La justícia, avui, a Andorra. (sac-347.doc)

Les onzenes jornades de la SAC, convocades pel dissabte dia 19 de novembre, posaran a reflexió, en el seu conjunt, el tema de la justícia a Andorra en l’actualitat.
La justícia és, potser, un dels àmbits i institucions de la societat andorrana que més ha canviat en els darrers anys en un període més curt de temps.
Així, tos els canvis més notables s’han produït en els darrers 25 anys.
I ho ha hagut de fer en un marc d’increment continuat de la població que ha passat de 35.460 hab. el 1980 a 76.774 hab. el 2004; i de transformació econòmica sense precedents; d’adequació social a les necessitats d’una societat moderna; i canvis polítics històrics.
L’especificitat del món de la justícia, que fa que es vegi des de l’exterior com a quelcom molt sensible i clos, li donen una imatge de ser un món a part que funciona altrament al dia a dia de la societat.
Quins són els problemes, les mancances, les necessitats, els reptes, els models, els objectius amb els que s’enfronta aquesta institució per tal de poder acomplir millor els seus principis constitucionals d’independència i bon funcionament?
El proper dia 19 de novembre sota la coordinació de Joan Carles Rodríguez i Miñana i més d’una vintena de ponents coneixedors d’aquest àmbit ens aportaran el seu saber i neguits per poder aprofundir en el seu coneixement i ajudar entre tots a desmitificar i millorar el que és només una institució més al servei dels ciutadans del nostre país..

Antoni POL
Coordinador general de les Jornades de la SAC

La Trona. (sac-340.doc)

50 anys del Pessebre Vivent d’Engordany i 10 anys de la mort de l’Esteve Albert exigien d’ÀGORA CULTURAL la dedicació d’un espai propi. El quart número de la revista AC ens ho permet i l’exigència o deure n’és també un desig i un plaer.

I, obligatòriament, els dos fets calia ajuntar-los perquè l’acte i el personatge no es poden separar. I els dos mereixen HOMENATGE.

L’acte en sí va suposar el clic que va obrir les portes i fer tenir confiança en que el turisme d’hivern era possible a Andorra.

Calia doncs, com sempre, que un fet cultural fes d’eixarnola, de guspira detonadora, aglutinant la resta d’accions que ens durien on avui som a nivell turístic. Cal avui recordar-ho i ajudar la cultura i el turisme cultural a sortir de la cua i el pou en que es troben per a permetre que es produeixin noves i oportunes detonacions.

El personatge sotsestimat en el passat per considerar-lo folklòric, és encara avui desaprofitat per desconegut en l’obra que ens ha llegat. Però això no ens excusa del reconeixement que li devem pel seu saber fer parlar la història, cantar els àngels, llegir les pedres, retrobar tradicions, crear costums, estimar la terra i crear futur amb el passat i honorar-nos fent-se andorrà sense necessitat de renunciar a les seves passions.

I benvingudes siguin les dues noves entitats que s’han incorporat a ÀGORA CULTURAL, l’Associació Averroes i Promodansa.

A l’Esteve Albert, menairó de la nostra cultura popular, als 10 anys de la seva mort. (sac-335.doc)

Com els menairons, personatges llegendaris que en paraules de Sergi Mas són “éssers fabulosos que feinegen eternament, especialitzats sobretot a remenar els tarters de pedra amb un afany i una diligència increïbles”, l’Esteve Albert és avui, ja, i als 10 anys de la seva mort, un personatge llegendari i fabulós per la seva feina de desbrossador i divulgador de la cultura popular d’aquí i d’arreu: de la seva admirada i desitjada Andorra, de la seva estimada i enyorada Catalunya, del seu màgic i històric Pirineu ...

A les seves aptituds poètiques i d’estudiós del folklore, caldria afegir-hi el seu humanisme, que el va portar a actituds compromeses amb la realitat que li va tocar viure. A la seva fantàstica capacitat imaginativa i inventiva (recreadora de tants muntatges escènics), cal afegir-hi la seva lucidesa i la lluita per la conservació i la recreació constant de la cultura popular tradicional, tan trasbalsada a partir de la segona meitat del segle XX.

