dimarts, 29 d’agost del 2000

Formació i ensenyament a Andorra (sac-135.doc)


Benvinguts un any més, en nom de la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES, a tots els presents, ponents, mitjans de comunicació i assistents per a fer possible una nova diada andorrana, la 13ª, en la 32ª edició de la UCE, que podem realitzar gràcies al patrocini del Banc Agrícol i Comercial d’Andorra pel que fa a la diada, del Ministeri d’Educació, Joventut i Esports pel que fa a la presència d’Andorra a la Universitat Catalana d’Estiu i al Ministeri de Turisme i Cultura pel que fa a la publicació del contingut de la diada, que esperem que podreu tenir d’aquí a 3 mesos.

Ja al 1987 la Societat Andorrana de Ciències va organitzar unes “Jornades sobre l’Educació a Andorra”, publicades el 1994 on es feia una anàlisi del sistema educatiu andorrà de l’època.

L’evolució del nostre país, l’enriquiment i complexitat adquirits en el nostre teixit social i l’organització de la nostra societat fan que 13 anys després ens motivi, per diverses raons, tornar a parlar d’aquest tema.

El primer i com mostra el programa previst, és que no es tracta només del món de l’educació tradicional sinó que avui cal ampliar els temes als conceptes de formació i ensenyament i no perquè la SAC ho consideri així sinó perqué la sensibilitat social ha desplaçat els termes.

Precisament aquests dies el rector de la UOC, Gabriel Ferraté, deia que el repte per als ensenyants els propers anys no serà “ensenyar” sinó com motivar i facilitar a “aprendre”.

Dins d’aquest nou àmbit en el qual també hi té cabuda l’educació entesa en el sentit de sempre (amb la incorporació de l’ensenyament privat), apareixen i amb força i per sort ja al país, el món de la universitat, el més recent, però també el de la formació dels professionals, funcionaris i en l’empresa, i també el de l’ensenyament professional i l’especial, com igualment el de la formació o ensenyament complentaris i de lleure.

Aquesta enorme oferta d’ensenyament sembla que a més d’ocupar un nombre creixent de recursos i persones a Andorra i a arreu, es fonamenta per la voluntat generalitzada d’una cultura de la formació, que ha desplaçat el de l’educació. Segurament aquest canvi es justifica per la ràpida evolució del coneixement i de les tecnologies però també pel factor competitiu de la nostra societat i pel valor que dóna la nostra societat actual i del futur a la informació.

I això que en sí mateix no és dolent, és potser erroni quan es planteja cada vegada més des d’àmbits totalment especialitzats, parcials i desconnectats d’unes visions més globals. Cadascú està obsessionat per formar en els aspectes puntuals que l’afecten i potser no es preocupa d’una visió global de la formació que penso també és necessària per poder saber on i com encaixar les peces del trencaclosques educacional que està oferint la societat actual. Sembla com si ja no es tracti d’educar persones sinó formar en això o en allò altre i prou.
Seria bo però que fòssim capaços d’integrar també i més enllà de la cultura de la formació això sí global, rica, variada i continuada, una cultura de l’aprenentatge, en que en lloc de voler-nos formar per triomfar i ensenyar als altres ens convencèssim que el que ens cal és adquirir la disposició permanent d’aprendre de nosaltres i dels altres i de valorar i exigir l’aprenentatge en l’experiència com un valor que ens capaciti com a persones per sobre de l’obtenció de diplomes i currículums vitae. Saber equilibrar en definitiva la teoria i la pràctica i no oblidar-nos de la finalitat de tot plegat.

Que la millor formació i ensenyament és el que procura l’experiència personal de cadascú integrada en el seu únic curs, que mai es repeteix i que és la pròpia vida.


Antoni POL
Representant de la SAC al Patronat de la UCE

dijous, 8 de juny del 2000

L'enginyeria un valor a retrobar (sac-137.doc)


Antonio AGUADO DE CEA va situar clarament on es troba avui la professió de l’enginyeria i quin sentit i futur té l’enginyeria a la societat actual.

