La casa Lacruz de Puig i Cadafalch, un símbol pel futur. (arti-095.doc)

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), arquitecte, polític i historiador de l’art, va ser una personalitat a la Catalunya del seu temps en els tres àmbits citats.

Va ser el segon president de la Mancomunitat Catalana després de Prat de la Riba, entre 1917 i 1923 i per les seves implicacions polítiques catalanistes va haver d’exiliar-se en diferents moments durant la guerra i postguerra civil espanyola.

El projecte de la Casa Lacruz el va iniciar el 1936 com a hotel , transformant-se el 1940 com a casa de vivendes, acabant-se el 1943.

Es coneix que el 1937 Puig i Cadafalch va fer 10 estades a Andorra i el 1940 entre 17 i 20.I va fer altres estades els anys 1941 i 1942.

Dels diversos projectes d’edificis andorrans en que va treballar la reforma de l’església arxiprestal d’Andorra la Vella (portal d’accés, campanar i varis) i la casa finalment de pisos del Sr. Lacruz a Escaldes són les dues obres principals que es poden considerar com a realitzades tot i alguns canvis introduïts durant la seva construcció. La Casa Lacruz va ser seguida per Puig i Cadafalch des de 1936 fins a 1943 com ho testimonia diversa correspondència existent. I aquesta és la única obra on hi apareix la seva signatura (un St. Jordi com deixava habitualment en les seves obres).

L’edifici la Casa Lacruz és però arquitectònicament singular per diverses raons.
La primera per ser un edifici dels anys 40 que reflecteix molt bé el canvi que es produeix en el creixement urbanístic passant-se d’una estructura rural a una estructura urbana.
La segona perquè és un exponent de qualitat del període que es coneix com a arquitectura del granit a Andorra i que volia assumir en el seu moment i amb un llenguatge propi la imatge de la Nova Andorra.
La tercera perquè és una obra d’autor, que té signatura i que correspon a un arquitecte modernista català de prestigi tot i trobar-se a les darreries de la seva vida professional i haver-se produït l’obra en unes circumstàncies de penúries diverses.
La quarta perquè en el seu emplaçament aporta qualitat i personalitza una zona que ha crescut de manera amorfa i mediocre, com un aglomerat urbà indiferenciat.
La cinquena perquè el procés de qualificació dels centres urbans en que es troba tot el país ha d’aprofitar de totes les fites urbanes i edificis símbol com ho és la Casa Lacruz.

Conservar aquest edifici i recuperar-lo per al patrimoni col.lectiu és no només un deure de tots els ciutadans, empreses i institucions amb les administracions públiques al seu front sinó, i també, el signe inequívoc de l’existència d’un potencial mínim de sensibilitat, dignitat i maduresa que avui ja pot i ha de mostrar la societat andorrana, si realment ens considerem hereus d’un passat peculiar (que ha existit i que ve de molt lluny) i aspirem a deixar als nostres fills un futur amb identitat.

La llei del patrimoni és necessària sí, però no és suficient. Ens cal tenir clar per sobre de tot què volem. I un present i un futur de més qualitat i caracterització no són incompatibles amb el respecte als legítims interessos de les propietats que puguin resultar afectades per un interès públic que ha de prioritzar-se sobre l’interès privat, que en tots els casos ha de compensar-se generosament i no rànciament, activament i no passivament i aconseguint que la catalogació d’un edifici com a patrimoni nacional sigui un premi i no un càstig per al seu propietari.

Ni la ignorància ni la falta formal de recursos legals o econòmics immediats i a curt termini no ens pot fer perdre de vista l’interès comú a mig i llarg termini.

El Manual Digest (1748) en la seva màxima 21 recomanava: “Conservarlas antigallas, tant sepuga; perque encaraque algunas pareixen a primer vista rediculas, es perque no penetram be sa finesa”.

Les ordinacions del M.I.Consell General de 1964 preveuen dictar un reglament especial per fixar les condicions d’edificació al voltant de les capelles romàniques i altres monuments artístics.

