dilluns, 29 de maig de 2006

Les estructures de l'Avda. Meritxell o la por al futur (arti-122.doc)


Cada dia són més nombroses les queixes per la pèrdua de creixement econòmic i per les incerteses del futur, pel sentiment que existeix de fons de no saber cap a on anem o volem anar exactament.

I són escasses les percepcions de nous enfocaments, de decidits engatjaments que obrin noves vies o almenys s’atreveixin a plantejar-les.

Fa anys que, com a país, ens volem fer grans. Diverses generacions d’andorrans del segle XIX i XX, ho volien i s’han hagut de plànyer.

I avui, que ho podem ser més que mai, després de tantes ploreres d’infant per ser gran, ens fa por assumir directament el nostre futur.

Com és el cas pel projecte de les estructures de l’Avda. Meritxell, on polítics, comerciants i ciutadans estem derrapant.

La qualitat i la idoneïtat del projecte es mereix tot el meu reconeixement i suport perquè aporta tot allò que li falta i tant necessita l’Avda. Meritxell: una nova imatge potent i de futur i una renovada concepció del seu espai.

I amb tots els respectes per les legítimes posicions preses (o no preses que són les majoritàries) pel que fa al cas de la majoria de ciutadans.

No són suficients els problemes o les mancances funcionals o constructives que es puguin trobar al projecte per fer-me creure que no dur-lo a terme serà millor que acabar-lo d’executar, amb les correccions que facin falta.

Tots els grans projectes tenen “moments de misèria”, constructiva, econòmica, política o social. I aquest cas no podia ser diferent, perquè es tracta d’un gran projecte del que “inconscientment” una minoria vol privar a una majoria.

L’Avda. Meritxell no es mereix abandonar-la al descrèdit o a la vulgaritat perquè és patrimoni de tot Andorra.

O ja no vol ser Andorra la Vella la capital del país?

I no es pot pretendre, per a la seva artèria principal econòmica i social, fer-ne un tractament despersonalitzat, banal o sense ambició.

Fidelitat als objectius inicials, maduresa cívica, responsabilitat política, sentit comú i sostenibilitat, els podem i hem de reclamar, avui més que mai.

Fer-se gran vol dir deixar l’etapa de copiar o imitar els grans. Vol dir ser i actuar com a gran. Vol dir no tenir por de ser capdavanters, de construir la nostra pròpia personalitat, i quan cal, amb gosadia i atreviment, si del que es tracta és de renovar i atreure.

L’interès general demana que es passi full amb tots els errors comesos, que es recuperi i ajusti el projecte i, tots plegats, mirem d’aconseguir fer reviure l’Avda. Meritxell amb una imatge de qualitat, i de futur que la faci comparable amb qualsevol altra avinguda comercial moderna de les principals ciutats del món.


Antoni Pol, arquitecte

dimarts, 9 de maig de 2006

El qüestionament de la Vall del Madriu (arti-121.doc)


Els diferents punts en discussió que s’han produït a rel de la declaració de la Vall del Madriu, Perafita i Claror (i caldria afegir-hi Gargantillar, en consideració a la parròquia d’Encamp), primer com a patrimoni mundial per la UNESCO i després com a bé immoble d’interès cultural per Govern, mereixen reflexió.

La qüestió de la protecció en sí mateixa no està justificada ja que totes les parts la volen. Tant els titulars de les propietats privades com públiques comunals la volen tant o més que l’administració general o els ciutadans i entitats diverses que s’han posicionat en relació al tema. Ningú ho pot discutir o posar-ho en dubte. Altrament aquesta vall no hauria arribat als nostres dies en les condicions en que ha arribat. Els qui l’han feta possible i l’han mantinguda n’han estat els seus titulars. Quedar-se doncs en aquest punt respon a interessos demagògics que no solucionaran el problema.

La qüestió dels legítims interessos dels particulars afectats no hauria de ser tampoc un problema major si la Llei del Patrimoni Cultural (o la seva modificació si cal) o els seus reglaments pendents deixessin clar com es procedirà a la indemnització per la limitació dels drets privats o, i en el seu defecte i per sortir del pas, es plantegessin uns convenis urbanístics que compensessin, per via de trasllat o altres vies, els drets limitats.

L’interrogant però que plana sobre certes competències afectant a les titularitats públiques comunals planteja una problemàtica no només a nivell institucional entre les administracions comunals i general, sinó que posa en qüestió l’ordenament constitucional que recull una evidència històrica i una manera de concebre l’organització i l’administració del territori nacional (que respon a una estructura federal). I si, per estratègies diverses, en un cert moment es va posar el carro davant dels bous, per tal d’assolir els objectius proposats, d’un ràpid reconeixement per part de la UNESCO, avui cal tornar a posar, si es vol consolidar tot allò assolit, els bous davant del carro i renunciar a avançar, potser més de pressa o a pensar que sols o per separat es pot fer més i millor.

La unió de tots no només donarà més força al projecte sinó que és l’únic camí que pot assegurar el futur. Però cal per això que cadascú es situï al seu lloc.

Altrament el conflicte està assegurat i el territori en serà el perjudicat.

Cal retornar als responsables del territori el que els hi correspon, el seu protagonisme i la seva llibertat decisòria, emmarcada això sí, en unes lleis i directrius i plans o com calgui dir-li. I dotar-los dels recursos escaients. Finalment el protagonisme de qui ho faci no és l’essencial. L’important és que es faci i es faci bé. Si en el passat s’ha sabut fer perquè no hem de creure que també s’és capaç de fer-ho en el futur?

Antoni Pol, arquitecte