2000 anys de cultura cristiana (sac-154.doc)

Una aproximació resumida, sensible i intel.ligent, és la que va presentar Mn. Ramon, tal i com ja era previsible.

Volguda emmarcar “des de la vivència” en una manera de fer que el caracteritza però també i sobretot intencionadament. Aspecte aclarit per quan manifestà: “Parteixo de la base que el cristianisme no és una doctrina. El cristianisme no és una filosofia. El cristianisme és la vida”.

La cultura cristiana ha fruitat en paraules de Mn. Ramon gràcies a moltes llavors. Per ell ho han estat totes les paraules i totes les obres de Jesús, però d’aquestes en ressaltà les benaurances considerades com d’espina dorsal.

Igualment passa, amb tots els artífex de la cultura cristiana a través de vint segles. La mostra seleccionada obligadament, però lliurement, fou de Sant Pau al segle I, Sant Benet al segle V, Sant Francesc d’Assís al segle XII, i el beat Joan XXIII del segle XX.

De Sant Pau destacà la seva capacitat de llenguatge i el considerà com l’home de la cultura de l’amor.

De Sant Benet comentà la seva Regla de la qual digué que semblava escrita avui, per als homes i dones de l’inici del tercer mil.leni. Acolliment, servei, silenci, humilitat, pobresa, obediència, amor, resar i treballar ... tota una regla per a viure.

De Sant Francesc d’Assís en digué patró dels ecologistes i de la pau, i altres coses.

De Joan XXIII, el papa del poble “cal reconéixer els signes del temps i mirar més enllà”. I la seva declaració de tradicional i no conservador. Conservador ho és el qui pensa que el que és antic és sempre millor, tradicional ho és el qui pensa que el que és antic ensenya, però s’ha de millorar.

Una aproximació necessària, per a entrendre la cultura d’avui i també la cultura avui, que no som fets només de matèria sinó també d’esperit i, com ens cal la ciència, ens cal la transcendència.


Antoni POL
Vocal de la SAC

Andorra ... olímpica! (sac-153.doc)

El tercer fòrum d’esports organitzat pel Ministeri d’Educació, Joventut i Esports ha girat entorn de l’olimpisme andorrà i ha plantejat una primera reflexió sobre la idea de la candidatura del país per als Jocs Olímpics d’Hivern.

Tots els col.lectius d’éssers i les comunitats humanes en particular necessiten per al seu desenvolupament estar organitzades en funció d’uns objectius.

De la simple supervivència, a l’assoliment d’un territori, de la creació d’una identitat a la generació de riquesa, de la defensa de les llibertats a l’establiment d’un estat del benestar ...

Cadascú, en els nivells que pot, dels somnis en forja objectius que assolirà si és capaç de sumar les voluntats necessàries.

Els reptes creixen i s’amplien si els somnis afecten àmbits que depassen als individus. L`home, però, com a animal social que és, està cridat a tenir grans somnis que afecten societats senceres.

Hi han pocs aspectes, que d’una manera conscient, generin il.lusió i compromís cap a reptes col.lectius, indispensables per a fer moure les societats.

Hi han les guerres, de tot tipus, que mai haurien d’interessar però que inexplicablement continuen sent presents i generen en un sentit i altre forces col.lectives. Hi ha les catàstrofes naturals ... Però hi ha també l’OLIMPISME que és generador d’empremta col.lectiva més enllà de les diferències polítiques, socials i econòmiques.

Per a que ha de servir l’olimpisme a Andorra?

Més enllà dels principis genèrics del moviment olímpic que el justifiquen i que també són vàlids d’assumir per Andorra, l’olimpisme constitueix avui una ocasió de generar il.lusió i recursos col.lectius amb uns objectius determinats que van més enllà de la celebració d’unes competicions esportives durant un parell de setmanes. Depassen el fet de la difusió i donar-se a conéixer al món publicitàriament. Pel territori que acull uns jocs és viure durant 10 o 15 anys un procés de renovació i maduració col.lectiva que l’ha de deixar per a superar nous reptes de futur encara més impensables a l’inici.

Per Andorra és una ocasió d’enfocar el nostre creixement interior i definir quina Andorra volem, quin pot ser el nostre encaix, en els territoris veïns i, dins d’aquest territori en continua transformació que es vol dir Unió Europea.

