La Llei del Patrimoni Cultural és del tot necessària però el text presentat a tramitació parlamentària conté algunes determinacions tècniques equivocades i un esperit negatiu, en alguns aspectes prou importants, que fan convenient la seva revisió acurada i particularment en els punts que es senyalen a continuació per tal de poder disposar d’un text positiu i incentivador no només de la conservació, manteniment i preservació del Patrimoni Cultural sinó també del seu foment, ja sigui des del punt de vista creatiu o del promotor i col.leccionista.
En algunes qüestions el model que s’ha copiat és totalment equivocat i contrari a les necessitats, particularitats i interessos d’Andorra dins de les vies de desenvolupament que s’han escollit.
OBSERVACIONS AL PROJECTE DE LLEI DEL PATRIMONI CULTURAL
1ª- La fixació de 100 metres de radi com a entorn de protecció dels monuments amb la prohibició de construir-hi ni fer-hi cap ampliació en un màxim de 3 anys hipoteca l’ordenació urbanística.
La Disposició transitòria diu que mentre no s’hagin delimitat expressament els entorns de protecció dels monuments declarats aquests seran els espais compresos dins d’un radi de cent metres comptats des del perímetre exterior del monument.
I també que mentre no s’hagin delimitat no es pot fer cap nova construcció ni cap ampliació de volumetria en els entorns esmentats anteriorment.
Aquest entorn de protecció suposa per a cada punt un mínim aproximat de superfície afectada d’uns 40.000 m2 i que durant uns 3 anys, que és el temps donat en la Disposició final primera, no es pugui construir ni variar la volumetria.
Sí es té en compte que bona part dels béns declarats per la llei com a d’interès cultural són cèntrics, aquesta Disposició afectarà greument la possibilitat de disposar d’espais urbans centrals ordenats urbanísticament durant els propers 3 anys i que són solars urbans consolidats, en alguns casos estratègics, per al desenvolupament immediat dels nuclis urbans del país.
Si bé la llei només declara entre 7 i 17 béns d’interès cultural per cada Parròquia, la llei permet amb l’article 2 que el Govern, l’endemà d’aprovar-se la llei, inici la tramitació de declaració d’altres béns d’interès cultural i en virtut de l’article 2-2 generar uns entorns de protecció que automàticament entrarien en funcionament, equivalents als ja indicats, protegint l’entorn del bé pel qual s’iniciés l’expedient provocant la paràlisi de la major part del territori urbà parroquial.
El projecte de llei del Patrimoni Cultural no hauria d’oblidar que la Llei General d’Ordenació de Territori i Urbanisme de 21/12/2000 preveu en el seu Article 77 el catàleg comunal d’edificis, espais i elements d’interès històric, monumental, cultural o ambiental que concretament en el seu apartat 3 diu:
“En qualsevol cas les disposicions de la planificació han d’impedir que a l’entorn dels edificis, espais o elements catalogats, s’hi facin construccions o instal.lacions que en puguin perjudicar la integració a la trama urbana.”
Tampoc s’hauria d’oblidar que els Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquial han de ser aprovats per Govern i per tant pels diferents serveis d’aquests, entre altres, els de Patrimoni Cultural.
2ª- L’entorn de protecció ha d’estar en funció de la classificació del sòl urbanístic i del tipus de bé.
Els entorns de protecció dins del sòl urbà han de tenir un altre plantejament de quan es tracti d’entorns en sòl urbanitzable i distint també quan es trobi en sòl no urbanitzable. Per tant cal exigir que aquest entorn monumental s’adapti també a la realitat i a les exigències actuals i als requeriments de l’ordenació urbanística i necessitats del desenvolupament econòmic i social.
