El perquè de les Diades Andorranes a Prada. (sac-199.doc)

Per 15a vegada ja la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES ha estat present a la UNIVERSITAT CATALANA D’ESTIU a Prada del Conflent.

El fet de participar des de 1988 en aquesta cita cultural, que ha viscut ja la seva 34a edició, continua justificant-se pels següents motius

1. Andorra té necessitat d’obrir-se a tot l’exterior però de manera particular a l’entorn cultural més pròxim, en aquest sentit la Societat Andorrana de Ciències està actuant i forma part de les entitats convocants dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana des de 1985 i de la Universitat Catalana d’Estiu des de 1988.

2. Ser present entre les entitats, personalitats i universitats convocants de la que és la única trobada cultural anual amb voluntat alhora de ser la de totes les terres de parla catalana, és a dir de tots els països catalans, amb minúscules, com a símbol de normalitat i pluralitat, conscienciació i dinamització i reconeixement del que ens és comú i del que ens diferencia, és una ocasió per donar-nos a conèixer i millorar el coneixement del nostre entorn.

3. Des de l’inici però s’ha volgut una presència activa i no simbòlica que, a mida de les possibilitats de la SAC (limitada en recursos humans i econòmics), fos però també clara i específica. Tot i que el rector és escollit pel Patronat el programa general i els cursos els elaboren un equip escollit a part pel rector que se’n fa responsable.
El Patronat pot fer suggerències sobre el programa però no el determina. Les jornades o diades tot i incorporar-se al programa general disposen d’independència en la determinació dels seus continguts i organització.
Tractar temes actuals d’interès per Andorra de manera oberta i plural en un sol dia, encara que de manera intensa, ha estat una estructura que ens ha permès ser presents a Prada durant 15 anys.

4. D’entre les vuit entitats culturals presents al Patronat només la SAC organitza de manera directa i continuada un acte de l’abast de la Diada. Ser presents a Prada ens permet fer avançar i entendre millor els conceptes d’andorranitat, catalanitat i universalitat als quals estem lligats, entre altres.









5. La Societat Andorrana de Ciències s’ha integrat però igualment en la resta d’activitats de la UCE i forma part de la Comissió Executiva del Patronat, és present indirectament en cursos, xerrades i tallers fent aportació de professors i suport econòmic. Igualment lliura cada any diversos ajuts que cobreixen el 90 % de les despeses per fomentar que estudiants d’Andorra puguin aprofitar tot allò que ofereix cada nova edició de la UCE.

6. L’assistència de públic a la Diada és un element positiu i enriquidor pels debats, que permet de conèixer-se millor entre sí a la gent que hi va, i que cada any ha anat en augment. Si es compara amb els cursos generals que es fan dins de la UCE està al nivell dels que té més assistència (comptant ponents, premsa i acompanyants, que per l’estructura de la diada són també públic).
No obstant però en els actes organitzats per la SAC no s’ha pretès mai batre records d’audiència. I per dues raons. Primera perquè som conscients que la nostra missió com a entitat cultural (i per desgràcia d’abast minoritari) és organitzar actes culturals d’interès i no omplir la sala (com en un espectacle qualsevol). I segona perquè hem adquirit el compromís de publicar el contingut de tots els actes que fem per transcendir aquest fet.

7. En definitiva allò més important de la Diada Andorrana a Prada és sens dubte el fet de que es realitzi (i això gràcies a la reflexió desinteressada dels ponents) i que allò dit allí transcendeixi, com ho fa, en una publicació que traspassa finalment l’espai i el temps.

8. La Diada Andorrana a la UCE, gràcies a tots els que amb el seu suport la fan possible especialment els promotors (Govern i andbanc), ha esdevingut per a la societat andorrana un punt de referència anual útil per comprendre l’Andorra viva i actual.