A més de preparar-se per a superar tots els entrebancs que representa l’organització d’uns jocs (infraestructures, recursos econòmics, participació ciutadana, seguretat, mitjans de transport, allotjament ...) Andorra, conjuntament amb els veïns i la marca del Pirineus que ens ha d’acompanyar, ha d’aprofitar per a singularitzar els jocs i la seva presència aportant un toc diferencial i específic i aquest ha d’ésser el de la natura i respecte a l’entorn natural, el de territori de pau i d’acollida.

La neu ha d’obrir les portes a la natura que la sustenta i que inevitablement la substituirà, per diverses raons, que tots coneixem.

L’olimpisme l’hem de veure no en sí mateix, ni en els coloms que s’hi fan volar, sinó en la possibilitat que l’entusiasme i sacrifici col.lectiu que s’hi ha de generar s’aprofiti per a realitzar tot allò que tenim pendent per a resituar millor la nostra societat de cara al tercer mil.leni, deixant de banda tot el que ens separa i sumant tot el que ens uneix.


Antoni POL
Vocal de la SAC

Per un butlletí mensual de conjuntura indispensable (arti-034.doc)

El Butlletí Mensual de Conjuntura del Servei d’Estudis del Ministeri de Finances del Govern va pel camí de complir els set anys d’existència i la seva utilitat i aportació al coneixement de la realitat andorrana actual és indiscutible.

La seva periodicitat mensual li dóna un valor afegit que cap altre recull d’estadístiques fins a la data de la seva aparició havia aconseguit. Així es tracta d’aportar un seguit de dades i la seva renovada actualització.

Cal celebrar els esforços fets durant aquests sis anys i, al marge de la consolidació del Servei d’Estudis, pel que fa concretament al BMC ha suposat la incorporació d’un nou apartat d’informació (turisme) i l’ampliació en 5 aspectes estadístics nous, deixant de banda la incorporació de gràfics entenedors així com bibliografia i un canvi de maquetació i un altre del color de referència de la publicació.

No obstant i després de sis anys de camí i presència s’hauria de fer un esforç per a millorar alguns aspectes que estan al seu abast o altrament i en lloc de ser una publicació oficial de referència indispensable esdevindrà un document testimonial.

La vitalitat en el desenvolupament de la societat andorrana actual també s’hi hauria de veure reflectit, i penso que el BMC té en aquests moment tres reptes assumibles i indefugibles si vol continuar sent el que hauria de ser.

Els nombrosos espais blancs que hi ha dins la publicació haurien de ser omplerts amb les dades de que es disposa, i que no apareixen, acabant per exemple de precisar qui són els “altres” en un esforç de detall que als nivells i escala en que ens movem al nostre país també són útils i permeten altres “lectures”, inclús prenent un interés estrictament limitat a l’economia també són necessaris. Detallar (els “altres” i en general) totes les dades donades al màxim nivell possible seria el primer repte.

Al final de cada apartat seria bo que hi aparegués el resum de l’evolució en els anys precedents amb dades i gràfic.

El segon aspecte ha de ser l’ampliació de dades a noves àrees d’interés i en crear “nous” àmbits d’estadística dins de cada apartat (en població naixements i defuncions, distribució de la població per parròquies i pobles, etc.) Aquest aspecte requereix certament de la col.laboració de les institucions i entitats fornidores de les dades però el Servei d’Estudis hauria d’encaminar i demanar a aquestes els resultats sobre determinats aspectes que consideri els més indicats i representatius per a informar sobre la conjuntura.

El tercer aspecte hauria de ser la incorporació de comentaris i anàlisis de les dades més representatives a través de com a mínim un editorial mensual i col.laboracions puntuals sempre que sigui possible, així com la reproducció de dades sobre aspectes de la realitat puntuals i sense continuïtat (fires ...); i el referenciament de tot plegat amb les economies de l’entorn que més ens afecten.

Faig el desig que cada mes puguem disposar d’un BMC que es renovi i ens sorprengui i ens el faci no només el testimoni d’una realitat de la societat andorrana sinó l’estri indispensable per a poder intervenir en la mateixa. I no em refereixo a millores en el disseny o qualitat de la presentació (que pot reduir-se si cal econòmicament) sinó a un contingut més detallat, més dens, més complet i si és possible amb interpretacions annexes.



