Homenatge a Marcel Baïche o Baissa (arti-106.doc)

8enes Jornades dels refugis Càtars al Pirineu Castellbó. 17/8/2003

Poder participar en l’homenatge a Marcel Baïche a Castellbó en el marc de les 8enes Jornades dels Refugis Càtars al Pirineu és per a mi alhora un honor, un deure i un plaer. Honor per la seva vàlua personal i professional com a ensenyant. Deure com a president de la Societat Andorrana de Ciències i haver estat ell col.laborador, conferenciant i membre de la junta de la SAC i coordinador de la secció de Llengua Catalana els darrers anys. I plaer per l’estima i interès que va saber generar entre els que hem tingut la sort de conèixer-lo en els darrers anys de la seva vida.

Parlaré doncs influenciat per aquestes tres perspectives.

Breument, per a una aproximació a la seva persona resaltaré alguns aspectes biogràfics, no complets.

Indrets on va viure
Va néixer el 28 de novembre del 1920 a Pàmies on hi viurà fins al 1938; entre 1938 i 1939 s’està a Paris; entre 1939 i 1942 a Tolosa; entre 1945 i 1946 a Paris; entre 1947 i 1950 a Bogotà; entre 1950 i 1953 a Suresnes; entre 1953 i 1955 a Orleans; entre 1955 i 1958 a Suresnes; entre 1958 i 1986 a Saint-Cloud i des de 1986 i fins al 2003 entre Saint-Cloud i Andorra la Vella. Mor el 27 de juny del 2003 al Vernet de l’Arieja, i és enterrat a Pàmies el 30/6/2003 en la tomba familiar.

Estudis
De 1931 a 1938 estudia al col.legi de Pàmies; entre 1938 i 1939 a Liceu Henri IV de Paris; de 1939 a 1942 a la Facultat de Lletres de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. La guerra talla els seus estudis superiors. Entre 1945 i 1946 a l’Escola de preparació de professors de francès a l’estranger de la Sorbona de Paris estudiarà de 1950 a 1953 a l’Institut d’Estudis Hispànics de la Sorbona de Paris.

Treballs
1947-1950 Director de l’Alianza Colombo-Francesa de Bogotà.
Mestre de conferències i director d’especialització a l’Escola Normal Superior de Colòmbia.
1950-1958 Professor d’espanyol i examinador al Liceu.
1958-1959 Professor d’espanyol al Centre Nacional de Turisme de Suresnes a Paris.
1958-1986 Professor d’espanyol i responsable dels alumnes estranger al Liceu de Saint-Cloud.
1959-1960 Assistent d’espanyol a la Facultat de lletres de la Universitat de Montpeller.
1968-1984 Professor d’occità al Liceu Lavoisier. Examinador al batxillerat des de 1962.
1973-1980 Professor d’occità al departament de Llengües romàniques de la Universitat Paris VIII.
1980-1988 Professor de lingüística romànica comparada a la Universitat de Paris III (Nova Sorbona).
1986 Traductor intèrpret jurat fins al 2003.

Càrrecs associatius
1940-1942 President dels estudiants Ramondencs de Tolosa de Llenguadoc.
1947-1950 President dels ensenyants francesos de Colòmbia i director. Fundador de la Revista Colombiana de Filosofia.
1955-1958 President de l’Amicale de Professeurs du Lycée de Suresnes.
1956-1959 Tresorer i vicepresident regional per l’Ile de France de l’APLV.
1956-1963 Coorganitzador francès dels Cursos Internacionals d’Estiu a Andorra.
1958-1972 Secretari de l’Escola occitana de Tolosa.
1970-1984 Membre del Comité Nacional de la Societat de Llengües Neollatines.
1976-1986 Delegat de personal d’ensenyants al Consell d’Administració del Liceu de Saint Cloud.
1978-1988 Vicepresident i President dels Amics de la Llengua d’Oc de Paris.
1981-1989 Vicepresident i President de l’Acadèmia de Llenguadoc.
1983-1988 Subsíndic de la Maintenance du Felibrige de Llenguadoc regió parisenca.
1986-1989 Membre de la Comissió Extramunicipal de l’Ensenyament de Saint Cloud.
1989 President occità del Cercle d’Agermanament Occitano Catalan CAOC.
1998 Secretari perpetu de l’Acadèmia de Llenguadoc.
1999-2003 Cap de la Secció de Llengua Catalana de la SAC

Distincions
§ 14 vegades llorejat per l’Acadèmia dels Jocs Florals de Tolosa (fora de concurs el 1989).
§ Mestre d’Obro del Felibritge.
§ Llorejat als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Tolosa del Llenguadoc el 1952.
§ Premi Internacional Batista i Roca a Barcelona el 1998.
§ Oficial de l’ordre de les palmes acadèmiques.
§ Oficial de l’ordre del mèrit civil espanyol.
§ Medalla d’argent de la ciutat de Paris.
§ Cavaller de l’ordre de les arts i les lletres.
§ Soci d’Honor de la SAC des del 14 de febrer del 2003.

