TURISME, PAGESIA I ARQUITECTURA POPULAR (4/8/2006 TÀRREGA)
Amics de l’Arquitectura Popular
Bon dia, permeteu que us expressi, primerament i com el tema ho permet, el meu plaer de ser avui entre vosaltres i aquí a Tàrrega, ciutat en la que va créixer la meva padrina de la Figuerosa, Coloma Pont i Calderó i hi va estudiar el meu pare.
Passat, present i futur són línies, són fils que si en sabem trobar la seva traça ens poden ajudar molt en aquest trajecte terrenal on els humans, de manera conscient, hem estat convidats.
Si l’arquitectura popular i la pagesia vénen del passat, el turisme se’ns proposa com a futur, en aquestes jornades de reflexió presents, que en volen ser el nexe d’unió.
CADA RIU TÉ LA SEVA PRÒPIA FONT, aquesta dita Zulú de l’Àfrica del Sud expressa aquesta continuïtat entre passat, present i futur.
A Andorra, territori d’alta muntanya, amb les dificultats que això representa comparativament amb la plana, s’ha viscut i es viu la contradicció que suposa modernitzar-se, avançar cap al futur, desenvolupar-se i deixar enrere el passat. Però com els éssers vius, que tenim diferents etapes en la nostra vida i canvis físics radicals, això no és incompatible en continuar sent la mateixa persona en mantenir una pròpia identitat, sota aspectes diferents, i variables als que ens condueix l’evolució inevitable de la nostra matèria.
QUAN NO ES SAP CAP A ON ES VA, QUE ES SÀPIGA D’ON ES VE, és un dita Serere del Senegal.
L’Andorra d’avui, turística i en un procés de transformació urbana que ha de permetre que d’una societat rural es passi a una societat de serveis equiparable a la resta de comunitats que ens envolten i que s’han transformat prèviament a partir d’uns potencials més grans i unes transformacions produïdes abans, no pot perdre de vista les característiques que l’han guiat a través dels darrers mil anys i li han valgut la personalitat i independència de que avui gaudeix: la relació d’equilibri entre els seus territoris a nivell intern i entre el poble i els seus senyors avui coprínceps d’un costat i la voluntat de ser del poble andorrà, entre altres.
NO ES POT CONSTRUIR UNA CASA SENSE SEGUIR-NE UN TRAÇAT diu una dita Bulú del Senegal.
Com la construcció de la casa comuna europea en que es vol i cal obrir portes a tots els veïns per formar una nova realitat necessària per al futur de la pròpia existència, aquesta però ha de fonamentar-se sobre les tradicions de tots plegats fent una massa nova que guardarà de les velles realitats, colors, olors, gustos, formes, gestos ...
La vella Andorra entra en crisi al segle XIX i és el 1866 que inicia un camí de transició cap a la nova Andorra. Aquesta transició es va acabar el 1993 amb la constitució escrita aprovada pel poble andorrà.
La modernització i la globalització o mundialització ens porten a incorporar clixés i formes de l’exterior més avançat de manera contínua ... però tot té els seus cicles ... i arriba el moment en que el que ens ve de fora entra en crisi i ens adonem que no tot es bo o ens és convenient. Llavors és quan ens cal mirar endins.
EL QUE ESTIMEM VAL MÉS QUE EL QUE POSSEÏM ens recorda una dita Hutu de Ruanda.
Totes aquestes citacions de tribus africanes, en diuen indígenes, ens recordem que la saviesa popular no, per ser popular, deixa de ser sàvia.
I l’arquitectura popular no, per ser popular, deixa de ser arquitectura.
“L’inconvenient” de ser popular i per tant discreta i marginal respecte dels potents centres culturals, queda àmpliament compensat pel fet de la seva pervivència al llarg del temps i que ens arribi en unes condicions excepcionals de conservació i sigui com una joia, un petit tresor que la història ens ofereix.
L’arquitectura popular aporta especificitat, diferència i identitat territorial.
En un món cada vegada més competitiu, la identitat, i la contribució específica cultural territorial a la cultura universal, és un bé preciós i escàs.
La personalització d’un territori pot fer-se només a partir del seu futur, només amb el seu passat, o bé amb les dues variables si volem una personalitat completa i madura.
I avui la diferenciació és distintiu de qualitat.
Andorra, en aquesta perspectiva, fa bé de mirar al futur però també ha d’incorporar elements del passat que la distingeixen. La seva arquitectura popular: cases, coberts, bordes, orris, cabanes, murs, etc., esperar per a ser recuperada. Vegeu-ne les imatges adjuntes del camí del Lloset a Encamp o a la Vall d’Incles de Canillo.
Els plans d’urbanisme són una excel.lent oportunitat per a fer realitat aquest necessari equilibri entre passat i futur.