L’article 12 preveu que la delimitació d’un entorn de protecció és necessari en els monuments i potestatiu en els conjunts arquitectònics, en els paisatges culturals i en les zones arqueològiques i paleontològiques, quan hauria de ser tot el contrari. Per definició, a l’article 11, el monument es diu que configura una unitat singular i per tant i com a element singular pot tenir ben poc a veure amb el seu entorn i per tant la delimitació d’un entorn de protecció per aquest hauria de ser potestatiu; mentre que pels conjunts aquests entorn hauria de ser necessari per permetre un espai d’adaptació o de transició.
En l’article 15 quan es diu que “en els entorns de protecció dels béns d’interès cultural no es pot autoritzar cap obra ni actuació que impliqui ús del sòl, del subsòl o l’espai aeri que pugui perjudicar el caràcter arquitectònic o paisatgístic de l’àrea o pertorbar la visualització del bé” s’està incorrent una altra vegada en pretendre congelar un marc fictici a tot l’entorn d’un monument. Seria diferent quan aquest entorn o àrea constitueix un conjunt d’interès però si no és així cal evitar les teatralitzacions i muntar escenaris ficticis i deixar que sigui el planejament urbanístic que defineixi el que es pot fer o no en aquesta “àrea” a l’entorn del monument en correlació a la voluntat i necessitats, harmonia i pròpia coherència del Pla d’Ordenació i Urbanisme corresponent.
Una altra cosa és que es vulgui muntar a l’entorn dels monuments escenaris ficticis o simulacions de realitats passades, però aquesta ja és una altra qüestió i que no ha d’amagar-se darrera de pretesos entorns de protecció que hipotequen altres qüestions tant o més sèries i que si es volen crear han de ser honestament i compensant degudament als afectats.
3ª- Incorporar en annex el catàleg existent indicant els béns susceptibles de ser d’interès cultural i quins simplement inventariats.
El Govern disposa d’un catàleg de béns catalogats i els que apareixen a la llei són una mínima part (només alguns dels de titularitat pública o pseudopública) i seria bo que hi apareguessin tots els que avui dia té relacionats o fitxats obrint un període d’estudi sobre els mateixos però que tanmateix suposés ja l’inici de la seva protecció (Casa Lacruz, Hotel Rosaleda i altres...). I dir-ne quins considera “béns d’interès cultural” i quins altres els considera “ béns inventariats”.
4ª- El foment contemplat dins de la llei es pobre.
El Projecte de llei menciona clarament i es detallen els deures i les sancions que es poden aplicar als titulars de patrimoni però no menciona els drets que tenen. No es detalla cap incentiu per premiar d’alguna manera als que fins ara han conservat i protegit aquest patrimoni o simplement l’han generat. Es per tant un projecte de llei que penalitza als titulars d’aquests béns ja que els restringeix l’edificabilitat, la volumetria, les possibilitats de transformació, de transmissió i del seu ús i els obliga a fer obres i els amenaça d’expropiar-los si no fan el manteniment que consideri convenient el Govern.
A totes aquestes limitacions que no tenen altres béns immobles i que superen a les estrictament urbanístiques no es veu cap compensació ni reconeixement per cap lloc. Els ajuts previstos només es destinen per a la conservació integrada, la restauració i la millora però no pretenen compensar les limitacions i obligacions que se’ls imposa.
Per tant en lloc de reconèixer, valorar i premiar al qui té patrimoni o millor el conserva només se’l castiga. No sé si així s’incitarà a la conservació i el foment i la difusió del Patrimoni. No es deixa participar de la riquesa col.lectiva que suposa per a tots el patrimoni cultural als seus titulars més immediats.
Caldria que hi hagués un apartat de reconeixement als qui han fet, fan, tenen i miren per incrementar i conservar el patrimoni cultural i que s’explicitessin accions concretes de compensació o incentivació o almenys indicar que això serà possible proporcionalment al grau d’interès o qualitat del bé cultural declarat o inventariat.
5ª- S’ignoren els instruments urbanístics i el seu potencial per a la salvaguarda del patrimoni cultural individualitzat.
El Projecte de llei té en compte els Comuns només per responsabilitzar-los i recordar-los la seva funció policial.