Realista i exigent va analitzar l’enginyeria clàssica o tradicional (camins, canals i ports industrials) comparant-la amb les noves sortides de l’enginyeria (telecomunicacions ...) i com les primeres estan en un nivell baix en la consideració i valoració social mentre les noves tenen un alt nivell.

Pensar que les professions no evolucionen i quedar-se aturat no és el camí per a fer apreciar la necessitat de les possibles aportacions de cadascú. Cal doncs d’un costat resituar-se en un entorn de constant evolució, però de l’altre saber comunicar degudament amb la societat per a fer arribar la imatge adequada de la pròpia funció professional així com també de la funció social que cada activitat representa.

La societat actual complexa, globalitzadora i dinàmica requereix de l’aportació de tot tipus de professionals i a l’enginyeria i als diversos professionals que la integren, cadascú des del seus àmbits corresponents (si no es vol desvaloritzar el prestigi de tots) els pertoca fer-se presents i integrar-se de manera més oberta i decidida en el món de l’empresa privada o els sectors econòmics privats.

Segurament caldrà clarificar també el món de les enginyeries tècniques davant de les superiors per unir posicions i presentar un sol front davant la societat.

La celebració dels 10 anys del Col.legi d’Enginyers amb actes com el d’aquesta conferència en col.laboració amb la SAC apunta ja en el bon camí i el com cal fer un esforç per assumir la funció que correspon a cada col.lectiu.

El president Alfred Huarachi i la seva junta han encetat una via que no s’hauria de deixar.

Que la sort i sobretot l’enginy us acompanyin!

dimarts, 30 de maig del 2000

Tres visions quaranta imatges (sac-136.doc)


Tres fotògrafs, l’Isidre Escoriuela, el Josep A. Bringué i el Carles Esteve proposen en una edició de Banca Reig 40 fotografies de fets, entitats i personatges a través del retrat de persones que les simbolitzen o encarnen.

Si bé totes elles crec que mereixen la nostra atenció per la seva qualitat, voldria ressaltar-ne aquí les que considero han assolit més bé l’encarnació del personatge, des del meu punt de vista, per ser les que a mi personalment m`han impactat tot i ser conscient que no era aquest només l’objectiu dels seus autors en la publicació.

Així, Valentí Claverol que apareix amb tota la força dels seus trets identitaris bàsics: els ulls mirant nítidament i el nas i la boca que estructuren el rostre sobre una corbata com cal (al meu parer la màquina de fotografiar hi és, malgrat la seva força, accessòria) ...

La Catherine Metayer amb la seva figura atlètica mal asseguda en un tamboret i el seu amable rostre incitant a posar-te en acció (ni que sigui difuminat, el roquet del fons treu força a la imatge ...)

El Manel Anglada provocadorament assegut sobre un tronc i encimbellat, quasi tocant el cel amb els seus dits deformats per l’acció i amb el seu mirar fitant enllà ...

L’Assumpta Pujol esguardant fit a fit oferint claror emmig de la negror que l’envolta, una claror càlida com no pot ser altrament la que prové d’un rostre seré, d’una mirada profunda i d’unes mans de dona jove forta que és ...

El Josep Alsina oferint tota la tendresa que és possible oferir malgrat el cansament del seu rostre, que no para de deixar-se il.luminar de tanta llum que sap rebre ...

L’Antoni Morell, amb els ulls i llavis en íntima complicitat irònica esperant, mans en posat seriós, com serà interpretada la provocació de mostrar-se nus de cap i peus ...

El Francesc Viladomat, que ha sabut projectar la seva talla com calia per aconseguir el que ha aconseguit.
El Josep Dalleres recollint la veu per fer-ne paraula un cop processada des del més endins ...

El Sergi Mas amb el seu esguard escèptic i el desig de ser més alt per a poder sortir del caos que l’envolta ...