La seva obra té dues vessants. La d’ensenyant, professor o mestre i la dels seus escrits sobre lingüística, història, poesia, narracions, conferències ... La segona està dispersa i és poc coneguda i us puc avançar que la Societat Andorrana de Ciències, en homenatge a la seva persona i a la qualitat de les seves aportacions, vol aplegar en una publicació tota l’obra escrita que pugui. Per tant aprofito per demanar-vos, als que disposin d’algun escrit o gravació seva, a passar-nos-en una còpia.

La primera però és la que tots coneixem més i és la que avui i aquí voldria posar de relleu.

L’artista Sergi Mas, amb la seva característica lucidesa i calidesa humana, un dia, parlant de la mort del Marcel va llençar com qui res, el paper de pont que aquell havia exercit. I vaig aprofitar la comparació per qualificar-lo d’inestimable pont cultural.

El món de la pedagogia constitueix per sí sòl ja un pont. I quan qui l’exerceix ho fa conscient d’aquesta possibilitat i ho fa permanentment a tothora i en tot moment, i aprofitant tots els àmbits del coneixement, fent-ho com qui no ho fa, ni ho vol fer, encara més.

En Marcel BAÏCHE, ha estat un esperit lúcid i inquiet, acompanyat d’un estil característic, dins d’un cos relaxat, cavalleresc, entranyable i ple de bonhomia i generositat.

Amb el do de saber escoltar a més del de saber parlar.

Ha estat un pont cap a les llengües clàssiques. Però també cap a les romàniques, l’occità, el francès, el català, el castellà .... i les no romàniques com l’anglès, l’alemany, el basc, ....... Com també entre Occitània (el país de la llengua d’Oc) i França, com també Occitània i Catalunya, i igualment entre Andorra i Occitània, Andorra i França, França i Espanya i Europa i l’Amèrica llatina.

Ha estat cantaire i poeta de la seva terra i un pont més entre la saviesa i la tradició popular camperola pouada a l’Arieja dels primers anys del segle XX i les generacions urbanes actuals de la plana tolosenca i el Pirineu terciaritzat.

A partir de l’any 1956 va tenir ocasió de conèixer de prop Andorra a través dels Cursos Internacionals Superiors d’Extensió Cultural organitzats pel Consell General fins 1960 i enviat per Paris com a professor en matèria de filologia romànica. L’any 1957 escriu, a la revista Andorra que recull les activitats dels cursos, Bufolo (un conte popular de Bélesta). L’any 1958 hi escriu Fi d’Etapa, fent d’Andorra aquesta fi després d’un recorregut per tota l’Arieja i que li fa escriure a la fi “Sí, Andorra; tot venint vers tu hem renovat una prova de fe tan vella com els nostres records comuns”.

Si bé és cert que aquest petit “omenàs” del Llenguadoc ha marxat físicament per sempre més, i el trobarem a faltar, ens ha deixat però i generosament molts ponts traçats que hem de procurar mantenir en record seu i interès propi.


Antoni POL

Marcel BAÏCHE (1920-2003) Inestimable pont cultural. (sac-238.doc)

Marcel BAÏCHE, ens acaba de deixar als 82 anys ben complerts al Vernet de l’Arieja, a tocar de Pàmies, la seva vila natal.

Pàmies, Paris, Tolosa., Bogotà, Suresnes, Orleans, Saint Cloud, Montpeller i Andorra han estat els principals indrets on ha viscut i desenvolupat la seva activitat d’ensenyament, professor, catedràtic, mestre, ....

El món de la pedagogia constitueix per sí sòl ja un pont. I quan qui l’exerceix ho fa conscient d’aquesta possibilitat i ho fa permanentment a tothora i en tot moment, i aprofitant tots els àmbits del coneixement fent-ho com qui no ho fa, ni ho vol fer, encara més.