No es té en compte que son els responsables directes de la gestió urbanística i que a través d’ella es poden aconseguir mecanismes de compensació que permetin la conservació o salvaguarda i recuperació de nombrós patrimoni.
No s’incorpora en la llei de manera positiva a tots els agents implicats (comuns, propietaris, col.leccionistes, associacions cíviques i professionals, ...)
6ª- No es detallen les fonts de finançament per a salvaguardar el patrimoni cultural.
El Projecte de llei no especifica com es finançaran els ajuts i molt menys els incentius o compensacions que caldria donar o fer.
I aquest és un punt essencial per a que la llei arribi a funcionar. Sense preveure quins mecanismes d’obtenció de recursos es donaran es confia en que tota la conservació passi pels particulars als quals s’obliga a conservar la riquesa col.lectiva i això tots sabem que a part de no ser cert, ni viable, tampoc és just.
Caldria enunciar els mecanismes urbanístics possibles, preveure les donacions, les fundacions, les campanyes de recollides de fons, l’actuació d’associacions, els drets de reproducció i de divulgació, els lloguers o l’ús puntual del patrimoni públic ....
7ª- El tractament del béns mobles és negatiu i desaprofitat.
El text de la llei proposat crea només dificultats al posseïdors de béns mobles en lloc d’incentivar-los a posseir-ne i a concertar amb ells la possibilitat de tenir d’exposar, de conservar i mantenir, de moure amb seguretat tant per l’interior com per l’exterior, etc.
Com altres petits països, hauríem de potenciar que el nostre país fos un indret buscat per tenir, guardar o dipositar béns d’interès cultural de tipus moble, que els avantatges que oferíssim i les garanties als seus titulars fossin notablement superiors als inconvenients que es tenen en altres estats.
El text no va en aquesta direcció i és un pena perquè es podria disposar, si les coses es fessin bé, d’un atractiu de visita turística més i realment notable vist el volum que representa el turisme cultural actualment tot i els esforços que s’hi esmercen.
8ª- Es tanquen portes a la iniciativa privada.
Particularment pel que fa a l’obertura de museus que puguin tenir afany de lucre. (Article 33).
Si la societat andorrana és una societat bàsicament que gira a l’entorn del món dels serveis, que hi pot fer que algú vulgui obrir museus, arxius o biblioteques amb afany de lucre?
Deixaran de ser activitats menys culturals que els teatres o els cinemes?
Es qüestió simplement de fer un reglament que determini les condicions a complir independentment que siguin públiques o privades amb o sense afany de lucre.
Perquè no s’aprofita la llei per obrir portes i interessar a promotors privats, del país o de fora, que inverteixin al país i obrin museus, on exposin les seves col·leccions amb avantatges respecte a l’entorn?
9ª- Respecte de la vida privada.
Que el text de la llei proposat hagi d’incorporar una Disposició addicional dient que “les mesures que s’adoptin en aplicació d’aquesta llei no poden atemptar contra el respecte de la vida privada” ja indica l’esperit amb que s’ha fet la llei i mostra com de negativa i també, segurament, com els qui l’han escrita, a la seva fi, han tingut algun remordiment i dubte prou important com per, avergonyits per alguna part del text que estaven proposant, intentar fer pensar que tot l’esperit negatiu que té no tindrà però conseqüències .....
Aquesta primera llei hauria de concentrar-se i mirar de ser bàsicament positiva per encoratjar i fer veure que val la pena conservar i protegir i que hi ha mecanismes suficients per fer-ho sense perjudicar, sinó tot el contrari, als seus legítims propietaris.
En els propers deu anys tenim el repte de demostrar que som capaços de salvaguardar els 200 edificis i 30 conjunts que poden tenir valor i fer-ho amb complicitat dels seus propietaris. Siguem realistes i intentem canviar la tendència actual negativa i que no ha estat capaç de salvar res fins avui i deixem per més endavant altres objectius que ja arribaran en altres fases.
Antoni POL i SOLÉ, arquitecte
