Por al patrimoni ! (arti-038.doc)

La setmana passada es va enderrocar la Casa Palau de St. Julià de Lòria. Una vegada més desapareix una obra singular del nostre patrimoni arquitectònic, artístic i cultural en ple dia, en ple segle XXI, en una Andorra que es vol gelosa de la seva identitat, que es vol decidida a apostar per al futur turístic del país, en la més estricta normalitat particular, política, administrativa, ciutadana, cívica i institucional. O hauríem poder de dir anormalitat!

Què ens està passant a la societat andorrana que no som capaços de generar estusiasme, estima, reconeixement i consideració amb les obres arquitectòniques, artístiques i culturals que ens ha llegat el passat?

Ens sentim avergonyits per aquest patrimoni?

Com és que amb les joies antigues, heretades o adquirides, a ningú se li acut fondre-les i refer-ne de noves amb el material recuperat?

Perquè amb aquestes obres singulars que són punt de referència per a tota la comunitat a més d’excepcionals propietats, els seus titulars actuen de manera errònia tant partícularment com cívicament?

Perquè tenim por del patrimoni?

Perquè aquesta por lamentable que fa que els particulars posseïdors de patrimoni es sentin incòmodes en la seva titularitat i en lloc de considerar-se afortunats de posseir un bé admirat per la societat i amb un valor afegit (històric, cultural o estètic) es senten com desgraciats i marcats per una fatalitat?

Des de tota la societat hem de ser capaços d’invertir aquesta manera absurda de mirar el patrimoni.

Els particulars, amb patrimoni, no ens n’hem de voler amagar per pensar que ens caurà al damunt tot tipus de limitacions a la nostra capacitat de decidir i sobretot afectacions als legítims interessos econòmics que cadascú pugui tenir.

Les institucions, les administracions i les entitats cíviques afectades i els ciutadans amb sensibilitat pel patrimoni (que hauríem de ser tots perquè directament o indirectament ens hi va molt amb la seva pèrdua o conservació i recuperació), hem de canviar urgentment la mentalitat i contemplar el patrimoni no com quelcom que és de tots i ben poc del seu propietari, ni quelcom que cal congelar com sigui enlloc de saber reutilitzar, ni quelcom a mirar com una peça de museu intocable sinó i més aviat quelcom d’excepcional que amb l’entesa de tots els directament concernits satisfaci els interessos privats i els col.lectius.

Hauríem d’aconseguir, amb aquest canvi de mentalitat, que els propietaris fessin cua per a obtenir la qualificació de patrimoni parroquial o nacional sobre els seus béns.

Cal passar de mesures passives de simples ordinacions que esperen al particular per poder-lo collar, a mesures actives que s’adrecin al particular per ajudar-lo. L’afectació ha de ser una sort que arriba i no una desgràcia.

Cal urgentment l’elaboració d’un catàleg nacional detallat dels béns susceptibles de ser declarats d’interés arquitectònic, artístic, cultural i natural la seva declaració i la seva publicació oficial.

Cal igualment l’elaboració dels catàlegs parroquials amb la seva corresponent relació i connexió amb el territori a través dels corresponents Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquials.

Cal que les institucions i administracions públiques proposin una legislació i reglamentació al respecte i actuïn de manera concertada (comunals i generals) i coordinada dins de la mateixa administració general, però amb una visió oberta i cercant solucions positives i evolutives i no limitacions sense sentit.

Cal introduir el concepte de cas singular per als edificis i entorns relacionats amb el patrimoni arquitectònic que permeti actuar de manera específica i sensible i adaptada a cada cas.

Cal generar, amb una sobretaxa sobre l’edificació normal, uns recursos econòmics que permetin poder actuar sobre tots els edificis particulars considerats patrimoni d’interés nacional o parroquial, compensant com cal als propietaris afectats a canvi de la simple conservació en un estat determinat, d’un possible lloguer o d’un règim de visites determinat.

Cal que les entitats cíviques corresponents assumeixin la seva funció i col.laborin a despertar les consciències i fer valorar el que realment té valor i interés per a tots.