En Marcel BAÏCHE, ha estat un esperit lúcid i inquiet, acompanyat d’un estil característic, dins d’un cos relaxat, cavalleresc, entranyable i ple de bonhomia i generositat.

Amb el do de saber escoltar a més del de saber parlar.

Ha estat un pont cap a les llengües clàssiques. Però també cap a les romàniques, l’occità, el francès, el català, el castellà .... i les no romàniques com l’anglès, l’alemany, el basc, ....... Com també entre Occitània (el país de la llengua d’Oc) i França, com també Occitània i Catalunya, i igualment entre Andorra i Occitània, Andorra i França, França i Espanya i Europa i l’Amèrica llatina.

L’ha estat igualment entre la llengua d’Oc d’en Mistral (Premi Nobel el 1905) i l’occità d’avui.

Ha estat cantaire i poeta de la seva terra i un pont més entre la saviesa i la tradició popular camperola pouada a l’Arieja dels primers anys del segle XX i les generacions urbanes actuals de la plana tolosenca i el Pirineu terciaritzat.

Des del Pàmies natal, la presència magnífica del Pirineu barrant el pas cap al sud, li va despertar una curiositat per conèixer la gent que vivia en aquells cimals, capaç de viure en indrets encara més freds que la plana de Tolosa.

A partir de l’any 1956 va tenir ocasió de conèixer de prop Andorra a través dels Cursos Internacionals Superiors d’Extensió Cultural organitzats pel Consell General fins 1960 i enviat per Paris com a professor en matèria de filologia romànica. L’any 1957 escriu, a la revista Andorra que recull les activitats dels cursos, Bufolo (un conte popular de Bélesta). L’any 1958 hi escriu Fi d’Etapa, fent d’Andorra aquesta fi després d’un recorregut per tota l’Arieja i que li fa escriure a la fi “Sí, Andorra; tot venint vers tu hem renovat una prova de fe tan vella com els nostres records comuns”.

Els seus records per aquests anys han estat sempre de magnífiques vivències, retrobaments i descobriments.
Tant fou així que a partir de 1986, acabada la seva etapa d’exercici com a ensenyant a França, va decidir passar la major part del seu temps a Andorra, fixant-hi residència de fet i integrant-se en diverses activitats de la vida social i cultural del país.

Ha estat un menairó andorrà més constructor de ponts de relligament amb el passat a través dels seus coneixements, però també amb el futur pel seu caràcter curiós, cordial, atent, observador, dinàmic, senzill i inesgotable, equilibrat, lluitador, estudiós, humanista ....

Si bé és cert que aquest petit “omenàs” del Llenguadoc ha marxat físicament per sempre més, i el trobarem a faltar, ens ha deixat però i generosament molts ponts traçats que hem de procurar mantenir en record seu i interès propi.



Antoni POL

President de la Societat Andorrana de Ciències

L’obra publicada en el temps de Cebrià BARAUT (1917-2003) (sac-233.doc)

Direccions o assessoraments:

- Direcció de Monumenta Andorrana, 7 volums apareguts entre 1965 i 1980 a càrrec de l’Editorial Casal i Vall d’Andorra la Vella.

- Direcció dels “Quaderns d’Estudis Andorrans”, 7 volums apareguts entre 1976 i 1996 editats pel Cercle de les Arts i de les Lletres de les Valls d’Andorra.

- Direcció de “Urgel.lia”, 14 volums apareguts entre 1978 i el 2001 editats per la Societat Cultural Urgel.litana del Bisbat d’Urgell.

- Assessorament històric a “Breu història d’Andorra” de Novo-Art SA, 1ª Edició Crèdit Andorrà, 1983, 62 Pàg. 2ª Edició revisada i ampliada, 1999, 73 Pàg.


Llibres:

- Llibre “Spill manifest de totes les coses del vescomtat de Castellbó” de Pere TRAGÓ. A cura de Cebrià Baraut, Societat Cultural Urgel.litana 1982, 206 pàgines.

- Llibre “Actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX – XII)” Societat Cultural Urgel.litana 1986, 221 pàgines.

- Llibre “Cartulari de la Vall d’Andorra (segles IX-XIII)” Conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Andorra 1988, 396 pàgines. Volum I.

- Llibre “Cartulari de la Vall d’Andorra (segles X-XIII)” Conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Andorra 1990, 204 pàgines. Volum II.

- Llibre “Nostra Senyora de Meritxell, patrona del Principat d’Andorra (1873-1998)” AINA, 1998, 151 pàgines.