La precisió dels trets recollits que acompanyen la part del cos mostrada, més enllà de tots els accessoris uns cops més innecessaris que altres, m’ha confirmat la qualitat dels retrats i particularment dels personatges.



Antoni POL

dimecres, 5 d’abril del 2000

El dret a decidir la toponímia i l'onomàstica i la seva grafia (arti-031.doc)


El passat 31 de març l’Alvar Valls distreia el seu ull parlant de “grafies arcaiques”.

Certament tenia l’ull ben distret quan en lloc de fer prevaldre la seva fina intuïció i aguda intel.ligència fent un treball periodístic acurat, com fa habitualment, es deixa endur per alguna dèria com la de confondre la unitat de la llengua amb una llengua unitària, la filologia al servei del llenguatge i la llengua i no les llengües al servei de la filologia. Les llengües (vives) evolucionen i qui les fa evolucionar no són els filòlegs o els científics sinó els pobles que les parlen, que guiats per un instint propi, en conserven uns mots, n’assimilen altres, n’abandonen alguns i en transformen molts, quan s’escau, tenint en compte o no la raó dels filòlegs.

Dins d’aquesta evolució del llenguatge o de la llengua hi ha un camp específic que es la toponímia. Pretendre aplicar la mateixa racionalitat a les paraules comuns d’un llenguatge i alhora a la seva toponímia és inversemblant. Per alguna raó els filòlegs i científics ja no barregen amddós mots en els diccionaris on només hi apareixen els mots comuns i no els propis. Pretendre que la toponímia es quelcom de verge i pur és un contrasentit i m’estranya que el bon amic Àlvar es deixi dur per aquesta rauxa purificadora de la toponímia i onomàstica quan sap molt bé que ambdues són un pòsit pel qual hi han deixat traça diverses llengües i moltes transformacions populars.

La “pura i simple normativa ortogràfica“ hi té poc a dir en la fixació toponímica.

Agradi o no volgut Àlvar la toponímia, i quan és popular encara més (i no imposada des d’altes instàncies) és un dels elements més lligats a cada territori i a la seva gent que en són en definitiva els primers i darrers destinataris. Sigui per voluntat de ser, sigui per diferenciació, sigui per estètica, sigui per fidelitat a la tradició, sigui per banal transformació cada poble ha de tenir el dret de decidir com vol dir-se i com vol que li diguin, i com vol que escriguin el seu nom, igual com volen les persones fixar el seu. I cada època estableix la seva manera de denominar-se. No es tracta d’arcaismes o modernismes, es tracta del dret a decidir la pròpia denominació. I això hauria de meréixer el més profund respecte. No es pot al.ludir a “...una altra resistència, no tant positiva, centrada en la insistència d’alguns sectors a continuar emprant les grafies arcaiques d’alguns topònims”, ni tampoc que “recorden que va ser el franquisme qui ...”, ni tampoc “... imatge de la llengua al marge de la modernitat ...”.

Quin problema és que de “Saturninus” s’hagi derivat a “Sadurní” i “Saturnino” en uns llocs i a “Cerni”, “Cernin” o “Serní” en d’altres?.

Si uns volen dir-se “Maçanet de la Selva” perquè no h’hi pot haver d’altres que es diguin “La Massana”?

Si uns altres es deien “Les Caldes”, s’han dit “Les Escaldes” i avui es volen dir “Escaldes” quin mal hi ha?

Si precisament es tracta de denominacions oficials, no són les institucions que oficialment representen aquests territoris les quines tenen el dret, com a representants del seu poble o pobles, de poder decidir amb quina denominació oral i gràfica es senten identificats?

