L'arquitectura portuguesa i l'obra d'Álvaro Siza (arti-126.doc)

Cultura i societat són indiscutibles, perquè l’una és conseqüència o existeix en raó de l’altra i l’explica. I, en el seu sentit més ampli, no només l’explica sinó que la identifica i, finalment, és la traça que en resta.

La magnífica exposició i d’obligada visita, Pavellons i Museus 1993-2005 d’Álvaro Siza al Santuari de Meritxell, és una clara mostra de les excel.lències de les aportacions que la societat portuguesa dels darrers trenta anys està en capacitat d’oferir a la cultura universal.

El mateix Siza escrivia el 1992 “La creació arquitectònica neix d’una emoció, l’emoció provocada per un moment i un lloc”.

I evoca com en l’alliberament i transmissió d’aquesta emoció a l’obra, l’emoció passa a pertànyer als altres.

Els que m’expliquen la seva obra senyalen la importància del mètode que hi aplica i en ressalten tres aspectes:
- la importància del lloc i la relació que s’estableix, diferent i nou cada vegada, amb la seva obra;
- la importància del dibuix per a l’evolució del disseny en la seva investigació plàstica;
- i finalment el procés de gènesi de les seves formes complexes en els seus projectes des de la seva particular aproximació escultòrica.

Mètode complex, que finalment, li serveix per arribar a resultats senzills, despullats, clars i contundents, d’una simplicitat provocadora, renovadament contemporanis.

Antoni Pol i Solé

Quin català es parla a Andorra? (arti-125.doc)

La Lídia Rabassa i Areny, el 15 de setembre passat en la conferència per la Societat Andorrana de Ciències, ens ha fet partícips i demostrat, amb simplicitat, qualitat i claredat, com tres motius d’excepcionalitat ho deixen de ser i adquireixen plena normalitat si cadascú assumeix i exerceix els reptes pels quals està dotat.

Està clar que la nostra situació i variació lingüística, l’andorrana, no constitueix ni una llengua, ni un parlar propis (l’andorrà), però si que dins del català formem part d’una variant dialectal que té variacions específiques i accents que enriqueixen el conjunt de la llengua per la diversitat i que ens atorguen identitat i per tant mereixen la nostra autoestima. Si existeixen, i encara hi són, i són reconeixibles i tenen entitat lingüística ens les cal no només preservar sinó també difondre urgentment a l’escola, si no les volem perdre irremeiablement.

Però no les pot preservar sola i l’hem d’ajudar a difondre-les per recuperar un accent propi que, lluny de suposar un tret diferencial superficial per separar, ha de ser un tret característic per aportar color, gust, olor al català d’Andorra; com ens agrada sentir l’accent mallorquí o l’accent valencià.

I per primera vegada la Lídia Rabassa no només ha localitzat, estudiat i repertoriat les variacions lingüístiques andorranes sinó que les ha mamades i per tant les coneix profundament i des de dins, i per tant no només en sap la forma sinó també el gust. A la capacitat d’ensenyar-les hi afegeix el de recrear-les i viure-les amb naturalitat.

Si excepcional era conèixer científicament les variacions lingüístiques andorranes, avui, i excepcional era (encara que sigui paradoxal) que aquest coneixement es tingui amb accent andorrà, ha deixat de resultar del tot excepcional que la mateixa Lídia Rabassa sigui el primer andorrà a entrar a l’Institut d’Estudis Catalans, 100 anys després de la seva creació.

L’andorranització de la societat andorrana es va normalitzant i deixant de costat les excepcionalitats que van esdevenint normalitats.

Antoni Pol i Solé

Un paisatge perenne (arti-124.doc)

L’exposició sobre la vall del Madriu i entorns que ens proposa en Jordi Pantebre a la seu del Col.legi d’Arquitectes fins al 3 d’octubre, val una visita obligada, com a mínim.

Un paisatge amb triple perennitat, la real, la que es mereix i la volguda.

El característic estil de visió panoràmica d’en Jordi Pantebre, ja sigui per escatir un micro paisatge o besllumar un macro paisatge, s’escau en plenitud per apropar-nos la realitat d’aquest aspecte de la nostra percepció dels paratges naturals i que de manera perennal ens han pervingut.
Pocs espais, ens han arribat tant íntegres, resistint l’evolució que el pas del temps en els darrers 100 anys, ha anat imposant per tot el territori andorrà.

Una realitat, doncs, que mereix ser mantinguda perennement, per la seva excepcionalitat de perennal i a més per la seva qualitat pròpia.

Unes valls que podem qualificar de profundes en relació a la nostra realitat quotidiana, tot i ser d’horitzó elevat i envoltades de cims, que ens sobrepassen físicament i psíquicament.

Perennalment volguda ha de ser, finalment, la voluntat de mantenir aquesta condició de perenne.

Per què ens dóna, aporta i ofereix o regala i tot alhora, placidesa subjugant, infinites tonalitats de verds, blancs, grocs, marrons i grisos, sensacions de plenitud i buidor, de senzillesa i grandiositat, de silencis, de llums, de reflexos, de vertigen, de diversitat, de vida que no hem d’oblidar, no hem de desatendre, i ha d’acompanyar el nostre, potser, perenne esdevenir.