9. Repensar Andorra dins d’Andorra ja ho està fent la SAC actualment amb les jornades (vuitenes) i el cicle de conferències (divuitè).
Deixar de repensar Andorra des de Prada, és un luxe que no ens podem permetre perquè som conscients que, avui, ser a Prada i publicar cada any, és un privilegi que no durarà sempre, però intentarem que duri tant com pugui, mentre tinguem la capacitat organitzativa per continuar-ho fent.

Antoni POL i SOLÉ
President de la SAC

Una història d'Andorra, temàtica. Presentació 15ª Diada Andorrana a la UCE 17 d’agost del 2002. (sac-198.doc)

Benvinguts i moltes gràcies per assistir a la 15ª diada, ponents, patrocinadors, públic en general i mitjans de comunicació.

El convenciment, o l’exigència, de que cal viure intensament el present justifica sobradament la necessitat de millorar el nostre coneixement del passat, si més no per obtenir certes respostes, en definitiva la llum que ens permeti ser més lúcids a l’hora de decidir quines portes ens convé obrir per a un millor futur.

Disposem avui, per sort, d’estudiosos especialitzats en fragments de la història d’Andorra, en gairebé totes les seves diferents èpoques. Cada any apareixen nous estudis i anàlisis de fets, matèries o moments històrics que van completant en detall el mosaic complex del coneixement del nostre passat. Segurament sense proporció amb el tamany del país però segur que sí amb l’especificitat geopolítica andorrana.

Els països però necessiten també d’històries generals, volgudes globals i contínues, tot i que conscientment siguin incompletes i no exhaustives per les llacunes documentals o d’estudis existents que sempre existiran, i fins i tot pels canvis d’interpretació que cada època genera i per la pròpia subjectivitat dels seus autors. I són necessàries perquè les necessiten els ciutadans que no poden ni els interessa accedir a estudis de detall però sí els interessa conèixer un resum o una síntesi de la història de l’entorn en que viuen.

Assatjos de síntesi de la història d’Andorra a resenyar se’n troben al:

- Manual Digest d’Antoni Fiter i Rossell el 1748.
- Les Valls d’Andorra de Bonaventura Riberaygua i Argelich el 1946.
- Andorra el meu país de Puigoriol-Bruguera-Canturri el 1963.
- Aproximació a la història d’Andorra de Lídia Armengol i Vila el 1983.
- Una mostra del nostre llegat històric de Lídia Armengol i Vila el 1985.

Deixant de costat els llibres escolars que presenten la història en diversos volums o alguns llibres de còmic no disposem però de cap síntesi històrica postconstitucional i per tant els ciutadans d’avui ens trobem mancats d’un manual complet d’història actualitzat que ens ajudi a conèixer la realitat andorrana fins avui.

A les històries generals d’autor se les substitueix o complementa també amb compilacions històriques de diversos autors. I sembla que se n’està preparant una d’oficial d’aquest tipus des del Govern.


L’any 1960 Josep Mª Guilera treia a la llum “Una història d’Andorra” amb pròleg de Josep Mª Trias de Bes que, segons les seves paraules, “... hauria d’ésser, especialment la història de les muntanyes d’Andorra”.

“Una història d’Andorra” més, és el que la SAC vol aportar amb la 15ª Diada Andorrana a la UCE complementària de les altres però en la línia de la de Josep Mª Guilera, és a dir, sense pretendre traçar la història principal o oficial del país, sinó la història d’aspectes o temes col.laterals i per tant esdevenint temàtica.

Volem oferir un mosaic diferent i útil, que exposi, resumidament i en síntesi el que ha passat en uns àmbits concrets de la vida del país que ens semblen interessants al llarg de la història o una part d’ella, per enriquir entre tots el calidoscopi de la història d’Andorra.

Per aquesta raó dins de la Societat Andorrana de Ciències s’acaba de crear la secció d’Història i la col.lecció Papers de Recerca Històrica que esperem pugui prendre el relleu al magnífic treball fet pels Quaderns d’Estudis Andorrans entre 1976 i 1996, pels Butlletins del Comitè Andorrà de Ciències Històriques entre 1986 i 1990 i pels Annals de l’Institut d’Estudis Andorrans (centre de Barcelona) entre 1990 i 1995.