Voler imposar patrons genèrics en l’aspecte toponímic o onomàstic que són noms propis no ho oblidem, no té res a veure amb la unitat de la llengua i si té a veure amb la manca de sentit comú. Sobre el topònims, malgrat hi tinguin a dir els filòlegs i científics de la llengua, la última paraula no l’han de tenir els que fan el diccionari sinó els que s’han de sentir identificats amb la toponímia. I els que vulguin modernitzar que no parin de modernitzar-se i els que vulguin ser arcaics que ho siguin (que no ha estat ni serà mai el cas). I als altres, només ens cal que respectar-los quan es tracta de la pròpia denominació. Per tant fora bo que es respectés d’una vegada la documentació oficial existent al respecte i ens respectèssim més els uns als altres no fent aparéixer dimonis polítics que no s’escauen a la realitat del país, ni fantasmagòriques consideracions d’arcaics o de moderns.


Antoni POL i SOLÉ

dilluns, 21 de febrer del 2000

Record d'Enric Casassas i Simó (sac-124.doc)


Nascut a Sabadell el 1920 ens ha deixat a la ciutat de Barcelona el passat 16 de febrer.

Doctorat a la universitat de Barcelona hi ha exercit de professor adjunt entre 1950 i 1966 treballant entre 1954 i 1955 als Estats Units. Ha estat caterdràtic de química analítica a la Universitat de la Laguna, entre 1967 i 1969 i des de 1964 ho fou a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Des de 1988 és catedràtic emèrit de la universitat de Barcelona. Ha publicat diferents treballs sobre lligands orgànics i s’ha especialitzat en microanàlisi i tècniques electromagnètiques.

Ha publicat articles en revistes especialitzades prestigioses.

Des de 1972 era membre adjunt de l’Institut d’Estudis Catalans i en fou president entre 1982 i 1986.

Ha estat vice-rector d’investigació a la Universitat Autònoma, vice-rector d’ordenació acadèmica a la Universitat de Barcelona, president de la secció de ciències de l’Institut de Ciències de l’Educació i president del Consell Científic i Tecnològic de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) de la Generalitat de Catalunya fins al 1991. Ha impulsat l’adaptació en llengua catalana de la nomenclatura química establerta per la IUPAC afavorint la terminologia científica en català. Fou Creu de St. Jordi el 1992. Ha estat president de la Universitat Catalana d’Estiu entre 1988 i 1991. Precisament el primer any fou el de l’entrada de la Societat Andorrana de Ciències a l’Associació de la Universitat Catalana d’Estiu més tard convertida en Fundació.

La presentació de l’entrada de la SAC a la UCE es va fer el 15 de juliol del 1988 i vam poder comptar amb l’Enric CASASSAS a Andorra.

El seu bon fer i la seva i il.lusió ens va engrescar a continuar sent presents a la UCE a nivell formal i també a nivell real a través de la Diada Andorrana de la qual aquest any n’hem celebrat la dotzena edició.

En ocasió de la 1ª Diada a Prada l’any 1988 CASASSAS va dir:

“La Universitat Catalana d’Estiu, està realment satisfeta d’haver pogut incorporar dintre de les seves estructures una institució andorrana (...), i fins ara, no havíem aconseguit que cap institució andorrana s’hi sumés (...). Nosaltres esperem que en el futur la vinculació d’Andorra a la Universitat Catalana d’Estiu s’incrementi i que els lligams siguin cada vegada més estrets. Voldríem que la Diada Andorrana s’ampliï amb onze dies andorrans a la Universitat Catalana d’Estiu”.

Els seus quatre anys de president de la UCE van assistir a l’entrada de la SAC a la UCE i l’organització conjunta amb el CREC de les quatre primeres diades per continuar-les després en solitari passant així el període de la consolidació de la SAC dins la UCE.

La pèrdua és doblement sentida, d’un costat per no poder comptar més amb ell en la seva qualitat personal, científica i d’amic d’Andorra i d’un altre costat en no haver pogut tirar endavant un projecte conjunt, el de la col.laboració d’Andorra i Catalunya en la traducció de la normativa internacional al català a través de la creació prèvia de la Comissió Andorrana de Normalització o organisme similar del qual el país encara avui n’estem mancats i que té múltiples i necessàries funcions i no només per a la defensa cultural sinò també dels propis interessos econòmics i polítics.