El seu atreviment i la seva gosadia a l’hora de tractar la història i els fets i els personatges històrics, gens ortodoxa ni acadèmica, es veuen plenament justificats i compensats pels resultats que va obtenir, immediats, a l’hora de fer actual i viva la història, de reprojectar-la al present i, tot plegat, de permetre a la gent corrent retrobar lligams amb el passat, entendre’l i alhora entendre el seu present, i gràcies a això, saber encarar el seu futur. La complexitat i l’abast de la personalitat de l’Esteve Albert li permetia alhora absentar-se del món en què vivia resseguint el camí de Sant Jaume, a cavall, o de preocupar-se per l’obertura de comunicacions i túnels d’accés al Principat.

Entre altres sentiments i idees que volia transmetre, recordo:

- “... de posar una mica més d’ordre i de seny en aquest lamentable saraball que destrossa tantes possibilitats i fidelitats a aquest meravellós país.” 1980.
- “... idea del que estem perdent lamentablement i hauríem de preservar, perquè les Valls d’Andorra mereixen el respecte universal que fàcilment assoliria.” 1983.
- “... replantejament de la problemàtica andorrana, de solucions tan prometedores si ens sabem espavilar aviat.”
- “... encaminar la joventut vers horitzons que millorin l’actualitat.” 1988.

Cal rendir homenatge a la vellutada persona que ha sabut fer parlar la història, cantar els àngels, llegir les pedres, retrobar tradicions, crear costums, estimar la terra i crear futur amb el passat.



Antoni POL i SOLÉ

Andorra i els seus veïns del nord. (sac-328.doc)

La geografia, a través del relleu muntanyós, ha fet que es constituís com un barratge natural entre Andorra i els seus veïns del nord durant molt temps en una bona part de l’any.

Aquesta separació física ha estat però progressivament vençuda amb els mitjans actuals, tot i que encara ens hi queda molt a fer, per tal de permeabilitzar les comunicacions i per tant les relacions entre el nord i el sud en aquesta àrea dels Pirineus centrals, modernament i tradicionalment deprimida, tant econòmicament com socialment, mentre els seus extrems costaners disposen de millors condicions.

En el temps en que pastors, dallaries, paredaires, minaires i caçadors i fargaires passaven d’un costat a l’altre, es tenia clar que ningú, de més enllà, vindria a arreglar-los els camins o crear-ne de nous i que per tant era a ells qui pertocava d’espavilar-se. I ho feien fins i tot malgrat la llengua.

Avui quan les dificultats físiques estan al nostre abast de superar-les no podem acceptar que la llengua sigui un barratge o un fre a les nostres relacions.

Els uns i els altres ens coneixem prou bé per saber que no n’hi ha prou per a separar-nos. Com les fronteres que, tot i ser-hi ben clares i establertes, mai han frenat del tot les necessitats, les conveniències, les voluntats de relació entre els dos costats.

Avui potser ja no hi ha necessitats però hi continuen havent conveniències i per tant cal que hi hagi voluntats. A tots el saber-les trobar, les unes i les altres, en interès propi, per a un millor desenvolupament dels nostres territoris.

Prescindir dels veïns, quan som tan pocs i tan poc, és un luxe que no ens podem permetre. Junts, donant-nos suport, associant-nos els uns amb els altres per via del turisme, de la natura, de l’esquí, de les comunicacions, de la formació, del treball, de la sanitat, de l’aprofitament dels recursos naturals, de la gestió dels residus, del medi ambient, de la cultura, de les relacions socials, dels intercanvis econòmics, en les infrastructures, serveis i equipaments, en el respecte, l’admiració i coneixement mutus, de la solidaritat ... podem obrir noves vies de desenvolupament.

Ens cal a tots fomentar, estrènyer i consolidar vies clares de diàleg, cooperació i relació per poder arribar, junts, més lluny.


Antoni POL
Representant de la SAC dins la UCE i Coordinador de les diades, jornades i trobades de la SAC

L’estat de la recerca a Andorra. (sac-315.doc)

