dilluns, 29 de desembre de 2003

Urbanisme i arquitectura contemporània a Andorra, segle XXI (arti-110.doc)


Aquesta exposició, necessàriament sintètica per l’abast del tema i el temps disponible, pretén reflexionar a l’entorn de dues qüestions:
1ª - On som?
2ª - Cap a on anem?
I és volgudament esquemàtica per tal de remarcar quins són els trets principals que, al meu entendre, destaquen sobre la qüestió plantejada.
On som, on ens trobem realment avui?
El territori de les valls d’Andorra és un país de frontera, és a dir tot ell de frontera perquè és petit.
I és també un país sense recursos, sense riqueses, entre altres raons per ser un país muntanyós.
I finalment és un país envoltat de gran països.
Aquestes tres constants han fet que el caràcter andorrà s’hagi caracteritzat per dos trets bàsics: la humilitat (fer l’andorrà ha estat una de les projeccions d’aquesta) i la voluntat de ser, per tal de compensar el punt de partença de limitació i pobresa de recursos, emmig de grans i més poderosos.
Aquestes condicions lligades a una estructura territorial de base federal i no centralista com és l’andorrana, comparativament almenys amb els territoris que l’envolten, han dut el país a evolucionar de manera diferent a qualsevol altre territori del Pirineu.
On ens trobem doncs avui?
L’Andorra d’avui és ja la nova Andorra. Aquella Andorra mítica reclamada ja des del segle XIX i reivindicada durant la primera meitat del segle XX.
La vella Andorra pot dir-se que s’acaba amb la crisi de les fargues i de tota l’economia andorrana al final de la primera meitat del segle XIX, de la qual no es sortirà fins més de 100 anys després.
Entre la vella i la nova Andorra hi ha un període de transició.
Aquesta transició es pot dir que simbòlicament es va iniciar el 1866 amb la presentació del text de nova reforma que permet votar a tots els caps de casa, i s’acabarà l’any 1993 amb l’aprovació de la constitució.
A partir de 1866 s’inicien també les concessions d’explotació d’aigües termals i el 1868 d’una creació de casa de joc a la Solana. Intents de transformació econòmica del país que van fracassar tots ells. El 1993 representa també que neixen les primeres generacions d’andorrans que en la seva majoria d’edat no tindran la possibilitat de parlar amb cap andorrà que hagi conegut l’Andorra d’abans de 1927 any de la concessió de Fhasa (electrificació del país i obertura de carreteres).
Els elements dinamitzadors de la nova economia andorrana seran el paisatge (per als primers turistes), el comerç (gràcies al diferencial fiscal com a país) i la neu. A aquests tres elements s’hi afegiran ràpidament altres aspectes, entre els quals cal destacar el sòl i l’edificació. A partir de 1955 el Consell General, per tal de dinamitzar l’economia, permet que els estrangers puguin adquirir terrenys per a fer xalets. I el 1965, en la mateixa via, es permetrà adquirir pisos en propietat. El sòl doncs passarà ràpidament a tenir en lloc d’un valor d’ús un valor de canvi i ser un producte financer més a nivell d’inversió.
Aquest objectiu de dinamitzar s’ha aconseguit sobradament i en l’actualitat el mercat immobiliari i el seu creixement accelerat constitueix un dels reptes futurs per a l’ordenació urbanística.
L’evolució resumida de l’habitat i de la nova edificació en general es podria explicar com segueix:
– En els primers anys, fins a la dècada dels setanta, a les noves edificacions només se’ls hi exigeix el respecte d’unes alineacions o amplades de carrer per a poder circular. Les exigències constructives són mínimes i variables i el difícil en si ja és poder disposar dels recursos necessaris per edificar.
– En la dècada dels setanta s’incorpora a nivell general, unes qualitats constructives mínimes i el concepte que la qualitat en la construcció és un valor afegit a l’edifici.
– La dècada dels vuitanta incorporarà la valoració de l’espai públic i seran les administracions comunals les que aposten per la millora de la qualitat de vida amb la previsió d’espais públics nous que estructurin el seu entorn. La qualitat de l’espai públic constitueix per ell mateix un valor afegit pels edificis del seu voltant.
– La dècada dels noranta aporta l’entesa del disseny com a un nou valor afegit per a l’edificació.
– La primera dècada dels 2000, sense cap mena de dubte és la dècada de l’ordenació urbanística amb l’aparició de la llei general d’ordenació del territori i urbanisme l’any 2000 i l’elaboració de tots els plans d’ordenació i urbanisme parroquials en vies d’aprovació.
– La segona dècada d’aquest nou mil·leni serà, crec, la del creixement sostenible i la que incorporarà en el debat general, la sensibilitat en aquest sentit, després de disposar d’una mínima cultura urbanística indispensable per anar cap a altres plantejaments més avançats.

La dinàmica del sector de la construcció en els darrers anys s’ha mogut en cicles de 5-6 anys, amunt i avall alternativament. Així des de 1973, amb la crisi de petroli de l’època, es va produir el canvi de tendència cap avall, que és va redreçar al 1977 cap amunt tornat a baixar el 1982, pujant el 1987, i baixant el 1992, tornant a pujar el 1997 i havent de baixar el 2001. Curiosament aquesta baixa no s’ha produït ja que els factors de canvi de moneda a l’euro, les baixes cotitzacions borsàries i les moratòries urbanístiques han creat una situació singular en la tendència habitual. Però cap a on anem, en definitiva?
De fet no se sap ben bé cap a on anem amb el model turístic i de creixement continuat que s’està seguint i hi ha la sensació de que no hi ha una direcció establerta amb claredat tot i l’existència d’un pla estratègic i un pla d’accions que sí han definit o determinat genèricament el model que es vol sense concretar-lo en detall.
Així doncs el que m’atreveixo a suggerir és cap a on podríem anar en coherència al tipus o model de país que d’una manera àmplia ha decidit la via d’una economia terciaritzada i de serveis que es fonamenta en el turisme i la necessitat de diversificar-se en altres camps complementaris.
Si mirem al nostre entorn proper podem fes dues constatacions. La primera és que ens trobem en una zona central del Pirineu i deprimida, que les zones més dinàmiques d’aquesta serralada es troben als extrems i que els nostres veïns França i Espanya pels propers cinquanta anys no tenen previst inversions importants per aquesta zona central pirinenca com és habitual en els darrers segles i sí en canvi pels extrems continuant reforçant el paper de corredors tradicionals nord-sud.
La segona és que Andorra es troba a tocar de la regió del sud d’Europa més potent i coneguda com a arc mediterrani que va des de Marsella fins a Alacant amb un potencial d’uns 17 milions d’habitants, i en una posició central ben situada entre Barcelona, Tolosa, Perpinyà i Lleida.
Aquests dos fets justifiquen que Andorra es posicioni d’una determinada manera per aprofitar els avantatges que ens ofereix el nostre entorn i intentar esquivar els desavantatges.
En primer lloc Andorra ha d’intentar millorar la seva connexió amb aquesta euroregió de manera decidida no tant per a fer venir més gent sinó d’un costat per connectar més bé Andorra amb la resta del món a través d’aquesta zona que evidentment estarà molt ben comunicada i això ha de permetre que Andorra sigui més accessible per tota la regió més rica del centre d’Europa (la que pot pernoctar a Andorra) i també que els andorrans ens puguem desplaçar per tot Europa amb més rapidesa i eficàcia. Per tant si Perpinyà el posem a una hora i mitja d’Andorra vol dir tenir tota la xarxa de trens d’alta velocitat europea a l’abast, i igualment si ho fem amb Lleida vol dir tenir a l’abast la xarxa ibèrica, i si passa el mateix amb Tolosa i Barcelona vol dir tenir dos aeroports internacionals i un de marítim pel mediterrani al costat de casa.
En segon lloc Andorra té una oportunitat històrica d’actuar com a motor central per potenciar una regió al centre del Pirineu que sumi recursos i potencials i generi un dinamisme regional concentrat que provoqui unes avantatges d’escala per a tots plegats. Hi ha tres zones més dinàmiques que les altres, el centre del Pirineu, com són tota la Cerdanya, la Vall d’Aran i Andorra. Si es poden sumar aquestes tres dinàmiques i afegir-hi els potencials de l’Alt Urgell, els Pallars i l’Arieja es provocaran unes reaccions noves clarament positives per a tots.
A curt termini, pels propers 50 anys, però Andorra ha de connectar-se millor i com ja ho està amb l’Alt Urgell, amb la Cerdanya, a través d’infraestructures segures i ràpides.
Al segle XIX Andorra tenia més de vuit accessos cap al seu entorn. Durant tot el segle XX només se n’ha disposat de dos. Al segle XXI n’hem de crear com a mínim dos de nous cap a La Cerdanya, un situat entre Escaldes i Encamp cap a Martinet (connexió sud) i l’altre directe des d’ Encamp cap al túnel Envalira per continuar cap a Porté (connexió nord). Quan aquests es trobin consolidats caldrà girar-se cap a la Vall d’Aran a través d’un túnel des de la Massana directe cap a Llavorsí.
Així doncs Andorra ha de connectar-se amb preferència i qualitat amb els territoris de l’euroregió de l’arc mediterrani ( cap al nord i cap al sud), ha d’enllaçar-se amb els seus territoris veïns prioritzant tota la Cerdanya, ha de saber fer participar del seu creixement aquest entorn immediat amb infraestructures i serveis que el dotin d’estructures noves que el dinamitzin i el facin complementari, i finalment ha d’integrar en el seu horitzó pautes selectives i limitadores al seu creixement indiscriminat i sense límits.