Volem contribuir a satisfer la necessitat d’una permanent reflexió històrica, com convé a totes les societats que miren al futur.


Antoni POL
Representant de la Sac al Patronat de la UCE

Josep Alsina i Martí. La mirada del constrast. (sac-197.doc)

Nascut el 7 d’octubre del 1911 a Sabadell, fill de Jaume ALSINA i Maria MARTÍ, entre els 7 i 10 anys va marxar d’Espanya amb els pares i la germana Montserrat cap a França, a una fàbrica de punt a Tolosa.

El 1940 es va casar a França i el 7/10/1940 es va instal.lar a Andorra. D’aquest primer matrimoni va tenir dos fills el Joan i la Maria José.

La seva primera dona fou mestra i ell es dedicava a fer fotografies i representar a vàries cases de material fotogràfic de França (Franke Heidecke, Kodak anglesa i americana i la Leika). Va utilitzar màquines de la Rollei i la Leika, la Kodak i la Contax entre altres.

La seva primera dona va morir i els seus fills es troben instal.lats a França.

El 18/12/1981 es va casar amb la Ita Calle i Núñez, autèntica sevillana integrada a Andorra.

Des de la seva arribada a Andorra ha viscut sempre al pis 2on. 2ª de l’edifici de l’Av. Carlemany 45 d’Escaldes que s’havia cremat abans de 1940 i on havien viscut els monjos de Montserrat.

De complexió atlètica, ulls blaus i mirada perspicaç i penetrant és una persona senzilla, desacomplexada, solidària, desinteressada i sincera i radicalment crítica que li agrada de la vida la justícia i la llibertat.

La seva fotografia presenta una visió dels paisatges, dels monuments, edificis i de les persones atemporal. Més enllà de considerar-les esdeveniments històrics, ens presenta monuments qualsevol, captats en un precís moment que tenen sentit perquè incorporen un contrast.

Josep Alsina, com a persona vitalista que és, i crítica com es sent, no cerca la natura morta sinó la imatge del contrast. Contrast entre paisatges i persones, entre paisatges i edificis, entre edificis actuals i antics, o entre persones i objectes, o entre objectes, o simplement entre conceptes, allò espiritual i allò material, entre la sensibilitat i la sexualitat, entre allò desitjat i allò prohibit, entre el materialisme i l’humanisme, i també entre les naturaleses física i humana.

El contrast és utilitzat en la composició com a símbol inequívoc de moviment i per tant de recerca i comprensió de la vida.


Antoni POL

José CLAVEROL, el fotògraf artista (sac-194.doc)

Josep Claverol ,conegut d’adult com a Don José, va nèixer a la Seu d’Urgell el 15 de febrer de 1854 fill d’en Valentí Claverol ,que exercia de metge a Andorra. El seu pare Valentí va néixer a St. Julià de Lòria el 1815 , fill d’Anton Claverol cirurgià de Monrós al Pallars i de Maria Carreras de Sant Julià de Lòria.

Tenia un oncle metge i un altre oncle que tenia a Xile el va cridar en quedar-se orfe als catorze anys, deixant una germana a la Seu que es va ocupar del negoci tèxtil familiar.A Xile es va iniciar en la fotografia.

En emmalaltir-se la seva germana va tornar a Barcelona on va conèixer la Concepció Cirici de la Seu d’Urgell amb la qual es va casar i de qui va tenir quatre fills: Josep, Àngel, Francesc i Valentí. Aquest darrer va néixer a la Seu d’Urgell el 24 de novembre de 1902 i va continuar els passos del seu pare en el món de la fotografia.

Tot i que el negoci familiar que va continuar existint era la venda dels teixits Don José instal.là un estudi de fotografia a la Seu i va fer nombroses fotografies de tots els contorns.