Antoni POL

Josep PUIG i CADAFALCH a Andorra (arti-032.doc)

L’estiu de 1940 J. PUIG i CADAFALCH va fer estada a Andorra durant un mes i mig aproximadament.

Es va allotjar a l’Hotel Termes d’Escaldes.

Les raons de la seva estada apunten tant a la possible crida per Mn. Lluís PUJOL i TUBAU arxiprest i rector de la Parròquia d’Andorra la Vella i germà de l’historiador i arxiver Mn. Pere PUJOL i TUBAU membre de l’Institut d’Estudis Catalans com J. PUIG i CADAFALCH i amb qui havia fet en col.laboració amb ell l’estudi de Santa Maria de la Seu d’Urgell (1918), com a una major proximitat a la seva família que li permetés trobar-se amb les seves filles i nèts donada la incertesa en relació a la seva persona que l’havia fet exiliar-se entre 1936 i 1941 a París i al Rosselló tornant a Barcelona aquest any i altre cop marxant el desembre de 1941 cap a França i no tornant a Espanya fins ben entrat 1942. Mn. Lluís PUJOL va coincidir amb PUIG i CADAFALCH a St. Miquel de Cuixà el 1936 on l’arquitecte hi feia treballs de restauració i on Mn. Lluís hi va acompanyar al Bisbe-Copríncep que pretenia exiliar-se en el monestir durant la guerra civil d’Espanya. Mn. Lluís li va consultar sobre el campanar afectat per un llamp abans de 1930 i PUIG i CADAFALCH s’oferí per a fer el projecte.

Diputat a les Corts d’Espanya entre 1907 i 1909, fou també President de la Mancomunitat de Catalunya des de 1917 a 1923.

En un estar discret i que conscientment volia que passés desapercebut va concebre, i ja amb setanta anys, un projecte per la casa del Sr. Valentí CLAVEROL a l’Avinguda Meritxell no realitzat; una altra casa vora d’aquesta per al Sr. TORRALLARDONA dita Casa Olímpia construïda però diferentment a allò projectat; la reforma de l’esglèsia arxiprestal d’Andorra la Vella amb l’aixecament d’un pis del campanar (afectat per un llamp) i la construcció del pòrtic d’entrada principal avui secundari pel Carrer de la Vall i la construcció d’un porxo al pati dels estudis; i finalment la Casa pel Sr. LACRUZ llavors gerent de l’Hotel Termes d’Escaldes situada a la Plaça Coprínceps i coneguda després com a Casa Ribó, de la qual se seguí un esbós inicial i no el projecte final com s’observa en les fotografies tot i que J. PUIG i CADAFALCH la va assumir en posar-hi la seva signatura a través de com feia habitualment amb la col.locació d’un Sant Jordi en la part posterior lateral dreta.

L’obra darrera es va fer actuant de tècnic el Sr.MENÈNDEZ, tècnic de Fhasa, refent coberta i balcons i el Sr. SALUDES en fou el constructor. En Paco SALUDES, fill del constructor i que llavors tenia 15 anys va ajudar a PUIG i CADAFALCH a passar a tinta alguns dibuixos. En Mario LACRUZ va marxar d’Andorra i es va vendre la casa al Sr. RIBÓ de Barcelona.
Segons Paco SALUDES en PUIG i CADAFALCH apreciava cal Pal de la Cortinada i la capella de St. Andreu i juntament amb en Valentí CLAVEROL i un frare de l’escola que tenien oberta a Escaldes els benedictins de Montserrat, feia excursions pel país.

“Pedra, fusta i ferro ...” són els materials que ens ha deixat i que han pres vida gràcies a l’esforç d’aquest rellevant arquitecte que va voler, a les darreries de la seva vida i tot i haver parat de treballar com a arquitecte, deixar l’emprenta de la seva figura i qualitat arquitectònica a la nostra terra.

Nascut a Mataró el 1867 moria a Barcelona el 1957.



Antoni POL



Nota: Les fotografies del projecte per Casa Claverol, Casa Torrallardona, i l’església arxiprestal d’Andorra la Vella pel que fa al projecte i a la situació prèvia de la porta d’accés i el campanar són de Valentí CLAVEROL.