Antoni POL i SOLÉ


Conferència al Centre d’Estudis Catalans de la Universitat Paris-Sorbona (Paris IV) el 5 de desembre del 2003 dins les Segones Jornades sobre el Principat d’Andorra.

divendres, 19 de desembre de 2003

El sector primari a Andorra, té futur? (sac-270.doc)


La resposta a la qüestió plantejada per la 9ª Jornada de la SAC realitzada el 29/11/2003, va ser totalment positiva, si bé amb tots els possibles i imaginables matisos.
Extensa i completa va ser l’aportació realitzada pels ponents i dinàmics i enriquidors foren els dos debats que es van produir al final del matí i de la tarda.
En conclusió es pot dir, que hi va haver coincidència en que el sector es troba en un moment delicat i decisiu per al seu futur;
– que el sector és, per ell mateix, el de més baixa renda de tots els sectors econòmics;
– en la condició estratègica d’aquest sector per a la resta d’activitats econòmiques relacionades amb el territori;
– en que el sector es sustenta majoritàriament en el monocultiu del tabac i cal preparar-se per a la reducció futura d’aquest àmbit;
– en que l’àmbit de la ramaderia s’ha aconseguit redreçar tot i ser encara poc important;
– en que cal ampliar les activitats del sector a quatre àmbits avui marginals i amb possibilitats de creixement importants com: l’agricultura de l’alimentació, l’agricultura de conreus alternatius o complementaris, flors i jardineria, plantes medicinals ..., la producció forestal tant de fusta com de productes lligats al bosc (bolets ..) i finalment l’activitat relacionada amb el manteniment i gestió del territori de propietat pública (comunal o de quart) que és del 92 al 94% del territori total del país, des de la seva percepció com a paisatge i entorn natural que ens acompanya i permet el desenvolupament de la resta d’activitats que es recolzen en el territori (turisme, fins a la vivenda ...);
– en que cal fer un bon encaix del sector dins dels actuals plans d’urbanisme en elaboració;
– en que s’ha de modernitzar el sector i dotar-lo de mitjans i una estructura més elàstica que permeti l’entrada al mateix de les noves generacions;
– en que cal veure el sector en relació íntima i directa i complementària del sector terciari;
– i en que cal l’elaboració d’un pla estratègic específic i global.


Antoni POL
President de la SAC

dilluns, 15 de desembre de 2003

20 anys! (sac-269.doc)


El 19 d’agost va fer 20 anys d’ençà l’aprovació pel Consell Executiu de la Societat Andorrana de Ciències.
El 3 de maig de 1983 Josep Vilanova, Elisa Muxella, Casimir Arajol, Ramon Cereza, Meritxell Fiter, Jaume Casal i Jacint Casal en demanaven la seva aprovació com associació.
En aquest període de 20 anys han passat moltes coses, sent-ne la més positiva que aquella entitat inicial s’ha arrelat i continua avançant gràcies a la il.lusió i col.laboració dels més de 250 socis que formen l’entitat, al suport dels patrocinadors que han cregut i recolzat els projectes que s’han proposat i també a la bona acollida que n’ha fet la societat andorrana.
Aquests anys es poden agrupar en dues etapes: els primers deu anys, d’inici, i els darrers deu anys, d’arrelament.
Entre tots hem fet 19 cicles de conferències, 16 diades a Prada, 9 jornades a Andorra, 8 concursos informàtics escolars, 2 concursos de treballs escolars de recerca, més de 50 llibres publicats, 110 butlletins mensuals, 7 exposicions al Saló La Massana –Còmic i 1 sobre l’arquitecte Arne Jacobsen, més de 700 conferenciants i ponents convidats, 2 congressos realitzats, estar agermanats amb l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, ser entitat convocant dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, ser patrons de la Universitat Catalana d’Estiu, ser membres fundadors d’Àgora Cultural, col.laborar en les 8 trobades, simposis i congressos, tenir un acord amb la Societat Catalana de Química, fer intercanvi de publicacions i correspondència amb més de 100 entitats de tot el món, i haver creat 8 seccions internes.
El 2004 s’iniciarà una nova etapa, entre altres raons perquè l’entorn està canviant, la cultura té nous reptes i el modus vivendi de les entitats culturals està en transformació.
Alguns canvis es produiran a curt termini com un nou format pel butlletí per ajustaments pressupostaris.
Si en la primera etapa els recursos econòmics van provenir només dels socis i les institucions públiques, en la segona etapa s’ha pogut comptar amb aquestes però també amb l’aportació significativa i majoritària de les entitats privades.
La nova etapa que encetem hauria de ser la de normalització. Que permetés disposar d’una seu social i uns mitjans en condicions per poder treballar correctament i millor i en sintonia amb l’època com ja passa en el món associatiu social o esportiu. I també a que els ajuts de les entitats privades es normalitzessin gràcies a un reconeixement d’aquestos com a un sistema contributiu compensat fiscalment. Potser, però, serà pitjor i cal estar preparats per, amb la col.laboració de tots, continuar tirant endavant.
Feliços 20 anys a tots i que en puguem veure molts més!




Antoni POL
President de la SAC

diumenge, 9 de novembre de 2003

Presentació exposició sobre Arne Jacobsen (sac-267.doc)


Com a president de la Societat Andorrana de Ciències, és un plaer poder-vos adreçar la salutació de bona nit i benvinguts, “godaften og velkommen”, digníssimes autoritats, senyores i senyors, “herr ambassador” gràcies per venir, “tak fordi de kom”.

La raó de l’exposició de l’obra l’Arne Jacobsen a Andorra es pot justificar per tres raons.

La primera perquè la qualitat en l’arquitectura i el disseny, quan hi és , s’ha de fer conèixer, perquè gràcies a ella se’ns millora la vida. Tant a nivell estètic com funcional aquests dissenys ens fan progressar i avançar en el temps.

La segona perquè Arne Jacobsen és un creador i una personalitat important dins l’àmbit del moviment modern i les avantguardes arquitectòniques del segle XX. És la primera vegada que un arquitecte del seu prestigi i tendència exposa a Andorra.

La tercera és sens dubte per ser Arne Jacobsen danès. Aquest fet és una excusa per fer relacionar dos pobles i comunitats, que salvant les diferències, tenim algunes coses en comú. Els dos són petits estats en relació als veïns. Els dos tenim una certa simpatia i estima mútua, fet que es posa en evidència pels danesos que han escollit viure a Andorra i els andorrans que ens agrada Dinamarca. I també perquè, en aquest cas Arne Jacobsen, ens mostra com pot ser de gran l’aportació dels petits al progrés de tots plegats.

Finalment em toca, i ho faig amb gust, de fer els agraïments a la Fundació Reina Isabel de Dinamarca, al Ministeri d’Afers Exteriors d’Andorra, i a la presència del seu ministre Sr. Juli Minoves, a l’Ambaixada Reial de Dinamarca i al seu ambaixador Sr. Christopher Bo Bramsen, al Comú d’Andorra la Vella i a la seva cònsol Sra. Conxita Mora i al Col.legi d’Arquitectes d’Andorra, en els seus 15 anys d’existència i al seu degà Sr. Joan Coll perquè amb la col.laboració de tots hem fet realitat l’exposició.

Gràcies.



Antoni POL
President de la Societat Andorrana de Ciències

dissabte, 25 d’octubre de 2003

Dia de la cultura - Parlament (sac-259.doc)


Parlament d’Antoni POL
President de la SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES

Enguany vull aprofitar de fer dues constàncies.

La primera està relacionada amb la SAC. El mes d’agost hem complert 20 anys d’existència i encara que no ho celebrem, segurament ho farem als 25 anys, em correspon, avui, agrair a tots els que ens heu acompanyat i heu fet possible aquesta petita efemèrides impensable fa vint-i-cinc anys.

Gràcies a vosaltres hem pogut fer 19 cicles de conferències, 16 diades a la UCE, 8 jornades a Andorra, 2 congressos, som responsables de l’edició de 41 llibres i 107 butlletins mensuals i hem tingut l’honor de poder comptar amb el treball de més de 700 conferenciants i ponents que ens han ofert desinteressadament la seva opinió sobre temes molt diferents però tots ells d’interès.

Des del 1985 estem agermanats amb l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears.

Des del 1986 som entitat convocant dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, havent-ne organitzat a Andorra la Vella el de 1988.

Des del 1988 som membres de la Universitat Catalana d’Estiu.

El 1995 vàrem realitzar el 1er. Congrés de Filosofia a Andorra.

Des de l’inici, el 1997 participem amb una exposició al Saló La Massana – Còmic.

Des de l’inici del 1998 formem part d’ÀGORA CULTURAL.

Hem creat 8 seccions:
Medicina (1985)
Arquitectura i Urbanisme (1986)
Llengua Catalana (1986)
Filosofia (1995)
Astronomia (1997)
Còmic (1997)
Acadèmia de Ciències Mèdiques d’Andorra (1998)
Història (2002)

A tots moltes gràcies.

La segona, és evidentment, sobre ÀGORA CULTURAL, aquest altre petit gran miracle que té cinc anys d’existència, els farà al novembre d’enguany, però La Xarranca n’és el 5è secretariat. S’ha passat de 6 a 8 i de 8 a 10 entitats.

S’ha tingut presència continuada per Sant Jordi amb un estand cultural.

Hem celebrat 4 Dies de la Cultura i portem 3 manifestos culturals.