Va morir el 2 de novembre de 1921.

Va fer imprimir nombroses postals, principalment i directament per la casa HM de Madrid i Huecograbado Mumbrú de Barcelona i indirectament pels germans Labouche Frères de Tolosa.

Les seves postals cerquen fixar la imatge del paisatge, del monument o dels personatges de manera artística, amb un clar sentit de la composició, ressaltant l’aspecte que es vol enquadrar, esborrant-ne les parts supèrflues del contorn, oferint una rica gamma de plans amb diferent llum per tal d’obtenir els millors resultats plàstics sabent que només es podia jugar amb una tinta impresa, combinant i contrastant plans de diferent contingut matèric, oferint una qualitat d’impressió polida i escollint a cada moment el punt de vista que oferia més clarament un sentit de perspectiva i per tant introduint el moviment en la imatge ja sigui horitzontal (fugues normals dels rius, dels carrers, de rengles de persones o dels edificis) o vertical (fugues dels torrents i tarteres de les muntanyes).

Curiosament l’enquadrament mai és frontal, centrat i simètric sinó descentrat, esbiaixat, contraposant masses i volums de diferent escala tot aconseguint però i sempre un equilibri singular, una bona composició.

Allò mirat i la seva manera de mirar i molts punts de vista seran represos pel seu fill Valentí Claverol com el millor homenatge a la innegable qualitat artística del seu pare a la qual hi afegirà una millora constant de la qualitat intrínsecament fotogràfica.


Antoni POL i SOLÉ
President de la SAC

No aigualim el patrimoni ! (arti-097.doc)

Sovint la impotència o incapacitat de controlar una situació condueix a prendre posicions maximalistes i extremes, desfigurant-se els objectius bàsics i inicials i prenent actituds, es diu per prudència fins i tot bona intenció o en cas de dubte, que consisteixen en restringir el màxim i en generalitzar un proteccionisme que en ampliar el seu radi d’acció no aconsegueix finalment “protegir” definitivament l’element que calia sinó mediocrement tot una àmplia zona que es converteix finalment en una caricatura inversemblant d’allò que calia preservar perdent-se els sentits de proporció, mesura i sentit comú i desenfocant-se totalment la qüestió, en perdre’s pel camí allò que era important i havent guardat només aspectes anecdòtics o conceptualitats que en la seva renovació han fet desaparèixer tota autenticitat.

Això és el que està passant amb una sèrie d’edificis que podem considerar patrimoni artístic que per la seva qualitat específica o de pertinença a un conjunt singular i en un afany proteccionista massa ampli es van perdent pel camí.

L’amplitud del proteccionisme es va iniciar amb les Ordinacions Generals d’Urbanisme Parroquials del 1981 derivades de l’Ordinació del Consell General de la mateixa data i concretament pel que fa als cascos antics. I es perpetua avui amb les indicacions donades des del Patrimoni Artístic Nacional.

La delimitació d’aquestos va duplicar o triplicar les zones ocupades realment i la introducció d’algunes normes lamentables com les alineacions de vial o altres com el revestiment de pedra al 100% varen conduir a que avui a penes es puguin reconèixer els centres històrics o cascos antics reals.

Seria un error que la llei del patrimoni continués amb aquesta via en lloc de concentrar el seu efecte sobre els edificis o espais concrets.

La urgència i l’objectiu essencial d’aquesta llei ha de ser la protecció activa i no passiva, radical i generosa, ràpida i enginyosa dels edificis (pocs) que valen realment la pena.

No es tracta de fabricar patrimoni incrementant el llistat d’elements a conservar, i si es fa llistats amplis s’ha d’indicar molt bé on és el gra i on es la palla i que es justifiqui convenientment cada obra per a no aigualir allò realment important a conservar. Ni tampoc es tracta d’estendre i de crear servituds “patrimonials” a l’entorn indiferenciat d’aquests elements més enllà d’una zona prudent de 10-15 metres. I, en el cas que calgués, excepcionalment, això s’ha de fer per altres vies com correspon al planejament urbanístic i no per vies indirectes que no tenen en compte el planejament global.