La insensibilitat que campa lliurement i que ara sembla que es parapeta o excusa en suposades lesions sobre els interessos econòmics particulars o en una còmoda impotència, ha de donar pas urgentment, a la voluntària i decidida col.laboració dels afortunats posseïdors de patrimoni arquitectònic, artístic, cultural i natural amb una administració pública sensible que tot garantitzant l’interés privat defensi l’interés públic i armonitzi ambdues posicions.


Antoni POL

Recuperar o difondre el patrimoni artístic? (arti-037.doc)

El patrimoni artístic d’un país és la millor carta de presentació d’aquest.

El patrimoni és l’ambaixador per excel.lència d’un estat.

Constitueix la seva aportació a la cultura, que òbviament és universal, malgrat parteixi de localismes determinats.

La cultura és el llenguatge de la humanitat i en constitueix clarament l’element distintiu respecte a les altres espècies vivents.

La petita diferència genètica respecte als altres sers vius podríem dir que té la seva concreció en la cultura que són capaços de generar quantitativament i qualitativament.

Així doncs el patrimoni artístic no és res més que part del llegat cultural que els pobles som capaços de crear o en els qual ens sentim representats. Però n’és potser la part més visible, més comparable i entenedora perquè és la que correspon al patró estètic o al concepte de bellesa d’aquella societat concreta. A Andorra, que s’ha obert decididament al món i lluita per ser coneguda i present arreu hauríem d’aprofitar tots els recursos, mancats com n’estem, per a assolir aquest objectiu.

Ser presents en importants museus del món (Barcelona, Berlin ...) no ho trobo lamentable sinó tot el contrari. Ni el nombre de visitants d’aquests museus és comparable amb els visitants als nostres museus, ni l’impacte, ni el relleu, ni la promoció, ni conservació són equiparables. Per tant des del punt de vista promocional, divulgatiu i de garanties de conservació no hi ha res a dir.

No obstant la reclamació sobre el patrimoni artístic d’Andorra a l’estranger em sembla justa i encertada quan aquest patrimoni no es trobi exposat al públic, per trobar-se en col.leccions particulars o calaixos i magatzems dels museus, o no s’hi trobi en les condicions de dignitat, veracitat i qualitat que ens convinguin. Si el coneixement, la vàlua i l’interés pels artistes és mesura per la seva presència permament de la seva obra en els millors museus del món, perquè en la nostra política cultural no superem la simple reclamació del patrimoni artístic a l’exterior i passem a oferir de col.laborar per a la seva exposició pública en les degudes condicions?

La recuperació tindria sentit sempre i quan es restitueixi l’objecte recuperat al seu lloc original, però tots sabem que això no és possible si volem preservar aquests béns per al futur i, per tant, els museus són inevitables.

Perquè no ens preocupem de restituir còpia fidedigna de tots els originals sostrets dels seus llocs originals als indrets d’on van sortir per poder ser contemplats en el seu entorn autèntic i al qual han estat units des de sempre?

Perquè en lloc de voler recuperar no mirem de ser presents, amb obra original i de vàlua, als principals museus del món (via dipòsit temporal i itinerant)?

Perquè en lloc de voler recuperar a a qualsevol preu no fem i ja més i millor difusió d’allò que tenim tancat en calaixeres i magatzems tot esperant a tenir el museu del que fa tants anys parlem?

Perquè no fem més accessibles i assequibles als ciutadans i joves les magnífiques publicacions sobre el patrimoni artístic que tenim un cop fet l’esforç de la seva impressió, esgotant l’edició i fent necessari renovar-la amb una distribució eficaç i popular?

Perquè no reproduïm o deixem reproduir objectes artístics i representatius del nostre patrimoni a nivell turístic i creem tot una sèrie de productes divulgatius d’aquestos a preus populars i assequibles (clauers, joies, cartells, corbates, mocadors, monedes, pins ...)?

Perquè no publiquem oficialment i divulguem com cal, i degudament justificat, el nostre catàleg nacional afectant tant els moviments públics com privats?

Donar-nos a conéixer millor, també amb el nostre patrimoni artístic, tant a l’exterior com a l’interior del país, és una feina que és possible i assequible, mentre que el recuperar no depén només de nosaltres.

Difondre és indispensable, recuperar potser no.