S’han lliurat 3 Premis Àgora amb el d’avui.

Hem realitzat 2 exposicions.

S’han editat 3 llibres i 6 litografies i s’ha realitzat una trobada d’Escriptors del Pirineu.

La unió fa la força, mai més ben dit. Continuarem sent molt poca cosa però units som més.

Només pel Manifest Cultural i el Premi Àgora queda justificada l’existència d’ÀGORA CULTURAL.

L’esforç per continuar val la pena a la vista del resultat dels actes que com avui ens han reunit i particularment el PREMI ÀGORA, impensable fa 5 anys, i avui, del tot indispensable.

I que serveix per a premiar la trajectòria d’aquells personatges de la nostra societat com el Josep ALSINA sempre disposat a col.laborar, com també ha fet amb la SAC, i que s’ho mereixen i així fer un nus generacional més en la corda que uneix passat, present i futur i ha de guiar el món de la cultura dins la nostra societat.


Antoni POL
President de la SAC

dimarts, 23 de setembre de 2003

25 anys efectius de l'Institut d'Estudis Andorrans

Si bé l’IEA va ser creat pel Consell General el 30 de juny de 1976, aprovant-se els seus estatuts i els del Centre de Perpinyà el mateix any i els de Barcelona a l’any següent, no serà fins al 1978 que comencen a aparèixer els primers fruits a partir de les publicacions “Relleu i paisatges d’Andorra” al juny, “Institucions andorranes” i “Materials per una Bibliografia d’Andorra” a l’octubre des del Centre de Perpinyà.

La visió de futur per aquells que hi van creure al seu dia i van fer els perquès per a crear-lo i impulsar-lo, mereixen avui el nostre reconeixement, vint-i-cinc anys després, perquè no es van equivocar sobre la necessitat, utilitat i inversió de futur en crear un organisme de recerca oficial.

La necessitat era claríssima en el procés d’andorranització a l’escola engegat i per tant calia “la promoció de la investigació i l’estudi d’aquells aspectes que defineixen l’andorranització” com esmenta, entre altres, l’acord del Consell General al seu dia i s’ha confirmat en que el procés va funcionar i anar més enllà amb la creació de l’Escola Andorrana.

La utilitat també es preveia quan es diu que servirà per “portar a terme accions especials de tipus cultural, docent o científic” i també s’ha confirmat en servir l’Institut de canal per a la investigació i suport dels universitaris en general i concretament a Perpinyà i a Barcelona o altres ciutats, finalment.

I avui, sense perdre els objectius que continuen sent vàlids (necessaris i útils) de font generadora de materials per a l’andorranització i per a l’escola andorrana i d’instrument de suport per als universitaris sobre el país, hem de veure l’IEA com un autèntic organisme de recerca , andorrà dins i fora del país.

I aquesta importantíssima i darrera missió sembla ben encaminada amb la creació els darrers anys dels Centre de Biodiversitat i Centre de Recerca en Ciències de la Terra. I no només ho sembla sinó que ho és a la vista dels resultats i projectes que estan duent a terme. Entre aquestos voldria ressaltar les dues revistes “hàbitats” i “horitzó” i també les diferents jornades que estan organitzant i que serveixen per a generar i fer evolucionar el coneixement i les opinions com l’acabada d’organitzar pel CRECIT sobre “La prospecció geològica en l’obra civil”, un èxit, per participació, per contingut i sens dubte ho serà de repercussió si el col.lectiu de geòlegs del país aprofita l’ocasió que se’ls hi ha ofert per assumir la funció social que els pertoca per la seva professió amb decisió.

I guardo pel final els diferents projectes realitzats fins ara, magnífics, com el Mapa de Cobertes del sòl, el Mapa geològic ... i el darrer treball, el SIGMA o Sistema d’Informació Geogràfica Mediambiental d’Andorra que des del mes d’agost permet consultar a http://www.sigma.ad/ dades mediambientals sobre la base cartogràfica del país (fotografies aèries i cartografia de 1995 de Govern).

Vint-i-cinc anys doncs, que salvant les diferents etapes i moments, més brillants uns que altres com en totes les institucions i empreses humanes, mostren un balanç global positiu que permeten, avui, plantejar-se nous projectes i objectius.

Antoni POL

dilluns, 22 de setembre de 2003

Fèlix PEIG i BALLART, el fotògraf del detall. (sac-245.doc)


Fèlix PEIG i BALLART va néixer a Sabadell el 28 de gener del 1917, fill de Martí PEIG i Eulàlia BALLART.
El 1952 es va casar amb Rosa ASTURGÓ de Sta. Perpètua de la Moguda.
Entre 1943 i 1952 va viure a Puigcerdà fent de comerciant.
El 1952 va venir a Andorra la Vella com a mecànic tèxtil per posar en marxa una fàbrica tèxtil.
El negoci no va prosperar i el 1954 es decideix per la fotografia i obre una botiga en un altell de les Galeries Principat, aprenent l’ofici durant uns mesos a casa de Joan Llobet de Sabadell el qual li va deixar la seva primera màquina professional una vella càmera de fusta i de 14 x 18 cm, així com material divers. La primera màquina professional pròpia va ser una Leika. La primera màquina com a aficionat la tenia abans de la guerra i era una Kodak petita de 4 x 4 cm.
Més endavant s’inicià a fer reportatges i pel.lícules, treballant per a la televisió espanyola.
Al cinema s’hi va introduir a partir dels ensenyaments que l’Arcadi Gili de Sabadell li va procurar.
De postal no en va fer mai i es va concentrar en la fotografia professional del retrat i del reportatge.
La seva obra pot dir-se que s’inicià el 1954 i contínua fins avui, amb la seva màquina de fotos macro, una Pentax ILX.
Tant l’obra inicial com la d’avui, concentrada en la fotografia del detall, ens presenten una visió acurada de l’objecte retratat que procura en tot moment, més enllà del document històric, de la composició, del paisatge, de la bellesa i de la poesia, oferir una preciosa i precisa informació.
Ja siguin fotografies de persones i activitats, de pobles, de fets concrets o de paisatges, la riquesa dels aspectes que s’hi troben continguts és excepcional fins i tot quan ens mostra el detall dels espais buits.
Els seus primers plans o els seus plans intermitjos ofereixen una completa i variada informació que se’ns mostra com a document detallat i exhaustiu sobre l’element retratat.
Aquesta atracció pel detall que se’ns mostra més enllà del necessari i suficient document fotogràfic porta fins i tot una càrrega expressiva simbòlica i irònica, difícil de percebre per diversa i alternativa.
Els comentaris de l’autor en deixen entreveure alguna possibilitat. Havent-n’hi tantes com aproximacions als detalls siguem capaços de realitzar, deixar-nos suggerir i motivar.



Antoni POL
President de la SAC


1. AL PIC DE LA CAULLA (1962) ESTUDIANT EL FUTUR AEROPORT DE CAMP RAMONET.

2. SANT JULIÀ DE LÒRIA (1966).

3. ANDORRA LA VELLA (1955).

4. AVDA. MERITXELL I ENTORNS PROP D’ESCALDES (1957).

5. ZONA D’UNIÓ ENTRE ANDORRA LA VELLA I ESCALDES (1957).

6. VISTA DE PRADA RAMON (1957).

7. FINAL DE L’AVDA. MERITXELL (1957).

8. ENDERROC ESGLÉSIA D’ESCALDES (1955).

9. ESGLÉSIA D’ESCALDES DES DE LA P. STA. ANNA (1955).

10. OBERTURA DEL PORT D’ENVALIRA (1957-1958).

11. CIGARRETS (1998-2003).

12. CENTRE DE GRANDALLA (1998-2003).

13. UN DESPISTAT (1998-2003).

14. AMPOLLA D’AIGUA (1998-2003).

15. RAÏMS DE SUDÀFRICA (1998-2003).

16. ESBARZERS (1998-2003).

17. LLUMINS (1998-2003).

18. CEBA TENDRA (1998-2003).

19. PLACA DE PLÀSTIC PINTADA (1998-203).

20. AGULLES AMB FIL DE LLANA (1998-2003).

21. LLAPISSOS DE COLORS I DOS BOLÍGRAFS (1998-2003).

22. LLOSAT NEVAT DE NIT (1998-2003).

23. PARELLA D’ESPELMES I ELLA PRENYADA (1998-2003).

24. PINTES DE ROVELLÓ 1 (1998-2003).

25. OU PREMSAT (1998-2003).

26. PINTES DE ROVELLÓ 2 (1998-2003).

27. VIDRE (1998-2003).

28. BOLES DE GOLF (1998-2003).

29. CAP AL TARD (1998-2003).

30. TAP D’UN BOLÍGRAF (1998-2003).

31. TRECADISSA (1998-2003).

32. VOLANDERES (1998-2003).

33. LA FONT DEL PARC CENTRAL GLAÇADA (1998-2003).

34. UN DE 90 ANYS PERÒ ENCARA CREMA! (1998-2003).

35. FAMÍLIA D’AGULLES D’ESTENDRE ROBA (1998-2003).

36. GRILLS DE PATATA (1998-2003).

37. BASTONETS DE COTÓ (1998-2003).

38. PISTILS DE LLIRI (1998-2003).

39. CADIRES (1998-2003).

40. FERRALLA (1998-2003).

dijous, 11 de setembre de 2003

Gaudí, l’home de ciència. (sac-243.doc)