Articles:

- Article “Avant-propos à la deuxième édition” de l’obra “La Coutume d’Andorre” Casal i Vall 1965 dins la Col·lecció Monumenta Andorrana, pàg. 7-10 Volum I.

- Article “El Monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles i les seves relacions amb la Vall d’Andorra” a Studia Monastica, 10, 1968, Pàg. 239-274.

- Article “L’arqueta reliquiari de Sant Esteve d’Andorra la Vella (s. XI-XII)” a Serra d’Or, el desembre de 1968, Pàg. 11-12.

- Article “ El monestir de St. Sadurní de Tavèrnoles i la Vall d’Andorra” Anuari-Guia turística i comercial d’Andorra, 1971-1972, Pàg. 255-269. Resum del treball publicat a Studia Monastica 10, 1968, Pàg. 239-274.

- Article “Els orígens de la senyoria episcopal d’Andorra: segles (X-XI)” a Estudis d’Història Medieval, volum V de l’Institut d’Estudis Catalans, 1972, Pàg. 3-28.

- Article “Com eren rebuts al segle XVIII els Bisbes d’Urgell a les Valls d’Andorra” Claror núm. 4-5, 1973, Pàg. 45-48.

- Article “Pompeu Fabra i Andorra” a Festes populars de la Cultura Pompeu Fabra. Valls d’Andorra (4, 5 d’octubre de 1975), Pàg. 4-5.

- Article “Les églises préromanes et romanes d’Andorre (Xe-XIIè siècles)“ a Les Cahiers de Saint- Michel de Cuxa de l’Association Culturelle de Cuxa, 1975, Pàg. 181-191.

- Article ”Les esglésies pre-romàniques i romàniques d’Andorra (segles X-XII)” a Quaderns d’Estudis Andorrans 1 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1976, Pàg. 7-28.

- Article “Pergamins de l’arxiu capitular de la Seu d’Urgell referents a la Vall d’Andorra (segles X-XIII)” a Quaderns d’Estudis Andorrans 1 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1976, Pàg. 67-102.

- Article “Visites pastorals i informacions, referents a les parròquies andorranes, del segle XVIII” a Quaderns d’Estudis Andorrans 2 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1977, Pàg. 99-152.

- Article “Com eren rebuts al segle XVIII els Bisbes d’Urgell a les Valls d’Andorra” Església d’Urgell, 51. bisbat d’Urgell, 1977, Pàg. 16-17.

- Article “La bastida de Ponts: Un castell frontera entre l’Urgellet i Andorra” a Quaderns d’Estudis Andorrans 2 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1977, Pàg. 33-42.

- Article “Els primers llibres impresos sobre Andorra” a Quaderns d’Estudis Andorrans 2 del Cercle de les Arts i de les Lletres 1977, Pàg. 153-158.

- Article “Les esglésies andorranes i els seus titulars” a Església d’Urgell 60, del Bisbat d’Urgell el novembre, 1977. Pàg. 21-26.

- Article “Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII)”a Urgel.lia 1 de la Societat Cultural Urgel.litana, 1978, Pàg. 11-182.

- Article “Els privilegis atorgats pels Bisbes d’Urgell a les Valls d’Andorra (segles XIII-XVIII)” a Quaderns d’Estudis Andorrans 3 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1978, Pàg. 21-74.

- Article “Un recull de documents andorrans del segle XVIII” a Quaderns d’Estudis Andorrans 3 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1978, Pàg. 101-131.

- Article “Jean Auguste Brutails” a Quaderns d’Estudis Andorrans 3 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1978, Pàg. 133-137.

- Article pròleg a “L’antifoner de missa de Sant Romà de Les Bons” editat per Casal i Vall a Monumenta Andorrana 6, 1979, Pàg. 7-9.

- Article “Lleis referents a les Valls d’Andorra promulgades pels coprínceps episcopals durant els segles XVII-XIX” a Quaderns d’Estudis Andorrans 4 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1979, Pàg. 19-69.

- Article “Els estatuts de la cofraria de paraires i teixidors de les Valls d’Andorra (1604)” a Quaderns d’Estudis Andorrans 4 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1979. Pàg. 115-127

- Article “Jean François Bladé” a Quaderns d’Estudis Andorrans 4 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1979, Pàg. 155-158.

- Article “ Les glosses catalanes del Ms. 838 de la Biblioteca de Montserrat” a Miscel·lània Aramon i Serra II dels Estudis Universitaris Catalans, 1980, Pàg. 15-31.

