no han pogut fer partícips del seu creixement al seu territori, això si que té la seva part d’encant per que no fa malbé el territori, però té un cantó dolent que és que la resta del territori segueix pobre i poc desenvolupat. També hem de tenir en compte que la transformació del rural a l’urbà, Andorra l’ha d’acabar de fer a la seva manera, sense copiar a altres ciutats. Si som capaços de fer-la serem com una Suïssa, on tenen cura de la pagesia, dels camps, on poden donar subvencions perquè hi ha una part urbana que té els recursos, ja que ha fet el procés i pot subvencionar. A Andorra és el mateix. Ara estem a la meitat d’aquest procés (en un moment de desconcert per que uns volen anar per una banda i altres per una altra). Necessitem algú que posi d’acord a tothom, i esperem que es vagi pel bon camí . Si ens posem tots d’acord avançarem més ràpid (i no hem d’oblidar que tenim retards encara importants respecte al nostre entorn més evolucionat) però és molt important que aquesta transformació la puguem acabar de fer, per que llavors sí hi hauran recursos per poder subvencionar per exemple a la pagesia o tenir polítiques mediambientals més acurades. Hi han dades que ens indiquen que estem pel bon camí, l’any passat per exemple, per primera vegada el 51% del PIB sortia del moviment intern del país. Això vol dir que estem modernitzant-nos, amb taca d’oli sí, i que hem de vigilar i saber conduir-nos millor. Jo confio que els plans d’urbanisme ajudaran a que sense parar a la construcció, direccionaran aquest sector cap el bon camí. Si part d’aquest creixement que ara tenim som capaços de desviar-lo cap a les zones de l’Arieja, l’Alt Urgell, les Cerdanyes i els Pallars amb polígons industrials, aeroports, tractaments de residus, casinos i altres. Si ens repartim aquestes infrastructures i els empresaris francesos, catalans i andorrans saben invertir bé i posicionar-se en tot aquest entorn la qualitat de vida dels ciutadans d’aquests territoris millorarà. No hem d’oblidar a la part francesa, que tot i que li costa més apropar-se a Andorra, també és necessària i l’hem de saber motivar.
Si els anys 50 van ser els de l’arrencada immobiliària, els anys 60 van ser els de creixement de la construcció, els 70 van esdevenir els de la incorporació de la qualitat en la construcció, els 80 els de la presa de consciència de l’espai públic, els anys 90 van ser els anys del disseny i els anys 2000 són els de l’urbanisme, els 2010 seran els de la sostenibilitat i esperem que els 2020 siguin els del reequilibri amb la natura.
Acabaria descrivint la nostra zona del pirineu vista avui des d’un satèl·lit, i el que es veu és un forat negre, no es veu llum. En canvi si sumem esforços no és que puguem duplicar és que triplicarem o multiplicarem per cinc. Podem arribar a aconseguir una zona d’interrelació de 300.000 habitants, tenint a dins un estat sobirà, aspecte que no podem oblidar.
Tenim doncs una carta molt important a jugar. Si som hàbils i ho sabem fer, tenim a l’abast pels propers 30-40 una oportunitat pel creixement i reequilibri pel nostre territori i pel nostre entorn.

L'arquitectura portuguesa i l'obra d'Álvaro Siza (arti-126.doc)

Cultura i societat són indiscutibles, perquè l’una és conseqüència o existeix en raó de l’altra i l’explica. I, en el seu sentit més ampli, no només l’explica sinó que la identifica i, finalment, és la traça que en resta.

La magnífica exposició i d’obligada visita, Pavellons i Museus 1993-2005 d’Álvaro Siza al Santuari de Meritxell, és una clara mostra de les excel.lències de les aportacions que la societat portuguesa dels darrers trenta anys està en capacitat d’oferir a la cultura universal.

El mateix Siza escrivia el 1992 “La creació arquitectònica neix d’una emoció, l’emoció provocada per un moment i un lloc”.

I evoca com en l’alliberament i transmissió d’aquesta emoció a l’obra, l’emoció passa a pertànyer als altres.

Els que m’expliquen la seva obra senyalen la importància del mètode que hi aplica i en ressalten tres aspectes:
- la importància del lloc i la relació que s’estableix, diferent i nou cada vegada, amb la seva obra;
- la importància del dibuix per a l’evolució del disseny en la seva investigació plàstica;
- i finalment el procés de gènesi de les seves formes complexes en els seus projectes des de la seva particular aproximació escultòrica.

Mètode complex, que finalment, li serveix per arribar a resultats senzills, despullats, clars i contundents, d’una simplicitat provocadora, renovadament contemporanis.

Antoni Pol i Solé

Quin català es parla a Andorra? (arti-125.doc)

La Lídia Rabassa i Areny, el 15 de setembre passat en la conferència per la Societat Andorrana de Ciències, ens ha fet partícips i demostrat, amb simplicitat, qualitat i claredat, com tres motius d’excepcionalitat ho deixen de ser i adquireixen plena normalitat si cadascú assumeix i exerceix els reptes pels quals està dotat.