A Andorra portem 25 anys urbanísticament parlant de retard sobre ciutats similars de Catalunya en general o Tàrrega en particular i ens els cal recuperar.
El Pla d’Ordenació i Urbanisme de la Parròquia d’Encamp planteja la recuperació dels cinc nuclis tradicionals compensant l’edificabilitat que es pot fer al seu interior i traslladant-la a altres terrenys per preservar horts i edificis d’interès cultural o bé rebaixar o enderrocar plantes d’alguns edificis vora de monuments o dins d’aquests nuclis.
Els catàlegs de béns culturals comunals és una eina bàsica per a la conscienciació ciutadana de l’existència d’aquests béns. No obstant això no són suficients la catalogació i la protecció passiva i s’ha de passar a la protecció activa del patrimoni cultural permetent fer trasllat de l’edificabilitat existent o que es podria realitzar en condicions normals i també cal compensar (no necessàriament per via econòmica sinó urbanísticament) restriccions que calgui imposar per a la preservació d’edificis, terrenys o altres béns d’interès patrimonial per al conjunt de la societat i per tant ha de ser aquesta qui a més de reconèixer aquests valors i donar subvencions per al seu manteniment es faci càrrec de les càrregues que s’imposin als particulars titulars d’aquests béns o els hi donin vies alternatives de compensació per l’afectació dels seus legítims interessos econòmics, sense sofrir greuges comparatius respecte a la resta de ciutadans.
Els beneficis col.lectius d’aquesta recuperació patrimonial de l’arquitectura popular que comporta la consolidació de la identitat implica la necessitat d’emmarcar aquestes actuacions el més àmpliament possible a nivell territorial i institucional. Fent, si és possible, els encaixos regionals corresponents.
Per acabar, us proposo la lectura d’un poema de José Saramago, publicat per Edicions 62-Empúries i traduït per Josep Domènech, de títol Passat, Present, Futur.
PASSAT, PRESENT, FUTUR.
Vaig ser. Però el que vaig ser ja no em recorda:
mil capes de pols cobreixen, vels,
aquests quaranta rostres desiguals,
tan marcats pel temps i rompents.
Sóc. Però el que sóc és tan poca cosa:
granota fugida del bassal, que ha saltat,
i en el salt que ha fet, tant com podia,
l’aire d’un altre món l’ha rebentat.
Falta veure, si és que falta, el que seré:
un rostre recompost abans de la fi,
un rauc de batraci, ronc i tot,
una vida que corri així així.
Antoni Pol i Solé
Amics de l’Arquitectura Popular
Bon dia, permeteu que us expressi, primerament i com el tema ho permet, el meu plaer de ser avui entre vosaltres i aquí a Tàrrega, ciutat en la que va créixer la meva padrina de la Figuerosa, Coloma Pont i Calderó i hi va estudiar el meu pare.
Passat, present i futur són línies, són fils que si en sabem trobar la seva traça ens poden ajudar molt en aquest trajecte terrenal on els humans, de manera conscient, hem estat convidats.
Si l’arquitectura popular i la pagesia vénen del passat, el turisme se’ns proposa com a futur, en aquestes jornades de reflexió presents, que en volen ser el nexe d’unió.
CADA RIU TÉ LA SEVA PRÒPIA FONT, aquesta dita Zulú de l’Àfrica del Sud expressa aquesta continuïtat entre passat, present i futur.
A Andorra, territori d’alta muntanya, amb les dificultats que això representa comparativament amb la plana, s’ha viscut i es viu la contradicció que suposa modernitzar-se, avançar cap al futur, desenvolupar-se i deixar enrere el passat. Però com els éssers vius, que tenim diferents etapes en la nostra vida i canvis físics radicals, això no és incompatible en continuar sent la mateixa persona en mantenir una pròpia identitat, sota aspectes diferents, i variables als que ens condueix l’evolució inevitable de la nostra matèria.
QUAN NO ES SAP CAP A ON ES VA, QUE ES SÀPIGA D’ON ES VE, és un dita Serere del Senegal.
L’Andorra d’avui, turística i en un procés de transformació urbana que ha de permetre que d’una societat rural es passi a una societat de serveis equiparable a la resta de comunitats que ens envolten i que s’han transformat prèviament a partir d’uns potencials més grans i unes transformacions produïdes abans, no pot perdre de vista les característiques que l’han guiat a través dels darrers mil anys i li han valgut la personalitat i independència de que avui gaudeix: la relació d’equilibri entre els seus territoris a nivell intern i entre el poble i els seus senyors avui coprínceps d’un costat i la voluntat de ser del poble andorrà, entre altres.
NO ES POT CONSTRUIR UNA CASA SENSE SEGUIR-NE UN TRAÇAT diu una dita Bulú del Senegal.