- Article “L’origen i l’evolució de la senyoria d’Andorra (segles IX-XIII)” a Annals de la Universitat d’Estiu. Andorra 82: El segle XIII, de la Conselleria d’Educació Cultura del Govern d’Andorra, 1983, Pàg. 126-133.

- Article “Andorra i les seves institucions a la fi de l’edat mitjana” a Annals de la 2ª Universitat d’Estiu. Andorra 83: La baixa edat mitjana, de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Andorra, 1984, Pàg. 49-60.

- Article “La data de l’acta de Consagració de la Catedral Carolíngia de la Seu d’Urgell” a Urgel.lia 7 de la Societat Cultural Urgel.litana, 1985, Pàg. 515-529.

- Article “ Histoire d’Andorre” a Histoire et archéologie, 96 de Archeologie, SA. 1985, Pàg. 85.

- Article “L’origen i l’evolució de la senyoria d’Andorra (segles IX-XIII)” a Pariatges d’Andorra 1278 – 1288 del Govern d’Andorra, 1988, Pàg. 13-25.

- Article “ Els manuscrits de Les Bons de la biblioteca de l’abadia de Montserrat” a Andorra medieval: 7è Centenari de la signatura del segon pariatge, de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Andorra, 1988, Pàg. 96-97.

- Article “ Una traducció catalana del segle XV del primer pariatge d’Andorra” al Butlletí 3 del Comitè de Ciències Històriques, 1990, Pàg. 49-55.

- Article “Tres actuacions del comte Borrell II de Barcelona – Urgell a les Valls d’Andorra” a Quaderns d’Estudis Andorrans 5 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1990, Pàg. 5-8.

- Article “L’antiga església de Sant Pere màrtir d’Escaldes: Notes històriques (segles XVI-XX) a Quaderns d’Estudis Andorrans 5 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1990, Pàg. 123-153.

- Article “ Pascual Madoz Ibáñez” a Quaderns d’Estudis Andorrans 5 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1990, Pàg. 175-191.

- Article “L’evolució política de la senyoria d’Andorra des dels orígens fins al pariatges (segles IX- XIII)” a Urgel.lia 11 de la Societat Cultural Urgel.litana, 1993, Pàg. 225-299.

- Article “ Les advocacions i la cronologia de les esglésies andorranes, segles IX-XX” a Quaderns d’Estudis Andorrans 6 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1994, Pàg. 5-10.

- Article “ Visites pastorals de la Vall d’Andorra durant els segles XVI i XVII” a Quaderns d’Estudis Andorrans 6 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1994, Pàg. 117-135.

- Article “ Les publicacions dels últims vint-i-cinc anys sobre la història d’Andorra” a Quaderns d’Estudis Andorrans 6 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1994, Pàg. 137-151.

- Article “Mn. Enric Marfany Bons, fill de Sant Julià de Lòria, autor de l’himne nacional d’Andorra” a Església d’Urgell 238 del Bisbat d’Urgell, 1995, Pàg. 5-7.

- Article “Diplomatari del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles (segles IX-XIII)” a Urgel.lia 12 de la Societat Cultural Urgel.litana, 1995, Pàg. 7-414.


- Article “ La presència i la repressió del catarisme al bisbat d’Urgell (segles XII-XIII)” a Urgel.lia 12 de la Societat Cultural Urgel.litana, 1995, Pàg. 487-524.

- Article “ La historiografia d’Andorra: Balanç i perspectives” a Serra d’Or, 434 del febrer, 1996, Pàg. 27-29.

- Article “ La publicació dels documents medievals, anteriors al segle XIII, de l’antic bisbat d’Urgell (1970 – 1995)” a Jornades de la Secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Andorra (2 i 3 de juny de 1995) a Barcelona – Andorra la Vella, 1996 , Pàg. 9-16.

- Article “El lloc on van ser signats els pariatges d’Andorra dels anys 1278 i 1288” a Quaderns d’Estudis Andorrans 7 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1996, Pàg. 5-8.

- Article “ Contribució a la història de l’església de Sant Serni de Canillo (segles XVI-XIX)” a Quaderns d’Estudis Andorrans 7 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1996, Pàg. 83-148..

- Article “ Ferran Valls i Taberner” a Quaderns d’Estudis Andorrans 7 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1996, Pàg. 149-156.

- Article “ La iconografia de les pintures romàniques de Sant Serni de Nagol” a Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, volum I, publicació de l’Abadia de Montserrat i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1998, Pàg. 133-138.