Les ordinacions de 1965 del M.I.Consell General acorden “considerar Patrimoni Nacional totes les capelles i monuments, les despeses de reparació o sosteniment de les quals satisfaci o hagi satisfet el M.I.Consell General.”

L’any 1983 apareix la Llei de protecció del patrimoni cultural-natural d’Andorra que preveu el procediment per a elaborar el Catàleg del Patrimoni Nacional i atorga al Govern diverses facultats al respecte.

L’any 1988 en les ordinacions del M.I.Consell General complementant les anteriors: “es declaren d’interés nacional tots els monuments artístics, i zones d’interés històric i arqueològic de l’inventari aprovat per Govern”.

La Constitució de 1993 ens diu en el seu article 34:”L’Estat garantirà la conservació, promoció i difusió del patrimoni històric, cultural i artístic d’Andora”.

La Llei general d’ordenació del territori i urbanisme del 2000, en el seu article 10 indica com a competència del Govern la classificació i protecció de les edificacions incloses en el catàleg del patrimoni nacional.

Tothom coneix l’existència d’aquest catàleg o inventari del patrimoni nacional tot i que no s’hagi publicat oficialment. Tothom sap que aquest edifici s’hi troba ressenyat.

Fa doncs 254 anys que venim parlant de conservar....

Amb o sense catàleg nacional oficial, amb o sense catàlegs parroquials oficials, amb o sense la llei del patrimoni, amb o sense els reglaments que preveu la llei general d’ordenació del territori i urbanisme (que permet legalment trobar solucions pràctiques i assenyades i adequades per a totes les parts), amb o sense els plans d’urbanisme, podem passar 250 anys més excusant-nos en que no tenim els instruments suficients o bé començar a actuar d’una vegada per amor propi i dignitat.

Tots som cridats a actuar fent prevaldre l’interès i el sentit comú. Fins i tot els mateixos propietaris als quals però no s’ha de dimonitzar per voler fer més rendible el seu patrimoni i als quals se’ls ha de donar autèntiques solucions concretes i raonables i no excuses dilatòries o vies sense sortida o amb paranys.

Per fidelitat i homenatge a tantes generacions que ens han precedit i s’han sacrificat per fer-nos arribar l’Andorra que avui disfrutem i per orgull de poder deixar a les generacions futures un país que sigui quelcom més que una marca registrada, cal trobar solució a aquest i altres casos que no poden esperar més. I solucions pactades i no prepotents que incentivin des de l’inici mateix l’estima cap al patrimoni arquitectònic i cultural que realment valgui la pena. Tots aquests edificis o indrets que mereixen el reconeixement públic i nacional han de ser considerats com a casos singulars i s’han de tramitar de manera singular , individualitzada, prioritària i generosa i vetllant perquè la seva afectació a l’entorn que l’envolta sigui igualment positiva i mai negativa.

El patrimoni nacional ha de poder ser vist per tots com a un valor afegit del qual tothom n’aprofitarà i no com a una font originària de restriccions contínues, absurdes i sense limitació.

L’ànima col.lectiva que ve identificant a la societat andorrana i de la qual formem part tots els ciutadans de l’Andorra actual es forja dia a dia i s’enriqueix amb allò més bo que serem capaços de transmetre a les generacions futures que s’hi hauran de reconèixer
com hem hagut de fer nosaltres cercant els valors i els encerts que generació a generació s’han anat consolidant i lamentant aquells altres referents perduts definitivament.

Antoni POL , arquitecte.

La complexitat dels processos de coneixement (sac-190.doc)

Segons Jordi Wagensberg hi ha tres formes fonamentals de coneixement: el científic, l’artístic i el revelat. I tot coneixement real és la superposició ponderada de totes tres formes.

El coneixement científic es basa però en el mètode científic el qual consta alhora de tres principis bàsics: l’objectivitat, és a dir, que l’acte d’observació no tingui el més lleuger efecte sobre allò observat; la intel.ligibilitat, segons el qual la matèria de coneixement es considera intel.ligible; i la dialèctica, on coneixement i experiència són confrontats constantment.