Moltes són les facetes o cares de GAUDÍ i que en ocasió del 150è aniversari del seu naixement s’estan posant de relleu.
I s’escau un homenatge unitari des d’Andorra, a aquest personatge excepcional, per tres raons, les quals avui exposem.
La primera és evident per la seva excepcionalitat dins l’arquitectura, el seu geni, que el degà del Col.legi d’Arquitectes d’Andorra Sr. Joan Coll ha il.lustrat abastament.
La segona està relacionada amb el món de la ciència i és que GAUDÍ fou un home de ciència perquè va utilitzar el coneixement científic amb rigor i mètode per tal de poder arribar a desenvolupar i realitzar tot el seu saber artístic. És d’aquesta que parlaré.
La tercera és que com a català universal podem sentir també a GAUDÍ una mica com a propi dels andorrans. D’aquesta part però en parlarà el Sr. Àlvar Valls president del Centre de Cultura Catalana.
Crec que és escaient reproduir ara i aquí unes cites d’en Giralt-Miracle i d’en Tarragona sobre GAUDÍ
Segons Giralt- Miracle a “Gaudí. El naixement d’un geni” capítol 1, pàgina 2: “ ... no hi ha solament un GAUDÍ, sinó molts, i que malgrat que a primer cop d’ull ens sentim atrets per la potència de les seves formes i per la riquesa de color amb que treballa, és necessari analitzar la seva obra des de moltes perspectives ( la nacional, la religiosa, la dels oficis, la racional, la de la lògica constructiva i la voluntat de recerca i, per sobre de totes, la que li reconeix una indiscutible originalitat creadora) ...”,
i que GAUDÍ s’anticipa a la modernitat “... tant en els vessants artístics com tècnics de la seva arquitectura (és) un inventor de nous sistemes constructius i desenvolupador d’una geometria moderna.”

J. M. TARRAGONA diu a “Gaudí Pavellons Güell” capítol 4, pàg. 12:
“... el modernisme és una imitació de les formes naturals com a decoració, en canvi, Gaudí estudiava les lleis constructives de la natura per crear objectes nous. Coneixia les lleis geomètriques i mecàniques amb què estan construïdes les formes naturals i, per aquesta raó, les seves obres semblen noves creacions naturals.”.
Tal i com subratlla en Bergés, GAUDÍ és un innovador tècnic:
- iniciador de la reacció contra l’ús de terrats com a coberta única, el primer a construir les seccionats i amb el ferro isolat;
- el primer a fer bigues de ciment armat amb secció variable;
- capdavanter en l’adopció d’arcs i voltes equivalents, d’eix mecànic; ...
- el primer a restablir els halls cupulars;
- el restaurador de les columnes inclinades;
- instaurador de portes de carrer calades;
- el primer a usar a Barcelona els pous Mouras;
- resol la ventilació i la il.luminació graduals dels pisos; ....
- a trobar un sistema de campanes tubulars;
- preveu la il.luminació elèctrica a la Sagrada Família;
- procediment de construcció de vidrieres a la seu mallorquina;
- resol l’escultura monumental amb l’emmotllat, l’esquelet, la fotografia múltiple i la gàbia estereogràfica;





- a fer síntesi d’estabilitat fent una doble coberta pètria sobre amples naus a la Sagrada Família sense recórrer als contraforts i feixes de columnes independitzant les càrregues de cadascuna d’elles;
- entusiasta de la construcció tradicional (voltes a fulls de rajola, obres de reble i tàpia ...);
- ús de l’arc de paràbola mecànicament més estable i més resistent, amb maons amb filades sortints i arc de maons de pla a la catalana al mig però també en fusta, en ferro i en pedra;
- desglossament dels carreus en les obres de pedra picada;
- voladissos fets de rebles i maons ...;
- enginys per a combatre els moviments de la fusta;
reducció de l’amplada dels plafons i estriament del centre de les seves cares;
debilitament de les cares emprant formes corbes amb nervis de reforç;
decoració incisa acusant els junts en el tros de major moviment;
petites talles i perforacions per a debilitar les fibres centrals de les parts, braços i potes de mobles, degruixats en allunyar-se dels ensamblatges; ...

En GAUDÍ mateix deia:
“cal alternar la reflexió i l’acció que es complementen i corregeixen l’una a l’altra”.
“Per avançar són necessàries les dues cames: l’acció i la reflexió.”.
Usa paraboloïds hiperbòlics i helicoides, i retorna a l’origen dels elements naturals per tal de renovar l’art però no a través de la mímesi de la forma i del primitivisme sinó a partir de la pròpia base i constitució d’aquella.

GAUDÍ utilitza en la seva elaboració arquitectònica el mètode científic, quan planteja el problema en els seus termes inicials i el soluciona amb els elements actuals, l’experiència històrica i els assaigs personals seguint el procés bàsic:

Observació (anàlisi dels models i coneixement empíric dels materials).
Experimentació (aplicació en maquetes).
Construcció (formulació hipòtesi i teoria).

GAUDÍ però anirà més enllà de tot plegat i, sabrà com un geni unificar el coneixement científic, el coneixement artístic i el coneixement revelat en la seva obra única i excepcional.

Antoni POL
President de la Societat Andorrana de Ciències

divendres, 5 de setembre de 2003

El repte de la desviació d'Encamp (arti-107.doc)


Fa anys (i no és un dir) que rumio per quina raó, no es posa en funcionament de manera continuada, tot i que provisional, la circulació en el tram de carretera coneguda com a la desviació d’Encamp.

I quan més hi penso, més raons trobo per no tenir-la tancada en el sentit de baixada i no se m’acut cap raó que justifiqui l’abandó en que es troba el tema.

És que no interessa que tot el turisme que ve de França (4.493.028 visitants l’any 2002) trobi una millor atenció en la circulació ja sigui només de pas o cap a la resta del país?

És que no importa que els ciutadans de Canillo i Encamp puguin arribar al centre del país en millors condicions de temps i seguretat?

És que no ve d’aquí que una millora viària entri en funcionament el més ràpidament possible, ni que sigui de manera provisional?

És que no són importants els fluxes de més de 6.000 vehicles al dia de promig anual de baixada en el tram de Carretera General 2?

És que no hi ha capacitat d’organitzar una rotonda provisional amb l’espai de que es disposa i amb l’ajut simple de pintura, cons, piquets i senyalització adequada?

És que la imatge de modernitat i eficàcia que volem pel país ja no és un objectiu estratègic?

És que no interessa la qualitat de vida dels ciutadans?

És que ja no és important la mobilitat en la meitat oriental del país?

És que no queda orgull perquè una obra acabada fa dos anys, i que va costar més temps i diners dels previstos a fer-se, es posi d’una vegada en funcionament?

És que no preocupa el col.lapse de circulació que es produeix dins d’Encamp?

És que no s’és conscient de les maniobres estranyes que s’estan fent per part de molts conductors?

És que no s’és conscient de la pèrdua de respecte i credibilitat per a les nostres institucions i autoritats en obres com aquesta?

És que no ens adonem del cost social que suposa la pèrdua de temps que afecta en molts casos el lleure, el repòs o les vacances?

És que no ens adonem del cost econòmic que suposa la pèrdua d’un temps que estimat al salari mínim representa una pèrdua per a la societat de més de 2 milions d’euros l’any?

És normal que qui ha de crear il.lusió faci perdre la confiança?

M’agradaria que la societat andorrana no perdés el repte que suposa la desviació d’Encamp, per a la qualitat de vida, per a la defensa de l’interès públic i per a la capacitat de creure en el futur que ens té previstos reptes molt més importants.

Antoni POL

dijous, 4 de setembre de 2003

Andorra i els seus veïns del sud (sac-239.doc)


Benvinguts en nom de la Societat Andorrana de Ciències.

I gràcies a l’esforç i desinterès del ponents, al suport del Ministeri Educació, Joventut i Esports, del Ministeri de Cultura, d’Andbanc, dels mitjans de comunicació i de tots els assistents.

El tema de la diada s’ha escollit com sempre exigint-li un interès per a tota la societat d’un costat i per l’altre la seva actualitat que aquesta vegada es justifica per la seva no actualitat.

Enguany la 16ª Diada Andorrana, dins la 35ª Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, ens convida a tots a repensar-nos, però no aïlladament sinó, amb els nostre veïns immediats. I en aquest cas els del sud perquè ens guardem la relació amb els del nord per d’aquí a dos anys, donat que l’estructura de la diada no permet d’encabir les dues en un sol dia per la riquesa, pluralitat i possibilitats de relació.

Amb els pobles i gent veïna d’Andorra hi ha, ben segur, més factors que ens uneixen que no ens separen. I això succeïa en el passat, recordeu quan l’any 250 abans J.C. l’historiador grec Polibi en la seva HISTÒRIA menciona l’oposició feta al pas d’Aníbal cap a Roma per les tribus dels Bergusis Andosins Arenosis i Ilergetes i succeeix avui encara més on l’evolució constant de les formes de vida i de les idees i de l’economia van irresistiblement cap a la globalització, que no és altra cosa que l’evolució continua a partir del factor d’interrelació de tot en lloc del seu aïllament.

Ahir i avui les comunitats de persones i territoris que ocupen aquestes latituds constituïm una ínfima part de la gent i del territori desenvolupat del planeta. Aquest pot fer sense nosaltres però si ens recolzem mútuament i ens complementem, tots junts, podem representar quelcom dins del planeta, encara que sigui ínfim. Sols no som res.

Les diferències, la manera de veure’ns els uns als altres, algunes ancestrals com no podia ser altrament, provinents de disputes rivals que es deuen perdre en la nit del temps o no, no ens han de fer oblidar l’objectiu de que tots plegats, treballant concertadament en allò que puguem, serem capaços d’aconseguir molt més que no separadament.

