diumenge, 24 de setembre de 2006

Quin català es parla a Andorra? (arti-125.doc)


La Lídia Rabassa i Areny, el 15 de setembre passat en la conferència per la Societat Andorrana de Ciències, ens ha fet partícips i demostrat, amb simplicitat, qualitat i claredat, com tres motius d’excepcionalitat ho deixen de ser i adquireixen plena normalitat si cadascú assumeix i exerceix els reptes pels quals està dotat.

Està clar que la nostra situació i variació lingüística, l’andorrana, no constitueix ni una llengua, ni un parlar propis (l’andorrà), però si que dins del català formem part d’una variant dialectal que té variacions específiques i accents que enriqueixen el conjunt de la llengua per la diversitat i que ens atorguen identitat i per tant mereixen la nostra autoestima. Si existeixen, i encara hi són, i són reconeixibles i tenen entitat lingüística ens les cal no només preservar sinó també difondre urgentment a l’escola, si no les volem perdre irremeiablement.

Però no les pot preservar sola i l’hem d’ajudar a difondre-les per recuperar un accent propi que, lluny de suposar un tret diferencial superficial per separar, ha de ser un tret característic per aportar color, gust, olor al català d’Andorra; com ens agrada sentir l’accent mallorquí o l’accent valencià.

I per primera vegada la Lídia Rabassa no només ha localitzat, estudiat i repertoriat les variacions lingüístiques andorranes sinó que les ha mamades i per tant les coneix profundament i des de dins, i per tant no només en sap la forma sinó també el gust. A la capacitat d’ensenyar-les hi afegeix el de recrear-les i viure-les amb naturalitat.

Si excepcional era conèixer científicament les variacions lingüístiques andorranes, avui, i excepcional era (encara que sigui paradoxal) que aquest coneixement es tingui amb accent andorrà, ha deixat de resultar del tot excepcional que la mateixa Lídia Rabassa sigui el primer andorrà a entrar a l’Institut d’Estudis Catalans, 100 anys després de la seva creació.

L’andorranització de la societat andorrana es va normalitzant i deixant de costat les excepcionalitats que van esdevenint normalitats.

Antoni Pol i Solé

Un paisatge perenne (arti-124.doc)


L’exposició sobre la vall del Madriu i entorns que ens proposa en Jordi Pantebre a la seu del Col.legi d’Arquitectes fins al 3 d’octubre, val una visita obligada, com a mínim.

Un paisatge amb triple perennitat, la real, la que es mereix i la volguda.

El característic estil de visió panoràmica d’en Jordi Pantebre, ja sigui per escatir un micro paisatge o besllumar un macro paisatge, s’escau en plenitud per apropar-nos la realitat d’aquest aspecte de la nostra percepció dels paratges naturals i que de manera perennal ens han pervingut.
Pocs espais, ens han arribat tant íntegres, resistint l’evolució que el pas del temps en els darrers 100 anys, ha anat imposant per tot el territori andorrà.

Una realitat, doncs, que mereix ser mantinguda perennement, per la seva excepcionalitat de perennal i a més per la seva qualitat pròpia.

Unes valls que podem qualificar de profundes en relació a la nostra realitat quotidiana, tot i ser d’horitzó elevat i envoltades de cims, que ens sobrepassen físicament i psíquicament.

Perennalment volguda ha de ser, finalment, la voluntat de mantenir aquesta condició de perenne.

Per què ens dóna, aporta i ofereix o regala i tot alhora, placidesa subjugant, infinites tonalitats de verds, blancs, grocs, marrons i grisos, sensacions de plenitud i buidor, de senzillesa i grandiositat, de silencis, de llums, de reflexos, de vertigen, de diversitat, de vida que no hem d’oblidar, no hem de desatendre, i ha d’acompanyar el nostre, potser, perenne esdevenir.


Antoni Pol i Solé



dijous, 7 de setembre de 2006

El futur de la UCE o el prestigi de la catalanitat


En aquest trenta-vuit anys, la Universitat Catalana d’Estiu a Prada del Conflent, ha assolit diverses fites, entre altres la d’encarnar la república de la llibertat i el bon humor, encertada expressió que només podia sorgir d’algú com l’estimat Miquel Porter. Encarna, igualment, a nivell cultural, el punt de trobada per excel.lència de tots els ciutadans, institucions i organitzacions dels Països Catalans. I és també una universitat popular, oberta a tothom.

Entre les fites pendents hi ha, però la de fer la Universitat Catalana d’Estiu un far amb llum pròpia, que estengui el prestigi de la catalanitat en el seu sentit més ampli i en tots els seus dominis (cultural, econòmic, social, polític ..). Prada ha de ser un dels escenaris en què la intel.lectualitat dels Països Catalans s’identifiqui i on es trobi com a casa i des d’on es llenci missatges, llum i referents per enriquir la nostra identitat cultural, que des de la diversitat ens ha de permetre ser i participar millor de la universalitat a què aspirem. I això conjuntament a descobrir, reconèixer i fer conèixer les personalitats i tots els notables de la nostra cultura, que amb la seva aportació ens guien endavant i constitueixen la nostra contribució al progrés de la humanitat.

Antoni Pol