Recuperar simplement serveix poc sinò difonem.

Garantir la conservació, el coneixement, el lliure accés al nostre patrimoni és primordial per a la transmissió a les generacions futures mentre que el recuperar no és garantia suficient. Si ho és però, i no tenim excusa, quan no recuperem tot el que depén només de nosaltres i es troba dins del país, en perill i sense atenció.

El patrimoni a més de descobrir-lo, cal fer-lo arribar arreu del món. Quina millor estratègia doncs sinó de fer-lo sentir com a propi més enllà de les nostres fronteres?

Per uns correus totalment andorrans ! (arti-036.doc)

La visió d’Andorra amb uns correus espanyols i francesos fent de correus andorrans és una singularitat que ens ha fet curiosos més enllà de les nostres fronteres, i alhora interessants en tenir en contrapartida els serveis de correu interior gratuït.

La qüestió de la imatge del país s’ha vist compensada per la gratuitat doncs del servei en unes condicions de satisfacció dels usuaris.

Els darrers anys però s’han consolidat tres factors sobre el quals cal reflexionar. D’un costat la necessitat de recuperar la imatge d’un estat amb total i clara sobirania després de la constitució de 1993 i el reconeixement com a estat de ple dret en el concert internacional, fa que la singularitat de que el servei postal depengui dels dos països veïns sigui una contradicció.

El segon factor és que clarificada la posició sobirana andorrana el paper dels nostres veïns i cert paternalisme i tutela ha entrat en contradicció amb els seus propis interessos i que la manca de rendibilitat dels serveis (no oblidem que són dos serveis per a una població o mercat petit) hagi passat a justificar deficiències en el servei.

I finalment el descontentament en els medis filatèlics per la baixada de la qualitat i altres problemes que cal unir al ja tradicional desinterés i mala cotització internacional de la filatèlia sobre segells andorrans.

Fins i tot les millores que s’han introduït progressivament i parcial en la gestió dels correus com: utilització del català en els textos dels segells, repartició de part dels beneficis, fixació del temes ... fins a la darrera de fer participar artistes andorrans en el disseny dels segells (d’ençà fa tres anys a la posta) i totes elles millores que són d’agrair, es mostren però com a insuficients.

Si el país ha estat capaç de gestionar tot sol altres serveis públics complexos com el de telecomunicacions, el d’electricitat, la sanitat, i altres que són competitius amb els nostres veïns (amb tots els convenis escaients) perquè no ens podem imaginar un servei de correus andorrà plenament competitiu, rendable i independent incorporat a STA (servei de telecomunicacions d’Andorra) o totalment separat?.

Ara és l’hora de que els correus andorrans es preparin pel futur al que tot el país està mirant, fent front a tots els reptes de qualitat del servei públic, de rendabilitat, l’existència de correus privats, internet, el redreçament filatèlic, el potenciament turístic, la divulgació dels dissenyadors i artistes andorrans, la incorporació de nous serveis, etc. Tot agraint, això sí, a les administracions francesa i espanyola els 70 anys acomplerts de servei a Andorra.



Antoni POL i SOLÉ

Andorra, terra de prínceps ... (arti-035.doc)

El col.lectiu P3M (per la protecció del patrimoni muntanyenc) va organitzar el 28 de febrer una projeccció del vídeo de Marc Aleix amb el títol que encapçala aquest article recollint imatges del país, d’un costat de les considerades idíl.liques i de l’altre de les considerades escandaloses.

Amb l’autor del vídeo, l’economista Josep Delgado i l’enginyer Jordi Llovera, vaig poder participar en el col.loqui previst pels organitzadors que va ser complementat per altres punts de vista dels assistents i m’ha semblat, però, interessant escriure les reflexions que vaig fer a la vista del vídeo.

El títol, d’entrada em suggereix dos comentaris. L’un és que si Andorra fos una terra de prínceps segurament no tindríem els problemes plantejats pel vídeo perquè com a bons prínceps tindrien cura dels seus jardins. Sortosament la nostra terra és una terra “amb” prínceps i per tant el poble andorrà és sobirà i responsable de la seva terra i tenim la llibertat de fer-ne una bona o una mala gestió. El segon és que si considerem que tenim un territori magnífic i digne de prínceps potser no l’estem tractant com es mereix a la vista del vídeo i de la pura i simple realitat. O fins i tot, potser sí que Andorra és terra de prínceps, per raó de que no ens la mereixem i sobretot tal i com la tractem ...