Per a fer possible la intel.ligibilitat es donen tres tipus de comprensió científica: la comprensió per la compressió, la comprensió per la causalitat i la comprensió per l’estructura.

En el primer cas un esdeveniment es pot comprendre si es pot comprimir a través de la reducció a un model o la fórmula o forma mínima amb la capacitat de reproduir l’experiment. O si també a través de la compressió es pot produir separació del total de l’esdeveniment en classes.

En el cas de la causalitat es considera que un esdeveniment és científicament comprensible quan se’n coneixen les causes o quan aquest és causa necessària d’un altre esdeveniment.

I finalment es considera que un objecte és comprensible d’acord amb la seva estructura quan la relació entre les parts que la fan compatible amb el tot està identificada.

No obstant aquestes possibilitats de coneixement científic poden ser insuficients front a esdeveniments amb major complexitat, on l’observador alteri allò observat, o no es puguin descompondre en parts que n’expliquin la globalitat o si no se’n poden identificar cadenes causa-efecte o sinó hi ha experiment ni model per a confrontar.

Wagensberg ens proposa que és necessari llavors el canvi de mètode per a poder conèixer.

El coneixement artístic accepta una única hipòtesi de treball: la comunicació de complexitats inintel.ligibles.

Però l’acte artístic pot existir com no.

Queda llavors finalment el mètode diví o revelat (des de Déu a la consciència de cadascú ...) segons el qual:
§ Si el subjecte no aconsegueix separar-se de l’objecte llavors, sigui, per principi, un subjecte per al qual tot és objectiu.
§ Si el subjecte té problemes d’inintel.ligibilitat llavors sigui, per principi, un subjecte per al qual tot és intel.ligible.
§ La coherència i la utilitat del mètode requereix que, també per principi, el subjecte existeixi, sigui únic i vulgui revelar-nos el seu coneixement.


Només el coneixement científic canvia per principi. El coneixement artístic pot canviar, però si és així, no és per principi. I el coneixement revelat, per principi, no canvia.

Per Wagensberg doncs tot coneixement es pot representar per un punt en un espai coordenat per tres dimensions: la científica, l’artística i la divina. Segons ell, la pràctica democràtica empeny el polític cap a l’eix de l’art (una imatge encarregada de comunicar una inintel.ligibilitat tendeix a substituir el debat científic) i la no pràctica democràtica ho fa cap allò que és diví (la veritat revelada legítima les dictadures).

Com podem evitar doncs la diversitat de percepcions que poden arribar a ser contradictòries a través del coneixement d’una única realitat si les possibilitats d’accés són diverses i admeten diferent combinatòria?

Es pot millorar els diversos processos d’accés al coneixement altres que el científic?

Podrem arribar a entendre els processos no intel.ligibles?


Antoni POL
President de la SAC

Brossart? (sac-180.doc)

Brossart és una invitació a la vida.

A la vida, però a través de l’art, és a dir de la imaginació, de la sensibilitat i de la creació.

Brossart pot ser l’art aplicat a la brossa, o la denúncia de la manca de sostenibilitat i de la recuperació front al món de l’opulència i la insolidaritat.

Però també la manifestació de la capacitat de convertir un material de rebuig o simplement inert i, sense cap mena de valor en una obra artística, és a dir, amb un valor afegit per sobre del material.

Brossart és sobre tot ART.

I art al carrer o la recerca de la bellesa a l’abast de tothom.

Brossart és enginy.

Brossart és una crida a la renovació plàstica permanent, al replanteig continu dels patrons estètics.

Brossart és un laboratori de renovació del llenguatge artístic.

Brossart és un taller on l’artesà i l’artista es fonen.

Brossart podria ser un homenatge a Brossa, que és com dir tot el que s’ha dit, més poesia.

Brossart és, en definitiva, una poesia més de la vida que cal aprofitar i a la qual no podem ni hem de renunciar.


Antoni POL

Conservar el paisatge o gestionar la natura? (arti-047.doc)

L’aparició recent del “Manifest a favor de la conservació del paisatge” va posar de relleu diferents aspectes sobre els quals val la pena reflexionar.