L’objectiu d’aquesta primera llei ha de ser allò propi d’una primera llei: aturar la pèrdua constant de patrimoni i conservar decididament i sense renúncies el que val la pena, i crear la sensibilitat, necessària perquè, en un futur, vist l’èxit d’aquesta primera iniciativa, es pugui passar a d’altres objectius com visions més àmplies de l’entorn si es pot, tenint en compte però les necessitats urbanístiques. L’entorn de protecció ha d’estar en íntima proporció a la vàlua d’allò que es conserva i també i sobretot en la sintonia urbanística corresponent.

Si es generalitza i es vol abarcar tot, ni que sigui a qualsevol preu i amb mediocritat s’aconseguirà només un efecte contrari i s’acabaran de perdre els pocs elements que tenim i cal conservar. A més de crear servituds urbanístiques gratuïtes que precisament no són el que avui es necessita.

No aigualim el patrimoni copiant maneres de procedir de països que no es corresponen ni a la nostra qualitat, ni a la nostra quantitat, ni al nostre tamany de país, ni al nostre tipus de desenvolupament.

L’altre perill d’aigualir el patrimoni pot venir, tot i poder posseir una bona llei, de si no es defineix clarament com es financia aquesta protecció i d’on surten els recursos econòmics per a dur a terme les actuacions que cal fer i seguint quins procediments concrets i àgils. Veure el patrimoni només com a competència de Govern és un error. Cal que els Comuns es puguin incorporar a aquesta tasca prou difícil de conservació del patrimoni i sentir-se’n també titulars de manera activa. L’única font de recursos nova i disponible és recuperar el valor d’una part del sòl comunal per a poder-lo usar i atendre a les compensacions i intercanvis que calguin per a la conservació dels elements de patrimoni corresponents a cada parròquia. Patrimoni a canvi de patrimoni. La creació d’una sobretaxa sobre els edificis de nova construcció és també una possibilitat, però no recomanable per a no incrementar el cost final de l’edificació.

La conservació del patrimoni depèn i es cosa de tots. S’han d’evitar enfrontaments o postures que extremin les posicions d’uns i altres. Ens cal i urgentment poder-nos demostrar que som capaços de conservar el centenar d’edificis privats i la trentena de nuclis, aproximadament, que hi ha avui al país i que valen la pena.

Aquesta primera llei és decisiva per a aconseguir-ho. A més d’una certa teoria ens caldrà ser molt pràctics i realistes per a poder arribar a protegir tot el que caldria, conciliant els interessos públics i privats, els interessos del patrimoni i els interessos urbanístics. Aquesta primera llei ha de ser capaç de provocar estima, reconeixement i valoració del patrimoni tant de la societat com dels propis propietaris que s’hi han de poder sentir representats, defensats i degudament compensats i afortunadament afectats.

Antoni POL, arquitecte

Manifest Focs de St. Joan 2002. (arti-096.doc)

ENTRE LA FLAMA I LES FALLES

Per Sant Joan, Sol i Terra s’acaronen.
El Sol que il.lumina, a la Terra encén.
La Terra que dóna vida, al Sol sorprèn.

El Sol és foc, energia, força.
La força per a transformar si el foc és treballat.
La força per a escalfar si el foc és contingut.
La força per a il.luminar si el foc és aïllat.

La flama és l’expressió noble del foc.
És llum dirigida i llum que dirigeix. És el fi i l’inici del foc.
És seguretat. És comunicació.
És domini terrenal i transcendent. És control i raó.

Les falles són l’expressió popular del foc.
Són la igualtat.
Són la llibertat.
Són la fraternitat.

Entre l’una i les altres, les eixarnoles
relliguen Andorra amb la visió del foc,
en la seva petitesa
i en el seu equilibri.
Les eixarnoles són els espetecs del foc
i les guspires de llum que salten durant la crema,
tant de la flama com de les falles,
tant del foc cultivat com del salvatge.