Aquest va ser el tema tractat per les 10enes Jornades de la SAC coordinades per la Maria Jesús Lluelles el passat 27 de novembre del 2004 al centre cultural La Llacuna d’Andorra la Vella.
21 ponències van reflexionar sobre els organismes que se’n preocupen siguin públics o privats, si existeixen estructures que la fonamenten, recolzen, canalitzen i coordinen i si hi ha polítiques i un marc legal definits i clars; en quines àrees se’n fa i en quines caldria fer-ne; que tenim de Recerca, Desenvolupament i Innovació; quins recursos s’hi destinen i quines repercussions té; quines perspectives ...
Esperant la publicació dels textos tot i ser parcials i no literals es poden avançar aquests fragments: Cal una política científica clara, una estructura que organitzi tots els que existeixin, que planifiqui i que coordini. I un pressupost d’ajuda a la divulgació. S’ha de crear una estructura per sobre del voluntarisme. (M. Jesús Lluelles).
La divulgació de la recerca és un tema pendent. (Xavier Montané).
Si bé hi ha una generació d’investigadors no n’hi ha hagut una vulgarització. (Elisenda Vives).
L’IEA i l’UA no fan prou en el camp de la recerca. Els comuns i totes les institucions públiques i les empreses privades, l’haurien de fomentar. Cal promoure l’interès per la recerca lingüística entre els andorrans. (Montserrat Planelles).
M’agrada la ciència però no com funciona el món científic. (Xavier Maymó).
La recerca fonamental és la sacrificada. Optimitzar el funcionament del centre passa per optimitzar els recursos. L’estat de la recerca en la biodiversitat és positiva. (Xavier Monje).
La recerca fonamental és molt important perquè sinó no anem endavant. La recerca aplicada també. Anem fent les dues coses, un altre camp obligat en que treballem és la divulgació. Falta bona entesa entre els diferents organismes que fan recerca. Falten més dotacions pressupostàries. (Montse Mases).
Quins mecanismes hi ha d’haver per incrementar la recerca al país? Que els investigadors tinguin interlocutors clars a l’administració i ajuts.
És necessari un inventari dels treballs que estigui centralitzat. Manquen estadístiques en diferents àmbits. Manquen dades fiables i dificultat de fer projeccions. S’està en una etapa de creació de dades. (Joan Micó).
Cal Recerca + Desenvolupament + Innovació i molta il·lusió. Hi ha d’haver recerca i capacitat de crítica. S’ha de conèixer la tecnologia. Voler tenir capacitat de saber què passarà. Triar productes novedosos. Cal participar en la normalització i en la redacció de la normativa. (Josep Maria Masó).
El mecenatge ha passat en bona part a les empreses, Les fundacions tenen un paper clau en la recerca. Parlar de recerca avui és parlar de progrés, de progrés sostenible. (Ramon Buisan).
La universitat d’Andorra serà allò que el país vulgui. A nivell europeu la universitat és 1/3 docència, 1/3 recerca i 1/3 transferència d’innovació i desenvolupament.
El 26 % d’estudiants universitaris estudien a Andorra. A Europa la inversió pública a les universitats es troba entre el 0,9 % del PIB (Espanya i Malta) i el 2,1 %. A Andorra ens trobem al 0,3 % del PIB.
La inversió a Europa per estudiant és de 4.685 € a Espanya, fins a 18.113 € a Suècia, passant per 5.702 € a Malta o bé 14.311 € a Àustria. La Mitjana a la Unió Europea seria 9.839 €. A Andorra ens trobem en 4.016 €.
Per les dimensions d’Andorra potser cal orientar-se més a la recerca aplicada que no a la bàsica.
L’objectiu de la recerca Europea és dedicar-hi el 3 % del PIB (2 % privat, 1 % públic).
A França s’hi destina el 2,15 %, a Espanya el 0,94 %, a Alemanya el 2,48 %, a Suècia el 3,78 % i a Estats Units el 2,69 %.
A Andorra sembla que s’hi destina, fent el promig de les institucions i les empreses uns 22,5 milions d’euros a l’any. Si es vol un 3 % caldria aplicar-hi uns 40 milions d’euros. (Miquel Nicolau).
Inventariar, documentar, estudiar i difondre és la missió de l’Àrea de Museus i Monuments.
Els recursos financers i humans aplicats a la recerca es valora en un 5 de 10. Hem d’invertir més en difusió i publicitat. (Marta Planas).
El futur passa per la planificació. L’estat actual de la recerca i planificació de la recerca és de 4 sobre 10. Cal invertir més en planificació, difusió i coordinació. (Xavier Llovera).
Estem en una crisi historiogràfica en que caminem poc a poc (imatge del cargol). Per donar a conèixer el patrimoni ens hem d’acostar a les escoles. Manca de materials d’història.
Ens falta capital humà per assolir els nivells desitjats. (Cinta Pujal).
La gran mancança que tenim actualment és la producció de dades (Joan Soler).
A Andorra l’interès de la recerca hauria de destacar el respondre a preguntes concretes que ens interessen i a la formació de persones.
Tenim gent del país investigant a fora que no aprofitem (en tercer cicle 17 a Espanya, 13 a França i 1 a Holanda). Caldria:
- crear grups de recerca a Andorra dins de temàtica especial per Andorra.
- finançar projectes concrets en relació amb institucions estrangeres.
- cofinançar projectes d’interès mutu amb altres institucions estrangeres.
- finançar beques amb andorranització dels objectius ja preexistents.
- finançar beques amb interès més general.
Cal aconseguir que en el futur la recerca que es fa per gent del país s’aprofiti al país. (Eric Jover).
S’han d’utilitzar prototipus de serveis de valor afegit per donar més qualitat, oberts amb sistemes estàndard. (Alexander Beening).
Les beques d’investigació de la UNESCO volen contribuir al desenvolupament dels recursos humans i al reforçament de les capacitats nacionals en els camps de l’educació, les ciències, les ciències socials i humanes, la cultura i la comunicació i informació. (Jean Michel Armengol).
Andorra no es pot encaminar a la recerca professional però si a la de tipus pràctic.
La Societat Andorra de Ciències fomenta la recerca a través de les Diades, les Jornades i les Trobades. (Josep Vilanova).
En les ciències socials hi ha més possibilitats de divulgació i interès per la societat perquè ens concerneix a tots de manera directa i són de comunicació més ràpida.
Perquè hi hagi recerca a més de massa crítica de població hi ha d’haver:
- S’ha de definir una política científica.
- S’hi ha d’invertir.
- Hi ha d’haver un organisme que ho coordini que no ha de ser un centre d’investigació.
- Hi ha d’haver coordinació científica, fixació d’horitzons i objectius.
(Joan Vila-Valentí).
El coneixement és un recurs de futur, d’alt valor afegit, d’interès global, deslocalitzat i inesgotable.
Conscienciar-nos de la importància de la recerca en tots els àmbits però especialment l’aplicada a uns sectors, considerats estratègics pel país, és indispensable primer per activar els mecanismes que permetin el desenvolupament d’unes bases i una estructura eficient dins la societat andorrana capaç de generar-la, segon per ser capaços de posar-nos als nivells del nostre entorn immediat i competitiu, de manera coordinada i no improvitzada, i tercer per no només rendibilitzar els escassos recursos de que disposem sinó per tenir capacitats de generar-ne de nous.