Recolzant-nos, associant-nos els uns amb els altres per via del turisme, de la natura, de l’esquí, de les comunicacions, de la formació, del treball, de la sanitat, de l’aprofitament dels recursos naturals, de la cultura, de l’estrenyiment de les relacions socials, de l’afavoriment dels intercanvis econòmics i de les inversions, de la complementarietat en les infraestructures, serveis i equipaments, del respecte i de l’admiració i coneixement respectius, del mediambient ... esbossarem camins de futur.

El lideratge, de qui sigui, no ens ha de fer por si acompleix la seva missió que és la d’obrir camí. I això no implica que s’hagi de renunciar a drets antics o nous ni a cap especificitat o convicció front als veïns, però si a fer que la reclamació d’aquestos no impedeixi a col.laborar i treballar en aconseguir fites de desenvolupament noves per a tots i que només es podran aconseguir conjuntament.

Segur que tenim uns espais, àmbits o aspectes de coincidència o de conjunció. És en aquests que ens hem de concentrar i treballar plegats. On cada territori ha de saber determinar l’àmbit i proposar que està disposat a fer per un benefici global.

Aquest espai del Pirineu on ens trobem Andorra, l’Alt Pirineu i l’Aran l’hem de saber encaixar dins la regió econòmica de l’arc mediterrani que s’està forjant com la zona més dinàmica del Sud d’Europa. I ens hi hem de situar no individualment sinó en conjunt i com a frontissa de relació entre el nord i el sud de la regió aportant-hi un singular espai de reserva natural i especificitat ambiental, de qualitat de vida i de singularitat cultural lúdica i turística.

La realitat de les relacions econòmiques i socials és evident, tot i que s’han de potenciar per les seves possibilitats amb les degudes concertacions i fixació d’objectius comuns. Les relacions culturals i institucionals són mínimes i precàries i és una obligació històrica, de tots, situar-les on es mereixen. Les noves tecnologies i comunicacions, benestar econòmic i capacitat de mobilitat, ens permet aspirar a més en el reconeixement i la cooperació mútua. Prescindir els uns dels altres és un luxe que ningú ens agrairà.

Ens cal a tots fer un esforç important i decidit per a fomentar, estrènyer i consolidar vies conscients de diàleg, cooperació i de relació en aquest marc tant immediat que és Andorra, l’Alt Urgell, les Cerdanyes, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, la Ribagorça i la Vall d’Aran i tots els seus pobles perquè, més enllà de ser veïns, som socis i no competidors, som companys de viatge forçats a fer físicament un mateix trajecte.



Antoni POL
President de la SAC
Representant de la SAC dins la UCE

Homenatge a Marcel Baïche o Baissa (arti-106.doc)


8enes Jornades dels refugis Càtars al Pirineu Castellbó. 17/8/2003

Poder participar en l’homenatge a Marcel Baïche a Castellbó en el marc de les 8enes Jornades dels Refugis Càtars al Pirineu és per a mi alhora un honor, un deure i un plaer. Honor per la seva vàlua personal i professional com a ensenyant. Deure com a president de la Societat Andorrana de Ciències i haver estat ell col.laborador, conferenciant i membre de la junta de la SAC i coordinador de la secció de Llengua Catalana els darrers anys. I plaer per l’estima i interès que va saber generar entre els que hem tingut la sort de conèixer-lo en els darrers anys de la seva vida.

Parlaré doncs influenciat per aquestes tres perspectives.

Breument, per a una aproximació a la seva persona resaltaré alguns aspectes biogràfics, no complets.

Indrets on va viure
Va néixer el 28 de novembre del 1920 a Pàmies on hi viurà fins al 1938; entre 1938 i 1939 s’està a Paris; entre 1939 i 1942 a Tolosa; entre 1945 i 1946 a Paris; entre 1947 i 1950 a Bogotà; entre 1950 i 1953 a Suresnes; entre 1953 i 1955 a Orleans; entre 1955 i 1958 a Suresnes; entre 1958 i 1986 a Saint-Cloud i des de 1986 i fins al 2003 entre Saint-Cloud i Andorra la Vella. Mor el 27 de juny del 2003 al Vernet de l’Arieja, i és enterrat a Pàmies el 30/6/2003 en la tomba familiar.

Estudis
De 1931 a 1938 estudia al col.legi de Pàmies; entre 1938 i 1939 a Liceu Henri IV de Paris; de 1939 a 1942 a la Facultat de Lletres de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. La guerra talla els seus estudis superiors. Entre 1945 i 1946 a l’Escola de preparació de professors de francès a l’estranger de la Sorbona de Paris estudiarà de 1950 a 1953 a l’Institut d’Estudis Hispànics de la Sorbona de Paris.

Treballs
1947-1950 Director de l’Alianza Colombo-Francesa de Bogotà.
Mestre de conferències i director d’especialització a l’Escola Normal Superior de Colòmbia.
1950-1958 Professor d’espanyol i examinador al Liceu.
1958-1959 Professor d’espanyol al Centre Nacional de Turisme de Suresnes a Paris.
1958-1986 Professor d’espanyol i responsable dels alumnes estranger al Liceu de Saint-Cloud.
1959-1960 Assistent d’espanyol a la Facultat de lletres de la Universitat de Montpeller.
1968-1984 Professor d’occità al Liceu Lavoisier. Examinador al batxillerat des de 1962.
1973-1980 Professor d’occità al departament de Llengües romàniques de la Universitat Paris VIII.
1980-1988 Professor de lingüística romànica comparada a la Universitat de Paris III (Nova Sorbona).
1986 Traductor intèrpret jurat fins al 2003.

Càrrecs associatius
1940-1942 President dels estudiants Ramondencs de Tolosa de Llenguadoc.
1947-1950 President dels ensenyants francesos de Colòmbia i director. Fundador de la Revista Colombiana de Filosofia.
1955-1958 President de l’Amicale de Professeurs du Lycée de Suresnes.
1956-1959 Tresorer i vicepresident regional per l’Ile de France de l’APLV.
1956-1963 Coorganitzador francès dels Cursos Internacionals d’Estiu a Andorra.
1958-1972 Secretari de l’Escola occitana de Tolosa.
1970-1984 Membre del Comité Nacional de la Societat de Llengües Neollatines.
1976-1986 Delegat de personal d’ensenyants al Consell d’Administració del Liceu de Saint Cloud.
1978-1988 Vicepresident i President dels Amics de la Llengua d’Oc de Paris.
1981-1989 Vicepresident i President de l’Acadèmia de Llenguadoc.
1983-1988 Subsíndic de la Maintenance du Felibrige de Llenguadoc regió parisenca.
1986-1989 Membre de la Comissió Extramunicipal de l’Ensenyament de Saint Cloud.
1989 President occità del Cercle d’Agermanament Occitano Catalan CAOC.
1998 Secretari perpetu de l’Acadèmia de Llenguadoc.
1999-2003 Cap de la Secció de Llengua Catalana de la SAC

Distincions
§ 14 vegades llorejat per l’Acadèmia dels Jocs Florals de Tolosa (fora de concurs el 1989).
§ Mestre d’Obro del Felibritge.
§ Llorejat als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Tolosa del Llenguadoc el 1952.
§ Premi Internacional Batista i Roca a Barcelona el 1998.
§ Oficial de l’ordre de les palmes acadèmiques.
§ Oficial de l’ordre del mèrit civil espanyol.
§ Medalla d’argent de la ciutat de Paris.
§ Cavaller de l’ordre de les arts i les lletres.
§ Soci d’Honor de la SAC des del 14 de febrer del 2003.

La seva obra té dues vessants. La d’ensenyant, professor o mestre i la dels seus escrits sobre lingüística, història, poesia, narracions, conferències ... La segona està dispersa i és poc coneguda i us puc avançar que la Societat Andorrana de Ciències, en homenatge a la seva persona i a la qualitat de les seves aportacions, vol aplegar en una publicació tota l’obra escrita que pugui. Per tant aprofito per demanar-vos, als que disposin d’algun escrit o gravació seva, a passar-nos-en una còpia.

La primera però és la que tots coneixem més i és la que avui i aquí voldria posar de relleu.

L’artista Sergi Mas, amb la seva característica lucidesa i calidesa humana, un dia, parlant de la mort del Marcel va llençar com qui res, el paper de pont que aquell havia exercit. I vaig aprofitar la comparació per qualificar-lo d’inestimable pont cultural.

El món de la pedagogia constitueix per sí sòl ja un pont. I quan qui l’exerceix ho fa conscient d’aquesta possibilitat i ho fa permanentment a tothora i en tot moment, i aprofitant tots els àmbits del coneixement, fent-ho com qui no ho fa, ni ho vol fer, encara més.

En Marcel BAÏCHE, ha estat un esperit lúcid i inquiet, acompanyat d’un estil característic, dins d’un cos relaxat, cavalleresc, entranyable i ple de bonhomia i generositat.

Amb el do de saber escoltar a més del de saber parlar.

Ha estat un pont cap a les llengües clàssiques. Però també cap a les romàniques, l’occità, el francès, el català, el castellà .... i les no romàniques com l’anglès, l’alemany, el basc, ....... Com també entre Occitània (el país de la llengua d’Oc) i França, com també Occitània i Catalunya, i igualment entre Andorra i Occitània, Andorra i França, França i Espanya i Europa i l’Amèrica llatina.