El nostre foc és la combinació de la flama i de les falles,
de la raó i de la passió,
del seny i la bogeria,
de la normalitat i la creació,
del transcendent i l’intranscendent,
d’allò celest i allò terrenal,
del que és poderós i el que és popular.

Visca el Sol, visca la Terra i visca la cultura del foc !

Antoni Pol i Solé

La casa Lacruz de Puig i Cadafalch, un símbol pel futur. (arti-095.doc)

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), arquitecte, polític i historiador de l’art, va ser una personalitat a la Catalunya del seu temps en els tres àmbits citats.

Va ser el segon president de la Mancomunitat Catalana després de Prat de la Riba, entre 1917 i 1923 i per les seves implicacions polítiques catalanistes va haver d’exiliar-se en diferents moments durant la guerra i postguerra civil espanyola.

El projecte de la Casa Lacruz el va iniciar el 1936 com a hotel , transformant-se el 1940 com a casa de vivendes, acabant-se el 1943.

Es coneix que el 1937 Puig i Cadafalch va fer 10 estades a Andorra i el 1940 entre 17 i 20.I va fer altres estades els anys 1941 i 1942.

Dels diversos projectes d’edificis andorrans en que va treballar la reforma de l’església arxiprestal d’Andorra la Vella (portal d’accés, campanar i varis) i la casa finalment de pisos del Sr. Lacruz a Escaldes són les dues obres principals que es poden considerar com a realitzades tot i alguns canvis introduïts durant la seva construcció. La Casa Lacruz va ser seguida per Puig i Cadafalch des de 1936 fins a 1943 com ho testimonia diversa correspondència existent. I aquesta és la única obra on hi apareix la seva signatura (un St. Jordi com deixava habitualment en les seves obres).

L’edifici la Casa Lacruz és però arquitectònicament singular per diverses raons.
La primera per ser un edifici dels anys 40 que reflecteix molt bé el canvi que es produeix en el creixement urbanístic passant-se d’una estructura rural a una estructura urbana.
La segona perquè és un exponent de qualitat del període que es coneix com a arquitectura del granit a Andorra i que volia assumir en el seu moment i amb un llenguatge propi la imatge de la Nova Andorra.
La tercera perquè és una obra d’autor, que té signatura i que correspon a un arquitecte modernista català de prestigi tot i trobar-se a les darreries de la seva vida professional i haver-se produït l’obra en unes circumstàncies de penúries diverses.
La quarta perquè en el seu emplaçament aporta qualitat i personalitza una zona que ha crescut de manera amorfa i mediocre, com un aglomerat urbà indiferenciat.
La cinquena perquè el procés de qualificació dels centres urbans en que es troba tot el país ha d’aprofitar de totes les fites urbanes i edificis símbol com ho és la Casa Lacruz.

Conservar aquest edifici i recuperar-lo per al patrimoni col.lectiu és no només un deure de tots els ciutadans, empreses i institucions amb les administracions públiques al seu front sinó, i també, el signe inequívoc de l’existència d’un potencial mínim de sensibilitat, dignitat i maduresa que avui ja pot i ha de mostrar la societat andorrana, si realment ens considerem hereus d’un passat peculiar (que ha existit i que ve de molt lluny) i aspirem a deixar als nostres fills un futur amb identitat.

La llei del patrimoni és necessària sí, però no és suficient. Ens cal tenir clar per sobre de tot què volem. I un present i un futur de més qualitat i caracterització no són incompatibles amb el respecte als legítims interessos de les propietats que puguin resultar afectades per un interès públic que ha de prioritzar-se sobre l’interès privat, que en tots els casos ha de compensar-se generosament i no rànciament, activament i no passivament i aconseguint que la catalogació d’un edifici com a patrimoni nacional sigui un premi i no un càstig per al seu propietari.