- Article presentació obra “Memòries d’un vicari general de la Seu d’Urgell, delegat permanent per a Andorra”, publicació de l’Abadia de Montserrat i Edicions del Diari d’Andorra, 1998, Pàg. V-XI.

- Article “Els orígens del culte de Sant Jordi a Catalunya (segles IX-XI)” a Escriptors d’avui, escriptors d’aquí del centre de la Cultura Catalana, 1999, Pàg. 7-17.

- Article “ La intervenció carolíngia antifeliciana al bisbat d’Urgell i les seves conseqüències religioses i culturals (segles VIII-IX)” a les Jornades Internacionals d’estudi sobre el bisbe Feliu d’Urgell 28-30 de setembre de 1999 de la Facultat de Teologia de Catalunya i la Societat Cultural Urgel.litana, el 2000.

APS



Fonts consultades:

– Breu Història d’Andorra, edició de Crèdit Andorrà, 1999.

– Miscel·lània a Don Cebrià Baraut i Obiols del Ministeri de Turisme i Cultura del Govern d’Andorra i Crèdit Andorrà, 2001.

– Monumenta Andorrana 7 volums entre 1965 i 1980 de l’Editorial Casal i Vall.

– Quaderns d’Estudis Andorrans 7 volums entre 1976 i 1996 del Cercle de les Arts i de les Lletres.

– Urgel.lia, 14 volums entre 1978 i 2001 de la Societat Cultural Urgel.litana del Bisbat d’Urgell.

– Biblioteca Nacional.

Interiors (arti-105.doc)

El 26 de maig vam tenir la sort de gaudir d’una activitat cultural singular i excepcional.

Música, cant, interpretació escènica i poesia es varen produir en un múltiple gest i en un sol acte.

L’atreviment de Natàlia Solà, a l’origen del gest i de la creació musical, mereix tot el reconeixement, admiració i agraïment.

Les qualificades veus de Mercè Obiol, Lluís Cintes, Mª Dolors Aldea i Josep Ruiz, sumades a la virtuositat del pianista Alan Dranc i a la força dels pianistes Míriam Manubens i Jordi Porta, feren que cada feix de sons, cada cançó , es convertís en una reeixida mostra de talent artístic.

Els rapsodes, Esther Nadal, Josep Dallerès, Lydia Magallón, Joan Antoni Rechi, Noemí Rodríguez, Mònica Vega, Gerard Claret i Lluís Cintes, varen donar vida a un muntatge escènic sobri però emotiu i plàsticament brillant.

Els textos de Miquel Martí Pol, Antoni Morell, Xavier Plana, Marc Tintoré, Esteve Albert, Joan Saladrich, Orobitg Carné, Riberaygua de Santa Coloma i Josefina Obiols, varen passar del paper a l’espai, de ser text a tenir veu. Tot fou possible també gràcies al Ministeri de cultura, al Comú de Sant Julià de Lòria, al Centre Cultural Lauredià i al Concurs Internacional de Cant de Montserrat Caballé.

I l’acte va ser singular pel repte proposat que es va assolir excel.lentment.

I va ser excepcional per la qualitat assolida per tots els participants fent que l’activitat es convertís en un espectacle.

Per als qui vulgueu recordar l’acte i per als qui no hi vàreu assistir ens queda un sorprenent disc compacte.

Antoni POL i SOLÉ

Els papers de recerca històrica (sac-216.doc)

Ja s’ha imprès el primer número dels PAPERS DE RECERCA HISTÒRICA, publicació que la SAC vol oferir dins el programa cultural andorrà en l’àmbit històric afegint-se als set Quaderns d’Estudis Andorrans apareguts entre el 1976 i 1996, als dos Annals de l’IEA a Perpinyà d’entre 1979 i 1981, als tres Butlletins del Comitè de Ciències Històriques d’entre 1986 i 1990, i als sis Annals de l’IEA a Barcelona d’entre 1990 i 1995.

Han passat set anys doncs sense que s’hagi editat una publicació periòdica que tracti temes d’història d’Andorra el que posa de relleu les dificultats per aquests tipus de projectes.