El que mostra el vídeo clarament és brutícia, desordre i provisionalitat. A rel d’aquestes evidències sembla que els ciutadans d’Andorra estiguem acostumats a la improvisació, a l’abandonament i a la insensibilitat.

I com és possible que siguem així amb el territori idíl.lic que tenim sent aquest petit, dependent de l’exterior i molt vulnerable?

El problema que tenim és que la major part de la ciutadania està deslligada del territori i per tant no pot estimar-lo. Només se m’acuden dues maneres de lligar-nos amb el territori a part de ser-ne propietaris directes o estar relacionats amb alguna casa pairal, fets ambdós que amb tot només suposa una relació amb un 10% del territori aproximadament i no està a l’abast de tothom.

El lligam amb el territori només pot venir per dues vies. La millora del seu coneixement n’és una i aquí és fonamental l’educació a les escoles, l’educació cívica i l’educació des de les institucions públiques. La segona és sense cap dubte el recuperar el sentiment de copropietat que pertany als ciutadans a través de la seva residència en una parròquia concreta. La propietat de la terra és comunal, encara que ara es digui que només n’és l’ús. Tradicionalment en el nostre entorn propietat i ús van lligats. Per tant els comuns que antigament jugaven un paper a redistribuir la propietat o els fruits de la terra (fent pobladors, adjudicant terres, permetent anar a buscar llenya ...) caldria que generessin novament el sentiment de que el territori que administren pertany a tots els seus pobladors i que és legítim recuperar el sentiment de sentir com a propis els terrenys comunals. S’ha de tornar a fer sentir orgull per la terra que ens acompanya en la nostra realitat diària. L’orgull per la terra neta, ordenada, accessible i equilibrada. L’orgull per l’autoestima del que és de tots d’una manera concreta.

El territori ha passat de tenir un valor d’ús per a les generacions que ens han precedit, i que mai haurien imaginat vendre’s el patrimoni donat que hauria estat com un suicidi en perdre l’element base per a la seva subsistència, a tenir un valor de canvi. Els terrenys es miren avui fragmentadament i aïlladament independentment del seu ús o rendiment agrícola i segons s’hi faci a sobre unes activitats immobiliàries o altres, que impliquen però la transformació radical de l’entorn i el canvi de titular.

Els terrenys es canvien per diners.

A aquests conceptes que ens han acompanyat fins avui n’hauríem d’afegir un de nou i que m’atreveixo a denominar valor de suport, de marca o de denominació d’origen.

El territori d’Andorra públic i privat ha de poder tenir més enllà d’un valor d’ús tradicional i d’un valor de canvi modern, un valor de suport del futur per a qualsevol activitat del país. I així ha de poder servir, al mateix temps, tant a les activitats lligades a l’agricultura, amb el turisme i per tant amb un entorn i medi ambient de qualitat, com a suport d’empreses, d’activitats virtuals, de negocis deslocalitzats, d’una qualitat residencial i urbana, d’una marca de país natural privilegiat, i sobretot suport d’un estat que ha de continuar acollint i servint de base als andorrans del futur.

L’autoestima pel nostre territori ens ha de fer exigir més de les nostres actuacions, als nivells que siguin, i també demanar respecte a les actuacions dels altres. I no per a privar-nos de fer, sinó per a fer millor i sempre amb la major dignitat. Hem de recuperar l’orgull i exigir qualitat en els dissenys, qualitat en els projectes (incorporant les solucions tècniques que ja existeixen i preveure’n de noves amb enginy) i qualitat en les execucions.





Antoni POL i SOLÉ, arquitecte

2000 anys de cultura cristiana (sac-154.doc)

Una aproximació resumida, sensible i intel.ligent, és la que va presentar Mn. Ramon, tal i com ja era previsible.