Ni la ignorància ni la falta formal de recursos legals o econòmics immediats i a curt termini no ens pot fer perdre de vista l’interès comú a mig i llarg termini.

El Manual Digest (1748) en la seva màxima 21 recomanava: “Conservarlas antigallas, tant sepuga; perque encaraque algunas pareixen a primer vista rediculas, es perque no penetram be sa finesa”.

Les ordinacions del M.I.Consell General de 1964 preveuen dictar un reglament especial per fixar les condicions d’edificació al voltant de les capelles romàniques i altres monuments artístics.

Les ordinacions de 1965 del M.I.Consell General acorden “considerar Patrimoni Nacional totes les capelles i monuments, les despeses de reparació o sosteniment de les quals satisfaci o hagi satisfet el M.I.Consell General.”

L’any 1983 apareix la Llei de protecció del patrimoni cultural-natural d’Andorra que preveu el procediment per a elaborar el Catàleg del Patrimoni Nacional i atorga al Govern diverses facultats al respecte.

L’any 1988 en les ordinacions del M.I.Consell General complementant les anteriors: “es declaren d’interés nacional tots els monuments artístics, i zones d’interés històric i arqueològic de l’inventari aprovat per Govern”.

La Constitució de 1993 ens diu en el seu article 34:”L’Estat garantirà la conservació, promoció i difusió del patrimoni històric, cultural i artístic d’Andora”.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme del 2000, en el seu article 10 indica com a competència del Govern la classificació i protecció de les edificacions incloses en el catàleg del patrimoni nacional.

Tothom coneix l’existència d’aquest catàleg o inventari del patrimoni nacional tot i que no s’hagi publicat oficialment. Tothom sap que aquest edifici s’hi troba ressenyat.

Fa doncs 254 anys que venim parlant de conservar....

Amb o sense catàleg nacional oficial, amb o sense catàlegs parroquials oficials, amb o sense la llei del patrimoni, amb o sense els reglaments que preveu la llei general d’ordenació del territori i urbanisme (que permet legalment trobar solucions pràctiques i assenyades i adequades per a totes les parts), amb o sense els plans d’urbanisme, podem passar 250 anys més excusant-nos en que no tenim els instruments suficients o bé començar a actuar d’una vegada per amor propi i dignitat.

Tots som cridats a actuar fent prevaldre l’interès i el sentit comú. Fins i tot els mateixos propietaris als quals però no s’ha de dimonitzar per voler fer més rendible el seu patrimoni i als quals se’ls ha de donar autèntiques solucions concretes i raonables i no excuses dilatòries o vies sense sortida o amb paranys.

Per fidelitat i homenatge a tantes generacions que ens han precedit i s’han sacrificat per fer-nos arribar l’Andorra que avui disfrutem i per orgull de poder deixar a les generacions futures un país que sigui quelcom més que una marca registrada, cal trobar solució a aquest i altres casos que no poden esperar més. I solucions pactades i no prepotents que incentivin des de l’inici mateix l’estima cap al patrimoni arquitectònic i cultural que realment valgui la pena. Tots aquests edificis o indrets que mereixen el reconeixement públic i nacional han de ser considerats com a casos singulars i s’han de tramitar de manera singular , individualitzada, prioritària i generosa i vetllant perquè la seva afectació a l’entorn que l’envolta sigui igualment positiva i mai negativa.

El patrimoni nacional ha de poder ser vist per tots com a un valor afegit del qual tothom n’aprofitarà i no com a una font originària de restriccions contínues, absurdes i sense limitació.

L’ànima col.lectiva que ve identificant a la societat andorrana i de la qual formem part tots els ciutadans de l’Andorra actual es forja dia a dia i s’enriqueix amb allò més bo que serem capaços de transmetre a les generacions futures que s’hi hauran de reconèixer
com hem hagut de fer nosaltres cercant els valors i els encerts que generació a generació s’han anat consolidant i lamentant aquells altres referents perduts definitivament.

Antoni POL , arquitecte.