La seva aparició per sí sol ja es positiva perquè mostra la sensibilitat d’una part de la societat envers el tema quan encara hi ha molta insensibilitat. I una part important d’aquesta insensibilitat es troba en les administracions públiques que sovint han actuat, tot i guiant-se per l’interés públic, avantposant l’oportunitat d’execució de les obres a la consideració de les condicions oportunes en que calia realitzar les obres, després d’haver valorat la necessitat de les mateixes (en alguns casos potser supèrflua parcialment) per tal de minimitzar els efectes irreparables un cop fets.

El segon aspecte que indirectament posa de relleu el manifest és la manca de coordinació o concertació entre les diferents administracions públiques, així com dels diferents departaments dins d’una mateixa administració, altrament no s’haurien produït les actuacions de la manera en que s’han realitzat.

Però el repte que tenim com a país i com a territoris formant-ne part d’altres, el principal haver dels quals és el recurs natural de la natura, és com gestionem la natura i no com conservem el paisatge.

Considerar la natura només com a paisatge o només pel seu atractiu turístic és quedar-se a la superfície del problema i no garantir el futur de la natura perquè el seu empobriment està assegurat.

El país però encara necessita i necessitarà en el seu futur infraestructures per tal de desenvolupar-lo, tot i fer-ho sosteniblement, per tal d’assegurar i garantir la seva viabilitat futura.

El problema no està en no fer més infraestructures sinó en valorar correctament la necessitat o no d’aquestes i fer-les, arribat el cas havent valorat les pèrdues que hi haurà i els guanys que s’obtindran minimitzant o compensant les primeres i que tot i així valgui la pena pel territori afectat o el conjunt del país o territoris dels quals formem part a diferents escales o nivells. I arribat el cas d’haver-se de dur a terme es facin de manera exemplar i no de qualsevol manera, sense sensibilitat ni concertació.

Pels qui no en són conscients, encara, la natura és el relleu de la neu a nivell turístic com la neu ho ha estat pel comerç.

Actuar apressadament i de qualsevol manera no és tampoc el camí com no l’és oposar-se a qualsevol infraestructura necessària per al desenvolupament futur del país.

El territori de que disposem és limitat i cal cridar al sentit comú de tots plegats per que els qui tenen el mandat per actuar ho facin de manera transparent, correcta i prèvia justificació i exposició al públic per poder acollir al.legacions o opinions, que no fan mal a ningú, tractant-se del bé de tots.

Cal esperar als Plans d’Ordenació i Urbanisme parroquials que s’estan eleborant i que amb la nova normativa sobre modificació de terreny natural han de conscienciar-nos a tots que cal actuar prudentment i amb respecte, amb sensibilitat i també amb sentit comú pel que ens hi va a tots i amb el màxim d’entesa i concertació, però que caldrà inevitablement seguir actuant per dotar al país de les infraestructures i equipaments que li cal per preveure un futur ordenat, equilibrat, sostenible i amb vitalitat, dins d’una àrea no ho oblidem deprimida.

Mentrestant en lloc d’ampliar els dominis esquiables potser caldria concentrar-se a renovar i invertir en els existents fent-los més respectuosos amb el medi natural i apostant definitivament per la unió dels dominis i no continuar cadascú pel seu costat. Sense deixar d’estudiar noves propostes.

I les administracions públiques han de liderar la manera de tractar el medi natural oferint serietat i rigor i un camí que inciti a la conscienciació de tots, però en positiu i utilitzant tots els mitjans a l’abast i fent les coses com cal, altrament no es podrà demanar a la iniciativa privada que segueixi al darrere.

El paisatge és important però la natura sola no el produirà i cal també actuar per veure com es gestiona la natura i que se’n fa de la pagesia, ramaderia i oficis tradicionals que es van perdent i com es generen alternatives viables que assegurin que aquest paisatge no passi de ser real a virtual en només quatre dies o un cap de setmana. Amb teories i tècnics no n’hi ha prou, cal refer la base de la gent que viu i treballa directament la terra.