Volguda emmarcar “des de la vivència” en una manera de fer que el caracteritza però també i sobretot intencionadament. Aspecte aclarit per quan manifestà: “Parteixo de la base que el cristianisme no és una doctrina. El cristianisme no és una filosofia. El cristianisme és la vida”.

La cultura cristiana ha fruitat en paraules de Mn. Ramon gràcies a moltes llavors. Per ell ho han estat totes les paraules i totes les obres de Jesús, però d’aquestes en ressaltà les benaurances considerades com d’espina dorsal.

Igualment passa, amb tots els artífex de la cultura cristiana a través de vint segles. La mostra seleccionada obligadament, però lliurement, fou de Sant Pau al segle I, Sant Benet al segle V, Sant Francesc d’Assís al segle XII, i el beat Joan XXIII del segle XX.

De Sant Pau destacà la seva capacitat de llenguatge i el considerà com l’home de la cultura de l’amor.

De Sant Benet comentà la seva Regla de la qual digué que semblava escrita avui, per als homes i dones de l’inici del tercer mil.leni. Acolliment, servei, silenci, humilitat, pobresa, obediència, amor, resar i treballar ... tota una regla per a viure.

De Sant Francesc d’Assís en digué patró dels ecologistes i de la pau, i altres coses.

De Joan XXIII, el papa del poble “cal reconéixer els signes del temps i mirar més enllà”. I la seva declaració de tradicional i no conservador. Conservador ho és el qui pensa que el que és antic és sempre millor, tradicional ho és el qui pensa que el que és antic ensenya, però s’ha de millorar.

Una aproximació necessària, per a entrendre la cultura d’avui i també la cultura avui, que no som fets només de matèria sinó també d’esperit i, com ens cal la ciència, ens cal la transcendència.


Antoni POL
Vocal de la SAC

Andorra ... olímpica! (sac-153.doc)

El tercer fòrum d’esports organitzat pel Ministeri d’Educació, Joventut i Esports ha girat entorn de l’olimpisme andorrà i ha plantejat una primera reflexió sobre la idea de la candidatura del país per als Jocs Olímpics d’Hivern.

Tots els col.lectius d’éssers i les comunitats humanes en particular necessiten per al seu desenvolupament estar organitzades en funció d’uns objectius.

De la simple supervivència, a l’assoliment d’un territori, de la creació d’una identitat a la generació de riquesa, de la defensa de les llibertats a l’establiment d’un estat del benestar ...

Cadascú, en els nivells que pot, dels somnis en forja objectius que assolirà si és capaç de sumar les voluntats necessàries.

Els reptes creixen i s’amplien si els somnis afecten àmbits que depassen als individus. L`home, però, com a animal social que és, està cridat a tenir grans somnis que afecten societats senceres.

Hi han pocs aspectes, que d’una manera conscient, generin il.lusió i compromís cap a reptes col.lectius, indispensables per a fer moure les societats.

Hi han les guerres, de tot tipus, que mai haurien d’interessar però que inexplicablement continuen sent presents i generen en un sentit i altre forces col.lectives. Hi ha les catàstrofes naturals ... Però hi ha també l’OLIMPISME que és generador d’empremta col.lectiva més enllà de les diferències polítiques, socials i econòmiques.

Per a que ha de servir l’olimpisme a Andorra?

Més enllà dels principis genèrics del moviment olímpic que el justifiquen i que també són vàlids d’assumir per Andorra, l’olimpisme constitueix avui una ocasió de generar il.lusió i recursos col.lectius amb uns objectius determinats que van més enllà de la celebració d’unes competicions esportives durant un parell de setmanes. Depassen el fet de la difusió i donar-se a conéixer al món publicitàriament. Pel territori que acull uns jocs és viure durant 10 o 15 anys un procés de renovació i maduració col.lectiva que l’ha de deixar per a superar nous reptes de futur encara més impensables a l’inici.

Per Andorra és una ocasió d’enfocar el nostre creixement interior i definir quina Andorra volem, quin pot ser el nostre encaix, en els territoris veïns i, dins d’aquest territori en continua transformació que es vol dir Unió Europea.