El primer objectiu per tant de la Societat Andorrana de Ciències ha estat el d’assegurar que hi hagi una publicació més de qualitat sobre història d’Andorra sumant-se al treball del Cercle de les Arts i les Lletres, de l’Institut d’Estudis Andorrans i del Comitè de Ciències Històriques (desaparegut).Raó per la qual s’ha creat la Secció d’Història dins la SAC, responsable de la publicació, coordinada per Pere Cavero i encapçalant un consell de redacció format per Susanna VELA, Rosa Muns i Maria Jesús Lluelles.

El segon objectiu és el d’aconseguir que hi hagi una periodicitat assegurada i normalitzada que desitgem sigui com a mínim anual. Per a poder-ho fer ens caldrà però a més de l’esforç i contribució desinteressada dels historiadors i de tots aquells que facin recerca històrica relacionada amb Andorra, el comptar amb el suport de dos patrocinadors entusiastes: en aquest cas el Ministeri de Cultura i també com és habitual en la majoria dels projectes de la SAC, amb el suport d’una entitat privada que ens permeti consolidar el projecte i obtenir una major divulgació, de Banca Privada d’Andorra.

Com a homenatge als que han aparegut abans nostre voldria recordar, en paraules extretes de les presentacions dels primers números, els objectius que els varen motivar i que també compartim:

-“..poder disposar d’una revista científica, escrita en la nostra llengua i oberta a tots els que vulguin col·laborar-hi, dedicada exclusivament a investigadors i fer conèixer la història d’Andorra...”Joan BURGUÉS 1976. Quaderns d’Estudis Andorrans.

-“Aquesta obra es destina, no als universitaris o als estudiants en particular, sinó a tots els andorrans perquè coneguin millor el passat i per tant el present del país i de les seves institucions.” Yves SERRA 1979. Annals de l’IEA (Perpinyà).

-“...un intent d’investigació seriosa (...) aplegar els afanys, dels qui vulguin, amb vocació científica, aproximar-se a la història i, molt especialment, a la història d’Andorra.” Elidà AMIGÓ 1986. Butlletí del Comitè de Ciències Històriques.

-“...l’aprofundiment de la recerca sobre les terres i els homes andorrans(...) queda el repte de cara al futur de llur continuïtat i possible millora.” Joan VILÀ 1990. Annals de l’IEA (Barcelona).

A tots aquests objectius i desitjos només hi podem afegir que l’exigència que ens fa viure intensament i conscient el present justifica sobradament la necessitat de millorar el nostre coneixement del passat, entre altres raons, per a poder ser més lúcids a l’hora d’escollir els camins a seguir en el futur.

Volem contribuir a fer possible una reflexió històrica permanent, oferint un canal de divulgació sense cap exclusiva i de la manera més oberta possible, com convé a totes les societats que es preocupen pel seu futur.


Antoni POL
President de la SAC

Cultura i acció cultural (arti-104.doc)

Hi han tres maneres bàsiques d’acció cultural o de possible actuació en el món de la cultura. Una és l’acció institucional (pública o privada), la que disposa dels recursos econòmics i els principals continents o llocs, mitjans i espais on aquesta s’exposa o es realitza. El seu lligam amb l’usuari cultural és indirecte.

Una altra és l’acció associativa, és a dir, la que representa la cultura de base perquè sorgeix directament de la societat civil i és la que proposa contínuament nous projectes del que cal fer perquè coneix les necessitats directament. El seu recurs és la imaginació i els seus mitjans no són altres que la voluntat i la il.lusió de fer a través dels recursos humans disponibles. El seu contacte amb el receptor de la cultura és directe.

Finalment l’altre tipus d’acció cultural és el que sorgeix de l’acció individual.
Aquesta és l’acció més distant de l’usuari final, i per tant menys eficaç a nivell de connexió amb la realitat però és la més creativa i per tant és la impulsora o la que es troba a la base de qualsevol acció cultural. És la que controla i crea el contingut cultural capaç de renovar els vells continguts i per tant en la seva creació de noves propostes es troba a l’origen de la cadena que suposa l’acció cultural.

Aquestes tres maneres d’acció cultural són diferents però no són deslligades i podríem dir que estan interelacionades ocupant els extrems d’un triangle i tenen connexió directa entre sí. Les tres són necessàries per a una acció cultural global normal, equilibrada i desitjable.

Les tres, però s’han de manifestar independentment o amb llibertat d’expressió de les altres.

L’acció individual constitueix essencialment la base de l’acció cultural, el primer element amb capacitat de generació de cultura. Aquesta acció cultural però necessita dels mitjans de que disposa l’acció institucional per a ser produïda o simplement divulgar i també de l’acció associativa per a ser dirigida eficientment i digerida i redistribuïda socialment.