Antoni POL

20 anys de SAC: evolució de l’entitat. (sac-316.doc)

El 13 de desembre passat Josep VILANOVA, expresident i president honorari de la SAC, va recordar el perquè, el quan i com de la petita història de la Societat Andorrana de Ciències produïda des del 1983, i una mica abans, fins avui.
Petita pel període de temps però gran pels anhels, els objectius, els esforços, les complicitats, les amistats, els projectes i els resultats.
Només el Josep, amb el seu estil peculiar, distès, cordial, informal i aparentment fàcil que persegueix la connexió comunicativa com a primer requisit per a fer possible la divulgació del coneixement, ho podia fer. Però no pel que acabo de dir sinó perquè ell, el Josep Vilanova i Trias n’ha estat i en continua sent l’inspirador, és a dir l’ànima de l’entitat.
Ànima perquè ha estat l’animador inicial i que s’ha convertit en un referent per a les diferents generacions de persones que han participat en el projecte atrevit i atractiu, però sovint difícil i descoratjador, de fomentar una entitat cultural i a més a més científica, amb la finalitat de promoure la divulgació del coneixement, de fora cap a dins i de dins cap a fora, i la recerca d’aquest, sempre en el seu sentit més ampli. I això sense dotació pressupostària inicial, només amb la benevolença de patrocinadors que, any rera any, s’han d’aconseguir i mantenir per a projectes concrets comptant a no tenir desencerts, baixes audiències, ni insuficients ressons mediàtics
Al repàs complet que va realitzar sobre l’evolució de la SAC hi cal però afegir que aquesta no hauria estat possible sense una màxima que ha aplicat sempre generosament i hem incorporat, fer i deixar fer.


Antoni POL
Vocal de la SAC