Com la construcció de la casa comuna europea en que es vol i cal obrir portes a tots els veïns per formar una nova realitat necessària per al futur de la pròpia existència, aquesta però ha de fonamentar-se sobre les tradicions de tots plegats fent una massa nova que guardarà de les velles realitats, colors, olors, gustos, formes, gestos ...
La vella Andorra entra en crisi al segle XIX i és el 1866 que inicia un camí de transició cap a la nova Andorra. Aquesta transició es va acabar el 1993 amb la constitució escrita aprovada pel poble andorrà.
La modernització i la globalització o mundialització ens porten a incorporar clixés i formes de l’exterior més avançat de manera contínua ... però tot té els seus cicles ... i arriba el moment en que el que ens ve de fora entra en crisi i ens adonem que no tot es bo o ens és convenient. Llavors és quan ens cal mirar endins.
EL QUE ESTIMEM VAL MÉS QUE EL QUE POSSEÏM ens recorda una dita Hutu de Ruanda.
Totes aquestes citacions de tribus africanes, en diuen indígenes, ens recordem que la saviesa popular no, per ser popular, deixa de ser sàvia.
I l’arquitectura popular no, per ser popular, deixa de ser arquitectura.
“L’inconvenient” de ser popular i per tant discreta i marginal respecte dels potents centres culturals, queda àmpliament compensat pel fet de la seva pervivència al llarg del temps i que ens arribi en unes condicions excepcionals de conservació i sigui com una joia, un petit tresor que la història ens ofereix.
L’arquitectura popular aporta especificitat, diferència i identitat territorial.
En un món cada vegada més competitiu, la identitat, i la contribució específica cultural territorial a la cultura universal, és un bé preciós i escàs.
La personalització d’un territori pot fer-se només a partir del seu futur, només amb el seu passat, o bé amb les dues variables si volem una personalitat completa i madura.
I avui la diferenciació és distintiu de qualitat.
Andorra, en aquesta perspectiva, fa bé de mirar al futur però també ha d’incorporar elements del passat que la distingeixen. La seva arquitectura popular: cases, coberts, bordes, orris, cabanes, murs, etc., esperar per a ser recuperada. Vegeu-ne les imatges adjuntes del camí del Lloset a Encamp o a la Vall d’Incles de Canillo.
Els plans d’urbanisme són una excel.lent oportunitat per a fer realitat aquest necessari equilibri entre passat i futur.
A Andorra portem 25 anys urbanísticament parlant de retard sobre ciutats similars de Catalunya en general o Tàrrega en particular i ens els cal recuperar.
El Pla d’Ordenació i Urbanisme de la Parròquia d’Encamp planteja la recuperació dels cinc nuclis tradicionals compensant l’edificabilitat que es pot fer al seu interior i traslladant-la a altres terrenys per preservar horts i edificis d’interès cultural o bé rebaixar o enderrocar plantes d’alguns edificis vora de monuments o dins d’aquests nuclis.
Els catàlegs de béns culturals comunals és una eina bàsica per a la conscienciació ciutadana de l’existència d’aquests béns. No obstant això no són suficients la catalogació i la protecció passiva i s’ha de passar a la protecció activa del patrimoni cultural permetent fer trasllat de l’edificabilitat existent o que es podria realitzar en condicions normals i també cal compensar (no necessàriament per via econòmica sinó urbanísticament) restriccions que calgui imposar per a la preservació d’edificis, terrenys o altres béns d’interès patrimonial per al conjunt de la societat i per tant ha de ser aquesta qui a més de reconèixer aquests valors i donar subvencions per al seu manteniment es faci càrrec de les càrregues que s’imposin als particulars titulars d’aquests béns o els hi donin vies alternatives de compensació per l’afectació dels seus legítims interessos econòmics, sense sofrir greuges comparatius respecte a la resta de ciutadans.
Els beneficis col.lectius d’aquesta recuperació patrimonial de l’arquitectura popular que comporta la consolidació de la identitat implica la necessitat d’emmarcar aquestes actuacions el més àmpliament possible a nivell territorial i institucional. Fent, si és possible, els encaixos regionals corresponents.
Per acabar, us proposo la lectura d’un poema de José Saramago, publicat per Edicions 62-Empúries i traduït per Josep Domènech, de títol Passat, Present, Futur.
PASSAT, PRESENT, FUTUR.
Vaig ser. Però el que vaig ser ja no em recorda:
mil capes de pols cobreixen, vels,
aquests quaranta rostres desiguals,
tan marcats pel temps i rompents.
Sóc. Però el que sóc és tan poca cosa:
granota fugida del bassal, que ha saltat,
i en el salt que ha fet, tant com podia,
l’aire d’un altre món l’ha rebentat.
Falta veure, si és que falta, el que seré:
un rostre recompost abans de la fi,
un rauc de batraci, ronc i tot,
una vida que corri així així.
Antoni Pol i Solé