Ha estat cantaire i poeta de la seva terra i un pont més entre la saviesa i la tradició popular camperola pouada a l’Arieja dels primers anys del segle XX i les generacions urbanes actuals de la plana tolosenca i el Pirineu terciaritzat.

A partir de l’any 1956 va tenir ocasió de conèixer de prop Andorra a través dels Cursos Internacionals Superiors d’Extensió Cultural organitzats pel Consell General fins 1960 i enviat per Paris com a professor en matèria de filologia romànica. L’any 1957 escriu, a la revista Andorra que recull les activitats dels cursos, Bufolo (un conte popular de Bélesta). L’any 1958 hi escriu Fi d’Etapa, fent d’Andorra aquesta fi després d’un recorregut per tota l’Arieja i que li fa escriure a la fi “Sí, Andorra; tot venint vers tu hem renovat una prova de fe tan vella com els nostres records comuns”.

Si bé és cert que aquest petit “omenàs” del Llenguadoc ha marxat físicament per sempre més, i el trobarem a faltar, ens ha deixat però i generosament molts ponts traçats que hem de procurar mantenir en record seu i interès propi.


Antoni POL

dilluns, 30 de juny de 2003

Marcel BAÏCHE (1920-2003) Inestimable pont cultural. (sac-238.doc)


Marcel BAÏCHE, ens acaba de deixar als 82 anys ben complerts al Vernet de l’Arieja, a tocar de Pàmies, la seva vila natal.

Pàmies, Paris, Tolosa., Bogotà, Suresnes, Orleans, Saint Cloud, Montpeller i Andorra han estat els principals indrets on ha viscut i desenvolupat la seva activitat d’ensenyament, professor, catedràtic, mestre, ....

El món de la pedagogia constitueix per sí sòl ja un pont. I quan qui l’exerceix ho fa conscient d’aquesta possibilitat i ho fa permanentment a tothora i en tot moment, i aprofitant tots els àmbits del coneixement fent-ho com qui no ho fa, ni ho vol fer, encara més.

En Marcel BAÏCHE, ha estat un esperit lúcid i inquiet, acompanyat d’un estil característic, dins d’un cos relaxat, cavalleresc, entranyable i ple de bonhomia i generositat.

Amb el do de saber escoltar a més del de saber parlar.

Ha estat un pont cap a les llengües clàssiques. Però també cap a les romàniques, l’occità, el francès, el català, el castellà .... i les no romàniques com l’anglès, l’alemany, el basc, ....... Com també entre Occitània (el país de la llengua d’Oc) i França, com també Occitània i Catalunya, i igualment entre Andorra i Occitània, Andorra i França, França i Espanya i Europa i l’Amèrica llatina.

L’ha estat igualment entre la llengua d’Oc d’en Mistral (Premi Nobel el 1905) i l’occità d’avui.

Ha estat cantaire i poeta de la seva terra i un pont més entre la saviesa i la tradició popular camperola pouada a l’Arieja dels primers anys del segle XX i les generacions urbanes actuals de la plana tolosenca i el Pirineu terciaritzat.

Des del Pàmies natal, la presència magnífica del Pirineu barrant el pas cap al sud, li va despertar una curiositat per conèixer la gent que vivia en aquells cimals, capaç de viure en indrets encara més freds que la plana de Tolosa.

A partir de l’any 1956 va tenir ocasió de conèixer de prop Andorra a través dels Cursos Internacionals Superiors d’Extensió Cultural organitzats pel Consell General fins 1960 i enviat per Paris com a professor en matèria de filologia romànica. L’any 1957 escriu, a la revista Andorra que recull les activitats dels cursos, Bufolo (un conte popular de Bélesta). L’any 1958 hi escriu Fi d’Etapa, fent d’Andorra aquesta fi després d’un recorregut per tota l’Arieja i que li fa escriure a la fi “Sí, Andorra; tot venint vers tu hem renovat una prova de fe tan vella com els nostres records comuns”.

Els seus records per aquests anys han estat sempre de magnífiques vivències, retrobaments i descobriments.
Tant fou així que a partir de 1986, acabada la seva etapa d’exercici com a ensenyant a França, va decidir passar la major part del seu temps a Andorra, fixant-hi residència de fet i integrant-se en diverses activitats de la vida social i cultural del país.

Ha estat un menairó andorrà més constructor de ponts de relligament amb el passat a través dels seus coneixements, però també amb el futur pel seu caràcter curiós, cordial, atent, observador, dinàmic, senzill i inesgotable, equilibrat, lluitador, estudiós, humanista ....

Si bé és cert que aquest petit “omenàs” del Llenguadoc ha marxat físicament per sempre més, i el trobarem a faltar, ens ha deixat però i generosament molts ponts traçats que hem de procurar mantenir en record seu i interès propi.



Antoni POL
President de la Societat Andorrana de Ciències

diumenge, 8 de juny de 2003

L’obra publicada en el temps de Cebrià BARAUT (1917-2003) (sac-233.doc)


Direccions o assessoraments:

- Direcció de Monumenta Andorrana, 7 volums apareguts entre 1965 i 1980 a càrrec de l’Editorial Casal i Vall d’Andorra la Vella.

- Direcció dels “Quaderns d’Estudis Andorrans”, 7 volums apareguts entre 1976 i 1996 editats pel Cercle de les Arts i de les Lletres de les Valls d’Andorra.

- Direcció de “Urgel.lia”, 14 volums apareguts entre 1978 i el 2001 editats per la Societat Cultural Urgel.litana del Bisbat d’Urgell.

- Assessorament històric a “Breu història d’Andorra” de Novo-Art SA, 1ª Edició Crèdit Andorrà, 1983, 62 Pàg. 2ª Edició revisada i ampliada, 1999, 73 Pàg.


Llibres:

- Llibre “Spill manifest de totes les coses del vescomtat de Castellbó” de Pere TRAGÓ. A cura de Cebrià Baraut, Societat Cultural Urgel.litana 1982, 206 pàgines.

- Llibre “Actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX – XII)” Societat Cultural Urgel.litana 1986, 221 pàgines.

- Llibre “Cartulari de la Vall d’Andorra (segles IX-XIII)” Conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Andorra 1988, 396 pàgines. Volum I.

- Llibre “Cartulari de la Vall d’Andorra (segles X-XIII)” Conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Andorra 1990, 204 pàgines. Volum II.

- Llibre “Nostra Senyora de Meritxell, patrona del Principat d’Andorra (1873-1998)” AINA, 1998, 151 pàgines.


Articles:

- Article “Avant-propos à la deuxième édition” de l’obra “La Coutume d’Andorre” Casal i Vall 1965 dins la Col·lecció Monumenta Andorrana, pàg. 7-10 Volum I.

- Article “El Monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles i les seves relacions amb la Vall d’Andorra” a Studia Monastica, 10, 1968, Pàg. 239-274.

- Article “L’arqueta reliquiari de Sant Esteve d’Andorra la Vella (s. XI-XII)” a Serra d’Or, el desembre de 1968, Pàg. 11-12.

- Article “ El monestir de St. Sadurní de Tavèrnoles i la Vall d’Andorra” Anuari-Guia turística i comercial d’Andorra, 1971-1972, Pàg. 255-269. Resum del treball publicat a Studia Monastica 10, 1968, Pàg. 239-274.

- Article “Els orígens de la senyoria episcopal d’Andorra: segles (X-XI)” a Estudis d’Història Medieval, volum V de l’Institut d’Estudis Catalans, 1972, Pàg. 3-28.

- Article “Com eren rebuts al segle XVIII els Bisbes d’Urgell a les Valls d’Andorra” Claror núm. 4-5, 1973, Pàg. 45-48.

- Article “Pompeu Fabra i Andorra” a Festes populars de la Cultura Pompeu Fabra. Valls d’Andorra (4, 5 d’octubre de 1975), Pàg. 4-5.

- Article “Les églises préromanes et romanes d’Andorre (Xe-XIIè siècles)“ a Les Cahiers de Saint- Michel de Cuxa de l’Association Culturelle de Cuxa, 1975, Pàg. 181-191.

- Article ”Les esglésies pre-romàniques i romàniques d’Andorra (segles X-XII)” a Quaderns d’Estudis Andorrans 1 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1976, Pàg. 7-28.

- Article “Pergamins de l’arxiu capitular de la Seu d’Urgell referents a la Vall d’Andorra (segles X-XIII)” a Quaderns d’Estudis Andorrans 1 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1976, Pàg. 67-102.

- Article “Visites pastorals i informacions, referents a les parròquies andorranes, del segle XVIII” a Quaderns d’Estudis Andorrans 2 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1977, Pàg. 99-152.

- Article “Com eren rebuts al segle XVIII els Bisbes d’Urgell a les Valls d’Andorra” Església d’Urgell, 51. bisbat d’Urgell, 1977, Pàg. 16-17.

- Article “La bastida de Ponts: Un castell frontera entre l’Urgellet i Andorra” a Quaderns d’Estudis Andorrans 2 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1977, Pàg. 33-42.

- Article “Els primers llibres impresos sobre Andorra” a Quaderns d’Estudis Andorrans 2 del Cercle de les Arts i de les Lletres 1977, Pàg. 153-158.

- Article “Les esglésies andorranes i els seus titulars” a Església d’Urgell 60, del Bisbat d’Urgell el novembre, 1977. Pàg. 21-26.

- Article “Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII)”a Urgel.lia 1 de la Societat Cultural Urgel.litana, 1978, Pàg. 11-182.