Per aquestes consideracions no he signat el manifest tot respectant als qui ho han fet i considerar-lo positiu perquè malgrat tot és una crida a la reflexió de que les coses no van com haurien i poden anar.



Antoni POL

L'associació andorrana de normalització (AANOR). (arti-044.doc)

La creació d’una entitat nacional dedicada al desenvolupament de les activitats de normalització, certificació o acreditació té com a propòsit el contribuir a la divulgació de la qualitat i a la millora i competitivitat de les empreses, productes i serveis, i per tant, al dinamisme de la societat en el seu conjunt.

Els seus àmbits d’actuació van des de tots els sectors industrials i dels serveis fins a la gestió mediambiental.

La redacció de normes tècniques a nivell nacional o a la participació en l’elaboració de normes europees i internacionals, o la seva divulgació a nivell intern, n’és un instrument operacional.

La certificació de productes, serveis i empreses (sistemes), atorgant-los-hi un valor competitiu diferencial basat en la qualitat, que contribueix a fomentar els intercanvis comercials i la cooperació internacional, n’és un altre.

Es tracta d’una associació en definitiva que facilita l’accés, als agents socioeconòmics nacionals, a les infraestructures de la qualitat.

Així, hauria d’oferir serveis d’informació i documentació especialitzats, comptar amb una àmplia oferta en formació, i oferir els serveis d’auditoria dels sistemes que asseguren qualitat.

A través dels certificats de l’AANOR el reconeixement internacional de la certificació estaria assegurat.

Aquesta seria el representant adequat d’Andorra en les associacions internacionals competents en aquestes àrees, com l’Organització Internacional de Normalització (ISO) o el Comité Europeu de Normalització (CEN) i les que es considerin escaients, i així poder ser presents amb normalitat en la societat internacional, assumint no només els deures d’homologació internacional sinó també els drets derivats de poder participar en l’establiment d’aquests deures o exigències de qualitat.

L’existència d’aquest organisme al nostre país, a l’escala adequada tindria a més d’un efecte positiu en l’economia a nivell nacional un efecte de prestigi a nivell lingüístic per tot el que podria suposar de gestionar la traducció de tota la normativa intenacional al català, en concert amb altres institucions que hi puguessin estar interessades donat que només un organisme nacional amb estat propi pot estar associat amb els organismes internacionals i per tant, representar oficialment un domini lingüístic.

Suècia (SIS), Finlàndia (SFS), Irlanda (NSAI), Dinamarca (DS), estan reconegudes com a organitzacions nacionals entre altres països europeus com França (AFNOR) i Espanya (AENOR).

Que sigui l’AANOR o un altre nom poc hi fa. L’important és poder disposar, poc a poc però sense perdre el pas, dels instruments que ens han de permetre, no només assolir nous nivells de qualitat, sinó, i també, participar a definir quins han de ser aquests nivells.


Antoni POL

El sistema internacional d'unitats. (arti-043.doc)

El sistema mètric decimal, que va establir els patrons del metre i del quilogram, i que va ser establert al segle XVIII va començar a ser adoptat per la majoria dels països europeus al segle XIX extenent-se progressivament al segle XX (Dinamarca 1910, Xina 1914, Rússia i Polònia 1919, Andorra 1934 i la Índia 1960). Si bé en els països anglosaxons el sistema està permés no ha esdevingut l’únic oficial.

La Convention du Mètre de 1875 va constituir la base formal de medició sobre la qual es basen totes les altres activitats internacionals en la metrologia pràctica, que s’ha desenvolupat a partir de l’Organització Internacional de Metrologia Legal (OIML) i la Internacional Standards Organization (ISO).

El Bureau International des Poids et Mesures (PIPM) garantitza la unificació a nivell mundial de les medicions físiques. Aquest actua sota la supervisió exclusiva del Comité Internacional de Pesos i Mesures (CIPM), que a l’hora es troba sota l’autoritat de la Conferència General de Pesos i Mesures (CGPM) que és l’autoritat més alta responsable de l’execució de la Convention du Mètre, formada pels delegats dels seus estats membres.