Antoni Pol i Solé

El futur de la UCE o el prestigi de la catalanitat

En aquest trenta-vuit anys, la Universitat Catalana d’Estiu a Prada del Conflent, ha assolit diverses fites, entre altres la d’encarnar la república de la llibertat i el bon humor, encertada expressió que només podia sorgir d’algú com l’estimat Miquel Porter. Encarna, igualment, a nivell cultural, el punt de trobada per excel.lència de tots els ciutadans, institucions i organitzacions dels Països Catalans. I és també una universitat popular, oberta a tothom.

Entre les fites pendents hi ha, però la de fer la Universitat Catalana d’Estiu un far amb llum pròpia, que estengui el prestigi de la catalanitat en el seu sentit més ampli i en tots els seus dominis (cultural, econòmic, social, polític ..). Prada ha de ser un dels escenaris en què la intel.lectualitat dels Països Catalans s’identifiqui i on es trobi com a casa i des d’on es llenci missatges, llum i referents per enriquir la nostra identitat cultural, que des de la diversitat ens ha de permetre ser i participar millor de la universalitat a què aspirem. I això conjuntament a descobrir, reconèixer i fer conèixer les personalitats i tots els notables de la nostra cultura, que amb la seva aportació ens guien endavant i constitueixen la nostra contribució al progrés de la humanitat.

Antoni Pol

Les estructures de l'Avda. Meritxell o la por al futur (arti-122.doc)

Cada dia són més nombroses les queixes per la pèrdua de creixement econòmic i per les incerteses del futur, pel sentiment que existeix de fons de no saber cap a on anem o volem anar exactament.

I són escasses les percepcions de nous enfocaments, de decidits engatjaments que obrin noves vies o almenys s’atreveixin a plantejar-les.

Fa anys que, com a país, ens volem fer grans. Diverses generacions d’andorrans del segle XIX i XX, ho volien i s’han hagut de plànyer.

I avui, que ho podem ser més que mai, després de tantes ploreres d’infant per ser gran, ens fa por assumir directament el nostre futur.

Com és el cas pel projecte de les estructures de l’Avda. Meritxell, on polítics, comerciants i ciutadans estem derrapant.

La qualitat i la idoneïtat del projecte es mereix tot el meu reconeixement i suport perquè aporta tot allò que li falta i tant necessita l’Avda. Meritxell: una nova imatge potent i de futur i una renovada concepció del seu espai.

I amb tots els respectes per les legítimes posicions preses (o no preses que són les majoritàries) pel que fa al cas de la majoria de ciutadans.

No són suficients els problemes o les mancances funcionals o constructives que es puguin trobar al projecte per fer-me creure que no dur-lo a terme serà millor que acabar-lo d’executar, amb les correccions que facin falta.

Tots els grans projectes tenen “moments de misèria”, constructiva, econòmica, política o social. I aquest cas no podia ser diferent, perquè es tracta d’un gran projecte del que “inconscientment” una minoria vol privar a una majoria.

L’Avda. Meritxell no es mereix abandonar-la al descrèdit o a la vulgaritat perquè és patrimoni de tot Andorra.

O ja no vol ser Andorra la Vella la capital del país?

I no es pot pretendre, per a la seva artèria principal econòmica i social, fer-ne un tractament despersonalitzat, banal o sense ambició.

Fidelitat als objectius inicials, maduresa cívica, responsabilitat política, sentit comú i sostenibilitat, els podem i hem de reclamar, avui més que mai.

Fer-se gran vol dir deixar l’etapa de copiar o imitar els grans. Vol dir ser i actuar com a gran. Vol dir no tenir por de ser capdavanters, de construir la nostra pròpia personalitat, i quan cal, amb gosadia i atreviment, si del que es tracta és de renovar i atreure.

L’interès general demana que es passi full amb tots els errors comesos, que es recuperi i ajusti el projecte i, tots plegats, mirem d’aconseguir fer reviure l’Avda. Meritxell amb una imatge de qualitat, i de futur que la faci comparable amb qualsevol altra avinguda comercial moderna de les principals ciutats del món.


Antoni Pol, arquitecte

El qüestionament de la Vall del Madriu (arti-121.doc)

Els diferents punts en discussió que s’han produït a rel de la declaració de la Vall del Madriu, Perafita i Claror (i caldria afegir-hi Gargantillar, en consideració a la parròquia d’Encamp), primer com a patrimoni mundial per la UNESCO i després com a bé immoble d’interès cultural per Govern, mereixen reflexió.

La qüestió de la protecció en sí mateixa no està justificada ja que totes les parts la volen. Tant els titulars de les propietats privades com públiques comunals la volen tant o més que l’administració general o els ciutadans i entitats diverses que s’han posicionat en relació al tema. Ningú ho pot discutir o posar-ho en dubte. Altrament aquesta vall no hauria arribat als nostres dies en les condicions en que ha arribat. Els qui l’han feta possible i l’han mantinguda n’han estat els seus titulars. Quedar-se doncs en aquest punt respon a interessos demagògics que no solucionaran el problema.