- Article “Els privilegis atorgats pels Bisbes d’Urgell a les Valls d’Andorra (segles XIII-XVIII)” a Quaderns d’Estudis Andorrans 3 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1978, Pàg. 21-74.

- Article “Un recull de documents andorrans del segle XVIII” a Quaderns d’Estudis Andorrans 3 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1978, Pàg. 101-131.

- Article “Jean Auguste Brutails” a Quaderns d’Estudis Andorrans 3 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1978, Pàg. 133-137.

- Article pròleg a “L’antifoner de missa de Sant Romà de Les Bons” editat per Casal i Vall a Monumenta Andorrana 6, 1979, Pàg. 7-9.

- Article “Lleis referents a les Valls d’Andorra promulgades pels coprínceps episcopals durant els segles XVII-XIX” a Quaderns d’Estudis Andorrans 4 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1979, Pàg. 19-69.

- Article “Els estatuts de la cofraria de paraires i teixidors de les Valls d’Andorra (1604)” a Quaderns d’Estudis Andorrans 4 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1979. Pàg. 115-127

- Article “Jean François Bladé” a Quaderns d’Estudis Andorrans 4 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1979, Pàg. 155-158.

- Article “ Les glosses catalanes del Ms. 838 de la Biblioteca de Montserrat” a Miscel·lània Aramon i Serra II dels Estudis Universitaris Catalans, 1980, Pàg. 15-31.

- Article “L’origen i l’evolució de la senyoria d’Andorra (segles IX-XIII)” a Annals de la Universitat d’Estiu. Andorra 82: El segle XIII, de la Conselleria d’Educació Cultura del Govern d’Andorra, 1983, Pàg. 126-133.

- Article “Andorra i les seves institucions a la fi de l’edat mitjana” a Annals de la 2ª Universitat d’Estiu. Andorra 83: La baixa edat mitjana, de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Andorra, 1984, Pàg. 49-60.

- Article “La data de l’acta de Consagració de la Catedral Carolíngia de la Seu d’Urgell” a Urgel.lia 7 de la Societat Cultural Urgel.litana, 1985, Pàg. 515-529.

- Article “ Histoire d’Andorre” a Histoire et archéologie, 96 de Archeologie, SA. 1985, Pàg. 85.

- Article “L’origen i l’evolució de la senyoria d’Andorra (segles IX-XIII)” a Pariatges d’Andorra 1278 – 1288 del Govern d’Andorra, 1988, Pàg. 13-25.

- Article “ Els manuscrits de Les Bons de la biblioteca de l’abadia de Montserrat” a Andorra medieval: 7è Centenari de la signatura del segon pariatge, de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Andorra, 1988, Pàg. 96-97.

- Article “ Una traducció catalana del segle XV del primer pariatge d’Andorra” al Butlletí 3 del Comitè de Ciències Històriques, 1990, Pàg. 49-55.

- Article “Tres actuacions del comte Borrell II de Barcelona – Urgell a les Valls d’Andorra” a Quaderns d’Estudis Andorrans 5 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1990, Pàg. 5-8.

- Article “L’antiga església de Sant Pere màrtir d’Escaldes: Notes històriques (segles XVI-XX) a Quaderns d’Estudis Andorrans 5 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1990, Pàg. 123-153.

- Article “ Pascual Madoz Ibáñez” a Quaderns d’Estudis Andorrans 5 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1990, Pàg. 175-191.

- Article “L’evolució política de la senyoria d’Andorra des dels orígens fins al pariatges (segles IX- XIII)” a Urgel.lia 11 de la Societat Cultural Urgel.litana, 1993, Pàg. 225-299.

- Article “ Les advocacions i la cronologia de les esglésies andorranes, segles IX-XX” a Quaderns d’Estudis Andorrans 6 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1994, Pàg. 5-10.

- Article “ Visites pastorals de la Vall d’Andorra durant els segles XVI i XVII” a Quaderns d’Estudis Andorrans 6 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1994, Pàg. 117-135.

- Article “ Les publicacions dels últims vint-i-cinc anys sobre la història d’Andorra” a Quaderns d’Estudis Andorrans 6 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1994, Pàg. 137-151.

- Article “Mn. Enric Marfany Bons, fill de Sant Julià de Lòria, autor de l’himne nacional d’Andorra” a Església d’Urgell 238 del Bisbat d’Urgell, 1995, Pàg. 5-7.

- Article “Diplomatari del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles (segles IX-XIII)” a Urgel.lia 12 de la Societat Cultural Urgel.litana, 1995, Pàg. 7-414.


- Article “ La presència i la repressió del catarisme al bisbat d’Urgell (segles XII-XIII)” a Urgel.lia 12 de la Societat Cultural Urgel.litana, 1995, Pàg. 487-524.

- Article “ La historiografia d’Andorra: Balanç i perspectives” a Serra d’Or, 434 del febrer, 1996, Pàg. 27-29.

- Article “ La publicació dels documents medievals, anteriors al segle XIII, de l’antic bisbat d’Urgell (1970 – 1995)” a Jornades de la Secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Andorra (2 i 3 de juny de 1995) a Barcelona – Andorra la Vella, 1996 , Pàg. 9-16.

- Article “El lloc on van ser signats els pariatges d’Andorra dels anys 1278 i 1288” a Quaderns d’Estudis Andorrans 7 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1996, Pàg. 5-8.

- Article “ Contribució a la història de l’església de Sant Serni de Canillo (segles XVI-XIX)” a Quaderns d’Estudis Andorrans 7 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1996, Pàg. 83-148..

- Article “ Ferran Valls i Taberner” a Quaderns d’Estudis Andorrans 7 del Cercle de les Arts i de les Lletres, 1996, Pàg. 149-156.

- Article “ La iconografia de les pintures romàniques de Sant Serni de Nagol” a Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, volum I, publicació de l’Abadia de Montserrat i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1998, Pàg. 133-138.

- Article presentació obra “Memòries d’un vicari general de la Seu d’Urgell, delegat permanent per a Andorra”, publicació de l’Abadia de Montserrat i Edicions del Diari d’Andorra, 1998, Pàg. V-XI.

- Article “Els orígens del culte de Sant Jordi a Catalunya (segles IX-XI)” a Escriptors d’avui, escriptors d’aquí del centre de la Cultura Catalana, 1999, Pàg. 7-17.

- Article “ La intervenció carolíngia antifeliciana al bisbat d’Urgell i les seves conseqüències religioses i culturals (segles VIII-IX)” a les Jornades Internacionals d’estudi sobre el bisbe Feliu d’Urgell 28-30 de setembre de 1999 de la Facultat de Teologia de Catalunya i la Societat Cultural Urgel.litana, el 2000.

APS



Fonts consultades:

– Breu Història d’Andorra, edició de Crèdit Andorrà, 1999.

– Miscel·lània a Don Cebrià Baraut i Obiols del Ministeri de Turisme i Cultura del Govern d’Andorra i Crèdit Andorrà, 2001.

– Monumenta Andorrana 7 volums entre 1965 i 1980 de l’Editorial Casal i Vall.

– Quaderns d’Estudis Andorrans 7 volums entre 1976 i 1996 del Cercle de les Arts i de les Lletres.

– Urgel.lia, 14 volums entre 1978 i 2001 de la Societat Cultural Urgel.litana del Bisbat d’Urgell.

– Biblioteca Nacional.



dijous, 5 de juny de 2003

Interiors (arti-105.doc)


El 26 de maig vam tenir la sort de gaudir d’una activitat cultural singular i excepcional.

Música, cant, interpretació escènica i poesia es varen produir en un múltiple gest i en un sol acte.

L’atreviment de Natàlia Solà, a l’origen del gest i de la creació musical, mereix tot el reconeixement, admiració i agraïment.

Les qualificades veus de Mercè Obiol, Lluís Cintes, Mª Dolors Aldea i Josep Ruiz, sumades a la virtuositat del pianista Alan Dranc i a la força dels pianistes Míriam Manubens i Jordi Porta, feren que cada feix de sons, cada cançó , es convertís en una reeixida mostra de talent artístic.

Els rapsodes, Esther Nadal, Josep Dallerès, Lydia Magallón, Joan Antoni Rechi, Noemí Rodríguez, Mònica Vega, Gerard Claret i Lluís Cintes, varen donar vida a un muntatge escènic sobri però emotiu i plàsticament brillant.

Els textos de Miquel Martí Pol, Antoni Morell, Xavier Plana, Marc Tintoré, Esteve Albert, Joan Saladrich, Orobitg Carné, Riberaygua de Santa Coloma i Josefina Obiols, varen passar del paper a l’espai, de ser text a tenir veu. Tot fou possible també gràcies al Ministeri de cultura, al Comú de Sant Julià de Lòria, al Centre Cultural Lauredià i al Concurs Internacional de Cant de Montserrat Caballé.

I l’acte va ser singular pel repte proposat que es va assolir excel.lentment.

I va ser excepcional per la qualitat assolida per tots els participants fent que l’activitat es convertís en un espectacle.

Per als qui vulgueu recordar l’acte i per als qui no hi vàreu assistir ens queda un sorprenent disc compacte.

Antoni POL i SOLÉ

diumenge, 13 d’abril de 2003

Els papers de recerca històrica (sac-216.doc)


Ja s’ha imprès el primer número dels PAPERS DE RECERCA HISTÒRICA, publicació que la SAC vol oferir dins el programa cultural andorrà en l’àmbit històric afegint-se als set Quaderns d’Estudis Andorrans apareguts entre el 1976 i 1996, als dos Annals de l’IEA a Perpinyà d’entre 1979 i 1981, als tres Butlletins del Comitè de Ciències Històriques d’entre 1986 i 1990, i als sis Annals de l’IEA a Barcelona d’entre 1990 i 1995.