La raó de la metrologia legal és la protecció de les parts implicades en transaccions comercials i garantir el bon funcionament d’aquests tipus d’intercanvis.

El Sistema Internacional d’Unitats és, tot i ser la substitució del Sistema Mètric Decimal, el seu desenvolupament definit el 1954 que va ser establert el 1960 per 36 països en el marc de la Conferència General de Pesos i Mesures (CGPM) per a poder expressar totes les magnituds de la ciència i la tècnica.

Les magnituds amb unitat fonamental establerta han passat de dues amb el Sistema Mètric Decimal (longitud amb el metre, m, i massa amb el quilogram, kg) a set amb el Sistema Internacional d’Unitats (SI).

Així s’hi han afegit el temps (amb el segon, s) el corrent elèctric (amb l’amper, A), la temperatura termodinàmica (amb el kelvin, K), la intensitat lluminosa (amb la candela, cd) i la quantitat de substància (amb el mol, mol).

Les magnituds amb unitat suplementària són l’angle (amb el radià, rad) i l’angle sòlid (amb l’estereoradià, sr).

Les magnituds amb unitat derivada sense nom especial són la superfície (amb el metre quadrat, m2), el volum (amb el metre cúbic, m3), la densitat de massa (amb el quilogram per metre cúbic, kg/m3), la velocitat linial (amb el metre per segon, m/s), la velocitat angular (amb el radià per segon, rad/s), l’acceleració (amb el metre per segon al quadrat, m/s2) i l’acceleració angular (amb el radià per segon al quadrat, rad/s2).

Les magnituds amb unitat derivada amb nom especial són la freqüència (amb l’hertz , Hz), la força (amb el newton, N), la pressió (amb el pascal, Pa), l’energia, treball i quantitat de calor (amb el joule, J), la potència i flux d’energia (amb el watt, W), la quantitat d’electricitat i càrrega elèctrica (amb el coulomb, C), la diferència de potencial i el voltage (amb el volt, V), la capacitat elèctrica (amb el farad, F), la resistència elèctrica (amb l’ohm, W), el flux lluminós (amb el lumen, lm) i la il.luminació (amb el lux, lx), el flux magnètic (amb el weber, Wb), la inducció magnètica (amb la tesla, T) i la inductància (amb l’henry, H).

Hi han les magnituds derivades a partir de les derivades amb nom especial, són la viscositat dinàmica (amb el pascal per segon, Pa/s), l’entropia (amb el joule per kelvin, J/K), la capacitat tèrmica màssica (amb el joule per quilogram per kelvin, J (kg x K)), la conductivitat tèrmica (amb el wat per metre kelvin, W/mK)) i la intensitat del camp elèctric (amb el volt per metre, V/m).

Hi han unitats submúltiples de les ja indicades com en l’angle pla (volta, grau, minut d’angle i segon d’angle), en massa (tonelada), en temperatura (grau, i grau celsius), en volum (litre) i en el temps (minut, hora i dia).

Hi han unitats en ús amb el Sistema Internacional i obtingudes experimentalment com en massa la unitat de massa atòmica, u, i en energia l’electronvolt, eV.

Finalment, el Sistema Internacional regeix a gairebé tot el món amb algunes excepcions (com els Estats Units d’Amèrica, Libèria, Andorra ...).

L’adopció del Sistema Internacional per Andorra en complement del ja adoptat Sistema Mètric Decimal l’any 1934 ha de servir per facilitar els intercanvis i relacions comercials internacionals del nostre país a més d’omplir un buit intern de denominació d’unes unitats de mesura utilitzades a nivell científic i educatiu, normatiu, laboral, industrial ...

L’obertura d’Andorra al mon., l’entrada o no en l’Organització Mundial del Comerç comporten també petits aspectes en paral.lel que obliguen a ser considerats en l’exercici de la pròpia sobirania i del sentit pràctic i evolutiu de la societat.


