Sovint la impotència o incapacitat de controlar una situació condueix a prendre posicions maximalistes i extremes, desfigurant-se els objectius bàsics i inicials i prenent actituds, es diu per prudència fins i tot bona intenció o en cas de dubte, que consisteixen en restringir el màxim i en generalitzar un proteccionisme que en ampliar el seu radi d’acció no aconsegueix finalment “protegir” definitivament l’element que calia sinó mediocrement tot una àmplia zona que es converteix finalment en una caricatura inversemblant d’allò que calia preservar perdent-se els sentits de proporció, mesura i sentit comú i desenfocant-se totalment la qüestió, en perdre’s pel camí allò que era important i havent guardat només aspectes anecdòtics o conceptualitats que en la seva renovació han fet desaparèixer tota autenticitat.
Això és el que està passant amb una sèrie d’edificis que podem considerar patrimoni artístic que per la seva qualitat específica o de pertinença a un conjunt singular i en un afany proteccionista massa ampli es van perdent pel camí.
L’amplitud del proteccionisme es va iniciar amb les Ordinacions Generals d’Urbanisme Parroquials del 1981 derivades de l’Ordinació del Consell General de la mateixa data i concretament pel que fa als cascos antics. I es perpetua avui amb les indicacions donades des del Patrimoni Artístic Nacional.
La delimitació d’aquestos va duplicar o triplicar les zones ocupades realment i la introducció d’algunes normes lamentables com les alineacions de vial o altres com el revestiment de pedra al 100% varen conduir a que avui a penes es puguin reconèixer els centres històrics o cascos antics reals.
Seria un error que la llei del patrimoni continués amb aquesta via en lloc de concentrar el seu efecte sobre els edificis o espais concrets.
La urgència i l’objectiu essencial d’aquesta llei ha de ser la protecció activa i no passiva, radical i generosa, ràpida i enginyosa dels edificis (pocs) que valen realment la pena.
No es tracta de fabricar patrimoni incrementant el llistat d’elements a conservar, i si es fa llistats amplis s’ha d’indicar molt bé on és el gra i on es la palla i que es justifiqui convenientment cada obra per a no aigualir allò realment important a conservar. Ni tampoc es tracta d’estendre i de crear servituds “patrimonials” a l’entorn indiferenciat d’aquests elements més enllà d’una zona prudent de 10-15 metres. I, en el cas que calgués, excepcionalment, això s’ha de fer per altres vies com correspon al planejament urbanístic i no per vies indirectes que no tenen en compte el planejament global.
L’objectiu d’aquesta primera llei ha de ser allò propi d’una primera llei: aturar la pèrdua constant de patrimoni i conservar decididament i sense renúncies el que val la pena, i crear la sensibilitat, necessària perquè, en un futur, vist l’èxit d’aquesta primera iniciativa, es pugui passar a d’altres objectius com visions més àmplies de l’entorn si es pot, tenint en compte però les necessitats urbanístiques. L’entorn de protecció ha d’estar en íntima proporció a la vàlua d’allò que es conserva i també i sobretot en la sintonia urbanística corresponent.
Si es generalitza i es vol abarcar tot, ni que sigui a qualsevol preu i amb mediocritat s’aconseguirà només un efecte contrari i s’acabaran de perdre els pocs elements que tenim i cal conservar. A més de crear servituds urbanístiques gratuïtes que precisament no són el que avui es necessita.
No aigualim el patrimoni copiant maneres de procedir de països que no es corresponen ni a la nostra qualitat, ni a la nostra quantitat, ni al nostre tamany de país, ni al nostre tipus de desenvolupament.
L’altre perill d’aigualir el patrimoni pot venir, tot i poder posseir una bona llei, de si no es defineix clarament com es financia aquesta protecció i d’on surten els recursos econòmics per a dur a terme les actuacions que cal fer i seguint quins procediments concrets i àgils. Veure el patrimoni només com a competència de Govern és un error. Cal que els Comuns es puguin incorporar a aquesta tasca prou difícil de conservació del patrimoni i sentir-se’n també titulars de manera activa. L’única font de recursos nova i disponible és recuperar el valor d’una part del sòl comunal per a poder-lo usar i atendre a les compensacions i intercanvis que calguin per a la conservació dels elements de patrimoni corresponents a cada parròquia. Patrimoni a canvi de patrimoni. La creació d’una sobretaxa sobre els edificis de nova construcció és també una possibilitat, però no recomanable per a no incrementar el cost final de l’edificació.
La conservació del patrimoni depèn i es cosa de tots. S’han d’evitar enfrontaments o postures que extremin les posicions d’uns i altres. Ens cal i urgentment poder-nos demostrar que som capaços de conservar el centenar d’edificis privats i la trentena de nuclis, aproximadament, que hi ha avui al país i que valen la pena.
Aquesta primera llei és decisiva per a aconseguir-ho. A més d’una certa teoria ens caldrà ser molt pràctics i realistes per a poder arribar a protegir tot el que caldria, conciliant els interessos públics i privats, els interessos del patrimoni i els interessos urbanístics. Aquesta primera llei ha de ser capaç de provocar estima, reconeixement i valoració del patrimoni tant de la societat com dels propis propietaris que s’hi han de poder sentir representats, defensats i degudament compensats i afortunadament afectats.
Antoni POL, arquitecte