Amb el desig de poder contribuir afer realitat en un futur proper aquest projecte inacabat i des de la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES volem homenatjar amb aquest record la figura d’Enric CASASSAS i SIMÓ.


SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES

dilluns, 7 de febrer del 2000

L'andorranitat de Pompeu Fabra (sac-123.doc)


L’andorranitat, amb la seva forta dosi de catalanitat a través de la llengua, el català, havia ja homenatjat Pompeu FABRA i agraït la seva vàlua i feina ben feta des de l’Andorra tradicional el 1976. Ha estat oportú que l’Andorra constitucional hagi fet també i de manera contundent, amb representants de la societat civil, la iniciativa privada i les institucions aplegats conjuntament un acte de reconeixement públic en un moment en que tot i valorant la riquesa d’una societat pluricultural i oberta com és l’andorrana cal també potenciar un dels eixos vertebradors i d’identitat del país com és la seva llengua oficial, la catalana. I un i altre fets no són contradictoris.

El mateix respecte que els andorrans sentim per les altres llengües i cultures que tenim la sort de conéixer i viure a través dels visitants i residents i dels fluxes de la globalització, cal que sentin els residents i andorrans envers el que és un signe de la identitat del país. I això amb naturalitat i sense fer soroll, però exigint la mateixa tolerància i respecte per a un dels elements bàsics d’integració i d’identitat del país.

La llengua oficial és el punt d’unió entre totes les diverses llengües que es parlen i poden sentir al país, com més millor, i que representen la diversitat de la societat a Andorra. Però el català ha de ser el comú denominador lingüístic de la gent d’Andorra, al marge de que dominem també dues, tres, quatre o més llengües, com a bons andorrans i europeus.

Si Pompeu FABRA, l’any 1947, retia indirectament un homenatge a Andorra fent-hi el seu testament, Andorra l’any 1938 (segon any del síndic Francesc CAIRAT, el síndic que ha estat més anys de la història com a tal, insòlitament 24), homenatjava discretament però de manera efectiva la llengua catalana declarant-la llengua oficial, i per tant adquirint el català a partir de llavors la condició de llengua oficial d’un estat al segle XX. I igualment homenatjava Pompeu FABRA en utilitzar els criteris normatius per ell regulats.

FABRA, segur, no va ser conscient del paper que Andorra, amb tota la seva petitesa i singularitat sovint malentesa, havia de jugar en el reconeixement internacional del català. No obstant això, sense la seva feina, la declaració d’oficialitat i la recuperació soferta pel català hauria estat molt més complicada i difícil, en tot cas ben diferent. I l’andorranitat avui seria encara més complicada d’entendre.

Per la seva contribució, inconscient però vital a l’andorranitat, Pompeu FABRA, ha estat un menairó de la nostra llengua excepcional i de la nostra terra malgrat passar-hi gairebè de puntetes.

L’ÀGORA ha entés el seu paper i a més de l’exposició ha fet un esforç per deixar-ne traça amb un magnífic catàleg que recull la seva catalanitat i, lingüísticament, la seva andorranitat.


Antoni POL i SOLÉ
Vocal de la SAC

diumenge, 30 de gener del 2000

Andorra en el diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (arti-030.doc)


Un diccionari és, primordialment, el reflex de la llengua viva parlada i escrita en un moment determinat.

És i ha d’èsser una eina útil, de manera general, per a aquella societat o societats que s’hi troben identificades, tant en la seva concepció estàndard com en les seves variants i sobretot en les seves especificitats conceptuals territorials.

És bo que hi hagi diferents diccionaris que, parcialment, ofereixin aspectes diversos de la llengua. Però també és bo, que n’hi hagi un que intenti ser globalitzador i representatiu, unitari i estàndard, editat per una institució representativa que assumeixi, en certa manera, una oficialitat, la qual sigui reconeguda pels diferents territoris que parlen i tenen com a pròpia aquesta llengua.

El diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ha d’ésser el nostre diccionari.