Antoni POL

La guia de telèfons, el bestsèller andorrà. (arti-042.doc)

Tot i l’admiració que sento per STA, i altres institucions públiques o parapúbliques per la seva trajectòria, per la qualitat del servei i per la seva constant renovació tecnològica, m’ha sorprés observar en la darrera edició de la guia de telèfons tres aspectes que de manera repetitiva contrasten amb el que caldria esperar de l’entitat i en una època en que els mitjans disponibles donen molt de sí.

El primer és el retard en que surten les guies de telèfons, almenys en relació a l’any que representen. No seria possible que els abonats d’alta fins al 31 de desembre o octubre de 1999 fossin els que apareguessin en la guia del 2000, que hauria d’haver aparegut al gener-febrer del 2000, i no set mesos més tard?

Per què a meïtat del 2001 encara utilitzem la guia de telèfons d’Andorra del 2000 i la del 1999 per localitats amb dades de tarifes vigents de 1998 la darrera?

Si realment un any és una periodicitat excessiva perquè no es reprén, com s’havia fet anteriorment, les guies amb validesa per a dos anys?

No es pot aconseguir lligar el final i l’inici de les guies amb normalitat i que es correspongui l’any del qual es diu ser guia amb l’any en que es viu?

La segona observació és insignificant pel detall però important pel que revela. A la pàgina 69 de la Guia de Telèfons d’Andorra 2000 hi apareixen en tres línies separades els fax de la Conselleria d’Agricultura i Patrimoni Natural, la Conselleria de Serveis Públics i la Conselleria de Turisme i Esports. Sorprén que 7 anys després encara es guardin aquestes denominacions pre-constitucionals dels Ministeris que a més han canviat tots ells de nom, que posen de relleu certes mancances de coherència i ordenació interior de la guia.

El tercer punt és la manca d’accentuació de les majúscules de manera parcial, especialment en les pàgines grogues, i sistemàtica en totes les referències dels titulars (noms i cognoms), tant de la guia general amb pàgines grogues com de localitats, produint-se aquesta mancança inclús en les minúscules de les adreces.

Presentar els noms i cognoms dels titulars correctament escrits amb els seus accents és normal, tot i anar amb majúscules, perquè en català cal accentuar-les i a més es facilitaria el coneixement correcte dels noms i algunes paraules de la nostra llengua als usuaris no catalanoparlants. No obstant això és de sentit comú que escriure correctament els noms i cognoms tant catalans com d’altres llengües seria el més normal i respectuós. Ja no menciono escriure amb l’accentuació correcta les minúscules de les adreces i els noms dels pobles.

La primera guia de 1967 tenia algunes faltes. Al 1968 es varen corregir. Després es varen repetir les faltes fins al 90-91 en que es varen corregir però només parcialment. No seria hora però que a la propera guia del 2001-2002 es corregissin definitivament aquestes faltes tant fàcils d’esmenar utilitzant els serveis d’assessoramet lingüístic del mateix Govern?

La normalització de l’ús del català entre la població resident al país que la recent legislació preveu i els esforços fets des de l’administració general són doblement positius per necessaris i inhabituals.

Si bé el pes important de l’èxit d’aquesta “normalització” recau en tota la societat andorrana, i en especial en l’actitud personal tant dels nacionals com dels estrangers residents, no s’ha d’oblidar que les institucions públiques i parapúbliques han de ser particularment atentes al què fan i com ho fan.

La guia de telèfons és, sense cap mena de dubtes, el bestsèller andorrà, és a dir, la publicació amb més èxit editorial, mesurat per la que té més tiratge i de la qual se’n fa major difusió.

Si hi afegim, a més, que això es repeteix cada any (o dos anys) i que és l’única publicació andorrana que té entrada a totes les llars, negocis i racons del país, la seva significació pren un relleu especial.

Exigir rigor, coherència i bon exemple a STA en la preparació de les seves guies de telèfons (o altres) no està fora de lloc, sobretot quan es té la certesa, com tinc, de la seva capacitat per fer-ho.



Antoni POL