La qüestió dels legítims interessos dels particulars afectats no hauria de ser tampoc un problema major si la Llei del Patrimoni Cultural (o la seva modificació si cal) o els seus reglaments pendents deixessin clar com es procedirà a la indemnització per la limitació dels drets privats o, i en el seu defecte i per sortir del pas, es plantegessin uns convenis urbanístics que compensessin, per via de trasllat o altres vies, els drets limitats.

L’interrogant però que plana sobre certes competències afectant a les titularitats públiques comunals planteja una problemàtica no només a nivell institucional entre les administracions comunals i general, sinó que posa en qüestió l’ordenament constitucional que recull una evidència històrica i una manera de concebre l’organització i l’administració del territori nacional (que respon a una estructura federal). I si, per estratègies diverses, en un cert moment es va posar el carro davant dels bous, per tal d’assolir els objectius proposats, d’un ràpid reconeixement per part de la UNESCO, avui cal tornar a posar, si es vol consolidar tot allò assolit, els bous davant del carro i renunciar a avançar, potser més de pressa o a pensar que sols o per separat es pot fer més i millor.

La unió de tots no només donarà més força al projecte sinó que és l’únic camí que pot assegurar el futur. Però cal per això que cadascú es situï al seu lloc.

Altrament el conflicte està assegurat i el territori en serà el perjudicat.

Cal retornar als responsables del territori el que els hi correspon, el seu protagonisme i la seva llibertat decisòria, emmarcada això sí, en unes lleis i directrius i plans o com calgui dir-li. I dotar-los dels recursos escaients. Finalment el protagonisme de qui ho faci no és l’essencial. L’important és que es faci i es faci bé. Si en el passat s’ha sabut fer perquè no hem de creure que també s’és capaç de fer-ho en el futur?

Antoni Pol, arquitecte

L'augment de les pernoctacions (arti-120.doc)

Un dels reptes econòmics importants per Andorra, a més del de trobar nous sectors de desenvolupament econòmic, és l’augment de les pernoctacions i el manteniment del nombre de visitants distribuïts més uniformement.

Hi han almenys dues possibles línies d’actuació per resoldre el problema. Actuar sobre l’oferta o actuar sobre la demanda.

Està clar que si millorem els productes que s’ofereixen avui en dia, no només en preu sinó i sobretot de manera significativa ho fem en qualitat, s’augmentarà les pernoctacions. Igualment si es creen nous productes que siguin atractius i competitius en un mercat en ràpida evolució i cada dia més exigent. Però és suficient actuar només sobre l’oferta?

Fins avui la majoria d’esforços han anat adreçats en aquest àmbit que és, certament, el de més fàcil incidència des d’Andorra.

Però cada vegada més s’ha posat de relleu que no n’hi ha prou.

Però com es pot actuar sobre la demanda?

La creació de noves necessitats en la demanda és altament competitiu però la capacitat de generació de noves demandes tot i ser una possibilitat per a posicionar-nos amb originalitats pròpies en el món del turisme i serveis en general encara la tenim lluny tot i que s’hi hauria d’anar pensant (recerca, innovació, desenvolupament).

Si bé no podem encara ser creadors de demanda potser podem actuar per tal de facilitar la demanda.

L’entorn del qual es nodreix la pernoctació avui, de manera majoritària, es troba en un radi d’uns 500 quilòmetres al voltant.

La millora contínua de les comunicacions en aquest entorn de manera general, però no de manera particular pels accessos a Andorra, ens ha comportat que els desplaçaments en aquesta àrea siguin més curts i sumat a canvis d’hàbits d’escurçar les sortides, es pugui reduir la durada de les pernoctacions. En aquesta distància el vehicle per excel.lència és l’automòbil.

Seria bo doncs intentar atreure de manera significativa una segona àrea que es troba entre els 500 i 1.000 quilòmetres de radi dins la qual el vehicle per excel.lència és el tren (particularment el d’alta velocitat). Aquest eixamplament si bé cap al sud no suposa un increment significatius de densitat de possibles nous usuaris, cap al nord representa la penetració dins l’anomenada galàxia centroeuropea amb 100 milions d’habitants urbans. Si Lleida ja es podrà trobar ben aviat a una hora i mitja d’Andorra, seria igualment desitjable fer els perquès per tal de que Perpinyà es trobi el més aviat possible també a aquesta distància temporal.

Els altres dos punts d’accés importants que hauríem també de fer cada dia més pròxims són Barcelona i Tolosa com els dos aeroports internacionals per anar més lluny i que haurien, a mig termini, de representar uns creixents volums de pernoctació al llarg de l’any.

Atansar la demanda a Andorra per via de la millora de les comunicacions que ens connecten amb les 4 principals ciutats del nostre entorn és una clara clau de futur.

Antoni Pol, arquitecte