L’acció associativa constitueix el marc essencial per a discutir, contradir, reformular i divulgar l’acció cultural primigènia i també per a crear un substrat dins la societat receptiu i que aprofiti el fruit de la creació cultural com també afavoreixi l’aparició de nous creadors individuals que augmentin el potencial de l’acció individual.

L’acció institucional amb els seus recursos econòmics i mitjans ha de crear el marc idoni per a fomentar i divulgar a nivells més enllà dels purament socials la creació cultural i ha de recolzar que les altres dues accions es puguin desenvolupar amb normalitat.

Per tant hem de saber diferenciar els tipus d’acció cultural i no barrejar-los.

Els tres són necessaris i cadascun té prou feina a fer per no trepitjar els àmbits dels altres. Cap dels tres es troba en competència perquè cap d’ells pot assumir el paper dels altres. La ignorància de qualsevol d’ells per un altre condueix només a que el sistema global i l’acció cultural, sigui menys efectiva per a tots, que els esforços hagin de ser majors i els resultats menors. Malgrat el seu lligam els tres són independents i han d’actuar talment dins del marc dels convenciments que els porten a existir i a actuar.

La cultura, és a dir, l’activitat que es dedica a la promoció del pensament i el coneixement ja sigui divertit o seriós, és una matèria primera del futur econòmic pel seu alt valor afegit.

La cultura és també un element de prestigi i de retrobament per a qualsevol societat que vulgui tenir futur.

La cultura és, com més prestigiosa i més capacitat tingui d’arribar als ciutadans, un motor d’integració únic.

Les subvencions no són per sí soles un jou de dependència. Hi ha uns llindars mínims a respectar que són garantia del respecte mutu i d’unes regles de joc mínimes equivalents tant a la cultura com en altres àmbits (esports, sectors econòmics deficitaris, etc.)

El problema de l’acció associativa avui no és el de disposar de més o menys independència sinó el de poder disposar d’aquests mínims que assegurin l’existència en igualtat de condicions i amb les mateixes exigències que es tenen per altres entitats o associacions d’altres àmbits que els culturals, per a poder dur a terme l’activitat associativa amb unes mínimes garanties d’eficiència en benefici de tota la societat.


Antoni POL

La mirada d'en mir i l'Andorra certa (arti-103.doc)

En tota l’obra d’en Joaquim Mir sobre Andorra i gràcies a la magnífica publicació-catàleg editada pel Govern d’Andorra que conec, una bona mostra de la qual tenim la possibilitat encara de contemplar directament a la sala del Govern en una excepcional exposició fins al 9 de febrer, hi apareixen dos elements essencials que mostren l’Andorra certa, la real i física de sempre i per tant el profund coneixement que Mir va saber tenir del nostre país en el poc temps que hi va estar.

Aquests dos aspectes es troben estilitzats però fermament presents en cadascun dels quadres i fins i tot dibuixos.

Primer el contrast que la llum a la muntanya provoca entre els plans del cel i finestres (d’horitzó ampli) i els plans de terra, muntanya o edificis o persones en el seu entorn físic clarament delimitat.

Aquest contrast és present fins i tot en l’obra del “Vell andorrà”, figura fosca envoltada d’un fons clar. En els interiors sempre hi ha la finestra que marca el contrast. En els exteriors sempre un tros de cel.

Segon, la presència de línies inclinades decisives en el nostre entorn vital i en la composició general del quadre o dibuix d’en Mir marcant la presència dels successius plans de muntanyes que situen les diferents valls dins del paisatge o simplement indiquen carenes i perfils de les muntanyes andorranes totes dins d’aquest microcosmos de proximitat per la petitesa de les nostres valls.

Línies inclinades que són substituïdes quan les muntanyes no hi són pels llosats de les cases o fins i tot per les espatlles del vell andorrà.

El capteniment primer i la plasmació després d’aquests dos detalls per Mir en la seva obra sobre Andorra mereixen una remarca alhora que ens ajuden, 70 anys després, a conèixer part de l’estructura de la nostra realitat física quotidiana. Afegits als comentaris de Miralles, Fontbona i Canturri sobre l’obra andorrana de Mir, i a la vista de la quantitat i qualitat de les seves obres sobre Andorra, es pot dir que ens podem tenir per afortunats i considerar a Joaquim Mir no com a un pintor que va pintar coses nostres sinó com a un pintor nostre de més.


Antoni POL
Arquitecte