Han passat set anys doncs sense que s’hagi editat una publicació periòdica que tracti temes d’història d’Andorra el que posa de relleu les dificultats per aquests tipus de projectes.

El primer objectiu per tant de la Societat Andorrana de Ciències ha estat el d’assegurar que hi hagi una publicació més de qualitat sobre història d’Andorra sumant-se al treball del Cercle de les Arts i les Lletres, de l’Institut d’Estudis Andorrans i del Comitè de Ciències Històriques (desaparegut).Raó per la qual s’ha creat la Secció d’Història dins la SAC, responsable de la publicació, coordinada per Pere Cavero i encapçalant un consell de redacció format per Susanna VELA, Rosa Muns i Maria Jesús Lluelles.

El segon objectiu és el d’aconseguir que hi hagi una periodicitat assegurada i normalitzada que desitgem sigui com a mínim anual. Per a poder-ho fer ens caldrà però a més de l’esforç i contribució desinteressada dels historiadors i de tots aquells que facin recerca històrica relacionada amb Andorra, el comptar amb el suport de dos patrocinadors entusiastes: en aquest cas el Ministeri de Cultura i també com és habitual en la majoria dels projectes de la SAC, amb el suport d’una entitat privada que ens permeti consolidar el projecte i obtenir una major divulgació, de Banca Privada d’Andorra.

Com a homenatge als que han aparegut abans nostre voldria recordar, en paraules extretes de les presentacions dels primers números, els objectius que els varen motivar i que també compartim:

-“..poder disposar d’una revista científica, escrita en la nostra llengua i oberta a tots els que vulguin col·laborar-hi, dedicada exclusivament a investigadors i fer conèixer la història d’Andorra...”Joan BURGUÉS 1976. Quaderns d’Estudis Andorrans.

-“Aquesta obra es destina, no als universitaris o als estudiants en particular, sinó a tots els andorrans perquè coneguin millor el passat i per tant el present del país i de les seves institucions.” Yves SERRA 1979. Annals de l’IEA (Perpinyà).

-“...un intent d’investigació seriosa (...) aplegar els afanys, dels qui vulguin, amb vocació científica, aproximar-se a la història i, molt especialment, a la història d’Andorra.” Elidà AMIGÓ 1986. Butlletí del Comitè de Ciències Històriques.

-“...l’aprofundiment de la recerca sobre les terres i els homes andorrans(...) queda el repte de cara al futur de llur continuïtat i possible millora.” Joan VILÀ 1990. Annals de l’IEA (Barcelona).

A tots aquests objectius i desitjos només hi podem afegir que l’exigència que ens fa viure intensament i conscient el present justifica sobradament la necessitat de millorar el nostre coneixement del passat, entre altres raons, per a poder ser més lúcids a l’hora d’escollir els camins a seguir en el futur.

Volem contribuir a fer possible una reflexió històrica permanent, oferint un canal de divulgació sense cap exclusiva i de la manera més oberta possible, com convé a totes les societats que es preocupen pel seu futur.


Antoni POL
President de la SAC

dijous, 10 d’abril de 2003

Cultura i acció cultural (arti-104.doc)


Hi han tres maneres bàsiques d’acció cultural o de possible actuació en el món de la cultura. Una és l’acció institucional (pública o privada), la que disposa dels recursos econòmics i els principals continents o llocs, mitjans i espais on aquesta s’exposa o es realitza. El seu lligam amb l’usuari cultural és indirecte.

Una altra és l’acció associativa, és a dir, la que representa la cultura de base perquè sorgeix directament de la societat civil i és la que proposa contínuament nous projectes del que cal fer perquè coneix les necessitats directament. El seu recurs és la imaginació i els seus mitjans no són altres que la voluntat i la il.lusió de fer a través dels recursos humans disponibles. El seu contacte amb el receptor de la cultura és directe.

Finalment l’altre tipus d’acció cultural és el que sorgeix de l’acció individual.
Aquesta és l’acció més distant de l’usuari final, i per tant menys eficaç a nivell de connexió amb la realitat però és la més creativa i per tant és la impulsora o la que es troba a la base de qualsevol acció cultural. És la que controla i crea el contingut cultural capaç de renovar els vells continguts i per tant en la seva creació de noves propostes es troba a l’origen de la cadena que suposa l’acció cultural.

Aquestes tres maneres d’acció cultural són diferents però no són deslligades i podríem dir que estan interelacionades ocupant els extrems d’un triangle i tenen connexió directa entre sí. Les tres són necessàries per a una acció cultural global normal, equilibrada i desitjable.

Les tres, però s’han de manifestar independentment o amb llibertat d’expressió de les altres.

L’acció individual constitueix essencialment la base de l’acció cultural, el primer element amb capacitat de generació de cultura. Aquesta acció cultural però necessita dels mitjans de que disposa l’acció institucional per a ser produïda o simplement divulgar i també de l’acció associativa per a ser dirigida eficientment i digerida i redistribuïda socialment.

L’acció associativa constitueix el marc essencial per a discutir, contradir, reformular i divulgar l’acció cultural primigènia i també per a crear un substrat dins la societat receptiu i que aprofiti el fruit de la creació cultural com també afavoreixi l’aparició de nous creadors individuals que augmentin el potencial de l’acció individual.

L’acció institucional amb els seus recursos econòmics i mitjans ha de crear el marc idoni per a fomentar i divulgar a nivells més enllà dels purament socials la creació cultural i ha de recolzar que les altres dues accions es puguin desenvolupar amb normalitat.

Per tant hem de saber diferenciar els tipus d’acció cultural i no barrejar-los.

Els tres són necessaris i cadascun té prou feina a fer per no trepitjar els àmbits dels altres. Cap dels tres es troba en competència perquè cap d’ells pot assumir el paper dels altres. La ignorància de qualsevol d’ells per un altre condueix només a que el sistema global i l’acció cultural, sigui menys efectiva per a tots, que els esforços hagin de ser majors i els resultats menors. Malgrat el seu lligam els tres són independents i han d’actuar talment dins del marc dels convenciments que els porten a existir i a actuar.

La cultura, és a dir, l’activitat que es dedica a la promoció del pensament i el coneixement ja sigui divertit o seriós, és una matèria primera del futur econòmic pel seu alt valor afegit.

La cultura és també un element de prestigi i de retrobament per a qualsevol societat que vulgui tenir futur.

La cultura és, com més prestigiosa i més capacitat tingui d’arribar als ciutadans, un motor d’integració únic.

Les subvencions no són per sí soles un jou de dependència. Hi ha uns llindars mínims a respectar que són garantia del respecte mutu i d’unes regles de joc mínimes equivalents tant a la cultura com en altres àmbits (esports, sectors econòmics deficitaris, etc.)

El problema de l’acció associativa avui no és el de disposar de més o menys independència sinó el de poder disposar d’aquests mínims que assegurin l’existència en igualtat de condicions i amb les mateixes exigències que es tenen per altres entitats o associacions d’altres àmbits que els culturals, per a poder dur a terme l’activitat associativa amb unes mínimes garanties d’eficiència en benefici de tota la societat.


Antoni POL

dilluns, 3 de febrer de 2003

La mirada d'en mir i l'Andorra certa (arti-103.doc)


En tota l’obra d’en Joaquim Mir sobre Andorra i gràcies a la magnífica publicació-catàleg editada pel Govern d’Andorra que conec, una bona mostra de la qual tenim la possibilitat encara de contemplar directament a la sala del Govern en una excepcional exposició fins al 9 de febrer, hi apareixen dos elements essencials que mostren l’Andorra certa, la real i física de sempre i per tant el profund coneixement que Mir va saber tenir del nostre país en el poc temps que hi va estar.

Aquests dos aspectes es troben estilitzats però fermament presents en cadascun dels quadres i fins i tot dibuixos.

Primer el contrast que la llum a la muntanya provoca entre els plans del cel i finestres (d’horitzó ampli) i els plans de terra, muntanya o edificis o persones en el seu entorn físic clarament delimitat.

Aquest contrast és present fins i tot en l’obra del “Vell andorrà”, figura fosca envoltada d’un fons clar. En els interiors sempre hi ha la finestra que marca el contrast. En els exteriors sempre un tros de cel.

Segon, la presència de línies inclinades decisives en el nostre entorn vital i en la composició general del quadre o dibuix d’en Mir marcant la presència dels successius plans de muntanyes que situen les diferents valls dins del paisatge o simplement indiquen carenes i perfils de les muntanyes andorranes totes dins d’aquest microcosmos de proximitat per la petitesa de les nostres valls.

Línies inclinades que són substituïdes quan les muntanyes no hi són pels llosats de les cases o fins i tot per les espatlles del vell andorrà.

El capteniment primer i la plasmació després d’aquests dos detalls per Mir en la seva obra sobre Andorra mereixen una remarca alhora que ens ajuden, 70 anys després, a conèixer part de l’estructura de la nostra realitat física quotidiana. Afegits als comentaris de Miralles, Fontbona i Canturri sobre l’obra andorrana de Mir, i a la vista de la quantitat i qualitat de les seves obres sobre Andorra, es pot dir que ens podem tenir per afortunats i considerar a Joaquim Mir no com a un pintor que va pintar coses nostres sinó com a un pintor nostre de més.


Antoni POL
Arquitecte