L'andorranitat i la catalanitat unides per la llengua i la cultura (arti-033.doc)

Per l’origen de la seva formació, de la seva gent i la seva cultura Andorra és un país català.

L’element comú però de tots els països catalans és la catalanitat.

I el tronc vertebrador de la catalanitat no és altre que la llengua catalana.

L’andorranitat, fonamentada en una realitat nacional històrica, específica i independent que li ha donat identitat pròpia, comparteix però amb la catalanitat la llengua i la cultura. Per tant els dos conceptes malgrat ser diferents tant a nivell d’escala com de contingut tenen molts aspectes en comú i no és atrevit afirmar que l’andorranitat és plena de catalanitat i també, avui, que la catalanitat és plena d’andorranitat.

I aquesta relació que es produeix per l’existència d’unes parts comunes fa que els dos conceptes lluny de ser antagònics siguin plenament compatibles i que l’enfortiment d’un sol d’ells els enriqueixi als dos i l’afebliment d’un sol igualment els empobreixi ambdós.

El correllengua fa, com ve diu la paraula, que la llengua corri, que no s’aturi, que sigui viva, i la seva vivesa ens permet esdevenir més universals i multiculturals sempre, però des d’una identitat pròpia.

I com que és així com la volem tots, el manifest d’enguany és una invitació a la gent que ens trobem a Andorra, d’origen catalanoparlant o no, a estar orgullosos de la llengua natural que tenim al país, sense contraposició ni menyspreu a cap altra llengua. I això perquè:

1. És la llengua que dóna identitat a Andorra.
2. És la llengua oficial del país que vivim.
3. És la llengua que ens uneix a tots malgrat les nostres diverses procedències i la nostra enriquidora multiculturalitat.
4. És la llengua que permet integrar-se la país.
5. És la llengua comuna a una catalanitat oberta, que aplega més de 10 milions de persones que hem de participar a la universalitat i diversitat aportant-hi la nostra pròpia identitat.
6. És una llengua rica culturalment, amb un bagatge històric digne i un potencial de futur que fa que es trobi avui reconeguda internacionalment i entre altres com a desena llengua més traduïda al món i com a dinovena llengua a internet.
7. És una llengua formada en el bressol d’unes terres obertes als canvis socials i polítics, a l’evolució de les idees, a la creació de riquesa i progrés, i a la llibertat, solidaritat i l’agermanament entre els pobles.

I es tracta d’una invitació que ens demana canviar d’actitud personal i mirar de conèixer millor la llengua que ens diferencia d’altres països i ens uneix, i a parlar-la i usar-la amb normalitat en tots els mitjans i àmbits que ens són propis, a casa, a la feina, a l’escola, en l’esport, amb els amics i veïns, en els jocs i el lleure, en el llegir i l’escriure i també per internet.

Em plau doncs avui i aquí convidar-vos a fer córrer la llengua que distingeix Andorra, perquè siguem capaços també nosaltres de distingir-la!

ESTIMA ANDORRA, PARLA CATALÀ!

Antoni POL

Formació i ensenyament a Andorra (sac-135.doc)

Benvinguts un any més, en nom de la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES, a tots els presents, ponents, mitjans de comunicació i assistents per a fer possible una nova diada andorrana, la 13ª, en la 32ª edició de la UCE, que podem realitzar gràcies al patrocini del Banc Agrícol i Comercial d’Andorra pel que fa a la diada, del Ministeri d’Educació, Joventut i Esports pel que fa a la presència d’Andorra a la Universitat Catalana d’Estiu i al Ministeri de Turisme i Cultura pel que fa a la publicació del contingut de la diada, que esperem que podreu tenir d’aquí a 3 mesos.

Ja al 1987 la Societat Andorrana de Ciències va organitzar unes “Jornades sobre l’Educació a Andorra”, publicades el 1994 on es feia una anàlisi del sistema educatiu andorrà de l’època.

L’evolució del nostre país, l’enriquiment i complexitat adquirits en el nostre teixit social i l’organització de la nostra societat fan que 13 anys després ens motivi, per diverses raons, tornar a parlar d’aquest tema.

El primer i com mostra el programa previst, és que no es tracta només del món de l’educació tradicional sinó que avui cal ampliar els temes als conceptes de formació i ensenyament i no perquè la SAC ho consideri així sinó perqué la sensibilitat social ha desplaçat els termes.