A més de preparar-se per a superar tots els entrebancs que representa l’organització d’uns jocs (infraestructures, recursos econòmics, participació ciutadana, seguretat, mitjans de transport, allotjament ...) Andorra, conjuntament amb els veïns i la marca del Pirineus que ens ha d’acompanyar, ha d’aprofitar per a singularitzar els jocs i la seva presència aportant un toc diferencial i específic i aquest ha d’ésser el de la natura i respecte a l’entorn natural, el de territori de pau i d’acollida.

La neu ha d’obrir les portes a la natura que la sustenta i que inevitablement la substituirà, per diverses raons, que tots coneixem.

L’olimpisme l’hem de veure no en sí mateix, ni en els coloms que s’hi fan volar, sinó en la possibilitat que l’entusiasme i sacrifici col.lectiu que s’hi ha de generar s’aprofiti per a realitzar tot allò que tenim pendent per a resituar millor la nostra societat de cara al tercer mil.leni, deixant de banda tot el que ens separa i sumant tot el que ens uneix.


Antoni POL
Vocal de la SAC

Per un butlletí mensual de conjuntura indispensable (arti-034.doc)

El Butlletí Mensual de Conjuntura del Servei d’Estudis del Ministeri de Finances del Govern va pel camí de complir els set anys d’existència i la seva utilitat i aportació al coneixement de la realitat andorrana actual és indiscutible.

La seva periodicitat mensual li dóna un valor afegit que cap altre recull d’estadístiques fins a la data de la seva aparició havia aconseguit. Així es tracta d’aportar un seguit de dades i la seva renovada actualització.

Cal celebrar els esforços fets durant aquests sis anys i, al marge de la consolidació del Servei d’Estudis, pel que fa concretament al BMC ha suposat la incorporació d’un nou apartat d’informació (turisme) i l’ampliació en 5 aspectes estadístics nous, deixant de banda la incorporació de gràfics entenedors així com bibliografia i un canvi de maquetació i un altre del color de referència de la publicació.

No obstant i després de sis anys de camí i presència s’hauria de fer un esforç per a millorar alguns aspectes que estan al seu abast o altrament i en lloc de ser una publicació oficial de referència indispensable esdevindrà un document testimonial.

La vitalitat en el desenvolupament de la societat andorrana actual també s’hi hauria de veure reflectit, i penso que el BMC té en aquests moment tres reptes assumibles i indefugibles si vol continuar sent el que hauria de ser.

Els nombrosos espais blancs que hi ha dins la publicació haurien de ser omplerts amb les dades de que es disposa, i que no apareixen, acabant per exemple de precisar qui són els “altres” en un esforç de detall que als nivells i escala en que ens movem al nostre país també són útils i permeten altres “lectures”, inclús prenent un interés estrictament limitat a l’economia també són necessaris. Detallar (els “altres” i en general) totes les dades donades al màxim nivell possible seria el primer repte.

Al final de cada apartat seria bo que hi aparegués el resum de l’evolució en els anys precedents amb dades i gràfic.

El segon aspecte ha de ser l’ampliació de dades a noves àrees d’interés i en crear “nous” àmbits d’estadística dins de cada apartat (en població naixements i defuncions, distribució de la població per parròquies i pobles, etc.) Aquest aspecte requereix certament de la col.laboració de les institucions i entitats fornidores de les dades però el Servei d’Estudis hauria d’encaminar i demanar a aquestes els resultats sobre determinats aspectes que consideri els més indicats i representatius per a informar sobre la conjuntura.

El tercer aspecte hauria de ser la incorporació de comentaris i anàlisis de les dades més representatives a través de com a mínim un editorial mensual i col.laboracions puntuals sempre que sigui possible, així com la reproducció de dades sobre aspectes de la realitat puntuals i sense continuïtat (fires ...); i el referenciament de tot plegat amb les economies de l’entorn que més ens afecten.

Faig el desig que cada mes puguem disposar d’un BMC que es renovi i ens sorprengui i ens el faci no només el testimoni d’una realitat de la societat andorrana sinó l’estri indispensable per a poder intervenir en la mateixa. I no em refereixo a millores en el disseny o qualitat de la presentació (que pot reduir-se si cal econòmicament) sinó a un contingut més detallat, més dens, més complet i si és possible amb interpretacions annexes.



Antoni POL