Cultura i societat són indiscutibles, perquè l’una és conseqüència o existeix en raó de l’altra i l’explica. I, en el seu sentit més ampli, no només l’explica sinó que la identifica i, finalment, és la traça que en resta.
La magnífica exposició i d’obligada visita, Pavellons i Museus 1993-2005 d’Álvaro Siza al Santuari de Meritxell, és una clara mostra de les excel.lències de les aportacions que la societat portuguesa dels darrers trenta anys està en capacitat d’oferir a la cultura universal.
El mateix Siza escrivia el 1992 “La creació arquitectònica neix d’una emoció, l’emoció provocada per un moment i un lloc”.
I evoca com en l’alliberament i transmissió d’aquesta emoció a l’obra, l’emoció passa a pertànyer als altres.
Els que m’expliquen la seva obra senyalen la importància del mètode que hi aplica i en ressalten tres aspectes:
- la importància del lloc i la relació que s’estableix, diferent i nou cada vegada, amb la seva obra;
- la importància del dibuix per a l’evolució del disseny en la seva investigació plàstica;
- i finalment el procés de gènesi de les seves formes complexes en els seus projectes des de la seva particular aproximació escultòrica.
Mètode complex, que finalment, li serveix per arribar a resultats senzills, despullats, clars i contundents, d’una simplicitat provocadora, renovadament contemporanis.
Antoni Pol i Solé