Precisament aquests dies el rector de la UOC, Gabriel Ferraté, deia que el repte per als ensenyants els propers anys no serà “ensenyar” sinó com motivar i facilitar a “aprendre”.

Dins d’aquest nou àmbit en el qual també hi té cabuda l’educació entesa en el sentit de sempre (amb la incorporació de l’ensenyament privat), apareixen i amb força i per sort ja al país, el món de la universitat, el més recent, però també el de la formació dels professionals, funcionaris i en l’empresa, i també el de l’ensenyament professional i l’especial, com igualment el de la formació o ensenyament complentaris i de lleure.

Aquesta enorme oferta d’ensenyament sembla que a més d’ocupar un nombre creixent de recursos i persones a Andorra i a arreu, es fonamenta per la voluntat generalitzada d’una cultura de la formació, que ha desplaçat el de l’educació. Segurament aquest canvi es justifica per la ràpida evolució del coneixement i de les tecnologies però també pel factor competitiu de la nostra societat i pel valor que dóna la nostra societat actual i del futur a la informació.

I això que en sí mateix no és dolent, és potser erroni quan es planteja cada vegada més des d’àmbits totalment especialitzats, parcials i desconnectats d’unes visions més globals. Cadascú està obsessionat per formar en els aspectes puntuals que l’afecten i potser no es preocupa d’una visió global de la formació que penso també és necessària per poder saber on i com encaixar les peces del trencaclosques educacional que està oferint la societat actual. Sembla com si ja no es tracti d’educar persones sinó formar en això o en allò altre i prou.
Seria bo però que fòssim capaços d’integrar també i més enllà de la cultura de la formació això sí global, rica, variada i continuada, una cultura de l’aprenentatge, en que en lloc de voler-nos formar per triomfar i ensenyar als altres ens convencèssim que el que ens cal és adquirir la disposició permanent d’aprendre de nosaltres i dels altres i de valorar i exigir l’aprenentatge en l’experiència com un valor que ens capaciti com a persones per sobre de l’obtenció de diplomes i currículums vitae. Saber equilibrar en definitiva la teoria i la pràctica i no oblidar-nos de la finalitat de tot plegat.

Que la millor formació i ensenyament és el que procura l’experiència personal de cadascú integrada en el seu únic curs, que mai es repeteix i que és la pròpia vida.


Antoni POL
Representant de la SAC al Patronat de la UCE

L'enginyeria un valor a retrobar (sac-137.doc)

Antonio AGUADO DE CEA va situar clarament on es troba avui la professió de l’enginyeria i quin sentit i futur té l’enginyeria a la societat actual.

Realista i exigent va analitzar l’enginyeria clàssica o tradicional (camins, canals i ports industrials) comparant-la amb les noves sortides de l’enginyeria (telecomunicacions ...) i com les primeres estan en un nivell baix en la consideració i valoració social mentre les noves tenen un alt nivell.

Pensar que les professions no evolucionen i quedar-se aturat no és el camí per a fer apreciar la necessitat de les possibles aportacions de cadascú. Cal doncs d’un costat resituar-se en un entorn de constant evolució, però de l’altre saber comunicar degudament amb la societat per a fer arribar la imatge adequada de la pròpia funció professional així com també de la funció social que cada activitat representa.

La societat actual complexa, globalitzadora i dinàmica requereix de l’aportació de tot tipus de professionals i a l’enginyeria i als diversos professionals que la integren, cadascú des del seus àmbits corresponents (si no es vol desvaloritzar el prestigi de tots) els pertoca fer-se presents i integrar-se de manera més oberta i decidida en el món de l’empresa privada o els sectors econòmics privats.

Segurament caldrà clarificar també el món de les enginyeries tècniques davant de les superiors per unir posicions i presentar un sol front davant la societat.

La celebració dels 10 anys del Col.legi d’Enginyers amb actes com el d’aquesta conferència en col.laboració amb la SAC apunta ja en el bon camí i el com cal fer un esforç per assumir la funció que correspon a cada col.lectiu.

El president Alfred Huarachi i la seva junta han encetat una via que no s’hauria de deixar.

Que la sort i sobretot l’enginy us acompanyin!