Certes reflexions, tocant als problemes que han envoltat i envoltaran sempre a l’home, xoquen avui més que mai quan, provenint de cultures considerades primitives o sobrepassades per la modernitat de la societat dominant, del món occidental, alliçonen i són tremendament sàvies.
A tall d’extracte em permeto de reproduir-ne algunes:
“Quantes més coses sàpigues més gran serà la teva confiança i més petita la teva por” (Oració Medewiwin (ojibway)).
“Quan Wakan Tanka, el Gran Esperit, havia disposat ja les sis direccions (Est, Sud, Oest, Nord, A dalt, A baix), quedava per situar una setena direcció. Però com que la setena direcció era la més poderosa de totes, la que contenia més saviesa i més força, Wakan Tanka, el Gran Esperit la volia situar on no pogués ser trobada fàcilment. I així, a la fi, va decidir de fer-ho a l’últim lloc en el qual solen buscar normalment els humans: en el cor de cada persona.” (història lakota).
“Si vols anar a algun lloc, hi ha quatre maneres de fer-ho. La primera és anar-hi immediatament, just després d’haver-ho pensat. No és la correcta. Pensa-ho. Aquesta és la segona forma. Tot seguit pensa-hi una tercera vegada, però no hi vagis encara. Després, quan ho hagis considerat per quarta vegada, fes-ho i tot anirà bé. Així n’estaràs segur. De vegades, espera un dia mentre consideres els teus problemes”. (apatxe 1942).
“Què és la vida? L’espurneig d’una lluerna a la nit. L’alé del búfal a l’hivern. La petita ombra que corre per l’herba i es perd en el crepuscle” (peus negres, 1880).
“Mira al cim de la muntanya quan corris, jove. Mantén els ulls fixos en aquella muntanya i sentiràs que els quilòmetres es fonen sota els teus peus. Fes-ho així i amb el temps sentiràs que pots saltar els arbusts, els arbres i fins i tot el riu.” (tewa, 1973).
“El Gran Esperit és el nostre pare, però la Terra és la nostra mare. Ella ens alimenta, ens torna el que hi dipositem i també ens dóna les plantes medicinals. Si estem ferits, acudim a la nostra mare i procurem tocar-la amb la ferida per guarir-nos.” (wabanaki, 1900).
“...és en la foscor dels seus ulls on els homes es perden...” (lakota oglala, 1931).
Antoni POL i SOLÉ