La representativitat, però, no només s’obté amb el nom de la institució sinó que es guanya o mereix, amb l’efectivitat i sensibilitat d’un treball constant i objectiu.

L’extensió i capacitat limitada d’un diccionari no és excusa per encabir cent o dos-cents mots més, vius i actuals amb els quals els usuaris i la seva època s’hi sentin representats, si convé, deixant de costat altres, més nombrosos, avui ja en desús que hi continuen figurant, i que en tot cas podrien presentar-se en un altre volum, de contingut menys actual i de tipus històric provocat pel seu desús.

Els diccionaris d’avui han de ser com a mínim coherents conceptualment, o mesurats i proporcionats amb els mots que presenten, des del punt de vista del concepte que fa que a l’instant es trobin relacionats amb altres mots. Per exemple, sí s’incorporen gentilicis comarcals hi han de ser tots, i no només alguns. Si s’hi incorporen gentilicis locals hi han de ser tots, etc.

Cal que hi hagi sensibilitat territorial.

L’ús del concepte modern “Països Catalans” en l’explicació de certes paraules o conceptes antics (com per exemple “batlle”) fa incòrrer fàcilment en errors històrics que cal revisar i corregir, ja que no han estat d’aplicació a Andorra en el sentit que es vol donar i va tenir en la resta de territoris. Particularment en les paraules de l’àmbit administratiu o polític.

La nova edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, hauria d’incorporar (amb aquesta o semblant definició), els següents mots, tenint en compte, la coherència conceptual devers altres mots semblants i fent mostra d’una ràpida i progressiva sensibilitat i atenció envers la realitat política, social i cultural andorrana:

• andorranitat (conjunt d’elements que conformen la voluntat d’ésser dels andorrans)
• andorranitzar (acció de divulgar els coneixements relacionats amb la realitat andorrana)
• andorranització (acció destinada a andorranitzar l’ensenyament)
• andorranitzador (que desenvolupa l’acció d’andorranitzar)
• andosí (habitant d’Andorra al segle IV abans de J.C. citat per Polibi)
• averia (a Andorra impost aplicat al bestiar menor per a l’obtenció del pedral i d’aquest la qüèstia)
• metadó (a Andorra impost aplicat a persones i bestiar major per a l’obtenció del pedral i d’aquest la qüèstia)
• buner (persona que toca la buna)
• cortó (a Andorra part mitja d’una terra comunal reservada per a péixer el bestiar gros)
• defens (dit d’aquella terra de guarda o de propietat privada total)
• esboïgar (eixermar)
• pitavola (papallona)
• tamarro (animal fantàstic imaginari mig carn i mig peix)

I complementés o corregís amb les següents explicacions complementàries les paraules ja registrades:

• batlle (a Andorra jutge de primera instància)
• batllia (a Andorra seu de la justícia de primera instància)
• comú (órgan polític de gestió administrativa de les parròquies andorranes)
• consell (Consell General del Principat d’Andorra. Conjunt de representants escollits democràticament que constitueixen l’órgan legislatiu d’Andorra).
• conseller (Conseller General. Membre del parlament del Principat d’Andorra).
• cort (Tribunal de Corts. A Andorra tribunal de justícia d’alta instància)
• cot (Cot de la Terra. A Andorra multa del Consell General)
• parròquia (a Andorra divisió administrativa territorial equivalent alhora al municipi més la regió)
• pedral (a Andorra impost del qual deriva el producte de la qüèstia)
• pitxer (planta herbàcia de la família de les armaril.lidàcies (narcissus pseudonarcissus) amb flor de pètals grocs i una corona gran acampanada groga)
• rebaixar (rebaixant: a Andorra part baixa d’una terra comunal)
• recot (Recot de la Terra. A Andorra multa del Consell General)
• rodalia (rodalies: a Andorra referència de delimitació de terres comunals)
• veguer/veguera (Posar per l’explicació d’Andorra que això era ANTIGAMENT o abans de 1993.





Antoni POL i SOLÉ