Està clar que la nostra situació i variació lingüística, l’andorrana, no constitueix ni una llengua, ni un parlar propis (l’andorrà), però si que dins del català formem part d’una variant dialectal que té variacions específiques i accents que enriqueixen el conjunt de la llengua per la diversitat i que ens atorguen identitat i per tant mereixen la nostra autoestima. Si existeixen, i encara hi són, i són reconeixibles i tenen entitat lingüística ens les cal no només preservar sinó també difondre urgentment a l’escola, si no les volem perdre irremeiablement.

Però no les pot preservar sola i l’hem d’ajudar a difondre-les per recuperar un accent propi que, lluny de suposar un tret diferencial superficial per separar, ha de ser un tret característic per aportar color, gust, olor al català d’Andorra; com ens agrada sentir l’accent mallorquí o l’accent valencià.

I per primera vegada la Lídia Rabassa no només ha localitzat, estudiat i repertoriat les variacions lingüístiques andorranes sinó que les ha mamades i per tant les coneix profundament i des de dins, i per tant no només en sap la forma sinó també el gust. A la capacitat d’ensenyar-les hi afegeix el de recrear-les i viure-les amb naturalitat.

Si excepcional era conèixer científicament les variacions lingüístiques andorranes, avui, i excepcional era (encara que sigui paradoxal) que aquest coneixement es tingui amb accent andorrà, ha deixat de resultar del tot excepcional que la mateixa Lídia Rabassa sigui el primer andorrà a entrar a l’Institut d’Estudis Catalans, 100 anys després de la seva creació.

L’andorranització de la societat andorrana es va normalitzant i deixant de costat les excepcionalitats que van esdevenint normalitats.

Antoni Pol i Solé

Un paisatge perenne (arti-124.doc)

L’exposició sobre la vall del Madriu i entorns que ens proposa en Jordi Pantebre a la seu del Col.legi d’Arquitectes fins al 3 d’octubre, val una visita obligada, com a mínim.

Un paisatge amb triple perennitat, la real, la que es mereix i la volguda.

El característic estil de visió panoràmica d’en Jordi Pantebre, ja sigui per escatir un micro paisatge o besllumar un macro paisatge, s’escau en plenitud per apropar-nos la realitat d’aquest aspecte de la nostra percepció dels paratges naturals i que de manera perennal ens han pervingut.
Pocs espais, ens han arribat tant íntegres, resistint l’evolució que el pas del temps en els darrers 100 anys, ha anat imposant per tot el territori andorrà.

Una realitat, doncs, que mereix ser mantinguda perennement, per la seva excepcionalitat de perennal i a més per la seva qualitat pròpia.

Unes valls que podem qualificar de profundes en relació a la nostra realitat quotidiana, tot i ser d’horitzó elevat i envoltades de cims, que ens sobrepassen físicament i psíquicament.

Perennalment volguda ha de ser, finalment, la voluntat de mantenir aquesta condició de perenne.

Per què ens dóna, aporta i ofereix o regala i tot alhora, placidesa subjugant, infinites tonalitats de verds, blancs, grocs, marrons i grisos, sensacions de plenitud i buidor, de senzillesa i grandiositat, de silencis, de llums, de reflexos, de vertigen, de diversitat, de vida que no hem d’oblidar, no hem de desatendre, i ha d’acompanyar el nostre, potser, perenne esdevenir.


Antoni Pol i Solé

El futur de la UCE o el prestigi de la catalanitat

En aquest trenta-vuit anys, la Universitat Catalana d’Estiu a Prada del Conflent, ha assolit diverses fites, entre altres la d’encarnar la república de la llibertat i el bon humor, encertada expressió que només podia sorgir d’algú com l’estimat Miquel Porter. Encarna, igualment, a nivell cultural, el punt de trobada per excel.lència de tots els ciutadans, institucions i organitzacions dels Països Catalans. I és també una universitat popular, oberta a tothom.

Entre les fites pendents hi ha, però la de fer la Universitat Catalana d’Estiu un far amb llum pròpia, que estengui el prestigi de la catalanitat en el seu sentit més ampli i en tots els seus dominis (cultural, econòmic, social, polític ..). Prada ha de ser un dels escenaris en què la intel.lectualitat dels Països Catalans s’identifiqui i on es trobi com a casa i des d’on es llenci missatges, llum i referents per enriquir la nostra identitat cultural, que des de la diversitat ens ha de permetre ser i participar millor de la universalitat a què aspirem. I això conjuntament a descobrir, reconèixer i fer conèixer les personalitats i tots els notables de la nostra cultura, que amb la seva aportació ens guien endavant i constitueixen la nostra contribució al progrés de la humanitat.

Antoni Pol